LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI 6è article L'Empordà 12.12.2006

Encara que ja s’han publicat diverses noticies sobre les jornades de clausura del V Congrés Nacional de la Gent Gran, celebrat a Barcelona el passat mes d’octubre, en les reflexions d’aquest trimestre sobre la gent gran i el temps actual, m’agradaria comentar alguns aspectes que no han tingut massa divulgació.

La diferència fonamental entre aquest Congrés i els anteriors ha estat la gran participació dels delegats i delegades que hi han pres part, i el nombre d’esmenes fetes als textos inicials proposats per la Universitat de Girona. En total, en el conjunt de les ponències, són més de 800 esmenes, de les quals gairebé un 50% enviades pel sistema informàtic, fet que demostra com la gent gran ha entrat de ple en el funcionament de les noves tecnologies.

Aquesta més que considerable quantitat de retocs als textos originals ha causat un treball extra a las persones que formàvem part de les Meses de les ponències, ja que havíem de llegir-les i estudiar-les, per incloure-les o no als textos inicials. I el ponent, en l’assemblea, havia de donar compte de perquè havia sigut rebutjada, si així ho demanava el delegat o delegada que l’havia enviada.

Tant els professors universitaris autors de les ponències, com la resta de persones amb estudis superiors que hi ha intervingut, han manifestat l’alt grau de qualitat dels escrits enviats, que ha fet possible una millora substancial dels textos, i que demostra una vegada més que la gent que accedeix a la jubilació actualment està més ben formada i informada en tots els sentits, que les generacions anteriors.

L’amplitud de temes de les tres ponències –“Un compromís de futur”, “Drets i deures de la gent gran”, “Per un envelliment digne i responsable” abarquen, pensem, la totalitat de les problemàtiques actuals i futures de la gent gran. La totalitat dels textos aprovats, les conclusions definitives i el manifest final, estan a disposició de tothom a la pàgina www.5econgresnacionalgg.org . En cas que alguna persona desitgi llegir-les i tingui dificultats de fer-ho per ’Internet, si m’ho fa saber, les hi faré arribar.

Les conclusions de cada una de les ponències són un resum sintetitzat del seu contingut. Com exemple, per citar-ne només tres, una de cada ponència, destacaríem en la A:

“Que les persones grans en cap cas ens considerem simples reivindicadores de serveis i millores. Entenem que això es una visió reduccionista i falsa que no contempla la realitat de les nostres molt variades aportacions a la societat”.

O en la B: “Considerem que les administracions públiques i la societat civil tenen el deure d’impulsar la informació vigent sobre el coneixement de temes com la tutela, l’autotutela, les voluntats anticipades i els recursos legals actualment existents per a una mort digna”.

I per acabar, en la C:

“Demanem més geriatres als centres d’assistència primària i una major formació en geriatria a tots els metges en general i en particular als metges internistes i de família. Des de l’àmbit rural demanem que es valori la possibilitat de permetre el desplaçament de geriatres a aquelles poblacions que no disposen de centres d’atenció primària.

La feina dels congressistes ja està feta.. Les demandes s’han fet arribar a les més altes instàncies polítiques del país. El seguiment està a càrrec del Consell de la Gent Gran de Catalunya, que en el transcurs dels propers quatre anys ha de vigilar que aquestes es converteixin en lleis i disposicions adequades a conseguir les aspiracions de la gent gran. Arribats al 2010 i en el marc del 6è Congrés, serà l’hora d’agrair als poders públics la seva diligència, en cas de veure complertes la majoria de les nostres demandes, o de demanar-los comptes en cas de no haver estat degudament atesos.

Tenim plena confiança que sinó tot, la majoria de reivindicacions es vagin resolent de mica en mica. La força de la gent gran unida és molta i junts podem arribar a cotes fins ara impensables.

Per acabar, reproduïm els dos paràgrafs finals del manifest definitiu:

“...I com a comiat, fem nostra i per tant, de totes i de tots els delegats i delegades, una de les cites d’aquest 5è Congrés Nacional de la Gent Gran, que parlant de les persones grans diu:

“La societat ha de reconèixer la nostra contribució al benestar del país, el paper que hem jugat i seguim jugant en relació amb la gent que ens és més propera, en relació amb les comunitats on vivim i ens relacionem, i en relació amb el conjunt del país i del món”.


.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI 5è article L'Empordà 19.09.2006

A finals del mes de juny vaig escoltar una informació en el Telenotícies vespre de TV3, que en principi va causar-me una impressió desagradable. Venia a dir, més o menys, ja que tampoc la puc precisar totalment , que :

Un estudi fet a la Universitat Pompeu Fabra indicava que els joves d’avui corren el risc de viure pitjor que els seus pares. L’estudi feia un anàlisi dels sous dels últims anys i ho relacionava amb la dificultat de poder accedir a l’habitatge. També feia referència al fet que, tot i que hi ha bosses de pobresa, el 80% de la gent gran és propietària del seu pis o casa.. En la conclusió dels experts, es demana que s’equilibrin les polítiques socials perquè els joves no surtin perjudicats per les necessitats de despesa DESTINADA A L’ENVELLIMENT.

Pocs dies després, l’articulista d’El Periòdico, Ramon de España, comentava que li va semblar una informació aterridora i que curiosament va ser narrada pel periodista amb una tranquil·litat sorprenent, com si aquí no passés res especialment greu. Ell la considerava una de les pitjors de l’any i feia moltes més consideracions, que avui i aquí no vénen al cas.

A mi, també va semblar-me una molt mala notícia. En dos sentits. El primer, perquè tothom donava per fet que cada generació progressava en referència a la seva anterior, és a dir, a la dels seus pares, i per altra banda, perquè semblava que les causes d’aquesta fallida eren atribuïbles a les despeses destinades a les polítiques d’ajut a la gent gran. No fos que d’ara endavant es despullés un sant per vestir-ne un altre, com se sol dir.

Naturalment que calia llegir detingudament l’estudi esmentat, i per això vaig adreçar-me primer a TV3, que per correu electrònic em va contestar amb molta rapidesa, donant-me detalls de la font de la informació, i posteriorment a la Universitat Pompeu Fabra, que fins al moment no ha contestat la meva petició, segurament per estar en període de vacances.

Tanmateix, i després d’algunes setmanes de reflexió, penso que també podem arribar a la conclusió que és bo per a les persones que d’una manera o altra intentem participar en totes les qüestions relacionades amb la gent gran, a través dels consells consultius dels consells comarcals i també en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, que un òrgan tan prestigiós com la UPF hagi trobat motius per incloure’ns en el seu estudi. És una prova que anem fent coses per millorar la qualitat de vida de les persones que més ho necessiten, els grans. Naturalment, que també des de les nostres organitzacions estem disposats a ajudar a trobar solucions per als més joves, però pensem que mai han de ser en detriment d’aquesta altra part de la nostra societat, cada vegada més gran, en el doble sentit de quantitat i d’edat.

Som conscients que els grans d’avui estan molt més ben atesos que fa 10, 15 o 20 anys, però ni de bon tros hem arribat a les cotes d’altres països del nostre entorn dintre de la
Unió Europea. Que ningú s’enganyi, les coses van canviant molt lentament. El camí és llarg i feixuc i precisament l’edat de la gent que ens ocupa no és per perdre temps. A determinades edats cada dia sembla un any i cada any, una eternitat.

Per tant, continuarem la nostra tasca, amb la seguretat que entre tots hem de trobar les mesures justes i adequades per seguir el camí traçat, sense perjudicar a ningú.

Algú pot pensar que els avis d’avui no desitgen el millor per als seus néts/tes? Que puguin ser feliços, fer la seva vida en l’època que els hi ha tocat viure? No, la gent gran d’avui està orgullosa que qui vulgui pugui anar a la Universitat, cosa que la gran majoria d’ells no varen poder fer. Pensem on eren ara fa 70 anys els nois d’aquella generació. Sí que és veritat que els joves d’avui no ho tenen fàcil, però va ser-ho per als que avui ronden entre setanta i noranta anys?

Per acabar voldria citar només una petita part de la magnífica cançó que la companya en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, representant de la comarca del Priorat, Conxita Balcells, ha fet per a la nostra organització:

“Que volem viure i morir amb dignitat
dintre d’un món ple de justícia i comprensió,
que se’ns respecti en tot moment la llibertat
per poder prendre la nostra pròpia decisió.
Ser part activa de la nostra societat,
caminar junts per construir un futur millor,
ser solidaris amb tota la humanitat
ajudar el dèbil a sortir de l’opressió,
portant als llavis un somriure d’amistat
i dintre el cor un sentiment de germanor.”


Sí, aquest és l’esperit que respira la gent gran, no volem ser solament persones que reclamem els nostres drets, que també, sinó ajudar a tothom en la mesura de les nostres forces i possibilitats, en els problemes actuals i futurs.


Martí Carreras i Ginjaume
Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà
Consell de la Gent Gran de Catalunya
.

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI 4a article L'Empordà 06.06.2006

En els meus anteriors articles sobre el possible desenvolupament del segle actual, deixava clar que en el transcurs del mateix, és a dir, durant els cent anys de durada, es produirien un parell de circumstàncies que el farien diferent dels altres.

La cada vegada més elevada preponderància de la gent gran, entesa entre les persones que sobrepassen els 65 anys, i el paper, també cada cop més decisiu, de les dones en les àrees de poder en la societat i en tots els àmbits.

Naturalment que no pretenc tenir l’ús de la raó absoluta. Simplement són unes reflexions, fetes en veu alta, en aquest cas posades, com se sol dir, negre sobre blanc, és a dir, escrites. Però darrerament, en la premsa he pogut llegir manifestacions de persones que, en el que fa referència a les dones, emeten opinions semblants a les meves, i he pensat que no devia anar del tot desencaminat. Vegem-ne algunes:

A La Vanguardia del 28 de febrer, José Bono, aleshores ministre de Defensa d’Espanya:
“l’exèrcit i la guàrdia civil anirien millor si la meitat dels seus generals fossin dones.”

A La Vanguardia del 13 de març, Jonàs Riddderstrale, suec, gurú de la nova economia (funky bussines). El periodista li pregunta: “D’on sortiran idees noves?” La seva resposta:
“De la diversitat, només la dona, les minories, els diferents saben mirar el món amb altres ulls i recrear-lo, inventant nous productes i serveis. En els consells d’administració de les empreses de l’IBEX, només són senyores el 3,3%. D’aquesta manera és impossible renovar. Aquests consells només serveixen per perpetuar privilegis. Portem un segle parlant de donar més poder a les dones”

També en el mateix diari i amb data 11 de març, l’articulista Xavier Bru de Sala publica un treball anomenat “Feminitat al poder”, en què ressalta, entre moltes altres coses, que la presidenta xilena Bachelet o la canceller alemanya Merkel responen a una tipologia diferent completament a la de Meir o Thatcher. Diu que per primera vegada hi ha dones que utilitzen el poder com a tals.

Per acabar aquest tema, la premsa local fa uns dies es feia ressò de les manifestacions del diputat Andreu d’ERC i d’ètnia gitana, en què deia que una gitana del barri de la Mina de Barcelona estudiava a la Universitat de Harvard als EEUU, i que: “Les dones faran evolucionar el poble gitano. El seu paper serà clau perquè el poble gitano català avanci.”

Curiosament, són les dones que actualment treballen i que en certa manera han aconseguit un millor grau d’independència, les que posen més reticències a les meves asseveracions. A tall d’exemple, transcric les manifestacions d’una persona que treballa en l’administració i que em diu “Penso que el paper de la dona continua estant poc reconegut dins de la llar. La dona a fora ho pot arribar a ser tot, però poques tenen el recolzament dins de casa. És massa conegut allò de: fes que a casa tot funcioni igual de bé i aleshores podràs fer el que et sembli a fora. Tot està en l’educació i els fills d’ara (homes del demà) encara veuen situacions desiguals dintre la família. A casa sempre han dit: l’educació dels fills comença abans que neixin els pares.

Hi estic totalment d’acord i també en el fet que les retribucions salarials de les dones són més baixes que les dels homes, a igual treball, cosa que és totalment injusta i penso que il·legal. Però ja s’entén que els canvis vindran de mica en mica i que el segle té cent anys. Un petit exemple: en el meu caminar dintre la ciutat, entre sis i vuit quilòmetres diaris, passo per davant d’algunes llars d’infants a l’hora de sortida, sobre les sis de la tarda. Doncs bé, puc assegurar, que són molts els pares i no mares els que van a recollir els infants. Pot semblar poca cosa, però no deixa de ser simptomàtic. I també estarem totalment d’acord que els homes d’ara fan més coses a la casa que no els de la meva generació, que llevat honroses excepcions, només baixem les escombraries i anem a comprar el pa.

L’altre tema de cabdal importància que és el de la gent gran, avui el deixaré una mica de banda, ja que els propers escrits els dedicaré a explicar els prolegòmens del 5è Congrés Nacional de la Gent Gran que es farà a Barcelona els dies 4, 5 i 6 d’octubre al Palau de Congressos de Catalunya.

