SOBRE LES PENSIONS, UNA VEGADA MÉS
El
darrer escrit en aquest setmanari sobre el tema de les pensions i el seu
desenvolupament, ja fa catorze mesos que
el vaig publicar. Durant aquest lapse de
temps les coses no han millorat, ans al
contrari, sembla que van a pitjor. Com ja és tradicional en els darrers anys, el passat mes de juliol
la Seguretat Social va fe servir 8.700 milions d’euros del fons de reserva, la
cèlebre guardiola, per pagar les
pensions i la paga extra d’estiu, més 1.000 milions uns dies després per pagar
a Hisenda l’IRPF, que havia estat descomptat als pensionistes i retingut per la
Seguretat Social. Desprès d’aquestes “operacions” només queda un romanent de
poc més de 24.000 milions. Recordem que en el moment de màxim apogeu aquesta
guardiola va arribar a tenir un total de més de 66.800 milions. Ara vindrà el
desembre i la paga extra de Nadal i segurament, llevat d’algun miracle, que
solen escassejar, s’haurà de tornar a ficar-hi mà. Si es fa en una quantitat
semblant a la d’aquest estiu, uns 9.000 milions, quedaran, escassament, efectius
per a dues vegades més. Per tant, a finals del proper 2017 bona nit i tapat.
S’ha acabat la guardiola. I a partir d’aleshores, com ho farem?.
Els
caps pensants hauran trobat la solució adequada? Segons el meu punt de vista,
és un problema dels grossos. Les xifres no menteixen. Per exemple, el passat
agost la Seguretat Social va destinar 8.535 milions d’euros per al pagament de
les pensions contributives, un 3,2% més que el mateix mes de l’any anterior. La
majoria, el 70%, per a pensions de jubilació, el 18% per a viduïtat, el 10% per
a incapacitat permanent i el 2% per a orfandat i pensions a favor de familiars.
El nombre total de pensions, en el referit mes d’agost, va ser més de
9.400.000, que representa un augment del 1,3% amb respecte al mateix mes de l’any 2015. I,
com no podia ser d’altre manera, el mes d’octubre, una mica més: el nombre de
pensions ha estat de 9.450.000 i l’import pagat 8.576 milions.
Si
ens quedem a casa, és a dir, a la demarcació de Girona, les dades del Ministeri
d’Ocupació i de la Seguretat Social ens indiquen que el nombre total de
pensionistes és de gairebé 154.000 persones, un 1% més que el mateix mes de
l’any passat. A la nostra demarcació hi havia a l’agost 312.500 persones
ocupades, és a dir, que per cada pensionista només hi ha poc més de 2 persones que cotitzen a la Seguretat
Social. I en un sistema de pensions anomenat de “repartiment” és vital el
nombre de cotitzants, ja que els pensionistes cobren dels ingressos de les
persones en actiu. A finals de l’any 2007, que encara no havia començat la
crisi, la ràtio era de 2,6 de persones ocupades, que eren 352.000 i
els pensionistes 136.000. No consola dir que els números del total de Catalunya
i de la resta d’Espanya encara són pitjors. Per tant, més clar l’aigua neta. Si
per un costat hi ha menys aportacions, perquè són menys els que aporten, i en
quantitats menors que abans pels baixos salaris, i, per contra, cada vegada són més les persones
amb dret a cobrar, i a cobrar més que els
van desapareixent de la nòmina per defunció, doncs podríem acabar dient que és la “crònica d’una mort anunciada”.
Persones
molt qualificades en el tema, com ara el doctor en Ciències Econòmiques i en
Dret José M. Gay de Lièbana, en una entrevista al Diari de Girona, no amaga la seva preocupació i diu que això només
es pot solucionar rebaixant les pensions o apujant els impostos. I que com que
la primera proposta serà molt mal rebuda pel col·lectiu afectat que és molt
nombrós, que produiria un moviment social fort i els pensionistes poden marcar
un canvi d’orientació política, haurem d’anar per la segona. Però Espanya té un
problema, que és el grandiós endeutament, al voltant del 100% del PIB (Producte
Interior Brut), superior al objectiu del 99,14% fixat per tot l’any. A més,
existeix l’amenaça de la Unió Europea d’anar condicionant els pressupostos i
retallar despesa pública.
Està
previst que a la primavera es reuneixi el Pacte de Toledo, que ha funcionat
fins que ha pogut, perquè totes les forces implicades, per resumir-ho, el
capital i el treball, o sigui
l’empresariat i els sindicats, es posin d’acord per veure si és possible portar
la nau a bon port. Els que ara tenim més de vuitanta anys potser no ens
afectarà gaire, però els de la generació que ens ve al darrera i que ara
voltegen els seixanta, les reformes que per força es produiran els afectaran de
ple. I no diguem dels més joves.
Per
acabar-ho d’arreglar ja hem dit en altres escrits que als pensionistes que
tenien un petit racó, gràcies al seu treball i a moltes privacions, que en
treien un rendiment en forma d’interessos, es poden veure, si les coses no
canvien, que hagin de pagar perquè el banc els guardi els cèntims. El món a l’inrevés!
Sóc conscient del pessimisme que he deixat anar, però així ho penso i així ho
escric. Sort!
Martí Carreras i Ginjaume
Articulista
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada