El blog d'en Martí

dimarts, 8 de novembre del 2016

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat al Setmanari Empordà del 8 de novembre del 2016

SOBRE LES PENSIONS, UNA VEGADA MÉS

El darrer escrit en aquest setmanari sobre el tema de les pensions i el seu desenvolupament, ja fa catorze mesos que el vaig publicar. Durant aquest lapse de temps les coses no han millorat, ans al contrari, sembla que van a pitjor. Com ja és tradicional en els darrers anys, el passat mes de juliol la Seguretat Social va fe servir 8.700 milions d’euros del fons de reserva, la cèlebre guardiola, per pagar les pensions i la paga extra d’estiu, més 1.000 milions uns dies després per pagar a Hisenda l’IRPF, que havia estat descomptat als pensionistes i retingut per la Seguretat Social. Desprès d’aquestes “operacions” només queda un romanent de poc més de 24.000 milions. Recordem que en el moment de màxim apogeu aquesta guardiola va arribar a tenir un total de més de 66.800 milions. Ara vindrà el desembre i la paga extra de Nadal i segurament, llevat d’algun miracle, que solen escassejar, s’haurà de tornar a ficar-hi mà. Si es fa en una quantitat semblant a la d’aquest estiu, uns 9.000 milions, quedaran, escassament, efectius per a dues vegades més. Per tant, a finals del proper 2017 bona nit i tapat. S’ha acabat la guardiola. I a partir d’aleshores, com ho farem?.

Els caps pensants hauran trobat la solució adequada? Segons el meu punt de vista, és un problema dels grossos. Les xifres no menteixen. Per exemple, el passat agost la Seguretat Social va destinar 8.535 milions d’euros per al pagament de les pensions contributives, un 3,2% més que el mateix mes de l’any anterior. La majoria, el 70%, per a pensions de jubilació, el 18% per a viduïtat, el 10% per a incapacitat permanent i el 2% per a orfandat i pensions a favor de familiars. El nombre total de pensions, en el referit mes d’agost, va ser més de 9.400.000, que representa un augment del 1,3% amb respecte al mateix mes de l’any 2015. I, com no podia ser d’altre manera, el mes d’octubre, una mica més: el nombre de pensions ha estat de 9.450.000 i l’import pagat 8.576 milions.

Si ens quedem a casa, és a dir, a la demarcació de Girona, les dades del Ministeri d’Ocupació i de la Seguretat Social ens indiquen que el nombre total de pensionistes és de gairebé 154.000 persones, un 1% més que el mateix mes de l’any passat. A la nostra demarcació hi havia a l’agost 312.500 persones ocupades, és a dir, que per cada pensionista només hi ha poc més de 2 persones que cotitzen a la Seguretat Social. I en un sistema de pensions anomenat de “repartiment” és vital el nombre de cotitzants, ja que els pensionistes cobren dels ingressos de les persones en actiu. A finals de l’any 2007, que encara no havia començat la crisi, la ràtio era de 2,6 de persones ocupades, que eren 352.000 i els pensionistes 136.000. No consola dir que els números del total de Catalunya i de la resta d’Espanya encara són pitjors. Per tant, més clar l’aigua neta. Si per un costat hi ha menys aportacions, perquè són menys els que aporten, i en quantitats menors que abans pels baixos salaris, i, per contra, cada vegada són més les persones amb dret a cobrar, i a cobrar més que els van desapareixent de la nòmina per defunció, doncs podríem acabar dient que és la “crònica d’una mort anunciada”.

Persones molt qualificades en el tema, com ara el doctor en Ciències Econòmiques i en Dret José M. Gay de Lièbana, en una entrevista al Diari de Girona, no amaga la seva preocupació i diu que això només es pot solucionar rebaixant les pensions o apujant els impostos. I que com que la primera proposta serà molt mal rebuda pel col·lectiu afectat que és molt nombrós, que produiria un moviment social fort i els pensionistes poden marcar un canvi d’orientació política, haurem d’anar per la segona. Però Espanya té un problema, que és el grandiós endeutament, al voltant del 100% del PIB (Producte Interior Brut), superior al objectiu del 99,14% fixat per tot l’any. A més, existeix l’amenaça de la Unió Europea d’anar condicionant els pressupostos i retallar despesa pública.

Està previst que a la primavera es reuneixi el Pacte de Toledo, que ha funcionat fins que ha pogut, perquè totes les forces implicades, per resumir-ho, el capital i el treball, o sigui l’empresariat i els sindicats, es posin d’acord per veure si és possible portar la nau a bon port. Els que ara tenim més de vuitanta anys potser no ens afectarà gaire, però els de la generació que ens ve al darrera i que ara voltegen els seixanta, les reformes que per força es produiran els afectaran de ple. I no diguem dels més joves.

Per acabar-ho d’arreglar ja hem dit en altres escrits que als pensionistes que tenien un petit racó, gràcies al seu treball i a moltes privacions, que en treien un rendiment en forma d’interessos, es poden veure, si les coses no canvien, que hagin de pagar perquè el banc els guardi els cèntims. El món a l’inrevés! Sóc conscient del pessimisme que he deixat anar, però així ho penso i així ho escric. Sort!

Martí Carreras i Ginjaume

Articulista

dilluns, 17 d’octubre del 2016

#fotografia#retrat #blancinegre

L'amic Xavi Toral, ha volgut incloure'm en la seva galeria de #fotografia#retrat #blancinegre, publicant la meva foto actual i una petita ressenya d'alguns trets de la la meva vida i la meva personalitat. Hi estic del tot d'acord, amb unes petites matisacions. Quan diu que tinc una personalitat forta, tot o res, blanc o negre, he de reconèixer que, sobre tot en converses amb els meus amics "rambleros", sovint, segurament més sovint que no voldria, expresso opinions contundents i a vegades sense el suficient raonament. Sobre tot quan parlem de política, ja que em molesta el continuo dir i fer de les persones que si dediquen, que fan el que vulgarment en diem "la puta i la Ramoneta". Ara cap aquí, ara cap allà, segons el vent d'on bufa.

Però com l'ésser humà està ple de contradiccions, i jo no en sóc una excepció, voldria dir que molt sovint, cada vegada més, i com més anys poso més acceleradament, dubto de les meves asseveracions. Les persones que llegeixen els meus articles d'opinió mensuals al setmanari Empordà poden veure que rarament faig conclusions definitives, més aviat ho deixo a la lliure interpretació de cadascú. Els pas dels anys m'ha ensenyat que la veritat absoluta no existeix i que tot es opinable. El que sempre n'havíem dit: "Tot és segons el color del cristall amb que es mira"

Molt agraït, doncs a l'amic Xavi Toral per posar-me en aquesta galeria de figuerencs i empordanesos, tots amb molts més mèrits que els meus. I doblement agraït a totes les persones que han fet comentaris, penso jo, excessivament elogiosos envers la meva persona, així com a les persones que sense expressar la seva opinió, han llegit el reportatge i, algunes, un centenar llarg, han "clicat" el "m'agrada".

Moltes gràcies a tothom i...Salut!

diumenge, 9 d’octubre del 2016

Poema "Desiderata"

Arran de la crisi que venim arrossegant des de fa més de vuit anys, es nota un cert nerviosisme entre les persones. Agreujat per la situació mundial amb un munt de gent refugiada a causa dels conflictes armats, el tema del terrorisme, la política a nivell estatal i autonòmica, tot això va fent feix i moltes persones noten una intranquil·litat i, sobre tot, una inseguretat total. Ara tot és eteri, res és consistent. Vivim com en un “núvol”. I això fa patir a moltes persones. Per mirar de pal·liar en lo possible aquesta situació recomano a les persones que ho necessitin que llegeixen aquesta “Desiderata”, atribuïda a Max Ehrmann, encara que es va considerar anònima durant molts anys. A mi, en determinats moments de flaquesa, especialment psíquica i mental, m'ha anat molt bé:

(Traducció de la versió original anglesa)

Camina plàcidament entre el soroll i la pressa

I recorda quanta pau pot haver-hi en el silenci

I tant com sigui possible sense trair-te

viu amb pau amb tothom.

Digues la teva veritat tranquil·lament i clara.

Escolta als altres

Fins i tot l’avorrit i l’ignorant,

També ells tenen la seva història

Evita les persones sorolloses i agressives,

Són ofensius a l’esperit.

Si et compares amb els altres

Pots tornar-te vanitós i amarg

Perquè sempre hi haurà persones millor i pitjors que tu.

Frueix dels teus èxits tant com dels teus projectes.

Mantingues l’interès en la teva pròpia feina; encara que sigui humil

És una veritable possessió en les canviants fortunes dels temps.

Siguis cauta en els teus negocis

Perquè el món està ple de paranys

Però que això no t’amagui la virtut que pugui haver-hi.

Molta gent lluita per alts ideals.

I a tot arreu la vida és plena d’heroisme.

Sigues tu mateix.

Especialment, no fingeixis afectes.

Tampoc no siguis cínic respecte a l’amor.

Perquè davant tota l’aridesa i desencís l’amor és perenne com l’herba.

Recull mansament la saviesa dels anys

Deixant passar tranquil·lament les coses de la joventut.

Alimenta el teu esperit

Perquè et protegeixi en la desgràcia sobtada.

No et distreguis amb cabòries obscures

Molts temors neixen de la fatiga i la solitud.

Junt amb una sana disciplina,

Siguis benèvol amb tu mateix.

Tu ets una criatura de l’univers

Com els arbres i les estrelles

Tens dret a ser-hi

I, t’ho creguis o no,

sens dubte l’univers es desenvolupa com cal.

Per tant, estigues en pau amb Déu,

Sigui quin sigui el concepte que en tinguis.

I siguin com siguin les teves tasques i aspiracions,

mantingues en la sorollosa confusió

pau en la teva ànima.

Amb tots els seus artificis, penalitats i somnis trencats,

Aquest continua sent un món bonic.

Anima’t.

Lluita per ser feliç.

dimarts, 4 d’octubre del 2016

VIST AMB BONS ULLS- Publicat al setmanri Empordà del 4 d'octubre de 2016

CAP O CAMES

Fa uns mesos que a la secció de “cartes dels lectors” de La Vanguardia n’hi va aparèixer una d’un lector de Tarragona que preguntava a les persones grans, de més de 80 anys, si preferien tenir el cap clar i les cames espesses o al revés. Manifestava que ell ja havia triat, o més ben dit que acceptava i no li sabia gens de greu, però que tenia algun amic que encara estava dubtant de donar-li la raó. Raonava i deia” si no tinc el seny treballant al 100%, de què em serveix anar lleuger com una daina, d’aquí cap allà, rambla amunt i rambla avall, si tot just no sé on vaig, ni què és el que veig, ni reconec qui dimonis és qui m’està saludant...” . I acabava manifestant que ja era feliç a casa seva, llegint la premsa del dia, veient les notícies de la tele, algun western, escoltant a Glenn Miller o Frank Sinatra, llegint alguna novel·la, dibuixant quatre ninots o pintant un quadre, i, això sí, tenint tot el dia l’Internet a la seva disposició. Per acabar, demanava el parer de cadascú.

Algunes persones el varen contestar. Un servidor en va ser una, i li vaig dir que jo també m’havia fet la mateixa pregunta i que ja havia decidit què preferia, però que ho havia fet després de sospesar pros i contres. Després de detallar-li les activitats, diguem-ne de cap, com ara llegir, participar en les xarxes socials, mantenir un blog a Internet, escriure una mica, fer els mots encreuats, en català i en castellà del diari, resoldre el jeroglífic , etc. també li deia que, per mantenir-me en forma, caminava cada dia entre 6 i 8 quilòmetres a una mitjana de poc menys de 3 km/h, unes dues hores i mitja, i que també jugava una hora al dia al billar. Acabava dient que el dia que no pogués caminar tant, creia que el cap s’aniria rovellant, encara que fos a poc a poc. Malgrat tot, li deia que ell tenia raó, que primer és el cap. Però que no m’agradaria haver de triar.

Tots, i sobretot quan anem posant anys, hauríem de tenir present el que deia el poeta satíric romà Juvenal: “Mens sana in corpore sano”, és a dir, una ment clara, desperta, en un cos sa, o sigui, en bones condicions. Estudis reconeguts han arribar a conclusions com que l’exercici físic és una eina terapèutica, i que l’activitat física és promotora de la salut mental, benestar i qualitat de les persones. A més, també és un recurs de prevenció i tractament de les persones amb trastorns mentals comuns, així com una estratègia de rehabilitació psicosocial.

La mala alimentació, rutines cada cop més sedentàries, situacions d’estrès, frustracions, són hàbits nocius per a la nostra salut. Una caminada diària, a pas moderat, tonifica el cos i ajuda el cap. Un exercici recomanable també per a persones grans és ballar. I ballar sardanes també, que al mateix temps que es belluguen les cames, si es vol, es poden comptar els compassos i repartir-los. Dos en un, exercici mental i físic.

Quan més aviat es comença a fer exercici millor. Ja sé que mentre s’està en edat laboral no és fàcil trobar temps per dedicar-hi, però si la feina és sedentària, gairebé tot el dia assegut a la cadira, o assegut al davant del volant del cotxe, sí es té una feina de viatjar amunt i avall, es del tot necessari. Recordo que quan vaig fer el servei militar, amb vint-i-dos anys, pesava més de noranta quilos. Els cent dies que vaig passar al campament de Garriguella, fent gimnàstica, instrucció, caminades, menjar poc, etc. em van posar a setanta. Però una vegada llicenciat, vaig tornar a la rutina diària del despatx i això va provocar que a la primavera de l’any 75 patís un l’infart de miocardi.

Potser si durant els vint anys passats des de l’acabament de la mili hagués cuidat més el sobrepès, m’hauria estalviat els problemes cardíacs? No es pot assegurar amb certesa el que hauria passat. Potser sí, o potser no. El que sí que sé és que a partir de llavors vaig començar a moure’m més, i quan acabava la feina me n’anava a fer la volta al Castell, recorrent l’anomenada “ruta del colesterol”, que si no vaig errat fa poc més de tres quilòmetres.

Ara faig una altra ruta, amb trajecte planer, que després de caminar uns vint minuts em porta a la Ronda Sud per continuar fins el Cementiri Municipal i anar a donar un cop d’ull als vidres de la Funerària Vicens i assabentar-me de les persones que han emprès el camí del no retorn i, per la carretera de Roses, tornar al centre de la ciutat.

Tota aquesta història ha vingut de la carta del lector de Tarragona. Cap o cames? Doncs cap, però, si pot ser, cames també. Salut!

Martí Carreras i Ginjaume

Articulista

dimarts, 6 de setembre del 2016

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat al setmanari Empordà el dia 6 de setembre de 2016

BICENTENARI DEL NAIXEMENT D’EN PEP VENTURA

Tal com vàrem comentar en els escrits dels mesos de febrer i març, l’any vinent es compliran dos-cents anys del naixement d’en Pep Ventura (Alcalà la Real 1817 – Figueres 1875) i la nostra ciutat serà Capital de la Sardana 2017.

La bona amiga Margarita Mas, entusiasta de tot el que es fa i es desfà a Figueres, em va fer arribar un parell de publicacions: una era el llibre –catàleg editat pel Consorci del Museu de l’Empordà amb motiu de l’exposició Pep Ventura abans del mite, del qual vam fer referència en el segon dels meus escrits, i l’altre, el programa del XIV Aplec de la Sardana de Figueres que es va celebrar el 27 d’abril de 1975, un mes i tres dies després que s’haguessin complert cent anys de la mort del mestre, fet que va ocórrer el 24 de març de 1875.

El programa, de cent setze pàgines, està dedicat a Pep Ventura en el centenari de la seva mort, i el primer que em va sorprendre, ja que com vaig explicar un servidor era totalment aliè al món sardanista fins a l’any 1996, va ser que l’aplec d’aquell any estava amenitzat per cinc cobles de molt renom, a saber: Amoga, Barcelona, Caravana, Ciutat de Girona i Selvatana, que varen interpretar un total de cinquanta una sardanes, suposo de deu tirades, de les quals sis van ser tocades per les cinc cobles conjuntament, en sessions de matí, tarda i nit a la Rambla. Els articles escrits estan signats per Maria dels Àngels i Montserrat Vayreda, Narcís Sala, Eugenio Molero, Jaume Quintana, Joaquim Gironella, Josep Puigmal, Jacint Bosch i Ferran Arbusà que era el president del Foment de la Sardana, que en un article de trenta dues pàgines i moltes fotografies, fa un detallat resum dels actes commemoratius del centenari de la mort del mestre Pep Ventura.

Fent una mica de recerca per assabentar-nos de més coses sobre la vida i miracles d’en Josep Maria Ventura Casas, ens trobem que va arribar a Figueres a l’edat de dos anys, que de ben jovenet va anar a aprendre de sastre a casa d’en Joan Llandrich, que al mateix temps l’iniciaria en el món de la música i que, anys més tard, seria el seu sogre, ja que en Pep es va casar amb la seva filla, Maria Llandrich, nascuda a l’Escala, amb qui va tenir un únic fill, vint-i-un anys després de casats, batejat amb el nom de Benet (Figueres 1858 – 1890), que també era músic i que se’l coneixia amb el nom de “el fill d’en Pep Ventura”. Va morir jove, el mes de setembre de 1890, amb només trenta dos anys, afectat de la malaltia de moda en aquells temps, tuberculosi hereditària.

En Pep va quedar vidu quan el seu fill tenia entre cinc/sis anys i és va tornar a casar en segones núpcies el 17 de novembre de 1864 amb la senyora Margarida Ripoll Serba.

Un altre tema interessant és el periple que va seguir la tenora del mestre Pep, fabricada a Perpinyà per Andreu Toron. En l’escrit d’en Joaquim Gironella Garañana, que va ser director del setmanari Ampurdan, ens en fa una detallada exposició: primer va ser propietat de l’impressor Dalmaci Presas, del col·leccionista Eduard Fabré, del dibuixant Josep Lluis Pellicer, del crític musical Sebastià Trullol i del notari Salvador Dalí, que en va fer donació a la Junta de Museus de Barcelona l’any 1933. Està exposada en el Museu de la Música.

L’articulista esmentat fa una reflexió de la tenora d’en Pep, que jo trobo molt encertada. Diu això: “moguts pels sentiments propis d’un bon empordanès i entusiasta de la sardana, ens atrevim a exposar que, com un digne epíleg d’aquesta esplèndida efemèride, Figueres celebraria amb la millor il·lusió i joia que la tenora de l’avi Pep, que un bon dia un figuerenc bondadós i altruista en va fer donació a la ciutat de Barcelona, aquesta sapigués correspondre amb la seva habitual gentilesa al sentir unànime dels sardanistes figuerencs i empordanesos i en fes ofrena a la ciutat de Figueres, d’on en va sortir, perquè en un dels seus acollidors museus pogués ésser contemplada, com a homenatge permanent al qui, sense la seva impressionant tasca, possiblement avui de la sardana solament en tindríem un petit record, com tantes altres coses que el temps va esborrant, per molt que haguessin arrelat en el cor senzill del nostre poble. Barcelona, doncs, té la paraula! “.

Desconec si l’Ajuntament de l’època va fer algunes gestions per aconseguir el que demanava el senyor Gironella. Han passat més de quaranta anys i crec que seria convenient intentar si ara seria possible. Potser el conseller de Cultura ens podria donar un cop de mà?

Martí Carreras Ginjaume

Articulista

dimarts, 2 d’agost del 2016

VIST AMB BONS ULLS .- Article publicat al setmanari Empordà del 2 d'agost de 2016

PROGRAMA PACIENT EXPERT CATALUNYA.

Fa unes setmanes em van trucar del CAP Ernest Lluch per fer-me saber que havia estat preseleccionat, junt amb dues persones més, per participar en un Programa que denominen Pacient Expert i que, organitzat pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, consisteix en reunions participatives i informatives de noranta minuts, durant nou setmanes, que van dirigides a persones que conviuen amb problemes crònics de salut. Que el Programa es feia, n’estava assabentat per un article que va publicar en aquest mateix setmanari la doctora Maria Antònia Bonany, ja fa uns quants mesos.

Durant unes dues hores ens van explicar detalladament el funcionament del programa i de la malaltia que es tractaria. En aquest cas serà la diabetis, anomenada també l’assassina silenciosa, perquè sense fer gaire soroll, si no s’està a l’aguait, pot provocar greus conseqüències. Al final hi va haver una entrevista per veure com ens desenvolupàvem i ens varen dir que en pocs dies ens dirien quin de nosaltres seria l’escollit per fer de pacient expert, que és la persona que condueix les sessions i que té la mateixa malaltia crònica. Aquesta persona tindrà el suport dels professionals sanitaris que també estaran en el grup com a persones observadores.

I al cap d’unes tres setmanes em varen trucar per comunicar-me que havia estat l’escollit, i em citaven a una nova reunió a les oficines del CAP per explicar-me més detalladament tots els ets i uts del programa, les dates, el nombre de persones assistents i el lloc de les reunions.

En aquesta segona entrevista amb dues de les persones que formen el grup de treball del Programa, a més de les explicacions i aclariments pertinents, se’m va entregar una guia en què de forma exhaustiva es detallen tots els passos a seguir durant cada una des les nou sessions de què consta, a fi de facilitar la tasca informativa i formativa del pacient expert per poder desenvolupar amb garanties d’èxit el programa, i treure’n el màxim profit.

A fi que el grup que es formarà tingui la màxima qualitat i que tothom hi pugui dir la seva, es limita el nombre de persones a una dotzena. Un dels avantatges d’aquestes sessions grupals és compartir amb les persones que integren el grup els beneficis de la teràpia grupal, respecte de la individual, i destacar la possibilitat d’aprendre dels altres. La universalitat redueix el sentiment de soledat amb les relacions interpersonals, s’aprèn a harmonitzar i a resoldre conflictes, dins i fora del grup.

En definitiva, els objectius que s’han d’assolir al llarg de les sessions són aconseguir la implicació dels pacients mateixos en el control de la seva diabetis per millorar la qualitat de vida, augmentar els coneixements dels pacients sobre la seva malaltia per entendre-la , i potenciar-ne l’autocura, com també millorar el compliment terapèutic, farmacològic i no farmacològic, així com reconèixer els símptomes, signes d’alarma i el tractament per evitar descompensacions.

Una atenta lectura de l’extensa guia (més de cent cinquanta pàgines) em fa arribar a la conclusió que no deixen cap detall al lliure albir, que tot està controlat; i en realitat així ha de ser perquè es tracta de formar una persona que ha de liderar, moderar i d’alguna manera dirigir un grup, sense ser necessàriament un integrant dels equips mèdics i sanitaris. Això sí, amb l’assistència i ajuda dels professionals, si és necessari.

Abans de començar, segurament la segona setmana de setembre, em convocaran a dues reunions més per acabar d’arrodonir els dubtes que em quedin.

Prometo que, una vegada acabades les sessions, a mitjan del mes de novembre, explicaré com s’han desenvolupat. En principi puc dir que trobo que és una molt bona idea i que tot el que sigui fet en benefici dels pacients em sembla digne d’elogi. Ja sé que a vegades les coses no rutllen tan bé com tots plegats desitjaríem, però jo, que valoro molt la sanitat pública, sobre tot després de l’operació a cor obert que em van fer ja fa nou anys a l’Hospital Josep Trueta de Girona, puc assegurar que el personal mèdic i sanitari s’esforça per poder atendre l’allau de malalts que acudeixen a les seves consultes. Per tant, crec que tenia una obligació moral de poder fer aquest petit servei, que, he de dir-ho, em fa il·lusió. I als gairebé vuitanta-tres anys, que quelcom t’il·lusioni és gratificant. Per tant, moltes gràcies.

Martí Carreras Ginjaume

Articulista