De totes maneres, no puc deixar passar l’ocasió de parlar somerament de les jornades de tancament del Programa Urb-al Europa-América Latina, que, organitzades pel Consell Comarcal de l’Alt Empordà, varen tenir lloc a la nostra ciutat els dies 4, 5 i 6 d’abril i hi varen participar responsables de la gent gran de Màlaga i Santa Cruz de Tenerife, per part espanyola, a més del nostre Consell Comarcal, que actuava com a coordinador mundial de l’esdeveniment, i per part estrangera Itàlia, el Perú, Bolívia i el Brasil.

Vaig tenir ocasió de participar, junt amb altres companyes i companys del Consell Consultiu, en les jornades de treball, i puc constatar el grau d’admiració i al mateix temps de sana enveja, dels representants sud-americans en veure quines són les polítiques aplicades a la gent gran del nostre país, comparades amb les seves. Amb raó, un dels representants de la població d’Ate (Perú) reclamava insistentment que necessiten l’ajuda de la Unió Europea, tant moralment com econòmicament i no deixaven de dir-nos a nosaltres la sort que teníem de viure en uns països tan avançats socialment.

Naturalment que ho apreciem, no obstant això no hem de baixar la guàrdia, ja que en la nostra societat també hi persones grans que s’ho passen malament, encara que no es puguin fer comparacions amb ells, i la nostra obligació és continuar treballant per arribar a més altes cotes de benestar per a tothom.


Martí Carreras i Ginjaume
Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI 3è article L'Empordà 14.02.2006

Vagi per endavant el recordatori, per els nostres lectors, que els dos primers articles d’aquesta sèrie van ser publicats en aquesta Setmanari el setembre de 2004 i el febrer de 2005. En el primer d’aquests escrits, publicat fa més o menys un any i mig, manifestava la meva convicció que el segle XXI seria el de la definitiva reivindicació de les dones, i també que la gent gran tindria una rellevància que aniria creixent.

Doncs bé, passat aquest temps, sembla que no anava massa errat. La presència femenina en tots els àmbits és notòria En les aules de les universitats és on es fa més palesa. Naturalment que en determinades carreres encara domina el sexe masculí, però són les més tradicionals. Fins i tot en arquitectura ja sembla que dominen les noies. I això irà en augment. El mes passat, i comprovat personalment, a la UdG es feien els exàmens i les proves de validació de la U.O.C. La majoria de personal femení era aclaparadora. Més d’un 80 per cent..

I si mirem més amunt, veiem que l’escalada és impressionant. El Govern d’un dels països més importants de la Unió Europea, el motor que va ser d’Europa durant molts i molts anys, Alemanya, ja és regit per una dona, Àngela Merkel. A Xile també ha triomfat una altra dona, Michelle Bachelet. Actualment són onze les dones en tot el món que figuren com a cap d’estat o de govern. Aquesta irrupció femenina prova que, en totes les civilitzacions i continents, l’estatus de la dona està evolucionant.. Serà, junt amb l’enfonsament soviètic la revolució més determinant del passat mig segle. En aquest camp, la definitiva i absoluta consagració femenina serà el dia en què la primera potència mundial (ens agradi o no), els EEUU d’Amèrica tinguin una presidenta. Sembla que a les properes eleccions es presentaran Hillary Clinton i Condoleezza Rice.

Arribats a aquest punt, podem enllaçar amb l’altre tema de vital importància del segle XXI, la cada vegada més important presència en el món occidental de la gent gran. És sabut que l’esperança de vida és cada cop més alta, però també que cada vegada hi haurà més persones que per poder sobreviure necessitaran de l’ajut d’altres. Fins a la generació dels que ara tenim entre 70 i 80 anys, les dones de les famílies eren les que tenien cura dels “avis”. La nora, la filla, les germanes eren les que cuidaven la gent gran de la casa. La vida moderna fa que aquest sistema sigui inviable a partir d’ara.

És per això que els governs de tot tipus estan fent esforços per trobar solucions adequades a aquestes qüestions. Aquí, a casa nostra, el Govern de la Generalitat discutirà en el Parlament, aquest any, la Llei de serveis socials que ha d’entrar en vigor a partir del 2007 i que s’aplicarà gradualment en el transcurs de 10 anys. I en el que fa referència a l’Estat, una altra Llei, la que tracta de les persones amb dependència, també aplicable a partir del 2007 i igualment d’un recorregut de 10 anys, es discutirà al Congrés dels Diputats de Madrid. Sens dubte, ambdues són importantíssimes per a les persones grans, que són les més necessitades d’aquestes proteccions.

Cal remarcar que tant l’una com l’altra tenen un pressupost elevadíssim, d’aquí la seva lenta incorporació d’aplicació. I també, i aquesta es una qüestió vital, es crearan més de 300.000 llocs de treball, ja que es potenciaran molt les atencions domiciliàries.

Si tenim en compte que tradicionalment aquestes feines les han fet, en gran majoria, les dones, i que aquestes sembla que actualment deriven a fer-ne de les que quasi sempre havien estan en poder del homes, qui sap si a partir d’ara s’inverteixen els papers i l’home passa a ocupar-se de qüestions en que poca intervenció hi havia tingut. Naturalment que als homes, per més esforços què fem, ens serà difícil arribar als graus de sensibilitat, llevat honroses excepcions que confirmarien la regla, de les dones, que en qüestions humanístiques sempre ens han passat la mà per la cara.

En contrapartida, si les dones es dediquen cada vegada més a la funció pública i poden aplicar les seves maneres de tractar els assumptes generals dels països com si d’una gran família es tractés, de ben segur que les relacions internacionals hi sortiran guanyant.

La recent proposta per part del Ministeri de Treball, i que actualment s’està negociant amb els sindicats, de donar 10 dies de permís als pares dels nadons, també va en aquesta direcció.

No hi ha dubte que aquest començament de segle marcarà les pautes en què han de viure els nostres fills i néts. Tan de bo que els governants, de tots els colors polítics, tinguin l’encert de trobar les solucions més adequades als reptes actuals, respectant, això sí, les llibertats individuals i col·lectives de totes les persones. Serà un segle apassionant. Com ho va ser els començaments de l’anterior, amb els feliços anys 20, però que més tard es va convertir en un mar de llàgrimes. Apresa la lliçó, és d’esperar que no es repeteixi i que l’època de prosperitat i benestar sigui llarga.



Martí Carreras Ginjaume

Del Consell Consultiu de la Gent Gran de
l’Alt Empordà.

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI 2º article L'Empordà 05.02.2005

Arran de la conferència del professor Terricabras al Teatre El Jardí de Figueres, el passat dia 28 de gener, dintre dels actes promoguts per la Fundació Viure i Conviure de Caixa Catalunya, que ens ofereix en primícia i fins al dia 27 de febrer a la sala Ictineu la magnífica exposició “Viure el Temps- Madurar en positiu”, i ja que vaig tenir l’oportunitat de participar en el petit espai de precs i preguntes que es va produir al finalitzar la dissertació del conferenciant, m’agradaria exposar el meu punt de vista del devenir de las persones grans en les esferes en què es prenen les decisions.

Amb la seva mestria habitual, el Doctor Terricabras va anar desgranant els temes dels Drets i deures: Qui som, quina imatge donem, i en un moment donat va dir que potser si les persones grans formessin un partit polític guanyarien les eleccions. En el col·loqui vaig manifestar que qui sap si seria bo posar quotes per a la gent gran, com s’ha fet amb les dones, en les llistes electorals.

El professor s’hi va mostrar en contra, i vist el seu raonament he de dir que hi estic totalment d’acord. En demanar-li, doncs, que donés solucions, va manifestar que no en tenia i em va emplaçar que si jo en trobava li fes saber que ell ja em donaria suport.. De solució, no en tinc cap, però voldria fer un suggeriment als partits polítics, que és el següent: seria possible que les administracions, tant les locals: ajuntaments, consells comarcals i diputacions, com les autonòmiques i estatals, Generalitat i Govern Central, posessin al capdavant dels departaments dedicats a la gent gran, persones grans, ja jubilades ?

Actualment, els regidors, consellers o ministres que tracten del tema que ens ocupa ho fan de forma amable, fins i tot afectuosa, i solen ser, llevat d’excepcions que confirmen la regla, persones joves amb molts estudis i perfectament preparades, però que, per efectes de cronologia, no poden entendre de la mateixa manera que ho faria una persona gran, els raonaments de les persones jubilades. En general, la tendència és de tractar-nos amb tanta delicadesa que a vegades ens fa la impressió que es pensen que tracten amb infants, i si bé és veritat que sovint ens comportem com criatures, això no passa sempre.

Perquè no oblidem que de gent gran, n’hi ha molta que està perfectament capacitada per desenvolupar tasques d’aquest tipus. Curiosament, el mateix dia 28 de gener, a les pàgines d’opinió de La Vanguardia, es va publicar un article de la sociòloga i escriptora Eulàlia Solé, que dit sigui de passada recomano a tothom ja que els seus articles són del tot aprofitables, titulat “Al sumar años”,que traduït del castellà en que està escrit, deia :

“ Son els anys, estrictament i exclusivament els que determinen la decrepitud en l’art, en especial quan aquest té com a instruments el pensament i l’observació de les relacions humanes? Hi ha esferes en que la invalidesa arriba molt abans que la vellesa cronològica (...). Podria dir-se que una persona és vella just en el moment que no adverteix que ho és i pretén seguir fent allò per el que ja no serveix, sigui cantar, ballar, escriure un llibre o dirigir una empresa. J.L. Aranguren va ser un filòsof lúcid fins a la seva mort als 87 anys. El sociòleg italià Norberto Bobbio va escriure quan ja tenia 87 anys una Autobiografia en què es podia llegir: “pensàvem que el progrés moral depenia de la sempre major difusió del saber......... Avui no hi ha ningú que ho cregui”. Dubto que ningú el pugui qualificar de vell. Més a prop nostre, i encara afortunadament amb vida, el cirurgià barceloní Moisès Broggi va publicar l’any 2001, a l’edat de 93 anys, unes Memòries que evoquen amb admirable nitidesa tant la guerra civil espanyola com la postguerra”.

Aquests exemples expliquen clarament que moltes persones grans estan en plena forma, i si les previsions estadístiques no erren, i no ho solen fer, d’aquí a cent anys seran vius el 50% de nenes i nens nascuts l’any 2005. Acostumem-nos, doncs, a comptar amb les vivències i experiències de la gent gran.

Per acabar, si algun partit polític agafa la bandera de la gent gran, serà el primer. I ja ho diu un conegut refrany català: “Qui pica primer, pica dues vegades”.
.

Martí Carreras Ginjaume
Del Consell Consultiu de la Gent Gran
del Consell Comarcal de l’Alt Empordà.

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - 1er article L'EMPORDÂ 09.2004

Quan encara no fa quatre anys que hem entrat al segle XXI, sembla clar, segons la meva modesta opinió, que en el seu transcurs es faran paleses dues qüestions importantíssimes i possiblement totalment noves.

Penso que serà el segle de la definitiva reivindicació del gènere femení. Les dones que al llarg de molt de temps s’han vist, generalment, dominades per l’altre sexe, arribaran a la seva definitiva consagració. Sí , ja sé que en determinats nuclis impera el matriarcat i que, per exemple, en el tema de l’educació dels infants sempre les dones n’han sigut capdavanteres. Em refereixo no en l’àmbit familiar, sinó en el global de la societat. Ja dominen ara en les àrees sanitàries i de l’ensenyament, però amb el pas dels anys iran captant, jo penso que molt merescudament, altres camps de direcció. Una dada: dels vint-i-un diputats que ha tret el PSC a Catalunya, en les eleccions del mes de març pel congrés de Madrid, dotze són dones i nou homes. Ja no és el 25% sinó el 60%. I aquest es només un pas. Si això ha de servir perquè el conjunt de les societats mundials funcionin millor, benvingudes siguin. El temps, com sempre, dirà la darrera paraula.
Una frase, no recordo qui n’és l’autor, definia les dones dient.: LES DONES SON HOMES EN ACCIO.

Tot essent aquest un punt important, penso que el segon encara ho es més: em refereixo a l’implicació en el conjunt de la societat de les persones grans, no velles, sinó simplement grans; que han viscut força anys, i per tant tenen vivències i experiències acumulades.

Darrerament els estaments oficials esmercen cada vegada més recursos per a la gent gran. L’avenç imparable de les investigacions mèdiques, el control sanitari universal, gràcies als sistemes assistencials de la seguretat social en els països desenvolupats fan possible que la gent visqui més anys, però que ja a mitjana edat, entre 45 i 55 anys hagin d’anar prenent diversos compostos químics, en forma de medicaments preventius o guaridors.

En el cas de la gent gran, cal remarcar que es divideixen en dos grans grups: gent gran amb dependència i gent gran amb autonomia d’acció.

El primer grup, els que necessiten l’ajuda dels altres per les coses del dia a dia, va en augment. Sobre tot, el de les persones amb malalties neurològiques que tots sabem i no cal nombrar. Encara que les forces físiques hi siguin si falla el cervell es indubtable que el deteriorament de la vida del malalt es ràpid i progressiu.

L’allargament de l’edat cronològica, comporta que una persona por arribar a ser dependent, per exemple a partir dels 80/85 anys. Si sha jubilat, posem als 65, ha passat entre 15 i 20 anys gaudint del lleure merescut. Cosa que no podia passar, segurament, als seus avis, ja que l’esperança de vida fa 50 anys arribava escassament a l’edat de jubilació.

Aquest grup de persones grans, amb dependència, requereix el màxim esforç econòmic i humà de la resta de la societat. I aquí penso que s’hi ha d’implicar, i de fet ja es fa encara que minsament, les persones grans de 65/75 anys que gaudeixen de condicions psíquiques i físiques suficients per ajudar als altres. Fins i tot, pensant egoistament, que qui sap si a ells no els passarà el mateix d’aquí 10 o 15 anys

Cal que la gent gran que pugui, i naturalment volgui, s’impliqui cada vegada més en la societat actual. És necessari que les entitats que agrupen gent gran, casals, clubs, associacions, etc. siguin conscients de fer arribar als seus socis que una manera de revertir els beneficis que reben de l’administració, és aportant el seu esforç humà en tenir cura de les necessitats més peremptòries de qui ho necessiti.

Que ningú pensi que demano una implicació total i absoluta del temps lliure de les persones jubilades que encara estan en forma. No. En determinats casos la dedicació d’un parell d’hores setmanals seria suficient, i penso que la satisfacció personal que comporta un acte d’aquesta mena compensa sobradament l’esforç fet.

Naturalment que cal definir d’una vegada quin concepte en tenim de la paraula “vell”. Segons el diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, es un adjectiu que significa: De molta edat, ancià. El professor Terricabres en un parlament a la sala La Mirona de SALT, va definir amb la seva mestria habitual que, malgrat tenir molta edat, la gent gran no arriba a vella” mentre tingui la facultat de decidir”.

Decidir què vol fer quan es lleva, a què vol dedicar les hores de lleure que té, si li ve de gust viatjar o simplement estar-se quiet, assegut a casa seva, deixant passar les hores mirant fotografies antigues i recordant altres temps. També decidir que li ve de gust menjar. Es clar, que per decidir és necessari que la gent gran gaudeixi d’una situació econòmica que li permeti, sense extralimitar-se, satisfer els seus desitjos. Que la pensió que rep de la societat a la que ha servit sigui conseqüent amb l’esforç de tants anys de treball.

Els governs de les nacions industrialitzades d’Europa tenen un repte que han de decidir . Es parla molt de donar ventatjes a la gent gran que opta per treballar més enllà dels 65 anys, a fi d’estalviar-se diners en les pensions. De fet a Espanya ja hi ha quelcom legislat, però penso que és un error. En primer lloc, perquè, salvant honroses excepcions que confirmarien la regla, és menys productiva una persona de més de 65 anys que una altre de 20/25. Potser, en feines, diguem-ne de no esforç físic, la gent gran amb experiència pot rendir més que un jove, però en general penso que després d’haver treballat 40/45 anys es hora de deixar pas a sang jove.

I en segon lloc perquè aquesta ocupació de la gent gran farà que la gent jove, i molt ben preparada, hagi d’esperar més temps per entrar en el cicle productiu de la societat, i això genera desànim i malestar.

Depèn de com s’enfoqui la tasca que ha de fer la gent gran, la contribució que ha d’aportar, entenc que de forma totalment voluntària, que l’augment d’aquest sector, cada vegada més nombrós, sigui una càrrega o una benedicció. Caldrà que els màxims responsables dels governs trobin solucions imaginatives i al mateix temps no utòpiques per aconseguir que la gent gran, abans de ser vella, es a dir encara amb poder de decisió, sigui capaç de ser una part unida i no separada de la resta de persones de la societat global.

Aquests dos temes, el de la definitiva consagració de les dones i el de l’aprofitament de la gent gran, son per mi, dels més essencials en els propers anys i caldrà mirar amb atenció la forma en que s’aniran desenvolupant.


Sí, tal com apunto al començament, les dones arriben a les més altes esferes dels poders decisoris, és possible i gairebé probable que trobin la pedra filosofal en un tema que entenc ha de ser de vital importància en els propers temps. Si durant molts anys han portat el comandament de les llars i han permès que els homes poguessin dedicarse a les seves professions sense maldecaps domèstics, es fàcil imaginar que puguin conduir el conjunt de llars que formen un país. Que així sigui, i que entre tots, dones i homes, trobin les mesures més adients per assolir una convivència democràtica i en iguals condicions entre grans i joves, poderosos i humils, savis i necis, siguin del color que siguin, parlin la llengua que vulguin.



MARTI CARRERAS GINJAUME
Membre del Consell Consultiu de la Gent Gran del Consell . Comarcal de l’Alt Empordà.

GRANS AL DIA (II) Publicat a la Revista Seny i Rauxa de l'Associació de Gent Gran del Casal de la Gent Gran de Figueres, el mes d'octubre de 2008)

En el meu primer article en el renovat Seny i Rauxa dèiem que en aquesta secció tractaríem dels preceptes legals que emanessin de les administracions públiques i citàvem els organismes de suport a les persones grans, entre els quals figurava en primer lloc el Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres.

Una vegada escrit, em vaig adonar que aquest Consell era inoperant des de primers del 2006, segurament a causa de la mort (EPD)de la regidora Maria Rosa Ymbert. Afortunadament. a primers de juliol d’enguany s’ha tornat a posar en marxa amb les persones que ja en formaven part i amb la incorporació d’altres, totes amb moltes ganes de treballar.

Es va acordar la formació de tres comissions de treball i van definir-se la freqüència de les trobades, que, en principi, seran mensuals.

La Comissió Salut i Gent Gran treballarà la manera com les persones grans poden arribar a fer anys en les millors condicions de salut, propagarà els hàbits saludables i mirarà de propiciar i aprofitar les millores que l’administració municipal ens pot oferir.

La Comissió de Gent Gran Activa, com el nom indica, té al seu càrrec la promoció de tota mena d’activitats físiques, esportives, lúdiques, d’esbarjo i de lleure de les persones grans, a fi de perllongar com més millor l’etapa activa de les persones grans, des del moment de la seva jubilació. En aquest apartat, el Casal de la Gent Gran, el Club Sant Jordi i la Colla Dolça Tardor, com a promotors d’activitats, hi tenen moltes coses a dir i ja han donat mostres sobrades de la seva capacitat d’organització.

Finalment, la Comissió Gent Gran per la Gent Gran intentarà, a partir de voluntaris, l’ajudar les persones grans que a causa de lleugeres dependències no poden accedir a determinades feines, com anar a comprar, acompanyar-los al metge, sortir a passeig o simplement fer-los companyia.

A grans trets penso que aquestes són les bases que hauria de portar a terme el Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres. En una paraula, fer més agradable la vida a les persones grans i, tal com deia en un article en el setmanari Empordà la regidora de Benestar Social, Solidaritat i Salut, la doctora Maria Antònia Bonany, calen “més petons i menys pastilles per a les persones grans”.

-------------------

Pel que fa a la Unió de Consells Consultius de la Gent Gran de la demarcació de Girona, continua amb les seves activitats, i dintre de la sèrie “Per un futur més clar” hi ha programada per al dia 18 de setembre (ignoro si quan sortirà a la llum aquest número s’haurà fet o estarà a punt de fer-se) una conferència-col·loqui, a l’auditori Narcís de Carreras de Girona, amb el director de PRODEP, el senyor Jordi Tudela, i amb l’assistència de la Consellera d’Acció Social i Ciutadania, la senyora Carme Capdevila, per contestar tota mena de preguntes sobre els dubtes de la tan comentada llei de la dependència. En el proper Seny i Rauxa els donarem compte dels temes importants que s’hi hagin tractat. No oblidem que aquesta Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència pot representar una gran millora en la qualitat de vida tant de les persones dependents com també dels cuidadors i cuidadores. Per tant, els que treballem en organismes de suport a les persones grans hem de continuar insistint prop de l’administració pública, fins i tot amb el risc de fer-nos pesats, per accelerar al màxim la seva aplicació, sempre dintre dels límits que marca la Llei, que té un llarg recorregut ja que el seu desenvolupament total s’allarga fins a l’any 2015. No oblidem que aquesta Llei no està feta pensant exclusivament en les persones grans, però sí que podem dir que, de les persones que han demanat acollir-s’hi, 8 de cada 10 (el 79,22% de les valorades) tenen més de 65 anys. I que pel que fa referència als PIA (Programes Individuals d’Atenció), el 72% de les persones a les quals ja s’ha fet romanen al seu domicili, mentre que el 28% estan ingressades en un centre, i la majoria d’aquestes (92%) s’estan en un centre per a gent gran i el 8% restant en un centre per a discapacitats.

Aquestes dades, entre d’altres, han estat facilitades pel Departament d’Acció Social i Ciutadania. que ha fet la valoració del primer any de desplegament de la Llei, durant el qual s’han rebut un total de 72.738 sol·licituds amb 46.698 valoracions fetes i 12.658 PIA resolts.

Com poden veure, encara hi ha moltes coses en joc i en continuarem parlant en properes
col·laboracions de GRANS AL DIA.


Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya