LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - L'Empordà 04.11.2008 PERPLEXITAT

La definició que dóna el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans del mot perplexitat és la següent: “ Estat de qui està perplex, o sigui, dubtós, que no sap cap a quina part, partit, etc., decantar-se”

Arran de l’estudi efectuad sobre l’estat d’anim dels catalans, per l’Associació Catalana de Sociologia en què es diu que la població, en general, està perplexa, m’agradaria expressar la meva opinió sobre aquestes manifestacions, en el que fa referència a les persones grans.

Segons paraules del president de l’esmentada associació, el senyor. Oriol Homs, “els fiascos dels talls de llum, el caos del transport ferroviari de rodalies, el retard de l’alta velocitat, la sequera , la manca d’infraestructures adequades després de l’ inacabable debat de l’Estatut, i altres circumstàncies, han contribuït a accelerar un procés de desorientació” i acaba les seves conclusions amb l’expressió tan catalana d’“ens hem adormit a la palla” . Tot això és conseqüència, segons l’estudi, de constatar que Catalunya ja no és la comunitat autònoma líder de l’Estat espanyol i que n’hi ha d’altres que ens han passat davant. Home, si això sorprèn, perdonin, som una mica incauts. Ja fa temps que les coses van pel pedregar!

Sense dubtar, en absolut, d’uns estudis efectuats per un organisme tan seriós com l’ Associació Catalana de Sociologia, penso que, pel que fa referència a les persones grans, no crec que res del que passa ens vingui de nou. Potser, més que perplexitat, el que arrosseguem des de ja fa uns quants anys és un escepticisme general sobre el desenvolupament dels esdeveniments diaris a casa nostra i, també, a fora.

Pensem que, en general, el nivell mitjà dels coneixements de la ciutadania ha anat en augment. No ès comparable la quantitat actual de persones amb estudis universitaris amb els que hi havia fa uns cinquanta anys, posem per cas, però ens temem que rarament surten els que la meva àvia anomenava “caps de brot”, i que ella personificava amb el figuerenc Met Miravitlles, de qui deia que des de menut ja destacava.

Si mirem el panorama actual en dues branques que son bàsiques per al benestar de les persones, com són la política i l’economia, (la primera, per trobar bons gestors dels cabals públics, i, la segona per generar negocis que donin feina a la gent i que produeixin riquesa per a tots), quins noms podríem donar que donessin confiança i seguretat?.Fa uns trenta anys, sí ja trenta anys, al començament de la democràcia després del llarg túnel del règim anterior, teníem un Jordi Pujol, un Joan Raventós , un Josep Pallach, un Carles Caussa, mort als 29 anys, i que, malgrat la seva joventut, havia destacat i ocupat càrrecs importants, i segurament d’altres que no em venen a la memòria. Ara, em seria difícil dir-ne uns quants pels quals senti un cert grau d’admiració com el que sentia pels que he citat

Perquè, circumscrivint-nos a la nostra comarca, quines serien les persones equivalents a un músic com en Pep Ventura, un historiador com l’Alexandre Deulofeu, un pintor com en Salvador Dalí, un poeta com en Carles Fages de Climent, uns polítics com l’Abdó Terrades o en Puig Pujades, un llibreter com en Ramon Canet, etc. Sí, ja sé que no es poden fer comparacions i que potser faig una mica de demagògia, ja que naturalment hi ha actualment persones importants i amb gran capacitat, però penso que són l’excepció que confirma la regla i que el que abunda és la mediocritat i, per què no dir-ho, la vulgaritat.

Quan les persones arriben a edats avançades, més de 70 anys, sembla que és difícil que la perplexitat els envaeixi, en canvi, sí que és possible un cert grau de desànim, de no creure massa en res, i sobre tot, del que ja he dit, d’escepticisme.

Durant la vida de les persones es produeixen situacions que van modelant, per bé i per mal, les reaccions personals de cadascú, però a determinades edats queda poc marge per situacions de perplexitat i els seus sinònims d’indeterminació, indecisió, irresolució, vacil·lació, hesitació i titubació o titubeig. En canvi em semblarien adequats qualsevol dels mots com: decepció, desil·lusió, desengany, desencant, desencís, o les expressions “una dutxa freda”, “ un goig sense alegria”, etc., per exemple.

Les expectatives creades a partir del 78 no han reeixit com la gent esperava realment. Que la situació catalana ha millorat?. I tant!.El temps ho pot tot. Fins i tot en l’època de la dictadura varen ser molt millors els vint darrers anys que els vint primers. És allò que diuen que no es poden posar portes al camp, i les coses passen, a vegades, per inèrcia.

Intentar trobar les causes que han fet que hàgim arribat a l’estat actual de les coses és una qüestió que s’escapa de la capacitat d’aquest mediocre i vulgar aprenent d’articulista. Fins a la propera.

Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - L'Empordà 02.09.2008 EUROPA

El passat mes d’abril un petit reportatge del corresponsal a Berlín de La Vanguardia ens assabentava que l’expresident alemany Roman Herzog avisava que al seu país es corria el perill d’ajudar més les persones grans que els joves.

Deia: “Em temo que estem observant ja els primers signes d’una democràcia de jubilats: els més grans són cada vegada més nombrosos i tots els partits els tenen en compte d’una manera desmesurada i es podria donar la situació de que les generacions de més edat saquegessin les més joves.”. Actualment Alemanya té uns 20 milions de jubilats i pensionistes. Els més grans de 65 anys són el 18% i es calcula que l’any 2020 arribaran al 22%, tot això amb una de les taxes de naixement més baixes del món.

El desencadenant d’aquestes manifestacions era la decisió del Govern alemany que dirigeix la democristiana Angela Merkel d’augmentar les pensions un 1,1% a partir del mes de juliol, cosa que significava doblar l’increment previst i tenia com a objectiu pal·liar els efectes de la inflació, que el mes de març es va situar en el 3,1%. La patronal alemanya calcula que aquest augment suposarà 12.000 milions d’euros addicionals fins a l’any 2013 i opina que hauria de sufragar-se mitjançant l’augment de les cotitzacions, cosa que es traduiria en una rebaixa dels salaris nets.

Les paraules de l’expresident Herzog han trobat detractors i partidaris. Entre els primers hi trobem el president de l’associació de benestar Volksolidarität, que diu que “aquest tipus d’afirmacions està convertint una provocació intel·lectual en un incendi.” En canvi, el director de l’Institut d’Economia i Societat diu que “anem en camí d’una república de jubilats.” En l’àmbit polític només han trobat ressò en el vicepresident del Bundestag, socialdemòcrata, que ha dit “que és horrorós imaginar que els jubilats dominin els joves”.

Però l’estratègia dels partits polítics és tenir una atenció especial al sector de les persones grans. La pregunta que ningú respon és si l’interès té el seu origen en les carències i necessitats dels jubilats o en les estadístiques, ja que en les eleccions federals del 2009 més de la meitat dels electors tindrà més de 50 anys i el grup més nombrós serà el de la franja d’edat de 60 a 70 anys. Els partits polítics més importants tenen quasi la meitat dels seus afiliats amb més de 60 anys. Una mitjana que arriba al 70% entre els radicals del Die Link.

Vist el que passa en un dels països capdavanters de la Unió Europea, com és Alemanya, quines perspectives tenim a l’Estat espanyol? Doncs francament, no ho sé. Aquí també anem per camins similars. Ja des de fa temps estem anunciant que la preponderància de les persones grans va en augment i que les autoritats pertinents hauran de buscar i trobar solucions adequades. Que la població europea va envellint és obvi. Que cada vegada necessitarem més persones que vinguin de fora per treballar, cotitzar a la Seguretat Social i poder continuar cobrant les pensions, sembla que també és clar. De problemes no en faltaran.

De fet, a casa nostra ja es van produir unes manifestacions semblants fa uns quants mesos, quan una de les nostres prestigioses universitats, en concret la Universitat Pompeu Fabra, va fer un estudi en que ens advertia que “els joves d’avui corren el risc de viure pitjor que els seus pares i demanava que s’equilibressin les polítiques socials perquè els joves no sortissin perjudicats per les necessitats de despesa destinada a l’envelliment” (Veure Setmanari l’Empordà del 19.09.2006, “La Gent Gran i el Segle XXI”).

En el Ple del Consell de la Gent Gran de Catalunya del primer trimestre d’aquest any, a finals de març, vàrem rebre la visita del secretari d’Immigració de la Generalitat, que ens va explicar de manera esquematitzada el funcionament del Consell Assessor, i, sense que ara sigui el moment d’entrar en detalls, va dir-nos que els responsables han de ser capaços d’atendre les peticions que fa la ciutadania, i que són, fonamentalment, tres:

Fluxos migratoris regulats i endreçats.
No haver de competir pels recursos públics (educació, sanitat, etc)..
Que es produeixin elements d’integració a la cultura comuna.

Aquestes premisses poden ser perfectament extrapolades a quasi tots els països de la Unió Europea i només si s’aconsegueixen aquests objectius serà possible continuar amb el creixement que les circumstàncies actuals i futures permetin per fer front a les cada vegada més nombroses necessitats de la societat, que, no ho oblidem, som tots, grans i joves.

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - L'Empordà 23.09.2008 ECONOMIA

Segons les notícies dels diaris d’informació general i les anàlisis dels d’economia, no hi ha dubte que estem en plena crisi econòmica. Als que hem anat acumulant anys a la vida i, d’alguna manera. posant vida als anys, no ens ve de nou. N’hem viscut diverses, sobretot la del 1959, quan el ministre Alberto Ullastres va posar en marxa el celebèrrim pla d’estabilització que va portar centenars de catalans i persones d’altres regions, com en dèiem en aquell temps a les comunitats autònomes, a l’emigració. També l’any 1973 va esclatar l’anomenada crisi del petroli, i només a França hi treballaven aleshores més de 800.000 espanyols. Per tant estem curats d’espants. Però sí que detectem que aquesta d’ara pot ser profunda per les circumstàncies del món actual, i, perquè, a diferència d’altres èpoques, ens hem convertit darrerament, com altres països de la Unió Europea, en lloc d’acollida de moltíssima gent provinent d’altres continents i també d’Europa, sobretot de l’est. No seré jo, per descomptat, qui faci una anàlisi profunda sobre un tema tan complex. No obstant això, sí que m’agradaria comentar alguna de les particularitats del moment actual sobre l’economia de les persones grans i en particular sobre les persones jubilades.

Situem-nos al ja llunyà 2002, on a partir del mes de març va entrar en vigor l’euro a dotze països de la Unió Europea, i, per tant, van passar a la història les monedes dels respectius Estats. I aquí comença el calvari per a les persones que han de passar el mes amb una minsa pensió. L’arrodoniment dels preus, naturalment a l’alça, va provocar, d’entrada, que el que costava 100 ptes. és convertís en 1 €, que equivalia a 166 ptes. Per tant, l’augment va ser escandalós.

Ja sé que els economistes que entenen de negocis ens diuen que si no haguéssim entrat a la zona Euro la pesseta s’hauria devaluat, que el país seria més pobre, que la balança de pagaments amb altres països la tindríem en contra, etc. I segurament tenen raó.

Però, quins arguments poden convèncer les persones amb pensions mínimes, que a finals de l’any 2001, amb 65000 ptes. no arribaven a final de mes, i sis anys més tard, amb uns 450 €, desprès d’aplicar un augment promig del 2,5% anual (l’enganyifa de l’IPC, quan tots sabem que els preus de les coses han augmentat molt més), no poden passar del dia 20?

La macroeconomia podrà explicar sopars de duro, però en el camp de la microeconomia, la de les persones modestes, treballadores de tota la vida, la nova moneda ha suposat un agreujament de la seva disponibilitat dinerària. Els més perjudicats són els més grans, que es varen jubilar fa uns quinze anys, i, per tant, ara ronden els 80, amb una base reguladora petita. I les vídues, les eternament perjudicades per un sistema totalment injust i que a la desgràcia de patir la pèrdua de la persona amb qui han compartit la vida, veuen minvats considerablement els ingressos malgrat que les despeses de la llar són les mateixes.

No és rar, doncs, que cada vegada amb més assiduïtat truquin persones grans a les portes d’entitats de beneficència, perquè tenen dificultats per proveir-se dels aliments necessaris fins arribar al dia de cobrament de la pensió, que no és suficient pels trenta dies del mes. I ara una nova pujada de les tarifes elèctriques, la segona de l’any, que farà que l’augment hagi sigut del 9%. Què en dirà l’índex de preus al consum (IPC), de tot això?

També voldria manifestar el meu desacord per la manera del fer el repartiment anual de l’augment de l’índex esmentat (l’enganyifa que hem citat), ja que en fer-ho de forma percentual provoca que cada vegada més s’ampliï la diferència entre els que menys cobren i els que cobren més. L’argument que qui més anys i més imports ha cotitzat ha de cobrar més, és veritat. Però pensem que això ja queda reconegut en el moment de calcular la base reguladora de la pensió. Una vegada passat a pensionista, i, per tant, ja sense cotitzar, els augments haurien de ser lineals, és a dir dividir l’import total de la puja entre el nombre de pensionistes i repartir a parts iguales.

Només es va fer un any, no recordo exactament en quina legislatura, algú va protestar i es va tornar al sistema de sempre, que, repeteixo, considero injust, malgrat que en el meu cas pogués suposar una revalorització lleugerament inferior. Un exemple: un augment del 2% en una pensió de 500 € li suposa un increment de 10 €. En una pensió de 1500 € l’increment és de 30 €. Si els dos augments (10+30=40) és repartissin linealment tocarien a 20 € cadascun. Seria o no més just?

Fa poc el Banc d’Espanya recomanava la necessitat d’emprendre amb urgència reformes addicionals del sistema de pensions, encaminades a adequar-les als anys cotitzats, és a dir, calcular la base reguladora no sobre els 12 o 15 anys que es fa ara, sinó sobre la totalitat dels anys cotitzats. Una nova volta de rosca per apretar més els mateixos de sempre. Segurament que els autors d’aquestes recomanacions són els que tenen els contractes blindats, i que si, per “desgràcia”, són acomiadats en surten amb la butxaca plena. Això sí, sempre de forma totalment legal, només faltaria.

Potser amb la solidaritat del que més tenen per ajudar als més desvalguts s’aconsegueixi evitar el patiment de molta gent. Pensem-hi!

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - L'Empordà 24.06.2008 RECORDS

Les persones grans tenim propensió a recordar el passat, per allò que “qualsevol temps passat va ser millor”. Per descomptat que aquesta dita no és del tot vertadera, ja que només cal mirar com vivien, generalment, les persones grans als anys 50 i en l’actualitat.

Algú va dir que recordar era viure dues vegades i penso que va encertar. Arran de diversos esdeveniments de la nostra ciutat en els darrers mesos, hem pogut comprovar que s’ha ocasionat un cert grau de complaença en les persones grans..

Un va ser l’acte d’homenatge que es va fer el passat gener al figuerenc Eduard Bartolí i Colls, del qual no seré jo qui n’exalti les qualitats professionals i artístiques i em limitaré a adjudicar-li l’adjectiu de “molt bona persona”, i que de cap manera es va merèixer les dificultats que va haver de suportar en els darrers anys de vida. L’explosió d’entusiasme que es va produir al Teatre el Jardí la tarda del 13 de gener, especialment quan en la pantalla apareixia l’homenatjat en fotogrames de les seves excel·lents actuacions teatrals, era causada, en el que fa referència a les persones grans, al fet que la seva visió ens feia reviure trossos de la nostra pròpia vida. El mateix va passar en reveure l’estol de fotografies exposades durant més d’un mes al Patronat de la Catequística. Gràcies als que ho varen fer possible.

Un altre són els variats actes que des de gener i fins a finals d’aquest mes es s’estan produint amb motiu del 75 aniversari del col·legi Sant Pau, inaugurat l’any 1933, i que durant molt anys va ser conegut com les Escoles Nacionals. Els actes culminaran el dia 29, moment en què s’homenatjaran les persones que varen anar a l’escola entre 1933/36, és a dir, a persones grans, de segurament més de 80 anys, i que d’alguna manera representaran als milers i milers de figuerencs i figuerenques que han passat pel col·legi. M’agradaria dir que també haurien de rebre un sincer homenatge els centenars de mestres, homes i dones, que en aquests tres quarts de segle han impartit la docència i als quals no sempre se’ls ha reconegut la tasca. Un bon amic meu, empordanès i figuerenc, en Josep Ortega i Ortiz, va dedicar un poema als ensenyants, en el qual, en poques paraules, defineix la seva important missió. Diu així:

Fer llum dins la foscor
obrir camins on no n’hi han
Formar homes i dones, fer-los grans
no hi ha empresa millor
ni llavor que doni tant.

Els exalumnes del Sant Pau, especialment el més grans, han pogut reviure aquells anys plens de dificultats però també d’il·lusions i de somnis, que en alguns s’hauran complert i en altres potser no del tot. En qualsevol cas, penso que els records d’aquells anys d’infantesa hauran satisfet tothom.

També els 25 anys del Casal de la Gent Gran de Figueres és motiu perquè els de més edat recordin aquell llunyà 1983 en que va ser inaugurat. El centenar llarg de persones que enguany han rebut la medalla del nostre Ajuntament per complir 90 anys començaven la seva jubilació. Aquests 25 anys els hi deuen haver passat volant, segurament més ràpid del que volien., però encara hi són.

Hi haurà qui pensarà, segurament portat per un estat de malenconia, que en aquestes edats sovintegen, que el passat ja està vist, que no val la pena recordar, perquè també hi ha en la vida de les persones etapes dolentes, de mals records, que els provoquen enyorances de persones estimades que ja no són amb elles. És veritat, i si aquestes ratlles meves els han provocat tristesa els demano disculpes. En tos cas, pensin que el món rutlla i que, com deia un poeta de nom desconegut, pels vols de 1369, “ tots som criatures de l’univers, igual que els arbres i les estrelles i tenim dret a estar aquí. Amb totes les seves farses, afanys i somnis trencats, continua essent el nostre un formós món. Esforçat en ser feliç”.

Doncs precisament per això, per intentar ser feliços, un grup de dones i homes que tenim en comú haver nascut l’any 1933, ens trobarem un dia de principis de tardor per commemorar el nostre 75 aniversari. Ho vàrem fer l’any 2003 en complir els 70 anys i hi tornarem aquest any. Hem procurat avisar tothom, però si algú se’ns ha escapat que ens ho digui.

Finalment i ja que parlem del 1933, volen saber algunes de les coses que passaven a la nostra Figueres ara fa 75 anys? Ens les explica el cronista figuerenc Josep Maria Bernils en el seu llibre “Figueres, cent anys de ciutat”.

Comencen les obres de l’Ajuntament. Pressupost. 432.000 ptes. Jornal paleta:10 ptes.
Inauguració del rellotge de la Rambla el dia 24 de juny, Sant Joan.
Creació del Club Ciclista Figuerenc i la Penya Fluvià, dedicada a la pesca.
Inauguració de l’Escola d’Arts i Oficis Clerch i Nicolau
La loteria nacional va donar el segon premi de la rifa de Nadal.
Inauguració de l’escola del carrer Muntaner, avui CEIP Sant Pau.

Bon estiu per a tothom.

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - L'Empordà 06.05.2008 POLÍTICA

Ara que ja han passat les eleccions generals de l’Estat podem parlar una mica de la política i de les persones grans.

Ès necessari que entrem a formar part de les llistes que els diferents partits elaboren amb vistes a les eleccions? .És millor crear un partit només amb persones grans? O és millor votar els partits que segons els nostres punts de vista poden afavorir les polítiques dedicades a les persones grans?

Els que segueixen una mica els escrits que regularment publico ja saben que rarament em manifesto d’una manera contundent quan es tracta del comportament generalitzat sobre qualsevol assumpte, i, per tant, tampoc ho faré en un tema delicat com és aquest. Una altra cosa és que doni la meva opinió, tan raonada com pugui, i cadascú que actui de la manera que consideri més convenient.

Per començar diré que sóc totalment partidari d’exercir el dret a votar. Vàrem estar massa anys reclamant aquest dret, i ara que podem, no hauríem de deixar-lo passar. Sí, ja sé que determinades actuacions d’alguns polítics no conviden a anar-hi, però el que hem de fer és no votar-los en les properes eleccions, i llegir i assabentar-nos una mica dels seus programes. És massa fàcil dir que tots són iguals. Potser, els comportaments posteriors, facin aquesta impressió, però si rasquem una mica veurem matisos diferents que ens poden ajudar a prendre la decisió més adequada.

Una altra manera de participar indirectament seria que entréssiu a formar part dels organismes que jo anomeno de suport a les persones grans. Per exemple, en les entitats com poden ser els Casals,.els Esplais, els Clubs, les Associacions, etc., i també en els consells assessors dels equipaments cívics, creats pel Decret 93/2007 del 17 d’abril, amb l’objectiu de consolidar un model participatiu i de qualitat en aquests centres. I també podríeu col·laborar amb els consells consultius comarcals per tal d’influir en la política local, que és plena de persones molt joves, que, ens les darreres eleccions de ja fa gairebé bé un any, varen envair, democràticament, és clar, els ajuntaments catalans, i per tant, els consells comarcals i les diputacions.

Gent jove, que, per cert, sintonitza molt bé amb les persones grans, i a qui podem fer arribar l’esforç, el treball, i sovint el sacrifici que varen fer les generacions anteriors i el dret constitucional que tenim les persones grans que els anys que ens resten de vida els puguem viure amb dignitat, amb tot el que representa la paraula dignitat en el que fa referència a les pensions, a l’habitatge, a la sanitat, a les residències per a persones grans, als centres de dia, als hospitals, als centres sociosanitaris, i en tantes i tantes coses que dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes i any rere any posem al damunt de la taula d’aquells a qui amb el nostre vot donem el poder i també la responsabilitat de decidir.

Queda clar, doncs, que sense necessitat de formar part de les llistes electorals tenim mecanismes de participació per fer sentir la nostra veu en l’àmbit local, i també a través d’altres organitzacions com la Unió de Consells Consultius de la demarcació de Girona i el Consell de la Gent Gran de Catalunya, podem arribar fins a les Diputacions, a la Generalitat, i fins i tot al govern de l’Estat a través del nostre representant al Consejo Estatal de Mayores.

El que he escrit fins ara demostra que podem influir en les polítiques socials per a les persones grans des de fora dels partits, sense necessitat d’estar enquadrats en cap, però si alguna persona gran té ganes de participar activament i directament en la política, sobretot en la local, és del tot lloable i fins a cert punt crec que seria bo, que figurés en les llistes electorals. Una mica de gent gran entre tanta joventut no hi sobraria. Cadascú sap quines són les seves limitacions i fins allà on pot arribar per ser útil als altres. Que d’això es tracta en la política. O no?.

Les possibilitats de poder influir en la presa de decisions són grans. Pensem que el ventall de participació és ample i per a tothom. El que no podem fer, si ens trobem en bones condicions psíquiques i físiques, és arronsar les espatlles, xiular una cançoneta i mirar cap a un altre costat. No, tenim tot el dret a manifestar la nostra opinió i fer-la pública.

Entre tots hem d’intentar trobar els mecanismes adequats perquè la maquinària funcioni sense gaire estrèpit i procurant el benestar per a totes les persones, sigui quina sigui la seva situació en la societat.

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - L'Empordà 25.02.2008 JUBILACIÓ

Arran de la publicació de l’esperança de vida, que va ser feta a primers del mes de novembre passat, el col·lectiu de les persones grans hem sortit reiteradament a la premsa, i, fins i tot, els que, d’una manera o altra participem en les institucions de suport a les persones grans, hem estat interrogats per donar la nostra opinió de com afrontar aquesta etapa, que en alguns casos poden representar més de 20 anys, que equivalen, sobre una vida de 85, a més o menys el 23% de la nostra existència.

La contesta a la pregunta mencionada és complexa, com ho és la societat en general, i les persones grans en formem part, per tant, generalitzar és enganyós. Cada persona és un món i les seves circumstàncies, i, per tant lo que és adient per a uns no ho és per a uns altres.

Malgrat això, una contesta ràpida i orientativa per a tothom ens la dóna el filòsof Raimon Panikkar, que en el programa de Catalunya Ràdio conduït pel periodista Antoni Bassas del dia 9 de novembre passat, contestant a la pregunta de com afrontar aquests anys, deia “Vivint cada moment com si fos el primer, és a dir, amb innocència, i també com si fos el darrer, és a dir, amb maduresa.”.

Sàvia resposta que si sabem aplicar en la seva justa mesura ens ha de proporcionar innombrables satisfaccions. En serem capaços?

Les autoritats monetàries dels països industrialitzats ja fa temps que per mitjà dels mitjans de comunicació ens estan parlant, cada vegada amb més èmfasi, de retardar l’edat de jubilació, de forma voluntària, és clar, i ofereixen uns incentius, que en el cas de l’estat espanyol crec recordar que és un augment del 3% de la base reguladora per any que passi dels 65 i fins als 70, si el treballador té cotitzats 40 anys, o un 2% si la cotització és de més de 35 i no arriba als 40. Per tant un augment de la pensió de fins al 15% en el primer cas i del 10% en l’altre.

La meva modesta i segurament no del tot encertada opinió és que aquesta mesura si s’apliqués a un percentatge molt gran de persones produiria una més elevada taxa d’atur en gent jove i preparada, que, penso, tenen moltes ganes de treballar i crec que hi tenen tot el dret. Però com que les coses són tan complicades també he de dir que recentment el cap dels serveis de cardiologia de l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona, em deia que la mesura de jubilar els metges als 65 anys, quan abans ho feien als 70, havia sigut nefasta.

Fins i tot penso que les empreses també hi diran la seva, ja que recentment el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, ha donat la raó a una que havia jubilat forçosament un treballador en complir els 65 anys, aplicant el conveni col·lectiu que així ho especifica si es tenen complerts els requisits per tenir dret a una pensió contributiva. La sentència accepta que la jubilació forçosa està justificada per l’interès general de reduir l’atur. (Suplement “Empleo” de La Vanguardia del 25.11.2007)

L’opinió de les persones amb qui em relaciono en las institucions que treballen amb temes de les persones grans, és que aquestes han de continuar actives, fent coses que siguin del seu gust i que no necessàriament han de ser les que han fet tota la vida. Qui en tingui ganes trobarà, per poc que ho intenti, innombrables maneres de voluntariat per ajudar qui més ho necessiti. Penso, i en realitat així ho manifesten els que s’hi troben, que fer tasques que ajudin els altres és molt gratificant.

Del tema de retardar l’edat de jubilació en sentirem a parlar molt d’ara en endavant i podem tenir la completa seguretat que al final aconseguirà imposar-se, per una simple qüestió matemàtica. Si els joves entren al mercat laboral un promig de 5/6 anys més tard del que ho fèiem els que ara rondem els setanta i escaig, és obvi que per tenir un nombre determinat d’anys de cotització, per tal que la base reguladora de la seva pensió no es vegi disminuïda, hauran de continuar treballant dos, tres, o cinc anys més. I si, com sembla, l’esperança de vida continua creixent, haurem d’admetre que potser sigui el més adequat.

A més, es podrà donar la circumstància que persones que fan feines pesades, com poden ser les de la construcció i altres oficis a l’aire lliure, en cadenes de producció, o altres feines, continuaran treballant en edats en què les forces ja escassegen i, en canvi no ho hauran pogut fer, per exemple, entre els 18 i els 25 anys, que estaven a l’edat de la potència. El panorama, doncs, no és gaire afalagador, si es va generalitzant.

I per acabar d’arreglar-ho encara es produirà un altre fet més dolorós, a llarg termini, això sí, i és que al subscriure els joves d’ara hipoteques a 40 o més anys es veuran obligats a continuar treballant per poder-les pagar, ja que com és sabut els ingressos de la jubilació solen ser, generalment, força més escassos que estant en actiu.

Ves per on hem acabat parlant de les persones joves en un escrit per a persones grans. Indubtablement no som tan diferents uns i altres. Els anys passen, però els problemes, diferents, és clar, es manifesten a totes les edats. Des del nostre lloc a la societat reiterem, una vegada més, que estem disposats a treballar conjuntament per intentar trobar solucions que satisfacin el conjunt de les persones.


Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com



.

.

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI. 10è article l'Empordà 11.12.2007

Ës indubtable que la cultura també forma part de la vida de les persones grans, ja que podríem definir-la com el conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques i de qualsevol altra mena que són fruit de l’estudi, de les lectures, dels viatges, de l’experiència, etc. i també del coneixement de les tradicions i formes de vida materials i espirituals característiques d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat.

I per tant cada vegada són més les persones grans interessades a ampliar coneixements o adquirir-ne de nous, i d’aquí l’èxit que tenen les aules de formació cultural, que des de fa ja temps s’imparteixen per totes les comarques.

Penso que la cultura està força lligada amb la llibertat i al revés, la llibertat amb la cultura. Una llibertat sense cultura pot esdevenir fàcilment en un llibertinatge i una cultura sense llibertat és una cultura dirigida, descafeïnada, que no admet controvèrsia ni discussió. Dissortadament, la història contemporània del nostre país ens diu que la generació de les persones que ara tenim entre seixanta-cinc i vuitanta anys no vam gaudir de gaire llibertat en la nostra infantesa, ni en la nostra adolescència i joventut, i, per tant, la cultura que vàrem rebre la majoria va ser una cultura esbiaixada, inconcreta i a vegades demagògica. Pensem en el Noticiario Documental, més conegut per NO-DO, obligatori en tots els cinemes de l’Estat espanyol.

Ara les persones grans tenim l’oportunitat de destinar alguna de les hores lliures omplint alguns dels buits culturals que tenim, i que de ben segur són molts, assistint a les Aules de. Formació Cultural per a la gent gran, en les quals a partir de conferències, ens podem assabentar de matèries ignorades, o ampliar els coneixements de les que ja sabem alguna cosa.

Ja fa un any que a la nostra comarca i amb l’ajuda indispensable del Consell Comarcal, es va fundar l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran, que tinc l’honra de presidir, i que forma part de l’AFOPA, (Agrupació d’Aules de Formació Permanent per a la Gent Gran de Catalunya) des de la qual fa ben poc hem estat fent un cicle de conferències, a Figueres, Castelló d’Empúries, Roses, Llançà, la Jonquera i l’Escala, amb la col·laboració dels respectius ajuntaments.

Amb aquests cicles de conferències també ajudem a la realització d’un dels articles de la carta de Drets i Deures de la Gent Gran de Catalunya, que en el seu apartat d’Autorealització diu que “les persones grans hem de poder desenvolupar plenament les oportunitats i les potencialitats a partir de l’accés als recursos educatius, culturals, espirituals, d’oci i temps lliure en la societat”.

I al mateix temps que ens recorda que tenim el DRET anteriorment citat, també ens indica que tenim el DEURE de “mantenir-nos actius, mentre en tinguem capacitat, en processos informatius i formatius que vagin adreçats a la millora de la pròpia qualitat de vida en tots els àmbits (alimentació, assistència, habitatge, economia, cultura, aspectes legals, oci, etc.).

Naturalment que també podem utilitzar altres maneres d’adquirir cultura. La lectura de llibres n’és una de molt important, i també la lectura de diaris, setmanaris i revistes. Fa temps es va publicar que es calculava que la lectura continuada d’un diari d’abast general durant no menys de cinc anys, equivalia als coneixements que s’adquireixen en una carrera universitària. Va semblar-me una mica exagerat, però si que és veritat que en aquesta classe de diaris els articles dels seus corresponsals i dels seus col·laboradors ajuden molt a formar-se una idea de com funcionen les coses pel mon.

Una altra manera d’ampliar o refrescar els coneixements és seguir algun dels concursos que fan a la TV. No diré que la nostra cultura serà més àmplia, però si que sovint s’aprenen coses noves, i, com que normalment aquests programes son d’una duració no superior a 30 o 40 minuts no és fan pesats. Per cert, aprofito per dir que des del 6 de novembre i per TV Girona, s’emet el programa GRANS D’ARA, els dimarts a dos quarts de deu de la nit dedicat al món de les persones grans, en el qual hi prenem part la Unió de Consells Consultius de la Gent Gran de la demarcació de Girona.

També es bo habituar-se a fer els passatemps dels diaris, com ara els mots encreuats, els sudokus, els problemes d’escacs, els jeroglífics, els dibuixos amb diferències, etc.. Especialment els primers ajuden molt a millorar el llenguatge i l’escriptura, cosa que a tots ens hauria d’interessar.

Al mateix temps que podem adquirir nous coneixements, en fer servir el cervell farem cas als metges que recomanen que donem activitat a aquesta part tan important del nostre organisme, per evitar en la mesura del possible caure en qualsevol de les temudes malalties neurològiques tan en voga, desgraciadament, avui en dia.

És obvi que qualsevol activitat de les anomenades belles arts, com poden ser la pintura, el dibuix, l’escultura, la música, el cant, l’escriptura, etc. entren directament i per mèrits propis dintre del bagatge cultural que totes les persones hauríem de tenir, i que quan arribem a grans sembla que potser tenim més temps per cultivar-les.

Per acabar avui, dir-vos que us recomanaria que escrivíssiu les vostres memòries. No cal que sigui d’una forma exhaustiva. Les feines que heu fet, el servei militar dels homes i el social de les dones, si heu format part d’alguna societat, els avantpassats, el període escolar, etc. Us puc assegurar que es altament gratificant. Els vostres fills i néts us poden ajudar a passar-ho a l’ordinador si hi teniu dificultats.

Fins l’any vinent si Déu vol, que intentarem publicar aquestes cròniques cada dos mesos en lloc de cada tres, com ho hem estat fent fins ara.




Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
.