LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - L'Empordà 24.06.2008 RECORDS

Les persones grans tenim propensió a recordar el passat, per allò que “qualsevol temps passat va ser millor”. Per descomptat que aquesta dita no és del tot vertadera, ja que només cal mirar com vivien, generalment, les persones grans als anys 50 i en l’actualitat.

Algú va dir que recordar era viure dues vegades i penso que va encertar. Arran de diversos esdeveniments de la nostra ciutat en els darrers mesos, hem pogut comprovar que s’ha ocasionat un cert grau de complaença en les persones grans..

Un va ser l’acte d’homenatge que es va fer el passat gener al figuerenc Eduard Bartolí i Colls, del qual no seré jo qui n’exalti les qualitats professionals i artístiques i em limitaré a adjudicar-li l’adjectiu de “molt bona persona”, i que de cap manera es va merèixer les dificultats que va haver de suportar en els darrers anys de vida. L’explosió d’entusiasme que es va produir al Teatre el Jardí la tarda del 13 de gener, especialment quan en la pantalla apareixia l’homenatjat en fotogrames de les seves excel·lents actuacions teatrals, era causada, en el que fa referència a les persones grans, al fet que la seva visió ens feia reviure trossos de la nostra pròpia vida. El mateix va passar en reveure l’estol de fotografies exposades durant més d’un mes al Patronat de la Catequística. Gràcies als que ho varen fer possible.

Un altre són els variats actes que des de gener i fins a finals d’aquest mes es s’estan produint amb motiu del 75 aniversari del col·legi Sant Pau, inaugurat l’any 1933, i que durant molt anys va ser conegut com les Escoles Nacionals. Els actes culminaran el dia 29, moment en què s’homenatjaran les persones que varen anar a l’escola entre 1933/36, és a dir, a persones grans, de segurament més de 80 anys, i que d’alguna manera representaran als milers i milers de figuerencs i figuerenques que han passat pel col·legi. M’agradaria dir que també haurien de rebre un sincer homenatge els centenars de mestres, homes i dones, que en aquests tres quarts de segle han impartit la docència i als quals no sempre se’ls ha reconegut la tasca. Un bon amic meu, empordanès i figuerenc, en Josep Ortega i Ortiz, va dedicar un poema als ensenyants, en el qual, en poques paraules, defineix la seva important missió. Diu així:

Fer llum dins la foscor
obrir camins on no n’hi han
Formar homes i dones, fer-los grans
no hi ha empresa millor
ni llavor que doni tant.

Els exalumnes del Sant Pau, especialment el més grans, han pogut reviure aquells anys plens de dificultats però també d’il·lusions i de somnis, que en alguns s’hauran complert i en altres potser no del tot. En qualsevol cas, penso que els records d’aquells anys d’infantesa hauran satisfet tothom.

També els 25 anys del Casal de la Gent Gran de Figueres és motiu perquè els de més edat recordin aquell llunyà 1983 en que va ser inaugurat. El centenar llarg de persones que enguany han rebut la medalla del nostre Ajuntament per complir 90 anys començaven la seva jubilació. Aquests 25 anys els hi deuen haver passat volant, segurament més ràpid del que volien., però encara hi són.

Hi haurà qui pensarà, segurament portat per un estat de malenconia, que en aquestes edats sovintegen, que el passat ja està vist, que no val la pena recordar, perquè també hi ha en la vida de les persones etapes dolentes, de mals records, que els provoquen enyorances de persones estimades que ja no són amb elles. És veritat, i si aquestes ratlles meves els han provocat tristesa els demano disculpes. En tos cas, pensin que el món rutlla i que, com deia un poeta de nom desconegut, pels vols de 1369, “ tots som criatures de l’univers, igual que els arbres i les estrelles i tenim dret a estar aquí. Amb totes les seves farses, afanys i somnis trencats, continua essent el nostre un formós món. Esforçat en ser feliç”.

Doncs precisament per això, per intentar ser feliços, un grup de dones i homes que tenim en comú haver nascut l’any 1933, ens trobarem un dia de principis de tardor per commemorar el nostre 75 aniversari. Ho vàrem fer l’any 2003 en complir els 70 anys i hi tornarem aquest any. Hem procurat avisar tothom, però si algú se’ns ha escapat que ens ho digui.

Finalment i ja que parlem del 1933, volen saber algunes de les coses que passaven a la nostra Figueres ara fa 75 anys? Ens les explica el cronista figuerenc Josep Maria Bernils en el seu llibre “Figueres, cent anys de ciutat”.

Comencen les obres de l’Ajuntament. Pressupost. 432.000 ptes. Jornal paleta:10 ptes.
Inauguració del rellotge de la Rambla el dia 24 de juny, Sant Joan.
Creació del Club Ciclista Figuerenc i la Penya Fluvià, dedicada a la pesca.
Inauguració de l’Escola d’Arts i Oficis Clerch i Nicolau
La loteria nacional va donar el segon premi de la rifa de Nadal.
Inauguració de l’escola del carrer Muntaner, avui CEIP Sant Pau.

Bon estiu per a tothom.

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - L'Empordà 06.05.2008 POLÍTICA

Ara que ja han passat les eleccions generals de l’Estat podem parlar una mica de la política i de les persones grans.

Ès necessari que entrem a formar part de les llistes que els diferents partits elaboren amb vistes a les eleccions? .És millor crear un partit només amb persones grans? O és millor votar els partits que segons els nostres punts de vista poden afavorir les polítiques dedicades a les persones grans?

Els que segueixen una mica els escrits que regularment publico ja saben que rarament em manifesto d’una manera contundent quan es tracta del comportament generalitzat sobre qualsevol assumpte, i, per tant, tampoc ho faré en un tema delicat com és aquest. Una altra cosa és que doni la meva opinió, tan raonada com pugui, i cadascú que actui de la manera que consideri més convenient.

Per començar diré que sóc totalment partidari d’exercir el dret a votar. Vàrem estar massa anys reclamant aquest dret, i ara que podem, no hauríem de deixar-lo passar. Sí, ja sé que determinades actuacions d’alguns polítics no conviden a anar-hi, però el que hem de fer és no votar-los en les properes eleccions, i llegir i assabentar-nos una mica dels seus programes. És massa fàcil dir que tots són iguals. Potser, els comportaments posteriors, facin aquesta impressió, però si rasquem una mica veurem matisos diferents que ens poden ajudar a prendre la decisió més adequada.

Una altra manera de participar indirectament seria que entréssiu a formar part dels organismes que jo anomeno de suport a les persones grans. Per exemple, en les entitats com poden ser els Casals,.els Esplais, els Clubs, les Associacions, etc., i també en els consells assessors dels equipaments cívics, creats pel Decret 93/2007 del 17 d’abril, amb l’objectiu de consolidar un model participatiu i de qualitat en aquests centres. I també podríeu col·laborar amb els consells consultius comarcals per tal d’influir en la política local, que és plena de persones molt joves, que, ens les darreres eleccions de ja fa gairebé bé un any, varen envair, democràticament, és clar, els ajuntaments catalans, i per tant, els consells comarcals i les diputacions.

Gent jove, que, per cert, sintonitza molt bé amb les persones grans, i a qui podem fer arribar l’esforç, el treball, i sovint el sacrifici que varen fer les generacions anteriors i el dret constitucional que tenim les persones grans que els anys que ens resten de vida els puguem viure amb dignitat, amb tot el que representa la paraula dignitat en el que fa referència a les pensions, a l’habitatge, a la sanitat, a les residències per a persones grans, als centres de dia, als hospitals, als centres sociosanitaris, i en tantes i tantes coses que dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes i any rere any posem al damunt de la taula d’aquells a qui amb el nostre vot donem el poder i també la responsabilitat de decidir.

Queda clar, doncs, que sense necessitat de formar part de les llistes electorals tenim mecanismes de participació per fer sentir la nostra veu en l’àmbit local, i també a través d’altres organitzacions com la Unió de Consells Consultius de la demarcació de Girona i el Consell de la Gent Gran de Catalunya, podem arribar fins a les Diputacions, a la Generalitat, i fins i tot al govern de l’Estat a través del nostre representant al Consejo Estatal de Mayores.

