Vist amb bons ulls. Publicat al setmanari Empordà el dia 5 de Gener del 2016

L’ANY D’ANAR A VOTAR,  QUIN ANY!

Les persones que més o menys segueixen el que escric hauran notat que rarament toco temes polítics actuals, i, si alguna vegada ho faig, és una mica per sobre sense aprofundir massa, entre altres coses, perquè ja hi ha moltes persones, amb coneixements més profunds que els meus, que  ho fan.

Però com que aquest any que hem acabat fa poc trobo que ha estat excepcional, mereix algun comentari. Només ens ha faltat anar a votar per les europees hi hauríem tingut les quatre votacions totes dintre del mateix any. Quan encara se sentien els escarafalls de la consulta del 9 N del 2014, ens vàrem trobar immersos en la precampanya i campanya de les eleccions municipals del 24 M. Perquè encara que la campanya pròpiament dita dura quinze dies, des del moment que és va  convocar  se’n va parlar abastament.

I a partir de juny, amb un estiu calorós com pocs, entre suor i suor, ens vàrem endinsar a parlar de les del 27 S, les autonòmiques, anomenades també per alguns plebiscitàries i que, curiosament, una vegada vist el resultat, els que de cap manera les veien així, com un plebiscit, deien al revés i viceversa. Cadascú a la seva conveniència, com ha de ser!
I pocs dies més tard, en ple estudi d’escons i vots, el que podia fer-ho va convocar les eleccions generals estatals pel 20 D. Per primera vegada, des de la restauració de la democràcia, la campanya electoral ha coincidit amb la campanya de Nadal incloent-hi el llarg pont del dia de la Constitució i de la Puríssima Concepció.

Les persones grans, els que som -és una manera de dir-ho - d’abans de la guerra, vam passar molt de temps sense poder exercir el democràtic dret d’escollir les persones que ens han de dirigir, perquè en l’anterior règim, diguem que  no hi havia aquest costum, i s’estimaven més nomenar els càrrecs a dit, generalment amb l’índex de la ma dreta. Bé, crec recordar que  cap al final, pels ajuntaments ens deixaven escollir alguns regidors, del terç empresarial, familiar o sindical, entre uns quants que ja ens proposaven.

Per tant, als grans, el fet de poder anar a votar, quan ens havíem passat unes quantes dècades sense poder fer-ho, no ens ha molestat en excés, encara que tres vegades entre maig i desembre pugui semblar una mica exagerat.

Però no és el fet d’anar a votar, sinó que durant tot l’any els mitjans de comunicació i les anomenades xarxes socials han anat plens de política, amb entrevistes, tertúlies, programes de debat  -sense debatre gaire res - conferències, mítings, taules rodones (o quadrades) etc. han ocupat centenars d’hores.

Sembla que durant aquest any i el proper no hi ha programada cap contesa electoral. Llevat que passi quelcom extraordinari, serà el 2018 quan amb les eleccions al Parlament Europeu tornarem a començar. Encara que, vistos els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 S i al Congrés de Diputats de Madrid del 20 D, si no es poden formar els governs autonòmic i estatal, a la primavera hi tornaríem a ser. Salut tinguem per anar-ho veient! Això ho escric la setmana del 21 al 26 de desembre, quan tot està encara embastat. Potser a hores d’ara ja està solucionat o en vies de ser-ho.

Però, és clar, és el que té el sistema democràtic, que algú va qualificar com el menys dolent de tots. I encara més, sembla que va ser Plató que a l’antiga Àgora grega va dir, segons he llegit, que “la democràcia és el sistema perfecte perquè manin els inútils”. Bé, crec que tampoc cal carregar tant les tintes. L’actual sistema democràtic té moltes llacunes i sembla que hauria de perfeccionar-se, sobretot en el que fa referència a evitar la corrupció que tant s’ha estès, principalment  en els partits que han governat, i també cal perfeccionar que es vegin totalment independents els poders legislatius, executius i judicials. I que els poders fàctics que alguns anomenen “brigada Aranzadi” no tinguin tanta influència en la vida pública, perquè els escollits per governar puguin fer-ho lliures i sense pressions. I una millor distribució dels recursos públics per evitar que les diferències socials siguin tan escandaloses. Difícil? És clar, però no impossible.

Malgrat tot, desitjo que comenceu  l’any amb salut i alegria mesurada, i a les persones grans dir-los que “qui dia passa, any empeny”.  Bon any, amb pau i tranquil·litat.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista

marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi