PERSONES GRANS
Darrerament han sortir a la premsa unes cartes de lectors queixant-se que els mitjans de comunicació, quan parlen de les persones grans, ho fan utilitzant massa sovint adjectius que no sempre s’ajusten a la veritat, com ara avis, tercera edat, etc. I diuen que ho fan perquè la paraula ancià socialment està mal vista, encara que segons el diccionari vol dir “persona que ha viscut molts anys” i, que, per tant, “ancià, no és en cap cas la definició d’una persona atrotinada físicament o mentalment pels molts anys viscuts i que s’hagi de marginar de la societat dels joves”.
D’acord amb aquesta manera de veure-ho, malgrat que també s’abusa del mot ancià, ja que veiem que moltes vegades s’usa aquest qualificatiu amb persones que tenen poc més de 65 anys, que en ple segle XXI no creiem que siguin molts. Diu una de les cartes que “la degradació del llenguatge és constant, en part per culpa dels nostres representants polítics i els publicistes que quasi mai ens expliquen les coses tal com són, sinó com més els convé pels seus interessos polítics i econòmics.
Això comporta que molts ancians per no sentir-se marginats de la societat de l’aparença, facin el ridícul i perdin la pròpia dignitat personal vestint-se i comportant-se com si encara fossin joves (que no ho són) o fent-se estirar o reomplir les pelleringues fins a convertir els seus cossos i els seus rostres en figures d’aparença jove però totalment falses i inexpressives”. Aquí hi podríem afegir el que diu l’escriptora Rosa Regàs, en el seu llibre “L’hora de la veritat, una mirada a la vellesa: “pretendre tornar a ser jove és, gairebé sempre, patètic...”.
En el Consell de la Gent Gran de Catalunya, del qual vaig formar part en representació de l’Alt Empordà des de l’any 2005 i fins al 2013, havíem debatut infinites vegades el tema de la manera en que parlaven de les persones grans en els diferents mitjans de comunicació audiovisuals i escrits, havent format diverses comissions de treball que semblava que redreçaven el tema; fins i tot es va parlar de canviar el nom del Consell i denominar-lo Consell de les Persones Grans de Catalunya, aprofitant un nou reglament que segons m’informa el meu successor, en Jordi Cabezas, es va aprovar el mes de març del 2014 i que havia de prendre vigència una vegada formats els consells comarcals després de les eleccions municipals del mes de maig, cosa que encara no s’ha fet, ja que cal un acord del Govern de la Generalitat i, sembla, que han estat molt enfeinats amb el que tots sabem.
En realitat, el món de les persones grans actualment ja agafa més d’una generació, doncs és fàcil trobar persones amb gairebé 90 anys o més i que els seus fills en tenen més de 65. En aquest món actual, en què en qüestió de mesos els moderns enginys informàtics i electrònics queden obsolets, se sobrevalora, penso en excés, el que és nou en detriment de les coses velles o usades, i, en el que fa referència a les persones grans, crec que ja fa temps han perdut el respecte de la col·lectivitat que, en temps passat, les tractava amb cura i dignitat, encara que només fos per aprofitar la seva acumulació de saber i experiència viscuda.
Per acabar volia dir que fa uns mesos un bon amic ens explicava, via xarxes socials, el que deia l’escriptor indi Patanjali , que va viure en el segle III abans de Crist, en el llibre Raja – Ioga, referent al fet de fer-se gran i els plaers que podien trobar-se en aquesta etapa de la vida que va “declinant” lentament fins a arribar a la no existència, o sigui, a la mort. Deia que “una vegada extingit el foc ardent de la joventut ha de ser plaent encarar la vellesa amb calma i anar fent, fins a la decadència”. Aquesta definició, decadència, no va agradat a tothom i es va proposar “declivi”, que consultat al diccionari va resultar que vol dir “inclinació d’un terreny, d’una superfície, amb relació a un pla horitzontal”. A mi em va semblar que era més correcte dir decadència, que també segons el diccionari equival a “fet de decaure, encaminament devers la ruïna”.
Encara que sembli fort, què és la mort, sinó la ruïna absoluta? La semàntica, les paraules en general, tenen la seva importància, i no cal buscar succedanis i amagar el cap sota l’ala.
Fins a la propera, salut!
Nota: El fet que aquest article surti l’endemà del Dia dels Difunts és pura coincidència.
Martí Carreras i Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada