CAP O CAMES
Fa uns mesos que a la secció de “cartes dels lectors”
de La Vanguardia n’hi va aparèixer
una d’un lector de Tarragona que preguntava a les persones grans, de més de 80
anys, si preferien tenir el cap clar i les cames espesses o al revés.
Manifestava que ell ja havia triat, o més ben dit que acceptava i no li sabia
gens de greu, però que tenia algun amic que encara estava dubtant de donar-li
la raó. Raonava i deia” si no tinc el seny treballant al 100%, de què em
serveix anar lleuger com una daina, d’aquí cap allà, rambla amunt i rambla
avall, si tot just no sé on vaig, ni què és el que veig, ni reconec qui dimonis
és qui m’està saludant...” . I acabava
manifestant que ja era feliç a casa seva, llegint la premsa del dia, veient les
notícies de la tele, algun western, escoltant a Glenn Miller o Frank Sinatra, llegint alguna novel·la,
dibuixant quatre ninots o pintant un quadre, i, això sí, tenint tot el dia
l’Internet a la seva disposició. Per
acabar, demanava el parer de cadascú.
Algunes persones el varen contestar. Un servidor en va
ser una, i li vaig dir que jo també m’havia fet la mateixa pregunta i que ja
havia decidit què preferia, però que ho havia fet després de sospesar pros i
contres. Després de detallar-li les activitats, diguem-ne de cap, com ara
llegir, participar en les xarxes socials, mantenir un blog a Internet, escriure
una mica, fer els mots encreuats, en català i en castellà del diari, resoldre
el jeroglífic , etc. també li deia que,
per mantenir-me en forma, caminava cada dia entre 6 i 8 quilòmetres a
una mitjana de poc menys de 3 km/h, unes dues hores i mitja, i que també jugava una hora al dia al billar.
Acabava dient que el dia que no pogués caminar tant, creia que
el cap s’aniria rovellant, encara que
fos a poc a poc. Malgrat tot, li deia que ell tenia raó, que primer
és el cap. Però que no m’agradaria haver de triar.
Tots, i sobretot quan anem posant anys, hauríem de
tenir present el que deia el poeta satíric romà Juvenal: “Mens sana in corpore
sano”, és a dir, una ment clara,
desperta, en un cos sa, o sigui, en bones condicions. Estudis reconeguts han
arribar a conclusions com que l’exercici físic és una eina terapèutica, i que l’activitat
física és promotora de la salut mental, benestar i qualitat de les persones. A
més, també és un recurs de prevenció i tractament de les persones amb trastorns
mentals comuns, així com una estratègia de rehabilitació psicosocial.
La mala alimentació, rutines cada cop més sedentàries,
situacions d’estrès, frustracions, són hàbits nocius per a la nostra salut. Una caminada diària, a pas
moderat, tonifica el cos i ajuda el cap. Un exercici recomanable també per a
persones grans és ballar. I ballar sardanes també, que al mateix temps que es
belluguen les cames, si es vol, es poden comptar els compassos i repartir-los.
Dos en un, exercici mental i físic.
Quan més aviat es comença a fer exercici millor. Ja sé
que mentre s’està en edat laboral no és fàcil trobar temps per dedicar-hi, però
si la feina és sedentària, gairebé tot el dia assegut a la cadira, o assegut al
davant del volant del cotxe, sí es té una feina de viatjar amunt i avall, es del
tot necessari. Recordo que quan vaig fer el servei militar, amb vint-i-dos anys,
pesava més de noranta quilos. Els cent dies que vaig passar al campament de
Garriguella, fent gimnàstica, instrucció, caminades, menjar poc, etc. em van
posar a setanta. Però una vegada llicenciat, vaig tornar a la rutina diària del
despatx i això va provocar que a la
primavera de l’any 75 patís un l’infart de miocardi.
Potser si durant els vint anys passats des de l’acabament de la mili hagués cuidat més el sobrepès, m’hauria estalviat els problemes cardíacs? No es pot assegurar amb certesa el que hauria passat. Potser sí, o potser no. El que sí que sé és que a partir de llavors vaig començar a moure’m més, i quan acabava la feina me n’anava a fer la volta al Castell, recorrent l’anomenada “ruta del colesterol”, que si no vaig errat fa poc més de tres quilòmetres.
Ara faig una altra ruta, amb trajecte planer, que
després de caminar uns vint minuts em porta a la Ronda Sud per continuar fins
el Cementiri Municipal i anar a donar un cop d’ull als vidres de la Funerària
Vicens i assabentar-me de les persones que han emprès el camí del no retorn i,
per la carretera de Roses, tornar al centre de la ciutat.
Tota aquesta història ha vingut de la carta del lector
de Tarragona. Cap o cames? Doncs cap, però, si pot ser, cames també. Salut!
Martí Carreras
i Ginjaume
Articulista
2 comentaris:
Molt bé Martí! Jo també miro l'aparador de can Vicens, el dia de la mort més important per mi, no hi seré per miar-lo. Una pena.
HO SAPS SEGUR QUE NO HO VEURÀS! MAI ES POR DIR..... Salut!
Publica un comentari a l'entrada