El blog d'en Martí

dissabte, 15 de juny del 2019

PLE DE CONSTITUCIÓ DEL NOU AJUNTAMENT.- 15.06.2019

Deixant apart la caótica entrada dels regidors a l'Ajuntament i les traves per a l'accés del públic a la sala de Plens, en conjunt l'acte -com no podia ser d'una altre manera- s'ha desenvolupat de manera força correcte. La secretaria de l'Ajuntament ha començat a parlar a les 11,54 (sí, sis minuts abans de l'hora fixada) per formar la mesa d'edat, amb el regidor /regidora més gran i més jove, en aquest cas, un home i una dona. El més gran. l'home, ha estat nomenat president de la mesa. Per tres vegades hem escoltat els noms dels 21 regidors per diversos tràmits reglamentaris. entre ells l'acatament a la Constitució, que la majoria a promés complir per imperetiu legal. A continuació s'ha demanat als caps de llista de les sis formacions polítiques que han obtingut representació si es presentaven per accedir a l'alcaldia. Tres sí i tres no. Els tres que han dit que sí han estat els caps de Junts, Erc i C,s. Els altres que han dit no són Psc, Canviem i Guanyem. La votació ha estat secreta. Una vegada acabada s'ha procedit a comptar els vots dels tres candidats. Junts 8 vots, Erc 11 vots,C,s 2 vots. Per tant a les 12,24 ha estat nombrada alcaldessa de Figueres, la cap de llista d'ERC, la senyora Agnés Lladó Saus.

Ja com a nova alcaldessa ha donat la paraula als caps de llista de les cinc formacions, per aquest ordre: Junts, Psc, C's, Guanyem i Canviem. Les intervencions han durant de promig uns 8 minuts cada una. Els oradors, alguns ja veterans i altres de nous han manifestat la seva voluntat de treballar per colocar la ciutat en el lloc que li correspon com a capital de la comarca i han donat a coneixer les raons del seu vot.

Per acabar l'alcaldessa ha tancat aquest Ple d'investidura amb un discurs ben construit, ha manifestat que es declara feminista, republicana i independentista. A enumerat els deu punts en que es basarà la seva actuació i que treballarà per reduir l'exclusió social, l'atur i l'abandonament escolar que es xifren en el 47,5%, el 15,5% i el 17%, respectivament. A aixecat la sessió a les 13,10.

Fins aquí els fets, tant objectivament explicats com ho he sabut fer-.ho. La meva opinió personal és que dels discuros d'intencions no en faig mai gaire cas. El que valen són els fets. L'equip que manarà a l'Ajuntament a partir d'ara ha de saber que la opinió pública figuerenca està dividida i que el que facin serà mirat amb lupa. Tan debó encertin i la nostra ciutat torni ha ser el que havia estat sempre: un referent polític, social i cultural. Que així sigui. D'aqui a 100 dies, si puc, tornarè a explicar com ho veig.

Gràcies a totes i tots per treballar per Figueres. Salut!.

dimarts, 30 d’abril del 2019

VIST AMB BONS ULLS .- Publicat a l'Empordà del 30 d'abril del 20o19

L’ART DE COMUNICAR

Parlar o escriure per comunicar és més difícil del que sembla. En aquests temps que estem passant, en plena doble campanya electoral, l’allau d’informació que fàcilment deriva en desinformació, crec que és excessiva. Si als mitjans tradicionals de la premsa escrita, la ràdio i la televisió hi afegim les xarxes socials ens adonarem ràpidament que la verborrea, oral o escrita, és exuberant. Ja ho diuen: “poques paraules i ben dites,”.

Sóc un fan de diversos escriptors o periodistes que procuren ser breus i concisos en les informacions. Per a mi, el que talla el bacallà en aquest sentit és el mestre Joaquim Maria Puyal que a les 8,30 de cada matí de dilluns a divendres i a Catalunya Ràdio té un espai titulat “La mirada d’en Puyal”, en el qual durant no més de quatre minuts ens fa una detallada explicació del tema que ha escollit. Considero que és molt difícil sintetitzar en tant poc temps el que es vol dir, però crec que és la manera com s’ha de fer. Un altre dels que m’agrada com escriu i que d’una banalitat en fa un article interessant és l’escriptor Quim Monzó, que escriu amb una mena de sornegueria empordanesa que m’encanta i que se li deu haver encomanat de les seves llargues estades a Maçanet de Cabrenys.

Penso també que un dels èxits del Twitter va ser que només es poguessin fer servir 140 caràcters, encara que ara s’admeten “tuïts” de fins a 280, que segons he llegit gairebé ningú esgota totalment. He de dir que en la darrera entrega del lliurament de distincions Ciutat de Figueres, em va agradar molt el discurs del figuerenc Dídac Lee, que va explicar moltes coses amb poques paraules, en contraposició d’altres que van parlar més estona i van dir menys coses interessants. No sé qui és que va dir que preparar un discurs de dues hores es podia fer en menys temps que preparar una discurs de deu minuts, el qual era molt més laboriós.

Imagino els discursos que feia el dirigent cubà Fidel Castro, que duraven unes sis o set hores. El cansament i l’avorriment devia ser generalitzat. Amb el meu recordat i enyorat amic Narcís Oliveres n’havíem parlat sovint i jo li preguntava si el posava nerviós que quan feia una conferència els de la fila de davant es miressin contiuament el rellotge. Deia que sí, però que encara el feia patir més que, a més de mirar el rellotge de polsera, s’espolsessin el canell per comprovar que el rellotge no estava parat. Va ser ell que em va explicar que en els seus discursos procurava no passar d’una hora, ja que havia sentit a dir que la Montserrat Vayreda deia que el que parlava més temps era perquè volia demostrar que sabia molt d’aquell tema i que podia ser catalogat de presumptuós.

Tornant al començament i al tema de les eleccions, llegeixo a La Vanguardia que Facebook posarà en marxa un equip per detectar “notícies falses” (ells ho escriuen en anglès, però jo em resisteixo a fer-ho) i augmentar els controls. Molt bé, ja convé, perquè també ens assabenta que el 86 % d’espanyols usuaris de les xarxes tenen dificultats per diferenciar el que és mentida del que és real en aquests canals, i que som els europeus que més creuen les falòrnies. Vist aquest panorama, a veure si tenen raó els que diuen que potser caldria alguna cosa més que ser major d’edat per tenir dret a vot. Ja sé que això no és gaire democràtic, però si tanta gent té problemes per saber si les coses són veritat o mentida, cal suposar que a l’hora de votar els deu passar el mateix i després ens sorprenem de segons quins resultats.

En fi, repeteixo, les coses com més clares i entenedores millor. I no massa llargues.

Que tinguem sort !

Martí Carreras Ginjaume.

Articulista

dimarts, 26 de febrer del 2019

. Publicat a l'Empordà del 26 de febrer del 2019

"...EM FIGUERES", UN MISSATGE DE MODA.

Fins al moment que escric aquest article ja tenim tres eslògans: transformem, canviem, guanyem Figueres. Com que crec que seran almenys vuit o nou les formacions polítiques que es presentaran a les properes eleccions municipals del maig i com que crec que tothom ha de col·laborar en els desitjos de prosperitat de la nostra ciutat, n’ofereixo uns quants més: Per els que fa anys que manen: Conservem Figueres; per als que havien manat abans: Recuperem Figueres. Per als que no han manat encara: Ordenem Figueres, i així anem fent. Alguns diuen que no són partits polítics, sinó plataformes electorals. Això ho trobo força encertat. Sempre he pensat que la paraula “partit”, significa trencat, desunit, desfet. I la realitat l’estem veient avui com la vàrem veure fa vuitanta anys enrere. I no parlem de quan algú surt d’un partit. Generalment despotrica a cor què vols, i tot el que abans eren virtuts ara es converteixen en defectes.

Una vegada dit en to una mica desenfadat el que han llegit, afegeixo ben seriosament que penso que governar una ciutat és molt i molt difícil. Acontentar a tothom és pràcticament impossible. La gent té diferents criteris i mai es fan les coses a gust de tothom. És veritat que la Figueres actual dista molt de ser la Figueres de la meva joventut, una ciutat que intentava amb l’esforç de tots aixecar el cap després de la tremenda Guerra Civil i dels estralls dels bombardejos. I que consti que ho vam aconseguir amb treball i constància. Però era una Figueres molt més petita, d’uns quinze o vint mil habitants i on ens coneixíem pràcticament tots. Fa pocs dies un amic de 89 anys em comentava que havia sortit a passejar, que feia un parell d’hores que voltava i que la primera persona que havia pogut saludar era a mi. “He vist molta gent però no conec a ningú”, deia. És clar, vorejant els 50.000 habitants és difícil trobar coneguts, i més tenint en compte que els de la nostra generació hem anat desapareixent.

Últimament vaig tenir ocasió de llegir la crònica del diari Los Sitios de Gerona, de la inauguració de les Galeries Fortunet, fet ocorregut l’any 1951. L’articulista F.P. acabava dient: “El acierto del creador de las Galerias fue rotundo: tan rotundo que sentimos envidia de Figueras y deseamos que Gerona la imite en este aspecto.” Tant debò alguna de les plataformes electorals encerti de ple i Figueres torni a ser l’enveja de la demarcació, capital inclosa.

L’edat et va fent cada vegada més escèptic i ara mateix no veig de forma clara que les coses variïn gaire. He llegit de veu d’algun membre de les formacions que es presenten que “només cal fer complir les ordenances”. Ben segur que així és, però per aconseguir-ho cal tenir el personal adequat per fer-ho. Això vol dir incrementar les plantilles de les persones que es dediquen a fer-les complir. Tothom sap que un increment de les plantilles vol dir més depesa i més depesa significa més impostos o apujar els ja existents. Tothom hi estaria d’acord ? I si augmentem i posem més gent a vigilar i les coses continuen igual, què caldrà fer?

L’incivisme, tan visible cada dia a la nostra ciutat, només té aturador amb educació, educació i educació. I perquè això tingui efecte han de passar generacions.

Malgrat tot el que he escrit desitjo que, guanyi qui guany, la nostra ciutat torni a ser admirada, si no és pels de fora, sí com a mínim pels de casa, cosa que ara no passa. I que tots plegats, units, no “partits”, els del guanyem, transformem, canviem, conservem, recuperem, ordenem Figueres, puguem sentir-nos orgullosos de ser fills i hereus d’aquella Figueres de finals del segle XIX i principis del segle XX que va ser un referent i que va destacar socialment, econòmicament i políticament.

Salut i sort.

Martí Carreras Ginjaume

Articulista

dimecres, 23 de gener del 2019

Publicat al setmanari Empordà del 22. 01. 2019

VIST AMB BONS ULLS

PEDRES

L’amic Salvador Famoso Arnau (Castelló d’Empúries , 1945) em va regalar el seu darrer llibre, editat per l’Ajuntament de Castelló i titulat “ UN ASPECTE DE L’ARQUITECTURA: LA CONSTRUCCIÓ DE PARETS (Alt Empordà), amb un subtítol que diu “Materials, picapedrers i paletes: una ullada en el temps”.

És un llibre que pesa (850 grams) amb 260 pàgines de paper d’una qualitat extraordinària ,amb gran profusió de fotografíes, esquemes i dibuixos. He de confessar que quan el vaig tenir a les meves mans vaig pensar: això serà un totxo en consonància amb el seu pes. A mi que quan l’Olegari Costa Caball de Sant Climent Sescebes, EPD; em parlada de les “parets de pedra seca”, semblava que em parlava de marcians, perquè no m’he entretingut gaire a mirar les cosntruccions i les pedres, la veriotat és que m’ha enganxat. Ja el pròleg escrit per Josep M. Gironella, em va fer adonar que l’amic Salvador hi havia dedicat moltes hores per poder descriure amb tota mena de detalls les diferències entre unes pedres i les altres, i explicar amb gran minuciositat les feines dels picapedrers i dels mestres d’obres. Però, a més de tot el que fa al cas de les pedres i de les eines i utensilis per treballar-les, en aquest llibre hi trobareu també una més que detallada explicació de la construcció de la basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries, que durant més de dos cents anys es va anomenar com “la catedral de l’Empordà”. Es pot gairebé assegurar que va ser l’any 1261, quan un prestigiós arquitecte francès que duia el cognom de Xàrtres va iniciar la construcció de la basílica castellonina. Ens explica en Salvador que aquesta complexa i inacabada construcció va durar més de dos segles i que la manca de finançament va ser el motiu principal d’aquest llarg període de construcció. També ens parla de la construcció del castell de Sant Ferran de Figueres, que només va durar 13 anys, encara que es va començar a construir gairebé 500 anys més tard que la basílica castellonina, és a dir a finals de l’any 1753.

Segurament que molts us heu passejat pel carrer Joan Maragall, sense adonar-vos que en l’edifici que fa cantonada amb el carrer Primfilat hi ha una porta que duu uns muntants i una llinda monolítica de pedra picada amb la data de 1574, o sigui la “ friolera” de només 445 anys.

En Salvador, que va començar d’aprenent de paleta l’any 1959 quan acabava de fer els 14 anys, va assolir el títol de mestre d’obres l’any 1970 i va fer treballs, encarregats pel Ministeri d’Educació i Ciència i la Diputació de Girona, al convent de Sant Domènec de Castelló d’Empúries, a la Vil·la romana de Vilauba a Camós, al dolmen del Barranc a Espolla, al poblat de la Santa Creu i Sant Pere de Rodes a Port de la Selva, al Dolmen de la Serra d’en Gibert i Sant Quirze de Colera a Rabós, al forn romà de Sant Miquel de Fluvià i a la torre del Corm i Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.

A més ha escrit articles a la revista cultural “El Salner” i als Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos. I és autor de dos llibres més: “El carrer de Sant Francesc de Castelló d’Empúries i el seu entorn” i “El Pont Vell de Castelló d’Empúries” .

Per tant als interessats en saber com s’ha anat construint, pedra sobre pedra, el nostre país, els el recomano. Fins i tot els que no hi estan interessats, com era jo mateix, crec que hi aprendran coses que no sabien. Puc assegurar que és un llibre de pes, en tots els sentits. Gràcies, Salvador.

I res més, fins una altra i que l’any que acabem de començar ompli els vostres desitjos.

Martí Carreras Ginjaume

Articulista

dissabte, 1 de desembre del 2018

VIST AMB BONS ULLS -Publicat a l'Empordà de l'11de Desembre de 2018

ESPERANÇA DE VIDA

Després d’un any sense aparèixer per aquestes pàgines del Setmanari, avui hi torno per parlar de l’esperança de vida a partir dels 65 anys. El passat novembre va ser publicat al diari La Vanguardia, un interessant reportatge titulat “Una vida més llarga, però millor?, escrit per la periodista Mayte Rius. D’entrada ens diu que actualment l’esperança de vida ja ha col.locat Espanya com el quart país més longeu del món amb una esperança de vida en néixer de 83 anys (85,7 en el cas de les dones) i, si es manté aquest ritme, la catapultarà fins al primer lloc el 2040, segons un estudi de l’Institut de Mesurament i Avaluació de la Salut (IHME) de Washington, publicat per la revista The Lancet.

Aquest èxit es produeix per diverses causes, en concret sis: ambient : bon clima, bona aigua i seguretat alimentària; estil de vida: passeig, dieta mediterrània i poques fumadores; sistema sanitari: accés universal a tractaments mèdics; educació: més coneixement sobre els riscos i prevenció; economia: més renda, més serveis públics i més comoditats: benestar: pau social, cohesió familiar i satisfacció personal. Actualment a Espanya hi viuen, fins a mitjan novembre, 15.756 persones de cent anys o més, de les quals uns 79% són dones i un 21 % són homes. Fa 20 anys, l’any 1998, eren 3.474, o sigui que s’han multiplicat per més de quatre.

Ara bé, segons dades de l’índex d’envelliment actiu d’UNECE recollides per l’Observatori Social de La Caixa, les possibilitats de les persones grans de gaudir d’un envelliment actiu i saludable a Espanya són inferiors a la mitjana de la Unió Europea i estan lluny de les dels ciutadans de Suècia o el Regne Unit. Als 65 anys un suec confia a viure lliure de problemes de salut greus o moderats uns 16 anys, mentre que a Espanya l’esperança de vida saludable s’acosta als 10 anys (9,5 per a les dones i 10,1 per als homes). S’adverteix que és molt difícil fer comparacions internacionals sobre l’esperança de vida saludable. Explica que avui es viu més perquè les malalties no maten com abans, però diu que aquest èxit potser comporta el desenvolupament d’altres malalties no letals, peró si incapacitants o que minven la qualitat de vida de molta gent gran. Actualment les principals causes de mort són: la cardiopatía isquèmica (infarts o angina de pit), l’Alzheimer i altres demències, accidents cerebrovasculars (ictus), EPOC (malaltia pulmonar crònica) i cáncer de pulmó.

També des del Centre Internacional sobre Envelliment (CENIE) emfatitzen que la longevitat de la societat espanyola planteja un desafiament que trascendeix l’àmbit econòmic i que afectarà tots els plans de la comunitat, des de l’àmbit personal al social, passant pel polític, l’educatiu, el cultural… Caldrà avançar cap a una societat més inclusiva i equilibrada, perquè d’aquì unes décades, el grup de població més nombrós el formaran els més grans de 60 anys i, per primera vegada en la història de la humanitat, conviuran en la mateixa societat cinc generacions. Finalment tant demògrafs com epidemiòlegs recorden que els auguris sobre el futur rècord de longevitat a Espanya no deixa de ser una projecció, simulacions del que passarà si es mantenen les tendéncies de mortalitat, esperança de vida, incidència de les malalties, etcétera, que es van viure en el passat. Es pregunten què passarà amb la taxa de mortalitat de les dones que beuen i fumen? Serà la mateixa de les seves mares que no tenien aquests hàbits ?

Fins aquí el reportatge. I ara jo hi afageixo que m’agradaria veure un estudi de la despesa econòmica que tot aquest allargament de la vida comportarà en el tema de les pensions, contributives o no, de la Seguretat Social i la despesa farmaceùtica, ja que com més anys es visquin, més atencions sanitàries i farmacològiques serán necessàries. Sembla ser, doncs, que un dels negocis més sanejats, malgrat la contradicció que suposa, será la industria farmacèutica.

I tot això serà, si es produeix, d’aquí a poc més de 20 anys. M’esgarrifa pensar com pot arribar a ser el món el segle XXII. Que passeu unes Bones Festes i, si puc, fins a la propera. Salut!

Martí Carreras Ginjaume

Articulista