Des de divendres que el fill gran d'Adolfo Suárez va anunciar que al seu pare li quedaven poques hores de vida, els mitjans audiovisuals i la premsa no han deixat de recordar-nos la seva història al capdavant del Govern espanyol en aquells anys difícils i plens d’esperança de la transició. Jo no puc més que qualificar-lo com un home valent. Ho va demostrar el 23 F, quan junt amb el general Gutiérrez Mellado i el dirigent del PCE Santiago Carrillo, es va negar a complir l’ordre del tinent coronel Tejero de tirar-se al terra en el Congrés de Diputats. També quan va legalitzar per Setmana Santa el Partit Comunista d’Espanya, o quan va ser capaç de fer retornar de l’exili el president Tarradellas. Pensem que el novembre de 1975, Adolfo Suárez era vicesecretari general del Movimiento Nacional, quinze dies més tard, per dimissió de José Solís Ruiz va passar a secretari general, i, en pocs mesos, el Rei li va encomanar de formar govern, en ser escollit pel monarca entre ell, Manuel Fraga Iribarne i José Maria de Areilza.
S’ha de ser valent per agafar el compromís que el temps exigia i va ser capaç de desmuntar el que estava "atado y bien atado”. La seva retirada política va ser potser una mica tard, plegant abans hauria quedat més bé, però li va semblar que havia de continuar fins a l’esgotament.
Feia deu anys que estava sumit en la malaltia del l'oblit, i, encara que dir-ho és cruel, per aquesta causa no ha vist en què s’ha convertit l’Espanya que ell va democratitzar, plena de corrupció i amb una gran majoria del poble decebut dels seus dirigents. Descansi en pau un home valent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada