Malgrat
el banc del si no fos (2)
El passat mes de juny els explicava dues reflexions extretes
del llibre escrit pel doctor en Filosofia i llicenciat en Sociologia, Aurelio Arteta Aísa (Sigüenza 1945), titulat A pesar de los pesares i subtitulat Cuaderno
de la vejez, que amb traducció lliure podria ser el títol que porta aquest
escrit. Els vaig prometre que potser més endavant caldria tornar-ne a parlar, i
crec que el moment ha arribat. Comencem un nou any i una mica de filosofia
potser ens anirà bé per desengreixar-nos desprès dels excessos nadalencs,
aprofitant l’èxit d’una sèrie de Tv3 protagonitzada per un peculiar professor
de filosofia. És un llibre dens, que a vegades costa d’entendre, i dividit en 10 capítols que duen aquests títols:
Temps, Mort, Escapatòries, Rebel·lió, Grans i petits, Vellesa, Vells, Xacres,
Prejudicis i Antídots. Es podria dir que és una reflexió agnòstica sobre els
darrers anys de la vida, explicada brillantment i sense disfressar-la. Com que
tradueixo el que llegeixo al català, a vegades, m’hi entrebanco una mica.
Espero fer-ho entenedor.
Avui explicarem un parell de reflexions del capítol
sisè, dedicat a la vellesa:Diu Arteta: “Entrar en la vellesa, es vulgui o no,
empeny a viure en el passat tant o més que en el present o en el futur. Ja
comptem amb massa amics o parents que ens han anat abandonant. De manera que
cada activitat, celebració, esdeveniment, ens recorda els que ja no poden
contemplar-lo o, simplement,
acompanyar-nos. Ells hi haurien de ser perquè el gaudi de l’ocasió fos complet”.
Una veritat com un temple. Es pot comprovar en les reunions d’aniversaris, o de
nois que van fer la mili junts o de noies que van fer el servei social. O com
fem els nascuts l’any 1933, que vam començar a celebrar-ho en fer els setanta
anys i vam continuar als setanta-cinc i als vuitanta i esperem arribar a l’any
2018 per celebrar els vuitanta-cinc. Cada quinquenni que passa som menys i
tenim més gent per recordar. Aprofito per dir que en el meu passeig diari, com
he explicat diverses vegades, m’aturo al Tanatori Vicens per llegir, en els
vidres, les esqueles dels difunts. Un percentatge molt important està en la
franja d’edat que va dels vuitanta als noranta. En tinc vuitanta-tres...
Desafortunadament també n’hi ha de molt joves. Massa joves. Llàstima!
Continua la reflexió el filòsof Arteta: “ Per sort
meva intercanvio sovint missatges amb mots amics, però no puc deixar de pensar en
quan començaran aquests a faltar-me. I amb aquest melangiós pensament ve també
el de com seria de valuosa la meva existència en endavant sense ells. O si
aquesta existència que continua estarà cada vegada més plena de records, el que
significa de més plena de passat. La ment haurà d’estar cada vegada més envaïda pel que ja ha
sigut. I si qui marxés primer o abans que els altres fos jo mateix? Aquesta previsió,
paradoxalment, atenua aquella inquietud. Un pot desitjar acabar abans que
ningú, tals sols per així estalviar-se aquests patiments nascuts de l’absència
aliena”. Tal com diu l’autor penso que, per als que ja som grans, cada any augmenta
aquesta temor de quedar-se sol. I quedar-se o sentir-se sol, no vol dir sense
companyia, sinó sense les companyies que han format la teva vida. És el que diu
el poema que canta l’argentí Alberto Cortez, titulat “Quan un amic se’n va” :
“Quan un amic se’n va queda un espai buit que no el pot emplenar l’arribada
d’un altre amic”. Doncs això.
Finalment, la segona reflexió parla de com es
desenvolupa la darrera etapa de la vida. Diu el filòsof: “la vellesa és l’etapa
en què es viu en un to menor. És a dir, en un color més gris, sota un so més
tènue, amb impulsos menys potents –alegries i tristeses–, menys intenses. I tot
es deu a què a la nostra edat ja sabem de què va aquesta vida i, sobretot, cap
a on va i, aproximadament, quan ens en queda per viure. Aquesta és sens dubte
la diferència; i encara que un mateix no la detecti, les inequívoques maneres
dels altres cap a tu no permeten l’autoengany”.
Aquestes són les dues reflexions d’avui, extretes del
llibre que he esmentat al començament. S’hi podrà estar d’acord o no, però fan
pensar. I en aquest temps de presses i estrès que tots acumulem, agafar-se una
estona per pensar no crec que faci mal a ningú. Ans al contrari.
No descarto tornar-ne a parlar una tercera vegada. O
més, si convé. Malgrat tot, per no fer-me pesat, deixarem passar uns mesos. D’aquí
a sis mesos hi tornem? Ja ho veurem.
Que tingueu un bon començament d’any. I que els Reis
Mags siguin generosos.
Martí Carreras
i Ginjaume
Articulista
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada