ENVELLIR, UN PROCÉS NATURAL QUE DURA TOTA LA VIDA

Bon dia : En primer lloc m’agradaria donar les gràcies a la direcció de l’Institut Illa de Rodes, i al professor Xavier Serra Besalú, per haver-me convidat a participar en aquest seminari previ al Dia d’Europa que celebrareu el proper 9 de maig.

També voldria dir que estic avesat a parlar davant d’auditoris de persones grans, quasi sempre de més de 65 anys. Serà la primera vegada que em dirigeixi a un públic tan jove. Veurem com me’n sortiré i espero no avorrir gaire.

Avui teniu davant vostre una persona que no va poder estudiar quan era hora per circumstàncies que ara mateix serien llargues d’explicar i de ben segur no vénen al cas Em vaig haver de conformar amb uns petits estudis mercantils i començar a treballar als 14 anys. Com han canviat les coses en aquests 65 anys! Sí que, de manera autodidacta, és a dir per mi mateix, vaig anar perfeccionant els meus coneixements de temes comptables i puc dir, amb satisfacció, que em vaig guanyar la vida treballant de comptable durant pràcticament cinquanta anys. I no em va anar malament del tot!

Ara, ja de gran, em vaig atrevir a estudiar telemàticament amb la UOC, Universitat Oberta de Catalunya, i vaig obtenir un diploma d’extensió universitària en el tema de “Tècniques d’expressió oral i escrita”. He dit tot això perquè de ben segur que vosaltres esteu acostumats que des d’aquesta tribuna us parlin persones amb formació universitària i amb molts coneixements. No és el meu cas. 

Anem al gra. He vingut per parlar d’un tema que em té ocupat ja fa mesos i que, com a mínim, m’ocuparà fins a finals d’any. Ja sabeu que la Unió Europea ha declarat que aquest any sigui l’Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la SolidaritatIntergeneracional 2012. I com a representant del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, tinc la responsabilitat de fer arribar, a com més persones millor, quins són els objectius d’aquest esdeveniment.

La part que jo personalment considero més important d’aquesta proposta de la Unió Europea és precisament la de la Solidaritat Intergeneracional. La gent gran hem de saber explicar a les noves generacions, d’una manera planera i senzilla, quin ha estat el nostre recorregut vital per aquest món. Naturalment que les circumtàncies no són les mateixes ara que fa seixanta-cinc anys, quan els octogenaris actuals teníem més o menys la vostre edat. Ja sabeu allò que deia Ortega i Gasset: ”l’home és ell i les seves circumstàncies”.Però jo sovint rellegeixo un text anomenat “Desiderata”, escrit anònim, més tard atribuït a Max Ehrmann, que va ser publicat l’any 1692, a la ciutat de Baltimore, de l’estat nord-americà de Maryland. Malgrat haver estat escrit fa més de 300 anys, s’hi llegeixen coses com aquestes:....“Sigues tu mateix. Especialment, no fingeixis afectes. Accepta amablement el pas dels anys, renunciant amb elegància a les coses pròpies de la joventut. Educa la fortalesa d’esperit perquè et serveixi d’escut en la desgràcia sobtada. Però no t’atribolis amb imaginacions. Molts temors neixen de la fatiga i de la soledat. A part d’una saludable disciplina, sigues benèvol amb tu mateix. Ets una criatura de l’univers, igual que els arbres i les estrelles, i tens dret a ser aquí. I et sembli clar o no, no dubtis que l’univers es desenvolupa tal com ho ha de fer. Amb totes les seves farses, afanys i somnis trencats, el nostre continua essent un magnífic món. Tingues prudència. Esforça’t a ser feliç”

En aquesta època d’incerteses actual, en què tot sembla pitjor que ahir i millor que demà, el text que acabo de llegir ens ve com l’anell al dit. I deixeu-me que us digui que vosaltres, en l’actualitat, teniu la millor riquesa del món: la joventut. I que heu de saber-ho aprofitar. No he vingut aquí a donar consells, però permeteu que us encoratgi a no deixar d’aprendre i ara és l’hora de fer-ho. No vulgueu saber el buit que sentim dintre nostre les persones que no vàrem tenir l’oportunitat de poder-ho fer. Només us diré que durant quinze anys vaig ser delegat a la demarcació de Girona de l’Acadèmia d’Ensenyament a Distància CCC de Sant Sebastià, i més d’una i de deu i de vint vegades vaig anar a vendre cursos de Cultura General a persones que ocupaven càrrecs de categoria en empreses i negocis importants i que es veien inferiors davant els seus empleats, trenta anys més joves que ells, que sí que havien tingut l’oportunitat d’estudiar. Mireu, a l’entrada dels camps de concentració nazis hi penjaven un rètol que deia “El treball us farà lliures”. Jo us puc dir que el saber us obrirà les portes del món. No ho desaprofiteu. És el millor llegat que podeu rebre dels vostres pares i avis.

Quins són els objectius per assolir aquest any ? Doncs, en concret són quatre:

1- Sensibilitzar la societat sobre la importància d’envellir activament, destacant la contribució que la gent gran pot fer a la societat i a la seva economia.

2- Promoure i impulsar l’envelliment actiu dins de tots els àmbits de la societat, aprofitant tot el potencial que pot aportar la gent gran.

3- Estimular el debat i l’intercanvi d’experiències entre els estats membres i els sectors interessats, amb l’objectiu de consensuar les propostes sobre les polítiques d’envelliment actiu.

4- Finalment identificar i difondre les bones pràctiques, per tal de fomentar la cooperació i les sinergies entre els diferents sectors.

Les persones prenem consciència que en aquesta vida hi estem de pas, i que tard o d’hora algun dia s’acabarà. Per tant, una de les il•lusions que tenim és la de viure com més anys millor. Tots sabem que l’etapa més dura de la vida és la vellesa. Malgrat això, tots, o gairebé tots, mengem per arribar-hi. També tenim clar que per no arribar a vells només hi ha una solució: morir-se abans. Davant d’aquesta perspectiva, gens atractiva, ens arrisquem a afrontar de la millor manera possible els anys d’envellir, que són, i ho sabem, força feixucs. Aquesta xerrada que avui faig aquí porta per títol “Envellir, un procés natural que dura tota la vida”.Crec que està demostrat científicament que comencem a envellir poc desprès d’haver nascut. Sembla una mica exagerat, però a mi també em semblava exagerat que un mestre de la comunicació verbal com és en Joaquim Maria Puyal digués sovint la frase “acaba de començar el partit”. Feta la consulta al servei lingüístic adient la seva resposta va ser que “una vegada el partit començat ja s’ha acabat el començament”. Per tant, també pot ésser que una vegada nascuts ja comencem a envellir.

Que ningú s’espanti. Una cosa és envellir físicament, i naturalment que el pas dels anys van deixant el seu rastre, i una altra és fer-ho mentalment o en esperit. He conegut persones d’una edat cronològica jove que quan veies com parlaven i sobretot com actuaven eren molt més grans que altres de vuitanta anys o més, però amb unes ganes i una empenta envejables. Ara mateix tenim a Barcelona un grup que s’autoanoa “iaioflautes” que estan fent una labor magnífica reivindicant alguns dels drets que s’havien aconseguit en l’anomenat estat del bhenestar i que per la tant sabuda crisi econòmica se’n van en orris. I com aquest grup, veureu que els casals de gent gran estan plens de persones que fan coses importants i ajuden en tota mena de voluntariat. amb esperit jove, encara que a voltes les forces flaquegin.

Una de les figures clau de la Segona Guerra Mundial (1939–1945) l’anglès Sir Winston Churchill, famós polític cèlebre també pel seu sempitern havà a la boca i marcant amb dos dits el signe de la victòria, va dir: “ No som vells per haver viscut un cert nombre d’anys, esdevenim vells perquè hem desertat del propi ideal” Analitzem, analitzem el seu significat.

El vostre professor, senyor Serra Besalú, en un magnífic article publicat a el Punt Avui a primers d’aquest any, deia que “massa sovint, envellir és percebut com una amenaça en comptes d’un èxit”. És veritat. Recordo que l’11 de setembre de 1998, vaig anar a visitar el Monestir de Sant Pere de Rodes i per primera vegada a la meva vida vaig poder gaudir d’un preu reduït, ja que el 20 d’agost havia complert 65 anys. En comentar-ho amb el taquiller, un noi jove, i dir-li que m’agradaria més tenir la seva edat i pagar l’entrada sense descompte, em va contestar ” Sí, però a mi qui m’assegura que hi arribaré, a la seva edat”. Certament, doncs, arribar a gran i a molt gran és un èxit.

Tenim multitud d’exemples de persones grans amb una capacitat extraordinària. A casa nostra, el doctor Moisés Broggi, amb 104 anys, i una capacitat de raonament esplèndida. Menys gran, 75 anys, però amb una vocació de comunicació extraordinària, el jurista, economista i divulgador científic Eduard Punset, director d’un programa de televisió magnífic. També l’escriptora i editora Rosa Regàs, de 78 anys, autora, entre d'altres, del llibre “L’hora de la veritat. Una mirada a la vellesa” Entre els molts que deu haver-hi a l’Estat espanyol, em ve a la memòria en José Luis Sampedro, de 95 anys, per cert nascut a Barcelona, escriptor, humanista i economista, encara en plena forma argumental. En l’àmbit europeu tenim el celebèrrim Stephane Hessel, de 94 anys, autor del llibret més venut a França i desprès a tot Europa titulat “Indigneu-vos”, que va donar el tret de sortida a la multitud de manifestacions de gent descontenta amb la deriva de la situació econòmica a nivell europeu i mundial. Posteriorment amb el seu amic, el filòsof i sociòleg francès Edgar Morin, de 91 anys, han escrit a quatre mans el llibre “El camí de l’esperança”.

I per què de cop i volta a la Unió Europea li ve la febre d’encomanar a la gent que s’acostumin a envellir activament i que es promoguin les relacions entre generacions? Doncs segurament que li han vist les orelles al llop i volen estar preparats. Quan parlen d’envellir activament no es refereixen únicament a les persones grans, ja jubilades o prejubilades. Segurament pensen en les que estan en actiu i volen que aquestes generacions segueixin més anys dins el mercat laboral i es mantinguin sanes, actives i autònomes el màxim de temps possible, i que no es vegi l’envelliment demogràfic com un pes sobre el sistema de pensions o els serveis d’atenció, sinó també com una oportunitat pel que fa a les contribucions que la gent gran pot fer a la societat i a l’economia.

Quan la Comissió Europea va fer la proposta de l’AEEAILSI  que més tard van aprovar el Parlament Europeu i el Consell d’Europa, va fer esment a un informe de l’Euroestat, que és l’organisme estadístic comunitari, fet públic l’any 2008, en què indicava que Europa tindria, l’any 2060, dues persones en edat de treballar per cada persona més gran de 65 anys, mentre que la població actual és de quatre per una, i que a partir del 2012 la població europea en edat de treballar començarà a minvar i les persones majors de 65 anys augmentaran a raó de dos milions per any. Un altre estudi del mateix organisme revela que d’aquí a vint anys, el 25% d’europeus serà major de 65 anys i que els sistemes de salut s’enfrontaran, a més a més, al repte creixent de la cronicitat de la població. Per pal•liar aquesta situació s’estudien aplicacions de monitorització remota de la salut, com ara la telemedicina, que, aplicada a pacients crònics en el seu domicili o amb solucions de mobilitat, pot produir beneficis tant per al sistema de salut com per als pacients, facilitant la comunicació amb els seus familiars, cuidadors i professionals assistencials.

I si mirem a l’Estat espanyol, les xifres encara són més esfereïdores. Un estudi fet per l’Institut Català de l’Envelliment de la Universitat Autònoma de Barcelona, ens diu que sobre una població actual de 45.300.000 habitants, un total de 2.300.000 persones tenen més de 79 anys. D’aquí a 50 anys, amb una població estimada de poc més de 52.500.000 habitants arribarem 6.900.000 octogenaris. És a dir, amb un augment en xifres absolutes de 7.200.000 habitants, exactament la meitat d’aquest augment, 3.600.000, seran persones de més de 79 anys.

Observin, doncs, que mentre la població d’Espanya en els propers 50 anys tindrà un augment percentual del 16%, el percentatge d’aquest augment per als de 80 anys i més serà del 200%. Xifres que no em negaran que són vertaderament espectaculars. I davant d’aquest panorama és indubtable que cal preparar-se i adoptar les mesures adients, amb temps suficient.

Els enormes avenços de la medicina actual han portat a aquesta situació. I el lapse de temps entre la jubilació i la mort, o la dependència que inhabilita, pot arribar a ser de més de 25 anys. Les persones grans encara amb forces i amb facultats físiques i psíquiques en bon estat hem de poder portar a la societat la nostra contribució i, sobretot, poder transmetre a les noves generacions les vivències de moltes vides d’esforç i treball.

Amb les relaciones intergeneracionals hi ha molt per treballar. Fa poc més d’un mes en el viatge de tornada amb tren a Figueres des de Barcelona Sants, després d’assistir al Ple del CGGCat, vaig comentar al meu company del Gironès que el tren havia sortit exactament a l’hora anunciada: les 4,16. Un senyora gran que viatjava a la vora nostra es va treure de la bossa de mà un mòbil d’última generació i va comentar: “doncs jo tinc les 4,15. Quan arribi a casa la meva néta me’l posarà a l’hora”. Un noi jove que seia davant seu li va comentar “si vol ho faig jo”.. I així va ser. La senyora li va donar les gràcies, va endreçar el mòbil i va treure de la bossa una camisa o jaqueta , fil de cosir i agulles i va anant posant botons a la camisa i fent-li algun que altre sargit. Segurament aquesta senyora podria ensenyar molts joves a cosir i els joves li podrien ensenyar a manegar-se més bé amb les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació). Només és un exemple i en trobaríem molts més.

Estic arribant al final de la meva intervenció, calculada sobre uns vint-i-cinc minuts. No vull acabar sense dir que lamento que les actuals circumstàncies econòmiques no permetin albirar, a curt o mitjà termini, un esdevenidor més esplendorós. Però us puc assegurar que quan jo tenia quinze anys el panorama era molt i molt pitjor. I no parlo de política, que també era pitjor. I ens en vàrem sortir! I hem viscut uns anys de forta expansió econòmica, en què tots semblava que érem rics, i era mentida. I ara n’estem pagant les conseqüències! En nom de les persones grans que hem anat formant aquest caos actual, demano disculpes i al mateix temps us dic que, per molt i molt que ara plogui, metafòricament parlant, tornarà a sortir el sol amb més força que mai. I vosaltres en sereu els vertaders protagonistes. Però per això heu d’estar ben preparats. I no en tinc cap dubte que ho estareu.

Finalment, si m’ho permeteu, i com que avui estic en un centre de treball de mestres i professors, voldria llegir un petit poema dedicat als mestres, original del meu amic Josep Ortega i Ortiz , que va deixar aquest món l’any 2005. Diu així:

Fer llum dins la foscor Obrir camins on no n’hi han Formar homes i dones, fer-los grans No hi ha empresa millor Ni llavor que doni tant.

 Que tingueu un bon dia i moltes gràcies per la vostra paciència i la vostra atenció.