El que he escrit fins ara demostra que podem influir en les polítiques socials per a les persones grans des de fora dels partits, sense necessitat d’estar enquadrats en cap, però si alguna persona gran té ganes de participar activament i directament en la política, sobretot en la local, és del tot lloable i fins a cert punt crec que seria bo, que figurés en les llistes electorals. Una mica de gent gran entre tanta joventut no hi sobraria. Cadascú sap quines són les seves limitacions i fins allà on pot arribar per ser útil als altres. Que d’això es tracta en la política. O no?.

Les possibilitats de poder influir en la presa de decisions són grans. Pensem que el ventall de participació és ample i per a tothom. El que no podem fer, si ens trobem en bones condicions psíquiques i físiques, és arronsar les espatlles, xiular una cançoneta i mirar cap a un altre costat. No, tenim tot el dret a manifestar la nostra opinió i fer-la pública.

Entre tots hem d’intentar trobar els mecanismes adequats perquè la maquinària funcioni sense gaire estrèpit i procurant el benestar per a totes les persones, sigui quina sigui la seva situació en la societat.

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - L'Empordà 25.02.2008 JUBILACIÓ

Arran de la publicació de l’esperança de vida, que va ser feta a primers del mes de novembre passat, el col·lectiu de les persones grans hem sortit reiteradament a la premsa, i, fins i tot, els que, d’una manera o altra participem en les institucions de suport a les persones grans, hem estat interrogats per donar la nostra opinió de com afrontar aquesta etapa, que en alguns casos poden representar més de 20 anys, que equivalen, sobre una vida de 85, a més o menys el 23% de la nostra existència.

La contesta a la pregunta mencionada és complexa, com ho és la societat en general, i les persones grans en formem part, per tant, generalitzar és enganyós. Cada persona és un món i les seves circumstàncies, i, per tant lo que és adient per a uns no ho és per a uns altres.

Malgrat això, una contesta ràpida i orientativa per a tothom ens la dóna el filòsof Raimon Panikkar, que en el programa de Catalunya Ràdio conduït pel periodista Antoni Bassas del dia 9 de novembre passat, contestant a la pregunta de com afrontar aquests anys, deia “Vivint cada moment com si fos el primer, és a dir, amb innocència, i també com si fos el darrer, és a dir, amb maduresa.”.

Sàvia resposta que si sabem aplicar en la seva justa mesura ens ha de proporcionar innombrables satisfaccions. En serem capaços?

Les autoritats monetàries dels països industrialitzats ja fa temps que per mitjà dels mitjans de comunicació ens estan parlant, cada vegada amb més èmfasi, de retardar l’edat de jubilació, de forma voluntària, és clar, i ofereixen uns incentius, que en el cas de l’estat espanyol crec recordar que és un augment del 3% de la base reguladora per any que passi dels 65 i fins als 70, si el treballador té cotitzats 40 anys, o un 2% si la cotització és de més de 35 i no arriba als 40. Per tant un augment de la pensió de fins al 15% en el primer cas i del 10% en l’altre.

La meva modesta i segurament no del tot encertada opinió és que aquesta mesura si s’apliqués a un percentatge molt gran de persones produiria una més elevada taxa d’atur en gent jove i preparada, que, penso, tenen moltes ganes de treballar i crec que hi tenen tot el dret. Però com que les coses són tan complicades també he de dir que recentment el cap dels serveis de cardiologia de l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona, em deia que la mesura de jubilar els metges als 65 anys, quan abans ho feien als 70, havia sigut nefasta.

Fins i tot penso que les empreses també hi diran la seva, ja que recentment el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, ha donat la raó a una que havia jubilat forçosament un treballador en complir els 65 anys, aplicant el conveni col·lectiu que així ho especifica si es tenen complerts els requisits per tenir dret a una pensió contributiva. La sentència accepta que la jubilació forçosa està justificada per l’interès general de reduir l’atur. (Suplement “Empleo” de La Vanguardia del 25.11.2007)

L’opinió de les persones amb qui em relaciono en las institucions que treballen amb temes de les persones grans, és que aquestes han de continuar actives, fent coses que siguin del seu gust i que no necessàriament han de ser les que han fet tota la vida. Qui en tingui ganes trobarà, per poc que ho intenti, innombrables maneres de voluntariat per ajudar qui més ho necessiti. Penso, i en realitat així ho manifesten els que s’hi troben, que fer tasques que ajudin els altres és molt gratificant.

Del tema de retardar l’edat de jubilació en sentirem a parlar molt d’ara en endavant i podem tenir la completa seguretat que al final aconseguirà imposar-se, per una simple qüestió matemàtica. Si els joves entren al mercat laboral un promig de 5/6 anys més tard del que ho fèiem els que ara rondem els setanta i escaig, és obvi que per tenir un nombre determinat d’anys de cotització, per tal que la base reguladora de la seva pensió no es vegi disminuïda, hauran de continuar treballant dos, tres, o cinc anys més. I si, com sembla, l’esperança de vida continua creixent, haurem d’admetre que potser sigui el més adequat.

A més, es podrà donar la circumstància que persones que fan feines pesades, com poden ser les de la construcció i altres oficis a l’aire lliure, en cadenes de producció, o altres feines, continuaran treballant en edats en què les forces ja escassegen i, en canvi no ho hauran pogut fer, per exemple, entre els 18 i els 25 anys, que estaven a l’edat de la potència. El panorama, doncs, no és gaire afalagador, si es va generalitzant.

I per acabar d’arreglar-ho encara es produirà un altre fet més dolorós, a llarg termini, això sí, i és que al subscriure els joves d’ara hipoteques a 40 o més anys es veuran obligats a continuar treballant per poder-les pagar, ja que com és sabut els ingressos de la jubilació solen ser, generalment, força més escassos que estant en actiu.

Ves per on hem acabat parlant de les persones joves en un escrit per a persones grans. Indubtablement no som tan diferents uns i altres. Els anys passen, però els problemes, diferents, és clar, es manifesten a totes les edats. Des del nostre lloc a la societat reiterem, una vegada més, que estem disposats a treballar conjuntament per intentar trobar solucions que satisfacin el conjunt de les persones.


Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com



.

.

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI. 10è article l'Empordà 11.12.2007

Ës indubtable que la cultura també forma part de la vida de les persones grans, ja que podríem definir-la com el conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques i de qualsevol altra mena que són fruit de l’estudi, de les lectures, dels viatges, de l’experiència, etc. i també del coneixement de les tradicions i formes de vida materials i espirituals característiques d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat.

I per tant cada vegada són més les persones grans interessades a ampliar coneixements o adquirir-ne de nous, i d’aquí l’èxit que tenen les aules de formació cultural, que des de fa ja temps s’imparteixen per totes les comarques.

Penso que la cultura està força lligada amb la llibertat i al revés, la llibertat amb la cultura. Una llibertat sense cultura pot esdevenir fàcilment en un llibertinatge i una cultura sense llibertat és una cultura dirigida, descafeïnada, que no admet controvèrsia ni discussió. Dissortadament, la història contemporània del nostre país ens diu que la generació de les persones que ara tenim entre seixanta-cinc i vuitanta anys no vam gaudir de gaire llibertat en la nostra infantesa, ni en la nostra adolescència i joventut, i, per tant, la cultura que vàrem rebre la majoria va ser una cultura esbiaixada, inconcreta i a vegades demagògica. Pensem en el Noticiario Documental, més conegut per NO-DO, obligatori en tots els cinemes de l’Estat espanyol.

Ara les persones grans tenim l’oportunitat de destinar alguna de les hores lliures omplint alguns dels buits culturals que tenim, i que de ben segur són molts, assistint a les Aules de. Formació Cultural per a la gent gran, en les quals a partir de conferències, ens podem assabentar de matèries ignorades, o ampliar els coneixements de les que ja sabem alguna cosa.

Ja fa un any que a la nostra comarca i amb l’ajuda indispensable del Consell Comarcal, es va fundar l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran, que tinc l’honra de presidir, i que forma part de l’AFOPA, (Agrupació d’Aules de Formació Permanent per a la Gent Gran de Catalunya) des de la qual fa ben poc hem estat fent un cicle de conferències, a Figueres, Castelló d’Empúries, Roses, Llançà, la Jonquera i l’Escala, amb la col·laboració dels respectius ajuntaments.

Amb aquests cicles de conferències també ajudem a la realització d’un dels articles de la carta de Drets i Deures de la Gent Gran de Catalunya, que en el seu apartat d’Autorealització diu que “les persones grans hem de poder desenvolupar plenament les oportunitats i les potencialitats a partir de l’accés als recursos educatius, culturals, espirituals, d’oci i temps lliure en la societat”.

I al mateix temps que ens recorda que tenim el DRET anteriorment citat, també ens indica que tenim el DEURE de “mantenir-nos actius, mentre en tinguem capacitat, en processos informatius i formatius que vagin adreçats a la millora de la pròpia qualitat de vida en tots els àmbits (alimentació, assistència, habitatge, economia, cultura, aspectes legals, oci, etc.).

Naturalment que també podem utilitzar altres maneres d’adquirir cultura. La lectura de llibres n’és una de molt important, i també la lectura de diaris, setmanaris i revistes. Fa temps es va publicar que es calculava que la lectura continuada d’un diari d’abast general durant no menys de cinc anys, equivalia als coneixements que s’adquireixen en una carrera universitària. Va semblar-me una mica exagerat, però si que és veritat que en aquesta classe de diaris els articles dels seus corresponsals i dels seus col·laboradors ajuden molt a formar-se una idea de com funcionen les coses pel mon.

Una altra manera d’ampliar o refrescar els coneixements és seguir algun dels concursos que fan a la TV. No diré que la nostra cultura serà més àmplia, però si que sovint s’aprenen coses noves, i, com que normalment aquests programes son d’una duració no superior a 30 o 40 minuts no és fan pesats. Per cert, aprofito per dir que des del 6 de novembre i per TV Girona, s’emet el programa GRANS D’ARA, els dimarts a dos quarts de deu de la nit dedicat al món de les persones grans, en el qual hi prenem part la Unió de Consells Consultius de la Gent Gran de la demarcació de Girona.

També es bo habituar-se a fer els passatemps dels diaris, com ara els mots encreuats, els sudokus, els problemes d’escacs, els jeroglífics, els dibuixos amb diferències, etc.. Especialment els primers ajuden molt a millorar el llenguatge i l’escriptura, cosa que a tots ens hauria d’interessar.

Al mateix temps que podem adquirir nous coneixements, en fer servir el cervell farem cas als metges que recomanen que donem activitat a aquesta part tan important del nostre organisme, per evitar en la mesura del possible caure en qualsevol de les temudes malalties neurològiques tan en voga, desgraciadament, avui en dia.

És obvi que qualsevol activitat de les anomenades belles arts, com poden ser la pintura, el dibuix, l’escultura, la música, el cant, l’escriptura, etc. entren directament i per mèrits propis dintre del bagatge cultural que totes les persones hauríem de tenir, i que quan arribem a grans sembla que potser tenim més temps per cultivar-les.

Per acabar avui, dir-vos que us recomanaria que escrivíssiu les vostres memòries. No cal que sigui d’una forma exhaustiva. Les feines que heu fet, el servei militar dels homes i el social de les dones, si heu format part d’alguna societat, els avantpassats, el període escolar, etc. Us puc assegurar que es altament gratificant. Els vostres fills i néts us poden ajudar a passar-ho a l’ordinador si hi teniu dificultats.

Fins l’any vinent si Déu vol, que intentarem publicar aquestes cròniques cada dos mesos en lloc de cada tres, com ho hem estat fent fins ara.




Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
.

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI- 9è article l'Empordà 18.11.2007

Tal com deia en acabar l’article del trimestre passat, avui parlarem de la salut i de la sanitat. Tema delicat, tant per les persones grans com per les que encara no ho són.

Sense arribar a l’extrem d’aquell pessimista que definia la salut com un període de temps entre dues malalties, podem manifestar-nos dient que és “l’estat de l’organisme lliure de malalties, que exerceix normalment totes les seves funcions”.

I naturalment que, encara que és sabut que les malalties ataquen grans i joves, és indubtable que el pas dels anys accentua de manera clara els signes degeneratius dels òrgans de les persones, i que, a més edat, generalment, més deterioració es produeix en el cos humà.

L’allargament de l’esperança de vida en el nostre entorn propicia que les persones grans necessitem amb més freqüència els serveis sanitaris, que, també com és de domini públic, constitueixen un dels pilars universals de l’anomenat “estat del benestar”, junt amb l’educació, les pensions i ara també la llei de promoció de l’autonomia personal i l’atenció a les persones en situació de dependència. Em permeto fer un incís per dir, que a mi sempre m’ha semblat una expressió massa grandiloqüent parlar “d’estat del benestar”, quan és palès que infinitat de persones tenen veritables dificultats per arribar a final de mes, especialment el col·lectiu de dones vídues amb pensions ostensiblement insuficients, per dir-ho d’una manera amable. Però això segurament seria tema per un altre dia, i avui parlem de salut i sanitat.

Una mesura adequada que sembla que no ha de comportar una gran despesa és la implantació en tot el territori català de l’anomenada recepta electrònica, per a malalts crònics. Moltes són les persones grans que tenen problemes per anar als ambulatoris per què la infermera els hi doni les receptes i després anar a la farmàcia a buscar els medicaments. A la demarcació de Girona s’han fet unes proves a la Bisbal i a Salt, ja l’any passat, i està previst que en el transcurs de l’any actual es faci efectiu a la resta de municipis. La finalitat d’aquesta modalitat és poder anar directament a la farmàcia, on els seran lliurats els medicaments que necessitin i que prèviament el metge haurà comunicat electrònicament.

La universalització dels serveis sanitaris comporta una sèrie d’inconvenients com poden ser les llistes d’espera per accedir a determinades proves mèdiques i actuacions quirúrgiques. Sense entrar en detalls, puc dir que recentment he patit una d’aquestes esperes i que, malgrat haver estat diagnosticat com a urgent, la demora es va perllongar més enllà de quatre mesos, amb la consegüent angoixa que comporta tot plegat, especialment si la patologia és de risc important, com se suposa que ho és una intervenció a cor obert. El nerviosisme que s’apodera de la persona que està esperant és de tal magnitud que empitjora l’estat del malalt i sé de casos en què aquest ha decidit passar el seu cas a la medicina privada, amb la despesa econòmica que representa.

I en aquestes llistes d’espera la gent gran no hi té un paper preferencial, potser al contrari, com més avançada l’edat, menys possibilitats d’accelerar l’assistència. Per altra banda penso que si els protocols mèdics així ho estableixen és perquè èticament deu ser el més correcte.

Per tant, una de les mesures possibles creiem que és la contractació de més metges, tant generalistes com especialistes, i la millora de les seves condicions, no només econòmiques, sinó de promoció, d’accés a la investigació, amb horaris que permetin la conciliació familiar, etc, .per evitar desercions, i posar a la seva disposició el màxim d’equipaments com són infrastructures i material adequat.

Naturalment que tot això comporta una despesa importantissima, i d’aquí la necessitat d’uns pressupostos generosos en els temes sanitaris. El projecte per a l’any 2007 és de prop de 8.600 milions d’euros, amb un augment de més del 7% sobre l’anterior, i representa quasi el 27% dels pressupostos totals de la Generalitat. Encara son insuficients i penso que d’ara endavant serà primordial que ens fixem, en properes conteses electorals, quines són les polítiques sanitàries que els diferents partits elegibles estan disposats a assumir.

És un tema, aquest, en què tots ens hi juguem la pell i, per tant, tenim l’obligació d’estar ben informats. Les persones grans hem de tenir la certesa que, donat el cas, serem atesos amb la diligència i seguretat que ens mereixem. I que consti que, en quant al tracte rebut dels professionals de la medicina, estem, en línies generals, totalment satisfets. Fan el que poden dintre de les possibilitats de què disposen, Però hem d’aconseguir que aquestes siguin més àmplies, en benefici del conjunt de la societat, incloses, naturalment, les persones grans.

Un cop d’ull per veure el que passa pel món ens el dóna La Vanguardia del 31 de maig passat. Per exemple, explica que els EEUU gasten en sanitat (pública i privada) el 15% del PIB, França el 10% i Espanya no arriba al 8%. Tenint en compte una puntuació en que el número 1 és el que millors resultats estadístics té des de el punt de vista de salut, ens diu que estem més ben situats que el considerat millor país del món, ja que en esperança de vida, mortalitat infantil i morts per malalties coronàries, EEUU ocupa el lloc 23, 25 i 23, respectivament, en l’escalafó mundial, i Espanya el 3, 9 i 4. Això sí, als EEUU no hi ha llistes d’espera, perquè el sistema no és universal En canvi a França que sí que ho és, tampoc hi ha llistes d’espera i el pacient pot escollir el metge que desitja.

De ben segur que el tema dóna per a molt més i podrem ampliar-lo en futures ocasions.


Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI- 8è article L'Empordà 12.06.2007

Aquest trimestre, com poden comprovar, hem variat lleugerament el títol de la sèrie, a causa que en el nou projecte de decret que està preparant el Consell de la Gent Gran de Catalunya sobre el funcionament dels consells consultius comarcals, es demana que es canviï el nom, i passin a ser consells consultius de les persones grans de la comarca x, i el consell català es digui Consell de les Persones Grans de Catalunya.

Per tant, deixem clar que, abans que tot, els grans som persones i com a tals volem ser tractats, amb tots els nostres drets i els nostres deures, com vàrem reivindicar en el V Congrés celebrat a Barcelona el mes d’octubre passat. Fa menys de quatre anys, el nostre col·lectiu era conegut com “els de la tercera edat” i d’aleshores ençà com a “gent gran” Doncs ara demanen que, definitivament, siguem “persones grans”. Res més i res menys. I així serà si el Parlament de Catalunya aprova les nostres peticions.

Un dels nostres deures com a persones és envellir dignament i responsablement, i per tant, hi hem de posar el màxim interès, i seguir unes normes, que no per sabudes, hem de deixar en l’oblit. Diguem-ne unes quantes:

Una alimentació adequada: Menjar poc i pair bé. Fer els quatre o cinc àpats recomanats.

Evitar el consum de tabac i d’alcohol: Encara que en determinades patologies fins i tot es recomana veure un vas de vi al dia, no es pot abusar. Els destil·lats, millor ni tastar-los. El tabac, no solament les persones grans, sinó tothom hauria de deixar-lo.

Activitat física: Caminar, nedar, ballar, moure’s. No apoltronar-se al sofà. Ja sabem que és més còmode mirar la televisió, però ens cal moviment.

Evitar l’aïllament social: Cal freqüentar els equipaments per a la gent gran. Els casals i clubs, són un bon lloc per fer amics i relacionar-se, jugar la partida, llegir els diaris, ballar. Hi trobarem gent com nosaltres per fer petar la xerrada, explicar-nos i escoltar.

Tenir cura de l’estat cognitiu: És a dir, pensar, fer servir el cervell, assistir a xerrades, conferències, col·loquis, cursets, llegir, fer mots encreuats, jugar a jocs de taula. Tenir la ment en bon estat ens ajudarà a mantenir el cos en bones condicions.

Vigilar els òrgans de la vista i la oïda: Imprescindible tenir-los en bon estat per circular pel carrer. Cal tenir-ne cura i corregir els probables deterioraments que amb el pas dels anys es produeixen.

Tenir cura de la salut bucal: Cal poder mastegar bé els aliments, per poder fer una bona digestió. Una boca en bones condicions s bàsica per a un envelliment digne.

No a l’automedicació: Prendre només els medicaments receptats pels metges o aconsellats pel farmacèutic. El que va bé per a uns es perjudicial per als altres. No fer cas de les recomanacions dels veïns i amics.

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI 7è article L'Empordà 20.03.2007

En el Magazine de La Vanguardia del diumenge abans de Nadal, es va publicar una entrevista amb el tenor català Josep Carreras, feta pel periodista Josep Martí Gómez, de la qual penso que hi ha un fragment que és interessant remarcar.

El periodista s’interessa pel tema de la leucèmia a Espanya i la mortalitat actual. El tenor contesta que “ es registren uns quatre mil casos anuals dels quals se’n salven un setanta per cent pels avenços en teràpies i investigació” i més endavant afegeix que “ el tractament que ell va rebre és prehistòric comparat amb el que es fa ara”,

A continuació li fa tres preguntes, que mereixen tres respostes, i que, per la seva importància, reprodueixo íntegrament:

Periodista: He llegit un llibre d’uns autors francesos que formula un interrogant interessant: la longevitat com a bomba de rellotgeria o com a privilegi. Privilegi pel que té d’expectativa de vida més llarga. Bomba de rellotgeria pel que té de desafiament a l’Estat del benestar. Vostè com ho veu?

Contesta: Tema per a un gran debat. Volem viure més, però, efectivament, això tindrà un cost social.

Periodista: La ciència avança a tres-cents per hora i la política a cent i va que xuta?

Contesta: No es pot detenir l’avenç científic. Forma part del progrés de la humanitat. A la política li correspon la gran responsabilitat d’ordenar aquest avenç.

Periodista: Es pregunten els autors del llibre si davant la prolongació de l’expectativa de vida i la crisi de l’Estat del benestar que pot provocar, tornarem a una sanitat per a rics i una sanitat per a pobres.

Contesta: La prolongació dels anys de vida és un fet i davant d’aquest fet al qual s’arriba pels avenços de la medicina, els polítics han de començar a preocupar-se per les conseqüències d’una presumible crisi de l’Estat del benestar.

Doncs, si senyor, aquí hi ha la clau. En Josep Carreras ha posat el dit a la nafra La gent que ens anem fent grans hem de tenir la suficient habilitat, a través dels organismes pertinents, per involucrar cada més als polítics de torn a fer efectives unes mesures que no esgavellin els avenços aconseguits en tants anys de sacrificis comuns. Pensem que ho tenim ben guanyat i no hem de permetre de cap de les maneres tornar enrere.

D’acord que els problemes que comporta l’allargament de la vida són múltiples, i cada vegada ho seran més, i que la despesa que. genera la gent gran en pensions, i sobretot en tractaments farmacèutics i sanitaris és molt important, però, entre tots, inclosos també els grans, hem de trobar les mesures pertinents perquè, de manera harmònica, anem avançant adequadament.

En el primer dels articles d’aquesta sèrie sobre la gent gran i el segle XXI, publicat el mes de setembre de 2004, deia que depèn de com s’enfoqui el tema de la gent gran, aquest sector cada vegada més nombrós podria ser una càrrega o una benedicció.

L’any que fa poc hem encetat, durant el qual s’han de posar a prova dues lleis importants que ens afecten primordialment, una de nivell estatal, la Llei d’atenció a les persones dependents, i l’altre a nivell autonòmic, la Llei de serveis socials, serà una pedra de toc per veure com s’enfoquen i de quina manera es reglamenten els temes espinosos i que les lleis no deixen del tot clars, com pot ser primordialment, per exemple, el co-pagament, és a dir, la contribució que haurà d’efectuar la persona que necessiti rebre els serveis, o també quines són les prioritats que s’establiran, ja que com és sabut, l’aplicació es farà gradualment a causa de l’altíssim cost econòmic que representarà.

I no només caldrà marcar als polítics del nostre entorn més proper, sinó que haurem d’influir en els que ens representin a la Unió Europea, ja que queda clar i notori que el tema de la gent gran no és una exclusiva de l’Estat espanyol, sinó que afecta a la pràctica totalitat de l’Europa Comunitària, i que les lleis i disposicions que es desenvolupin des de Brussel·les seran d’obligat compliment en tota la Comunitat.

Segons el llibret “Fets i xifres clau sobre Europa i els europeus”, editat el 2005 per la Direcció General de Premsa i Comunicació de la Comissió Europea, els europeus cada cop vivim més anys. Els nascuts l’any 1960 tenien una esperança de vida de 67 anys (homes) i de 73 anys (dones). En canvi, l’esperança de vida dels nascuts el 2002 es molt superior: 75 i 81, respectivament. A tall d’exemple, els nascuts a Somàlia entre el 2000 i el 2005, només tenen una esperança de vida de 46 anys els homes i 49 les dones.

La població europea és de 457 milions de persones en data 1 de gener del 2004, i els de 80 anys o més han passat del 1,6 % l’any 1963, al 3,8 % el 2003, cosa que representa un total de gairebé 17 milions i mig.

Que tinguem molta sort.


MARTÍ CARRERAS I GINJAUME
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com