FIGUERES CAPITAL DE LA SARDANA 2017 ( i 2)
Quant a Pep Ventura (Alcalà la Real 02/02/1817 - Figueres 24/03/1875), he de dir que sabia que havia estat un compositor, renovador de la sardana i poca cosa més. Vaig tenir la sort d’assistir a la conferència que va fer el maig del 2009 a l’Atenea del Casino Menestral, la doctora cum laude en Història de l’Art i Musicologia per la UAB, Anna Costal Fornells, que portava per títol “Les sardanes proscrites de Pep Ventura” en la qual va explicar de forma detallada que “Pep Ventura va ser l’autor d’innombrables sardanes que van restar ocultes, a causa del seu caire bèl·lic, amb arranjaments perquè es poguessin sentir els trets i les canonades i també la simulació de bandes militars. Sardanes llargues amb melodies revolucionàries. Himnes republicans i fragments de sarsueles crítiques amb els governs d’Isabel II i Amadeu de Savoia. Durant la revolució anomenada “Gloriosa”(1868) les sardanes es transformaven en elements de propaganda federal”.
No hem d’oblidar que en aquells temps la sardana només es ballava a l’Empordà, i que, continua dient l’Anna, “en el procés d’expansió de la sardana arreu de Catalunya, a principis del segle XX, Pep Ventura fou popularitzat com el “Pare de la Sardana”, tot multiplicant-se ràpidament les publicacions i biografies sobre la seva vida i la seva obra. Però, ai las! Què podien fer els historiadors i polítics amb les seves sardanes hostils i contràries al nou discurs? Com amagar les sardanes, bèl·liques o amb continguts polítics? Van haver d’inventar-se un argument creïble i en trobaren un de perfecte: el músic de Figueres havia comès “errors de joventut”.
Va ser el figuerenc Josep Pous i Pagès que ho va escriure al pròleg de la primera edició de la sardana Per tu Ploro, l’any 1906: “De bell començament el músic empordanès pagà tribut a la xavacaneria de l’època, posant en ritme de sardana els motius dels operistes italians més en moda. I ¿com hauria de lliurar-se’n, pobre músic isolat en un racó de món, de retre homenatge a lo que era tingut per discutiblement superior, en opinió de les persones enlletrades?”
L’Anna Costal rebat les opinions de Pous i Pagès i comenta “no vivia en cap racó del món, sinó a la capital federal de Catalunya i de tot l’Estat, per on passaven companyies d’òpera i sarsuela amb les últimes novetats líriques. Més enllà del seu valor musical, les sardanes sobre temes d’òpera de Pep Ventura, encara avui proscrites i oblidades, aporten una informació inèdita de la història política del nostre país”.
Cal recordar també l’exposició “Pep Ventura abans del mite: Quan la sardana era un ball de moda” que l’Ajuntament de Figueres i el Consorci del Museu de l’Empordà van organitzar al museu indicat i que va ser inaugurada l’1 de agost i clausurada l’1 de novembre del 2009, i va ser-ne comissària l’Anna Costal. A través de les seves explicacions ens vàrem assabentar sobre la vida i miracles d’un geni com en Pep Ventura, que va estar molt implicat en els fets polítics i socials del temps que li va tocar viure. Un home que ens havien pintat com una persona de pocs coneixements i que en canvi descobríem que posseïa una cultura força àmplia si tenim en compte l’època de què parlem.
En aquesta exposició ens vam assabentar que en el padró d’habitants de Figueres de l’any 1856, en Josep Mª Ventura Casas hi constava amb l’ofici de músic. Era normal que en aquells temps els músics tinguessin un altre ofici, com ara teixidors, adobers, fusters, etc. En Pep, també treballava com a sastre, que era l’ofici del seu sogre amb el qual col·laborava. També hi vàrem poder veure un escrit del diari El Ampurdanés de l’any 1862, en què s’explicava l’homenatge que s’havia fet a en Narcís Monturiol i en què Pep Ventura hi va tenir un paper preponderant, interpretant “Fantasia del Tenor” i els cors van interpretar “Brindis al inventor del Ictíneo”, lletra del senyor Masdevall i música del senyor Ventura (traducció literal, traduïda del castellà). Va ser un gran èxit, i, com a anècdota, direm que l’entrada costava dos rals i que en el programa hi deia que “no es passaria la safata”.
Per acabar direm que a Pep Ventura, la nostra ciutat li té dedicat un carrer, que va des de la pujada del Castell fins a l’avinguda Salvador Dalí, carrer que també és coneix amb el nom de “carrer de la policia” per tenir-hi el domicili la Comissaria de Policia. També un monument a la plaça Tarradellas, inaugurat 11 de maig de 1972 (un altre 11 de maig, el de 1904, havia nascut en Salvador Dalí) i fa uns anys l’Ajuntament va decidir que les seves despulles descansessin per sempre més en el Panteó de Personatges Il·lustres del Cementiri Municipal. A més, és clar, el Foment de la Sardana porta el seu nom.
Així doncs, el proper 2017, els figuerencs i empordanesos tenim coses per celebrar.
Martí Carreras i Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://facebook.com/marticarrerasginjaume
http://twitter.com/marticarrerasgi
dimarts, 15 de març del 2016
dimarts, 9 de febrer del 2016
VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà del 9 de febrer del 2016
FIGUERES, CAPITAL DE LA SARDANA 2017 (1)
A finals de novembre , crec recordar que a Calella, la nostra ciutat va ser escollida per ser la Capital de la Sardana l’any 2017, coincidint amb el bicentenari del naixement del mestre Josep Mª Ventura Casas, conegut com Pep Ventura o l’Avi Pep, a la ciutat andalusa d’Alcalà la Real, a la província de Jaén.
En l’Empordà del 24 de novembre passat i en la seva Tribun@, el director del setmanari, senyor Santi Coll, ens explicava la satisfacció que sentia en escoltar sardanes, sobretot si era lluny de casa, i remarcava el so excepcional de la tenora, que sembla que també agradava, i molt, al músic gironí Xavier Cugat, que deia que les dues coses que trobava més a faltar quan era a Nova York eren la tenora i els xuixos. Acaba el senyor Coll dient que no sap ballar sardanes i per tant es considera un mal català.
En aquest sentit he de dir que qui escriu aquest article quan tenia l’edat que ara té el nostre director, tampoc en sabia, i que quan n’escoltava li semblaven totes iguals, incapaç de saber diferenciar els diferents sons dels instruments. No va ser fins l’any 1996, quan ja havia complert 63 anys i m’acabava de jubilar, que en vaig aprendre. I ho vaig fer al Casal de la Gent Gran, essent la professora l’amiga Emília Pla, que encara continua, divendres rere divendres, fent la seva classe setmanal de forma totalment voluntària. I me’n va ensenyar tan bé que fins i tot vaig aprendre a comptar i a repartir.
A partir, doncs, de l’any 1996, ja fa vint anys, amb la meva dona hem anat a innombrables ballades i aplecs per tota la comarca i la demarcació de Girona. Ara només assistim a les que es fan a Figueres, ja que els anys s’hi posen i cada vegada se’ns fa més difícil. Però som oïdors constants dels programes dominicals de sardanes de Ràdio Vilafant, Ràdio Cabanes i Ràdio Vila-sacra.
Per a mi les sardanes han estat un gran divertiment en aquests darrers anys i lamento no haver-ne après a ballar quan era jove. Per tant, animo a tothom, tingui l’edat que tingui, que ho faci. A més de fer país, també va bé per la salut ja que es fa exercici físic i, comptant i repartint, també mental.
Crec doncs que l’any 2017 serà un gran any sardanista per a la nostra Ciutat i estic segur que la Junta del Foment de la Sardana Pep Ventura, presidida per la senyora Montserrat Mauné, amb l’ajuda de l’Ajuntament, ens oferirà un seguit d’actes que faci que Figueres sigui considerada com la veritable capital sardanista del nostre país, i podrem dir amb orgull i satisfacció que Figueres és la “Ciutat Mare de la Sardana”, distinció que es va auto concedir l’any 1969, el Foment de la Sardana.
Farem un incís per dir que la polèmica sobre l’autoproclamació de “Ciutat Mare de la Sardana” es va produir perquè els figuerencs van sentir-se ferits quan van veure que la seva ciutat no figurava entre les primeres poblacions que l’Obra del Ballet Popular anava proclamant Ciutat Pubilla de la Sardana i en el butlletí del Foment del mes d’abril deia que “ a Figueres no se li escau ser la Ciutat Pubilla que fa deu, ni molt menys la que faci onze o dotze. Aquest fou el detonant que va fer saltar la polèmica, sobretot quan es publicà un manifest que reclamava per a Figueres la proclamació de Ciutat Mare de la Sardana, títol que no va arribar a quallar” .Del llibre 25 Anys Junts, editat per l’Agrupació d’Aplecs Sardanistes de les Comarques Gironines, escrit per Joan Domènech i Moner l’any 1994)
Comentat aquest fet, el director del setmanari Vida Parroquial, Manuel Pont i Bosch, escrivia, el setembre del 1969, que havia vist el “manifest” del Foment dirigit a l’Obra del Ballet Popular, demanant que Figueres sigui “solemnement proclamada CIUTAT MARE DE LA SARDANA, per la seva tradició i per l’íntima vinculació amb la nostra dansa autòctona i el seu genial impulsor, Pep Ventura”. La contesta va ser que caldria que “ la qualificació de Figueres com a Mare de la Sardana hauria de ser acceptada o refusada, si pot ser per unanimitat pel sardanisme en conjunt”, i convocava a una reunió perquè tothom pogués donar la seva opinió. Manuel Pont acaba l’article dient que “tal vegada podríem matisar el terme “maternitat”, però em dóna la impressió que no cal. Si no hagués estat Figueres, Catalunya ballaria avui sardanes? I si no hagués estat en Pep Ventura, seria la sardana la nostra dansa representativa?. Voler deslligar la sardana de Figueres seria un error imperdonable”.
(L’article, me’l va proporcionar la senyora Montserrat Mauné, presidenta del Foment de la Sardana Pep Ventura)
El proper mes parlarem d’en Pep Ventura i de la seva immensa i no del tot coneguda obra.
Martí Carreras Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://facebook.com/marticarrerasginjaume
http://twitter.com/marticarrerasgi
A finals de novembre , crec recordar que a Calella, la nostra ciutat va ser escollida per ser la Capital de la Sardana l’any 2017, coincidint amb el bicentenari del naixement del mestre Josep Mª Ventura Casas, conegut com Pep Ventura o l’Avi Pep, a la ciutat andalusa d’Alcalà la Real, a la província de Jaén.
En l’Empordà del 24 de novembre passat i en la seva Tribun@, el director del setmanari, senyor Santi Coll, ens explicava la satisfacció que sentia en escoltar sardanes, sobretot si era lluny de casa, i remarcava el so excepcional de la tenora, que sembla que també agradava, i molt, al músic gironí Xavier Cugat, que deia que les dues coses que trobava més a faltar quan era a Nova York eren la tenora i els xuixos. Acaba el senyor Coll dient que no sap ballar sardanes i per tant es considera un mal català.
En aquest sentit he de dir que qui escriu aquest article quan tenia l’edat que ara té el nostre director, tampoc en sabia, i que quan n’escoltava li semblaven totes iguals, incapaç de saber diferenciar els diferents sons dels instruments. No va ser fins l’any 1996, quan ja havia complert 63 anys i m’acabava de jubilar, que en vaig aprendre. I ho vaig fer al Casal de la Gent Gran, essent la professora l’amiga Emília Pla, que encara continua, divendres rere divendres, fent la seva classe setmanal de forma totalment voluntària. I me’n va ensenyar tan bé que fins i tot vaig aprendre a comptar i a repartir.
A partir, doncs, de l’any 1996, ja fa vint anys, amb la meva dona hem anat a innombrables ballades i aplecs per tota la comarca i la demarcació de Girona. Ara només assistim a les que es fan a Figueres, ja que els anys s’hi posen i cada vegada se’ns fa més difícil. Però som oïdors constants dels programes dominicals de sardanes de Ràdio Vilafant, Ràdio Cabanes i Ràdio Vila-sacra.
Per a mi les sardanes han estat un gran divertiment en aquests darrers anys i lamento no haver-ne après a ballar quan era jove. Per tant, animo a tothom, tingui l’edat que tingui, que ho faci. A més de fer país, també va bé per la salut ja que es fa exercici físic i, comptant i repartint, també mental.
Crec doncs que l’any 2017 serà un gran any sardanista per a la nostra Ciutat i estic segur que la Junta del Foment de la Sardana Pep Ventura, presidida per la senyora Montserrat Mauné, amb l’ajuda de l’Ajuntament, ens oferirà un seguit d’actes que faci que Figueres sigui considerada com la veritable capital sardanista del nostre país, i podrem dir amb orgull i satisfacció que Figueres és la “Ciutat Mare de la Sardana”, distinció que es va auto concedir l’any 1969, el Foment de la Sardana.
Farem un incís per dir que la polèmica sobre l’autoproclamació de “Ciutat Mare de la Sardana” es va produir perquè els figuerencs van sentir-se ferits quan van veure que la seva ciutat no figurava entre les primeres poblacions que l’Obra del Ballet Popular anava proclamant Ciutat Pubilla de la Sardana i en el butlletí del Foment del mes d’abril deia que “ a Figueres no se li escau ser la Ciutat Pubilla que fa deu, ni molt menys la que faci onze o dotze. Aquest fou el detonant que va fer saltar la polèmica, sobretot quan es publicà un manifest que reclamava per a Figueres la proclamació de Ciutat Mare de la Sardana, títol que no va arribar a quallar” .Del llibre 25 Anys Junts, editat per l’Agrupació d’Aplecs Sardanistes de les Comarques Gironines, escrit per Joan Domènech i Moner l’any 1994)
Comentat aquest fet, el director del setmanari Vida Parroquial, Manuel Pont i Bosch, escrivia, el setembre del 1969, que havia vist el “manifest” del Foment dirigit a l’Obra del Ballet Popular, demanant que Figueres sigui “solemnement proclamada CIUTAT MARE DE LA SARDANA, per la seva tradició i per l’íntima vinculació amb la nostra dansa autòctona i el seu genial impulsor, Pep Ventura”. La contesta va ser que caldria que “ la qualificació de Figueres com a Mare de la Sardana hauria de ser acceptada o refusada, si pot ser per unanimitat pel sardanisme en conjunt”, i convocava a una reunió perquè tothom pogués donar la seva opinió. Manuel Pont acaba l’article dient que “tal vegada podríem matisar el terme “maternitat”, però em dóna la impressió que no cal. Si no hagués estat Figueres, Catalunya ballaria avui sardanes? I si no hagués estat en Pep Ventura, seria la sardana la nostra dansa representativa?. Voler deslligar la sardana de Figueres seria un error imperdonable”.
(L’article, me’l va proporcionar la senyora Montserrat Mauné, presidenta del Foment de la Sardana Pep Ventura)
El proper mes parlarem d’en Pep Ventura i de la seva immensa i no del tot coneguda obra.
Martí Carreras Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://facebook.com/marticarrerasginjaume
http://twitter.com/marticarrerasgi
divendres, 15 de gener del 2016
Parlament a l'Ajuntament de Figueres
PARLAMENT EN LA RECEPCIÓ A L’AJUNTAMENT DE FIGUERES DE LA DIRECTORA DE CINEMA MEXICANA, LUCIA CARRERAS NAVARRO, DESCENDENT D’AVIS EMPORDANESOS.
FIGUERES, 30/12/2015.
Sra. alcaldessa, explicaré succintament el perquè la Lucia, d’avis figuerenc i fortianenca, va néixer a Mèxic. Els avis van ser uns dels centenars o milers de famílies que al final de l’any 1938 i començament del 1939 van marxar a l’exili, per la frontera francesa. Però abans, si em permet, explicaré una mica els orígens i els lligams de la família Carreras amb l’Ajuntament figuerenc.
Començaré pel que jo he considerat sempre l’estrella de la família. El meu besavi, rebesavi de la Lucia, MARTÍ CARRERAS REBUGENT, nascut a Figueres l’any 1860 i mort, també a Figueres l’any 1924. D’ofici fuster, l’any 1891 va entrar com a regidor a l’Ajuntament pel partit polític dels republicans federals, i l’any 1906 va ser elegit alcalde fins al juny del 1909. Gairebé vint anys al servei dels figuerencs i figuerenques, només superat per l’exalcalde socialista Joan Armangué Ribas, que hi va estar, entre regidor i alcalde, vint-i-quatre anys. Tots els historiadors que he llegit expliquen que l’alcalde Carreras va ser un dels que va fer coses importants per Figueres. Això ho diuen tant el senyor Eduard Rodeja, com en Josep Maria Bernils, en Manuel Moreno Chacón, la Inés Padrosa o en Pere Teixidor Elies. Podria explicar moltes coses però només en diré una: l’any 1895, essent regidor, va proposar la jornada laboral de 8 hores per a tots els treballadors i empleats de l’Ajuntament. Va aconseguir que fos aprovat pels treballadors, vint-i-quatre anys abans que fos legal a Espanya, l’any 1919. Essent alcalde hi va tornar i aleshores sí que va aconseguir la jornada laboral de 8 hores també pels empleats ,i, a més, un dia complet de festa setmanal i la creació de la Caixa Municipal del retiro, embrió del que anys més tard va ser la jubilació. Per acabar m’agradaria llegir el que diu l’escriptor Pere Teixidor Elies, en el seu llibre “Figueres anecdòtica, segle XX”, a la pàgina 16: “El senyor Carreras era un home humil que tenia fusteria oberta al carrer Peralada, al costat de les Monges Escolàpies, però molt intel·ligent i amable amb tothom. Era curt de paraules, però sempre deia allò que volia dir i que entenien tots els que l’escoltaven”.
Va tenir quatre fills, un d’ells en JOAQUIM CARRERAS DALFÓ, avi meu i besavi de la Lucia, que va néixer a Figueres l’any 1884 i va morir, també a Figueres, l’any 1937, dos dies abans de complir 53 anys, a causa dels disgustos de la Guerra Civil. Va estar més anys a l’Ajuntament que el seu pare, però no com a polític, sinó com a funcionari. Hi va romandre vint-i-set anys, com a Dipositari de Fons, amb plaça en propietat. Un dels tres càrrecs importants en el funcionament de l’administració local, junt amb el secretari i l’interventor.
Dels també quatre fills que va tenir, un va ser en JOAN CARRERAS SALLERAS, oncle meu i avi de la Lucia, nascut a Figueres l’any 1905 i mort a Mèxic, l’any 1986, que en temps de la Guerra Civil formava part d’un partit d’esquerres. Va ser regidor de l’Ajuntament uns pocs mesos, els que van de l’octubre del 1936 al maig del 1937, essent alcalde el seu cunyat Josep Viusà Camps, per cert, l’alcalde més jove que hi hagut a Figueres, vint-i-nou anys. En Joan Carreras es va casar amb la LOLA PLA NOGUER, filla de Fortià i junt amb el seu fill Markin, nascut a Figueres l’any 1935 i mort a Mèxic l’any 1973, amb només trenta vuit anys, van marxar cap a l’exili. A França, concretament a Montauban, l’any 1940 va néixer el seu segon fill, en Quim, que anys més tard es casaria amb una noia empordanesa, de Castelló d’Empúries. I en el darrer viatge que va fer el vaixell Niasa, l’any 1942, el matrimoni empordanès d’en JOAN i la LOLA, ara ja amb dos fills, van marxar rumb a Mèxic, on l’any 1946, va néixer el seu tercer i darrer fill, al que familiarment anomenem Nitus, Juanitu, JOAN CARRERAS PLA, pare de la Lucia i cosí germà meu, que es va casar amb la mexicana Lucia Navarro, que dels dos fills que han tingut un és la Lucia Carreras Navarro, aquí present i actualment una acreditada directora del cinema mexicà.
Martí Carreras i Ginjaume.
FIGUERES, 30/12/2015.
Sra. alcaldessa, explicaré succintament el perquè la Lucia, d’avis figuerenc i fortianenca, va néixer a Mèxic. Els avis van ser uns dels centenars o milers de famílies que al final de l’any 1938 i començament del 1939 van marxar a l’exili, per la frontera francesa. Però abans, si em permet, explicaré una mica els orígens i els lligams de la família Carreras amb l’Ajuntament figuerenc.
Començaré pel que jo he considerat sempre l’estrella de la família. El meu besavi, rebesavi de la Lucia, MARTÍ CARRERAS REBUGENT, nascut a Figueres l’any 1860 i mort, també a Figueres l’any 1924. D’ofici fuster, l’any 1891 va entrar com a regidor a l’Ajuntament pel partit polític dels republicans federals, i l’any 1906 va ser elegit alcalde fins al juny del 1909. Gairebé vint anys al servei dels figuerencs i figuerenques, només superat per l’exalcalde socialista Joan Armangué Ribas, que hi va estar, entre regidor i alcalde, vint-i-quatre anys. Tots els historiadors que he llegit expliquen que l’alcalde Carreras va ser un dels que va fer coses importants per Figueres. Això ho diuen tant el senyor Eduard Rodeja, com en Josep Maria Bernils, en Manuel Moreno Chacón, la Inés Padrosa o en Pere Teixidor Elies. Podria explicar moltes coses però només en diré una: l’any 1895, essent regidor, va proposar la jornada laboral de 8 hores per a tots els treballadors i empleats de l’Ajuntament. Va aconseguir que fos aprovat pels treballadors, vint-i-quatre anys abans que fos legal a Espanya, l’any 1919. Essent alcalde hi va tornar i aleshores sí que va aconseguir la jornada laboral de 8 hores també pels empleats ,i, a més, un dia complet de festa setmanal i la creació de la Caixa Municipal del retiro, embrió del que anys més tard va ser la jubilació. Per acabar m’agradaria llegir el que diu l’escriptor Pere Teixidor Elies, en el seu llibre “Figueres anecdòtica, segle XX”, a la pàgina 16: “El senyor Carreras era un home humil que tenia fusteria oberta al carrer Peralada, al costat de les Monges Escolàpies, però molt intel·ligent i amable amb tothom. Era curt de paraules, però sempre deia allò que volia dir i que entenien tots els que l’escoltaven”.
Va tenir quatre fills, un d’ells en JOAQUIM CARRERAS DALFÓ, avi meu i besavi de la Lucia, que va néixer a Figueres l’any 1884 i va morir, també a Figueres, l’any 1937, dos dies abans de complir 53 anys, a causa dels disgustos de la Guerra Civil. Va estar més anys a l’Ajuntament que el seu pare, però no com a polític, sinó com a funcionari. Hi va romandre vint-i-set anys, com a Dipositari de Fons, amb plaça en propietat. Un dels tres càrrecs importants en el funcionament de l’administració local, junt amb el secretari i l’interventor.
Dels també quatre fills que va tenir, un va ser en JOAN CARRERAS SALLERAS, oncle meu i avi de la Lucia, nascut a Figueres l’any 1905 i mort a Mèxic, l’any 1986, que en temps de la Guerra Civil formava part d’un partit d’esquerres. Va ser regidor de l’Ajuntament uns pocs mesos, els que van de l’octubre del 1936 al maig del 1937, essent alcalde el seu cunyat Josep Viusà Camps, per cert, l’alcalde més jove que hi hagut a Figueres, vint-i-nou anys. En Joan Carreras es va casar amb la LOLA PLA NOGUER, filla de Fortià i junt amb el seu fill Markin, nascut a Figueres l’any 1935 i mort a Mèxic l’any 1973, amb només trenta vuit anys, van marxar cap a l’exili. A França, concretament a Montauban, l’any 1940 va néixer el seu segon fill, en Quim, que anys més tard es casaria amb una noia empordanesa, de Castelló d’Empúries. I en el darrer viatge que va fer el vaixell Niasa, l’any 1942, el matrimoni empordanès d’en JOAN i la LOLA, ara ja amb dos fills, van marxar rumb a Mèxic, on l’any 1946, va néixer el seu tercer i darrer fill, al que familiarment anomenem Nitus, Juanitu, JOAN CARRERAS PLA, pare de la Lucia i cosí germà meu, que es va casar amb la mexicana Lucia Navarro, que dels dos fills que han tingut un és la Lucia Carreras Navarro, aquí present i actualment una acreditada directora del cinema mexicà.
Martí Carreras i Ginjaume.
dimarts, 5 de gener del 2016
Vist amb bons ulls. Publicat al setmanari Empordà el dia 5 de Gener del 2016
L’ANY D’ANAR A VOTAR, QUIN ANY!
Les persones que més o menys segueixen el que escric hauran notat que rarament toco temes polítics actuals, i, si alguna vegada ho faig, és una mica per sobre sense aprofundir massa, entre altres coses, perquè ja hi ha moltes persones, amb coneixements més profunds que els meus, que ho fan.
Però com que aquest any que hem acabat fa poc trobo que ha estat excepcional, mereix algun comentari. Només ens ha faltat anar a votar per les europees hi hauríem tingut les quatre votacions totes dintre del mateix any. Quan encara se sentien els escarafalls de la consulta del 9 N del 2014, ens vàrem trobar immersos en la precampanya i campanya de les eleccions municipals del 24 M. Perquè encara que la campanya pròpiament dita dura quinze dies, des del moment que és va convocar se’n va parlar abastament.
I a partir de juny, amb un estiu calorós com pocs, entre suor i suor, ens vàrem endinsar a parlar de les del 27 S, les autonòmiques, anomenades també per alguns plebiscitàries i que, curiosament, una vegada vist el resultat, els que de cap manera les veien així, com un plebiscit, deien al revés i viceversa. Cadascú a la seva conveniència, com ha de ser!
I pocs dies més tard, en ple estudi d’escons i vots, el que podia fer-ho va convocar les eleccions generals estatals pel 20 D. Per primera vegada, des de la restauració de la democràcia, la campanya electoral ha coincidit amb la campanya de Nadal incloent-hi el llarg pont del dia de la Constitució i de la Puríssima Concepció.
Les persones grans, els que som -és una manera de dir-ho - d’abans de la guerra, vam passar molt de temps sense poder exercir el democràtic dret d’escollir les persones que ens han de dirigir, perquè en l’anterior règim, diguem que no hi havia aquest costum, i s’estimaven més nomenar els càrrecs a dit, generalment amb l’índex de la ma dreta. Bé, crec recordar que cap al final, pels ajuntaments ens deixaven escollir alguns regidors, del terç empresarial, familiar o sindical, entre uns quants que ja ens proposaven.
Per tant, als grans, el fet de poder anar a votar, quan ens havíem passat unes quantes dècades sense poder fer-ho, no ens ha molestat en excés, encara que tres vegades entre maig i desembre pugui semblar una mica exagerat.
Però no és el fet d’anar a votar, sinó que durant tot l’any els mitjans de comunicació i les anomenades xarxes socials han anat plens de política, amb entrevistes, tertúlies, programes de debat -sense debatre gaire res - conferències, mítings, taules rodones (o quadrades) etc. han ocupat centenars d’hores.
Sembla que durant aquest any i el proper no hi ha programada cap contesa electoral. Llevat que passi quelcom extraordinari, serà el 2018 quan amb les eleccions al Parlament Europeu tornarem a començar. Encara que, vistos els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 S i al Congrés de Diputats de Madrid del 20 D, si no es poden formar els governs autonòmic i estatal, a la primavera hi tornaríem a ser. Salut tinguem per anar-ho veient! Això ho escric la setmana del 21 al 26 de desembre, quan tot està encara embastat. Potser a hores d’ara ja està solucionat o en vies de ser-ho.
Però, és clar, és el que té el sistema democràtic, que algú va qualificar com el menys dolent de tots. I encara més, sembla que va ser Plató que a l’antiga Àgora grega va dir, segons he llegit, que “la democràcia és el sistema perfecte perquè manin els inútils”. Bé, crec que tampoc cal carregar tant les tintes. L’actual sistema democràtic té moltes llacunes i sembla que hauria de perfeccionar-se, sobretot en el que fa referència a evitar la corrupció que tant s’ha estès, principalment en els partits que han governat, i també cal perfeccionar que es vegin totalment independents els poders legislatius, executius i judicials. I que els poders fàctics que alguns anomenen “brigada Aranzadi” no tinguin tanta influència en la vida pública, perquè els escollits per governar puguin fer-ho lliures i sense pressions. I una millor distribució dels recursos públics per evitar que les diferències socials siguin tan escandaloses. Difícil? És clar, però no impossible.
Malgrat tot, desitjo que comenceu l’any amb salut i alegria mesurada, i a les persones grans dir-los que “qui dia passa, any empeny”. Bon any, amb pau i tranquil·litat.
Martí Carreras Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi
dimarts, 8 de desembre del 2015
Publicat al setmanari Empordà del dia 8 de desembre de 2015
JO TAMBÉ VAIG SER UN REFUGIAT
Des de fa uns mesos que els mitjans escrits i audiovisuals vénen tractant abastament el tema dels refugiats, especialment dels que procedeixen de Síria i altres nacions en guerra i que fugen dels estralls que aquestes ocasionen. Persones, grans i petites, que amb poc més del que porten a sobre s’aventuren per intentar trobar un país que els aculli. Crec que això ha fet tornar a la memòria de les persones grans, com jo, que els darrers mesos del 1938 i primers del 1939 varen anar, carretera i manta, o sense manta, cap a la Jonquera per entrar a França i fugir dels bombardejos que va patir Figueres i que ja han estat descrits abastament.
Jo vaig ser un refugiat i, amb poc més de 5 anys, recordo perfectament l’anada a peu fins a la frontera francesa i la posterior estada a Montauban i un petit període al camp d’Argelés. Quan ara veig com alguns països posen traves al pas de la gent m’horroritzo de pensar què hagués passat aleshores si França hagués tancat la frontera i ens haguessin fet recular. I escoltant els comentaris de persones que diuen que el país veí no es va portar massa bé, que va tractar els espanyols amb desconsideració, quan els faig la reflexió que he escrit una mica més amunt, no saben què contestar.
Em sembla que tots plegats tenim l’obligació moral d’ajudar aquestes persones que volen iniciar una nova vida. Per això em va alegrar que l’Ajuntament de Figueres, en el ple de setembre, aprovés formar part de les ciutats i pobles d’acollida. Els refugiats també poden portar beneficis als països receptors. Sense anar més lluny, a França tenim l’exemple del president Nicolas Sarkozi, de pare hongarès, i l’actual alcaldessa de París, Anne Hidalgo, nascuda a San Fernando (Cadis)
Països tan llunyans al nostre com Mèxic, i que també van rebre una quantitat important de refugiats espanyols, penso que en varen sortir beneficiats. En aquest sentit ens ho explica el llibre "Els exiliats catalans a Mèxic" escrit per Dolors Pla Brugat, filla de Vila-sacra, que va marxar cap a aquell país a l’edat d’onze anys, ja que hi tenia familiars que hi vivien, i que, per cert, va morir a Barcelona l’estiu de l’any passat a l’edat de 60 anys, a causa d’una desafortunada caiguda.
Els pobles tenen poca memòria històrica, i així veiem com Hongria, que aviat farà 60 anys, l’any 1956, que es va rebel·lar contra la tirania soviètica i va veure com emigrava molta gent, i era ben acollida, ara posa totes les traves que pot. Entre aquells emigrants hi havia el celebèrrim Ladislau Kubala que tantes tardes de glòria va donar al futbol català, especialment als “culers”, i també altres futbolistes com en Kocsis i en Czibor.
El país que ha reaccionat amb més valentia ha estat Alemanya i la seva cancellera Angela Merkel que davant d’una crisi d’aquestes dimensions ha arrossegat diversos governs europeus a canviar de polítiques sobre refugiats. Alemanya necessita mà d’obra, ja que, igual com molts altres països europeus té una natalitat baixa i, per tant, una població envellida. Necessita persones joves que en un futur no massa llunyà puguin pagar les pensions dels que ara treballen. I, a més, molts d’aquests refugiats, sobre tot els sirians, són persones amb formació i cultura.
L’empordanès Alexandre Deulofeu, autor de "La matemàtica de la història" va dir que “l’imperi alemany tornaria a ser capdavanter i que la seva supremacia duraria molts anys, fins gairebé l’any 2400, desprès de passar pel redreçament actual, la plenitud imperial, la fase conservadora i la decadència i desintegració“. Vista la miopia que altres països demostren, sembla que, una vegada més, el senyor Deulofeu la va encertar de ple.
La resposta a l’oferta de l’alcaldessa de Barcelona que aquesta ciutat lideri els moviments que han de fer possible una bona acollida a aquests refugiats ha estat satisfactòria i són moltes les persones que s’han ofert per ajudar. No podia ser d’una altra manera. Catalunya ha de demostrar al món que és una terra d’acollida i que hi és benvingut tothom que ho faci amb ganes de convivència i de treballar pel progrés individual i col·lectiu.
Martí Carreras i Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi
Des de fa uns mesos que els mitjans escrits i audiovisuals vénen tractant abastament el tema dels refugiats, especialment dels que procedeixen de Síria i altres nacions en guerra i que fugen dels estralls que aquestes ocasionen. Persones, grans i petites, que amb poc més del que porten a sobre s’aventuren per intentar trobar un país que els aculli. Crec que això ha fet tornar a la memòria de les persones grans, com jo, que els darrers mesos del 1938 i primers del 1939 varen anar, carretera i manta, o sense manta, cap a la Jonquera per entrar a França i fugir dels bombardejos que va patir Figueres i que ja han estat descrits abastament.
Jo vaig ser un refugiat i, amb poc més de 5 anys, recordo perfectament l’anada a peu fins a la frontera francesa i la posterior estada a Montauban i un petit període al camp d’Argelés. Quan ara veig com alguns països posen traves al pas de la gent m’horroritzo de pensar què hagués passat aleshores si França hagués tancat la frontera i ens haguessin fet recular. I escoltant els comentaris de persones que diuen que el país veí no es va portar massa bé, que va tractar els espanyols amb desconsideració, quan els faig la reflexió que he escrit una mica més amunt, no saben què contestar.
Em sembla que tots plegats tenim l’obligació moral d’ajudar aquestes persones que volen iniciar una nova vida. Per això em va alegrar que l’Ajuntament de Figueres, en el ple de setembre, aprovés formar part de les ciutats i pobles d’acollida. Els refugiats també poden portar beneficis als països receptors. Sense anar més lluny, a França tenim l’exemple del president Nicolas Sarkozi, de pare hongarès, i l’actual alcaldessa de París, Anne Hidalgo, nascuda a San Fernando (Cadis)
Països tan llunyans al nostre com Mèxic, i que també van rebre una quantitat important de refugiats espanyols, penso que en varen sortir beneficiats. En aquest sentit ens ho explica el llibre "Els exiliats catalans a Mèxic" escrit per Dolors Pla Brugat, filla de Vila-sacra, que va marxar cap a aquell país a l’edat d’onze anys, ja que hi tenia familiars que hi vivien, i que, per cert, va morir a Barcelona l’estiu de l’any passat a l’edat de 60 anys, a causa d’una desafortunada caiguda.
Els pobles tenen poca memòria històrica, i així veiem com Hongria, que aviat farà 60 anys, l’any 1956, que es va rebel·lar contra la tirania soviètica i va veure com emigrava molta gent, i era ben acollida, ara posa totes les traves que pot. Entre aquells emigrants hi havia el celebèrrim Ladislau Kubala que tantes tardes de glòria va donar al futbol català, especialment als “culers”, i també altres futbolistes com en Kocsis i en Czibor.
El país que ha reaccionat amb més valentia ha estat Alemanya i la seva cancellera Angela Merkel que davant d’una crisi d’aquestes dimensions ha arrossegat diversos governs europeus a canviar de polítiques sobre refugiats. Alemanya necessita mà d’obra, ja que, igual com molts altres països europeus té una natalitat baixa i, per tant, una població envellida. Necessita persones joves que en un futur no massa llunyà puguin pagar les pensions dels que ara treballen. I, a més, molts d’aquests refugiats, sobre tot els sirians, són persones amb formació i cultura.
L’empordanès Alexandre Deulofeu, autor de "La matemàtica de la història" va dir que “l’imperi alemany tornaria a ser capdavanter i que la seva supremacia duraria molts anys, fins gairebé l’any 2400, desprès de passar pel redreçament actual, la plenitud imperial, la fase conservadora i la decadència i desintegració“. Vista la miopia que altres països demostren, sembla que, una vegada més, el senyor Deulofeu la va encertar de ple.
La resposta a l’oferta de l’alcaldessa de Barcelona que aquesta ciutat lideri els moviments que han de fer possible una bona acollida a aquests refugiats ha estat satisfactòria i són moltes les persones que s’han ofert per ajudar. No podia ser d’una altra manera. Catalunya ha de demostrar al món que és una terra d’acollida i que hi és benvingut tothom que ho faci amb ganes de convivència i de treballar pel progrés individual i col·lectiu.
Martí Carreras i Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi
dimarts, 3 de novembre del 2015
VIST AMB BONS ULLS - Publicat a l'Empordà del dia 3 de novembre de 2015
PERSONES GRANS
Darrerament han sortir a la premsa unes cartes de lectors queixant-se que els mitjans de comunicació, quan parlen de les persones grans, ho fan utilitzant massa sovint adjectius que no sempre s’ajusten a la veritat, com ara avis, tercera edat, etc. I diuen que ho fan perquè la paraula ancià socialment està mal vista, encara que segons el diccionari vol dir “persona que ha viscut molts anys” i, que, per tant, “ancià, no és en cap cas la definició d’una persona atrotinada físicament o mentalment pels molts anys viscuts i que s’hagi de marginar de la societat dels joves”.
D’acord amb aquesta manera de veure-ho, malgrat que també s’abusa del mot ancià, ja que veiem que moltes vegades s’usa aquest qualificatiu amb persones que tenen poc més de 65 anys, que en ple segle XXI no creiem que siguin molts. Diu una de les cartes que “la degradació del llenguatge és constant, en part per culpa dels nostres representants polítics i els publicistes que quasi mai ens expliquen les coses tal com són, sinó com més els convé pels seus interessos polítics i econòmics.
Això comporta que molts ancians per no sentir-se marginats de la societat de l’aparença, facin el ridícul i perdin la pròpia dignitat personal vestint-se i comportant-se com si encara fossin joves (que no ho són) o fent-se estirar o reomplir les pelleringues fins a convertir els seus cossos i els seus rostres en figures d’aparença jove però totalment falses i inexpressives”. Aquí hi podríem afegir el que diu l’escriptora Rosa Regàs, en el seu llibre “L’hora de la veritat, una mirada a la vellesa: “pretendre tornar a ser jove és, gairebé sempre, patètic...”.
En el Consell de la Gent Gran de Catalunya, del qual vaig formar part en representació de l’Alt Empordà des de l’any 2005 i fins al 2013, havíem debatut infinites vegades el tema de la manera en que parlaven de les persones grans en els diferents mitjans de comunicació audiovisuals i escrits, havent format diverses comissions de treball que semblava que redreçaven el tema; fins i tot es va parlar de canviar el nom del Consell i denominar-lo Consell de les Persones Grans de Catalunya, aprofitant un nou reglament que segons m’informa el meu successor, en Jordi Cabezas, es va aprovar el mes de març del 2014 i que havia de prendre vigència una vegada formats els consells comarcals després de les eleccions municipals del mes de maig, cosa que encara no s’ha fet, ja que cal un acord del Govern de la Generalitat i, sembla, que han estat molt enfeinats amb el que tots sabem.
En realitat, el món de les persones grans actualment ja agafa més d’una generació, doncs és fàcil trobar persones amb gairebé 90 anys o més i que els seus fills en tenen més de 65. En aquest món actual, en què en qüestió de mesos els moderns enginys informàtics i electrònics queden obsolets, se sobrevalora, penso en excés, el que és nou en detriment de les coses velles o usades, i, en el que fa referència a les persones grans, crec que ja fa temps han perdut el respecte de la col·lectivitat que, en temps passat, les tractava amb cura i dignitat, encara que només fos per aprofitar la seva acumulació de saber i experiència viscuda.
Per acabar volia dir que fa uns mesos un bon amic ens explicava, via xarxes socials, el que deia l’escriptor indi Patanjali , que va viure en el segle III abans de Crist, en el llibre Raja – Ioga, referent al fet de fer-se gran i els plaers que podien trobar-se en aquesta etapa de la vida que va “declinant” lentament fins a arribar a la no existència, o sigui, a la mort. Deia que “una vegada extingit el foc ardent de la joventut ha de ser plaent encarar la vellesa amb calma i anar fent, fins a la decadència”. Aquesta definició, decadència, no va agradat a tothom i es va proposar “declivi”, que consultat al diccionari va resultar que vol dir “inclinació d’un terreny, d’una superfície, amb relació a un pla horitzontal”. A mi em va semblar que era més correcte dir decadència, que també segons el diccionari equival a “fet de decaure, encaminament devers la ruïna”.
Encara que sembli fort, què és la mort, sinó la ruïna absoluta? La semàntica, les paraules en general, tenen la seva importància, i no cal buscar succedanis i amagar el cap sota l’ala.
Fins a la propera, salut!
Nota: El fet que aquest article surti l’endemà del Dia dels Difunts és pura coincidència.
Martí Carreras i Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi
Darrerament han sortir a la premsa unes cartes de lectors queixant-se que els mitjans de comunicació, quan parlen de les persones grans, ho fan utilitzant massa sovint adjectius que no sempre s’ajusten a la veritat, com ara avis, tercera edat, etc. I diuen que ho fan perquè la paraula ancià socialment està mal vista, encara que segons el diccionari vol dir “persona que ha viscut molts anys” i, que, per tant, “ancià, no és en cap cas la definició d’una persona atrotinada físicament o mentalment pels molts anys viscuts i que s’hagi de marginar de la societat dels joves”.
D’acord amb aquesta manera de veure-ho, malgrat que també s’abusa del mot ancià, ja que veiem que moltes vegades s’usa aquest qualificatiu amb persones que tenen poc més de 65 anys, que en ple segle XXI no creiem que siguin molts. Diu una de les cartes que “la degradació del llenguatge és constant, en part per culpa dels nostres representants polítics i els publicistes que quasi mai ens expliquen les coses tal com són, sinó com més els convé pels seus interessos polítics i econòmics.
Això comporta que molts ancians per no sentir-se marginats de la societat de l’aparença, facin el ridícul i perdin la pròpia dignitat personal vestint-se i comportant-se com si encara fossin joves (que no ho són) o fent-se estirar o reomplir les pelleringues fins a convertir els seus cossos i els seus rostres en figures d’aparença jove però totalment falses i inexpressives”. Aquí hi podríem afegir el que diu l’escriptora Rosa Regàs, en el seu llibre “L’hora de la veritat, una mirada a la vellesa: “pretendre tornar a ser jove és, gairebé sempre, patètic...”.
En el Consell de la Gent Gran de Catalunya, del qual vaig formar part en representació de l’Alt Empordà des de l’any 2005 i fins al 2013, havíem debatut infinites vegades el tema de la manera en que parlaven de les persones grans en els diferents mitjans de comunicació audiovisuals i escrits, havent format diverses comissions de treball que semblava que redreçaven el tema; fins i tot es va parlar de canviar el nom del Consell i denominar-lo Consell de les Persones Grans de Catalunya, aprofitant un nou reglament que segons m’informa el meu successor, en Jordi Cabezas, es va aprovar el mes de març del 2014 i que havia de prendre vigència una vegada formats els consells comarcals després de les eleccions municipals del mes de maig, cosa que encara no s’ha fet, ja que cal un acord del Govern de la Generalitat i, sembla, que han estat molt enfeinats amb el que tots sabem.
En realitat, el món de les persones grans actualment ja agafa més d’una generació, doncs és fàcil trobar persones amb gairebé 90 anys o més i que els seus fills en tenen més de 65. En aquest món actual, en què en qüestió de mesos els moderns enginys informàtics i electrònics queden obsolets, se sobrevalora, penso en excés, el que és nou en detriment de les coses velles o usades, i, en el que fa referència a les persones grans, crec que ja fa temps han perdut el respecte de la col·lectivitat que, en temps passat, les tractava amb cura i dignitat, encara que només fos per aprofitar la seva acumulació de saber i experiència viscuda.
Per acabar volia dir que fa uns mesos un bon amic ens explicava, via xarxes socials, el que deia l’escriptor indi Patanjali , que va viure en el segle III abans de Crist, en el llibre Raja – Ioga, referent al fet de fer-se gran i els plaers que podien trobar-se en aquesta etapa de la vida que va “declinant” lentament fins a arribar a la no existència, o sigui, a la mort. Deia que “una vegada extingit el foc ardent de la joventut ha de ser plaent encarar la vellesa amb calma i anar fent, fins a la decadència”. Aquesta definició, decadència, no va agradat a tothom i es va proposar “declivi”, que consultat al diccionari va resultar que vol dir “inclinació d’un terreny, d’una superfície, amb relació a un pla horitzontal”. A mi em va semblar que era més correcte dir decadència, que també segons el diccionari equival a “fet de decaure, encaminament devers la ruïna”.
Encara que sembli fort, què és la mort, sinó la ruïna absoluta? La semàntica, les paraules en general, tenen la seva importància, i no cal buscar succedanis i amagar el cap sota l’ala.
Fins a la propera, salut!
Nota: El fet que aquest article surti l’endemà del Dia dels Difunts és pura coincidència.
Martí Carreras i Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi
dimarts, 6 d’octubre del 2015
"Vist amb bons ulls", publicat al setmanari Empordà el 6 d'Octubre del 2015
LA VERITAT I LA MENTIDA
En el suplement Magazine de La Vanguardia del diumenge 28 de juny es va publicar un interessant article titulat “La necessitat de la mentida” , escrit per Luis Muiño, en el que es diu textualment : “si s’analitza la realitat social, es pot concloure que la mentida és necessària per mantenir les relacions, ja que dir sempre la veritat a tots pot ser una gran causa de dolor, la majoria de les vegades gratuït. Llavors, si tot el món menteix, per què es lloa sempre la sinceritat i no es defensa la mentida”?
Quan vaig llegir l’article, feia pocs dies que escoltant la televisió, crec en la crònica de les compareixences en la comissió parlamentària sobre el frau, i del cas Jordi Pujol, un compareixent, advocat o exadvocat, al que un dels ponents li retreia que havia estat condemnat per un tribunal, li va contestar : “la sentència del tribunal significa la veritat oficial que no necessàriament ha de ser la veritat vertadera”. Caram, caram, i no parlo de sor Lucía, quines coses vaig aprenent a la meva vellesa. Ja no es pot confiar en res ni en ningú.
Tornant a l’article del Magazine diu: “una psicòloga va calcular que una persona menteix unes cent vegades al dia i que quan coneix a algú pronuncia unes tres mentides per minut”. A mi, què volen que els digui, em sembla una mica exagerat.
Continua: “els més honestos en una societat com la nostra són els que intenten usar les mentides per evitar el dolor aliè, no en benefici propi”. Aquí penso en la meva àvia que deia que hi havia mentides piadoses que no feien mal a ningú. Una manera ben amable de tenir a la gent contenta i enganyada.
I això que l’àvia, que va ser la que em va criar, ja que vaig quedar orfe de mare i gairebé de pare, tenia una obsessió per dir la veritat i no deixava de repetir-me: “digues sempre la veritat, que així podràs anar amb el cap ben alt; mai cap mentida”. I també en deia una altra que vaig complir: “val més que no et fiquis mai en política, ja veus com ens ha anat ”. Ho deia pel desgavell que va suposar a la família els fets del 36 i les seves conseqüències. I això que també recordava amb gran admiració el seu sogre, que era el meu besavi, Martí Carreras Rebugent, alcalde de Figueres entre 1906 i 1909, propulsor de la jornada laboral de vuit hores per als treballadors de l’Ajuntament, vint-i-cinc anys abans que fos oficial a l’Estat espanyol.
Això de dir la veritat vaig veure ben aviat que no anava sempre bé. Recordo que a la primera empresa que vaig treballar, a la qual vaig començar a catorze anys i en vaig sortir a trenta-tres, li vaig dir a un client el que sempre deia l’amo d’ell. Deia que era un incordi. Naturalment es va molestar molt i vaig estar a punt de ser acomiadat. Tenia quinze o setze anys i m’ho creia tot.
També recordo que quan vaig anar a treballar a una empresa financera de renom, un important fons d’inversió mobiliari, afí d’un banc sòlid, dels que no ha necessitat que l’Estat hi aboqui diners per evitar la fallida, la persona que ens donava les explicacions sobre la manera de vendre el producte, i que fins fa poc dirigia l’organigrama econòmic i financer espanyol, ens deia que, sense dir cap mentida, potser no calia dir tota la veritat sobre el funcionament de les empreses d’inversió col·lectiva. Com sigui que a mi em va semblar un pèl inconcret, em vaig atrevir a demanar la paraula i manifestar que potser els agents de Barcelona podien funcionar com ell deia perquè en realitat el possible client no sabien gairebé qui era i probablement no el tornarien a veure mai més, però que en una petita ciutat com Figueres, a finals dels anys 60, que ens coneixíem tots, no podíem deixar de dir tota la veritat. Em va contestar que potser de la manera que jo ho enfocava vendria menys i em va donar a entendre que si els resultats al cap d’un any no eren satisfactoris em donarien el passaport.
Explicant sempre la veritat, almenys la meva veritat, el que jo entenia, hi vaig romandre poc temps i la següent etapa va ser incorporar-me a l’equip de vendes del Centre de Cultura per Correspondència CCC de Donostia, on vaig passar-hi catorze anys en una de les etapes laborals més fructíferes i agraïdes que recordo, explicant sempre tota la veritat, i amb el reconeixement i recolzament dels meus caps, especialment del director general de l’empresa i propietari, el senyor Joan Morera Vilella (e.p.d), per cert natural de Tregurà de Dalt, petita població del Ripollès.
Ja veuen, parlant de veritats i mentides, gairebé els explico la meva vida laboral. I si no fos veritat el que he dit? Els italians diuen: “si non è vero ben trovato”. Ara seriosament, tot és veritat...O no!
Martí Carreras Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi
En el suplement Magazine de La Vanguardia del diumenge 28 de juny es va publicar un interessant article titulat “La necessitat de la mentida” , escrit per Luis Muiño, en el que es diu textualment : “si s’analitza la realitat social, es pot concloure que la mentida és necessària per mantenir les relacions, ja que dir sempre la veritat a tots pot ser una gran causa de dolor, la majoria de les vegades gratuït. Llavors, si tot el món menteix, per què es lloa sempre la sinceritat i no es defensa la mentida”?
Quan vaig llegir l’article, feia pocs dies que escoltant la televisió, crec en la crònica de les compareixences en la comissió parlamentària sobre el frau, i del cas Jordi Pujol, un compareixent, advocat o exadvocat, al que un dels ponents li retreia que havia estat condemnat per un tribunal, li va contestar : “la sentència del tribunal significa la veritat oficial que no necessàriament ha de ser la veritat vertadera”. Caram, caram, i no parlo de sor Lucía, quines coses vaig aprenent a la meva vellesa. Ja no es pot confiar en res ni en ningú.
Tornant a l’article del Magazine diu: “una psicòloga va calcular que una persona menteix unes cent vegades al dia i que quan coneix a algú pronuncia unes tres mentides per minut”. A mi, què volen que els digui, em sembla una mica exagerat.
Continua: “els més honestos en una societat com la nostra són els que intenten usar les mentides per evitar el dolor aliè, no en benefici propi”. Aquí penso en la meva àvia que deia que hi havia mentides piadoses que no feien mal a ningú. Una manera ben amable de tenir a la gent contenta i enganyada.
I això que l’àvia, que va ser la que em va criar, ja que vaig quedar orfe de mare i gairebé de pare, tenia una obsessió per dir la veritat i no deixava de repetir-me: “digues sempre la veritat, que així podràs anar amb el cap ben alt; mai cap mentida”. I també en deia una altra que vaig complir: “val més que no et fiquis mai en política, ja veus com ens ha anat ”. Ho deia pel desgavell que va suposar a la família els fets del 36 i les seves conseqüències. I això que també recordava amb gran admiració el seu sogre, que era el meu besavi, Martí Carreras Rebugent, alcalde de Figueres entre 1906 i 1909, propulsor de la jornada laboral de vuit hores per als treballadors de l’Ajuntament, vint-i-cinc anys abans que fos oficial a l’Estat espanyol.
Això de dir la veritat vaig veure ben aviat que no anava sempre bé. Recordo que a la primera empresa que vaig treballar, a la qual vaig començar a catorze anys i en vaig sortir a trenta-tres, li vaig dir a un client el que sempre deia l’amo d’ell. Deia que era un incordi. Naturalment es va molestar molt i vaig estar a punt de ser acomiadat. Tenia quinze o setze anys i m’ho creia tot.
També recordo que quan vaig anar a treballar a una empresa financera de renom, un important fons d’inversió mobiliari, afí d’un banc sòlid, dels que no ha necessitat que l’Estat hi aboqui diners per evitar la fallida, la persona que ens donava les explicacions sobre la manera de vendre el producte, i que fins fa poc dirigia l’organigrama econòmic i financer espanyol, ens deia que, sense dir cap mentida, potser no calia dir tota la veritat sobre el funcionament de les empreses d’inversió col·lectiva. Com sigui que a mi em va semblar un pèl inconcret, em vaig atrevir a demanar la paraula i manifestar que potser els agents de Barcelona podien funcionar com ell deia perquè en realitat el possible client no sabien gairebé qui era i probablement no el tornarien a veure mai més, però que en una petita ciutat com Figueres, a finals dels anys 60, que ens coneixíem tots, no podíem deixar de dir tota la veritat. Em va contestar que potser de la manera que jo ho enfocava vendria menys i em va donar a entendre que si els resultats al cap d’un any no eren satisfactoris em donarien el passaport.
Explicant sempre la veritat, almenys la meva veritat, el que jo entenia, hi vaig romandre poc temps i la següent etapa va ser incorporar-me a l’equip de vendes del Centre de Cultura per Correspondència CCC de Donostia, on vaig passar-hi catorze anys en una de les etapes laborals més fructíferes i agraïdes que recordo, explicant sempre tota la veritat, i amb el reconeixement i recolzament dels meus caps, especialment del director general de l’empresa i propietari, el senyor Joan Morera Vilella (e.p.d), per cert natural de Tregurà de Dalt, petita població del Ripollès.
Ja veuen, parlant de veritats i mentides, gairebé els explico la meva vida laboral. I si no fos veritat el que he dit? Els italians diuen: “si non è vero ben trovato”. Ara seriosament, tot és veritat...O no!
Martí Carreras Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
