JO TAMBÉ VAIG SER UN REFUGIAT
Des de fa uns mesos que els mitjans escrits i audiovisuals vénen tractant abastament el tema dels refugiats, especialment dels que procedeixen de Síria i altres nacions en guerra i que fugen dels estralls que aquestes ocasionen. Persones, grans i petites, que amb poc més del que porten a sobre s’aventuren per intentar trobar un país que els aculli. Crec que això ha fet tornar a la memòria de les persones grans, com jo, que els darrers mesos del 1938 i primers del 1939 varen anar, carretera i manta, o sense manta, cap a la Jonquera per entrar a França i fugir dels bombardejos que va patir Figueres i que ja han estat descrits abastament.
Jo vaig ser un refugiat i, amb poc més de 5 anys, recordo perfectament l’anada a peu fins a la frontera francesa i la posterior estada a Montauban i un petit període al camp d’Argelés. Quan ara veig com alguns països posen traves al pas de la gent m’horroritzo de pensar què hagués passat aleshores si França hagués tancat la frontera i ens haguessin fet recular. I escoltant els comentaris de persones que diuen que el país veí no es va portar massa bé, que va tractar els espanyols amb desconsideració, quan els faig la reflexió que he escrit una mica més amunt, no saben què contestar.
Em sembla que tots plegats tenim l’obligació moral d’ajudar aquestes persones que volen iniciar una nova vida. Per això em va alegrar que l’Ajuntament de Figueres, en el ple de setembre, aprovés formar part de les ciutats i pobles d’acollida. Els refugiats també poden portar beneficis als països receptors. Sense anar més lluny, a França tenim l’exemple del president Nicolas Sarkozi, de pare hongarès, i l’actual alcaldessa de París, Anne Hidalgo, nascuda a San Fernando (Cadis)
Països tan llunyans al nostre com Mèxic, i que també van rebre una quantitat important de refugiats espanyols, penso que en varen sortir beneficiats. En aquest sentit ens ho explica el llibre "Els exiliats catalans a Mèxic" escrit per Dolors Pla Brugat, filla de Vila-sacra, que va marxar cap a aquell país a l’edat d’onze anys, ja que hi tenia familiars que hi vivien, i que, per cert, va morir a Barcelona l’estiu de l’any passat a l’edat de 60 anys, a causa d’una desafortunada caiguda.
Els pobles tenen poca memòria històrica, i així veiem com Hongria, que aviat farà 60 anys, l’any 1956, que es va rebel·lar contra la tirania soviètica i va veure com emigrava molta gent, i era ben acollida, ara posa totes les traves que pot. Entre aquells emigrants hi havia el celebèrrim Ladislau Kubala que tantes tardes de glòria va donar al futbol català, especialment als “culers”, i també altres futbolistes com en Kocsis i en Czibor.
El país que ha reaccionat amb més valentia ha estat Alemanya i la seva cancellera Angela Merkel que davant d’una crisi d’aquestes dimensions ha arrossegat diversos governs europeus a canviar de polítiques sobre refugiats. Alemanya necessita mà d’obra, ja que, igual com molts altres països europeus té una natalitat baixa i, per tant, una població envellida. Necessita persones joves que en un futur no massa llunyà puguin pagar les pensions dels que ara treballen. I, a més, molts d’aquests refugiats, sobre tot els sirians, són persones amb formació i cultura.
L’empordanès Alexandre Deulofeu, autor de "La matemàtica de la història" va dir que “l’imperi alemany tornaria a ser capdavanter i que la seva supremacia duraria molts anys, fins gairebé l’any 2400, desprès de passar pel redreçament actual, la plenitud imperial, la fase conservadora i la decadència i desintegració“. Vista la miopia que altres països demostren, sembla que, una vegada més, el senyor Deulofeu la va encertar de ple.
La resposta a l’oferta de l’alcaldessa de Barcelona que aquesta ciutat lideri els moviments que han de fer possible una bona acollida a aquests refugiats ha estat satisfactòria i són moltes les persones que s’han ofert per ajudar. No podia ser d’una altra manera. Catalunya ha de demostrar al món que és una terra d’acollida i que hi és benvingut tothom que ho faci amb ganes de convivència i de treballar pel progrés individual i col·lectiu.
Martí Carreras i Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada