PROGRAMA PACIENT EXPERT CATALUNYA.
Fa unes setmanes em van trucar del CAP Ernest Lluch
per fer-me saber que havia estat preseleccionat, junt amb dues persones més,
per participar en un Programa que
denominen Pacient Expert i que, organitzat pel Departament de Salut de la
Generalitat de Catalunya, consisteix en reunions participatives i informatives
de noranta minuts, durant nou setmanes, que van dirigides a persones que
conviuen amb problemes crònics de salut. Que el Programa es feia, n’estava assabentat
per un article que va publicar en aquest mateix setmanari la doctora Maria
Antònia Bonany, ja fa uns quants mesos.
Durant unes dues hores ens van explicar detalladament
el funcionament del programa i de la malaltia que es tractaria. En aquest cas
serà la diabetis, anomenada també l’assassina silenciosa, perquè sense fer
gaire soroll, si no s’està a l’aguait, pot provocar greus conseqüències. Al final hi
va haver una entrevista per veure com ens desenvolupàvem i ens varen dir que en
pocs dies ens dirien quin de nosaltres seria l’escollit per fer de pacient
expert, que és la persona que condueix les sessions i que té la mateixa
malaltia crònica. Aquesta persona tindrà el suport dels professionals sanitaris
que també estaran en el grup com a persones observadores.
I al cap d’unes tres setmanes em varen trucar per
comunicar-me que havia estat l’escollit, i em citaven a una nova reunió a les
oficines del CAP per explicar-me més detalladament tots els ets i uts del
programa, les dates, el nombre de persones assistents i el lloc de les
reunions.
En aquesta segona entrevista amb dues de les persones
que formen el grup de treball del Programa, a més de les explicacions i aclariments
pertinents, se’m va entregar una guia en
què de forma exhaustiva es
detallen tots els passos a seguir durant cada una des les nou sessions de què consta,
a fi de facilitar la tasca informativa i formativa del pacient expert per poder
desenvolupar amb garanties d’èxit el programa, i treure’n el màxim profit.
A fi que el grup que es formarà tingui la màxima
qualitat i que tothom hi pugui dir la seva, es limita el nombre de persones a
una dotzena. Un dels avantatges
d’aquestes sessions grupals és compartir amb les persones que integren el grup
els beneficis de la teràpia grupal, respecte de la individual, i destacar la
possibilitat d’aprendre dels altres. La universalitat redueix el sentiment de
soledat amb les relacions interpersonals, s’aprèn a harmonitzar i a resoldre
conflictes, dins i fora del grup.
En definitiva, els objectius que s’han d’assolir al
llarg de les sessions són aconseguir la implicació dels pacients mateixos en el
control de la seva diabetis per millorar la qualitat de vida, augmentar els coneixements
dels pacients sobre la seva malaltia per entendre-la , i potenciar-ne l’autocura, com també millorar el compliment terapèutic,
farmacològic i no farmacològic, així com
reconèixer els símptomes, signes d’alarma i el tractament per evitar
descompensacions.
Una atenta lectura de l’extensa guia (més de cent cinquanta pàgines) em fa arribar
a la conclusió que no deixen cap detall al lliure albir, que tot està
controlat; i en realitat així ha de ser perquè es tracta de formar una persona que
ha de liderar, moderar i d’alguna manera dirigir un grup, sense ser
necessàriament un integrant dels equips mèdics i sanitaris. Això sí, amb
l’assistència i ajuda dels professionals, si és necessari.
Abans de començar, segurament la segona setmana de
setembre, em convocaran a dues reunions
més per acabar d’arrodonir els dubtes que em quedin.
Prometo que, una vegada acabades les sessions, a
mitjan del mes de novembre, explicaré com s’han desenvolupat. En principi puc dir que trobo que és una molt
bona idea i que tot el que sigui fet en benefici dels pacients em sembla digne
d’elogi. Ja sé que a vegades les coses no rutllen tan bé com tots plegats
desitjaríem, però jo, que valoro molt la
sanitat pública, sobre tot després de l’operació a cor obert que em van fer ja
fa nou anys a l’Hospital Josep Trueta de Girona, puc assegurar que el personal
mèdic i sanitari s’esforça per poder atendre l’allau de malalts que acudeixen a
les seves consultes. Per tant, crec que tenia una obligació moral de poder fer
aquest petit servei, que, he de dir-ho, em fa il·lusió. I als gairebé
vuitanta-tres anys, que quelcom t’il·lusioni és gratificant. Per tant, moltes
gràcies.
Martí Carreras
Ginjaume
Articulista
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada