ANECDOTARI DEL SENYOR CARBONA

Llibre escrit per Carles Fages de Ciment, el  desembre de 1984.

Aquest llibre porta un pròleg de l’Ana Maria Dalí, germana de Salvador Dalí, que crec es important reproduir per fer-se càrrec del context de l’època.

PRÓLEG -   El senyor Carbona

Durant els anys vint a Figueres es vivia a poc a poc i es tenia temps per fer passejades fins a Vilabertran, fins al Castell, temps per anar amunt i avall de la Rambla, mirar aparadors i fer tertúlies interminables a l’Sport, al Casino, al cafè Europa, al Royal. Llavors anar de compres era molt agradable perquè totes les botigues tenien cadires davant el taulell i això permetia triar i comprar amb comoditat, fins i tot fer una mica de tertúlia amb els botiguers.
Molts d’aquest costum eren amenitzats per les notes del “organillo” del Poll i la Puça, que, a voltes, el Sabater d’Ordis dirigia amb una batuta màgica que sols ell podia veure, però que movia amb l’apassionament d’un verdader director d’orquestra.
Era un Figueres en el qual tots ens coneixíem. Es vivia “a càmera lenta” i es comentaven els fets més insignificants. En aquesta època, una de les personalitats que tingué més gràcia, més enginy, més anècdotes per  a comentar i que escampava arreu una filosofia lleugerament irònica i encomanadissa, fou Joan Carbona Molins, conegut per tots com “el senyor Carbona”.
Qui més, qui menys, tenia coses per comentar-ne. Era un advocat tan intel•ligent com gandul, i deia que no volia fer feina per por que se li acabés.
A Figueres ell senyor Carbona venia ser com els “plàtans de la Rambla” el “banc del General” o el “monument a Monturiol”. La seva personalitat era consubstancial amb la ciutat per la qual sembrava generosament el seu gran sentit de l’humor.
Jo vaig tenir ocasió de tractar-lo perquè era molt amic del meu pare tot i que tenia uns quants anys més. Venia sovint a casa i la seva presència ens divertia extraordinàriament.
No era gaire alt. Portava el cabell quasi rapat, i entre els ulls, que sempre reien, i els llavis, que somreien, apareixia un nas xato la mar de simpàtic.
El Figueres d’ara és molt diferent. Els pardals s’han apoderat de la Rambla, i gairebé no s’hi pot passejar. A les botigues no hi cadires davant del taulell...ja no ressona l”organillo” i tothom té pressa. Ningú no te temps per escoltar persones tan enginyoses com el senyor Carbona i menys encara per a recollir-ne les anècdotes tal com féu Carles Fages de Climent. És potser per això que aquest llibre representa una curiositat.
Per imitar el poeta m’he reunit amb les nétes del senyor Carbona, Àngels i Maria, a fi de recordar alguna de les anècdotes que no estan en aquests pàgines. Aquí van:
                                                                                                                                             Ana Maria Dalí

NOTA. LA PROPERA SETMANA COMENÇARÉ A PUBLICAR LES ANÈCDOTES DE L’ANA MARIA DALÍ  QUE FIGUREN EN EL PRÒLEG, I MÉS ENDAVANT, LES DEL LLIBRE, ESCRITES PER CARLES FAGES DE CLIMENT.