LA VELLESA: EL SABOR DE L'EXPERIÈNCIA
Fa unes quantes setmanes que en el programa del canal 33 de la TVC, Millennium, es va emetre un programa amb el títol que encapçala aquest article. El presentador, Ramon Colom, va entrevistar en primer lloc l’actor argentí Hèctor Alterio, de 80 anys, que actualment esta fent una obra de teatre, junt amb en José Sacristan, que porta per nom Dos Menos i que narra les peripècies de dos malalts terminals grans. El Sr. Alterio va manifestar que mai li havia passat pel cap retirar-se dels escenaris, malgrat la seva edat.
Més endavant en el programa es va formar un grup d’opinió de tres persones. Una investigadora de neurociències i neurobiòloga, un escriptor i un gerontòleg i sociòleg que van debatre sobre la incidència de les persones grans en la societat actual i sobre les relacions intergeneracionals. Entre les coses interessants que van dir, i d’altres no tant, per ser ja sabudes, va sobresortir que en el tema de les jubilacions, com en molts d’altres, no es pot generalitzar, per la gran diversitat entre les persones. Diuen que és necessari fer un aprenentatge per aquesta etapa de la vida, que actualment ja representa una quarta part de l’existència, o sigui entre 18 i 20 anys, quan cinquanta anys enrere escassament arribava entre 5 i 7 anys. Van elogiar el paper dels casals de la gent gran, que intenten donar servei a un grup de persones tan heterogènies, de pensament i d’edats. Varen lloar el paper de la família, com a aglutinador entre gent jove i gent gran, però van manifestar la seva preocupació perquè massa sovint es fan servir els avis per cuidar, en exclusiva, els néts. Em va fer somriure la proposta del sociòleg, crec que el seu nom és Ricardo Moragas, que va proposar que en els geriàtrics, abans d’anar a dormir, es servís una copa de vi en lloc dels tradicionals somnífers, perquè el vi és molt saludable i fa els mateixos efectes. Finalment van manifestar que la vellesa pot tenir tres categories: gloriosa, de 65 a 80 anys, xacrosa de 80 a 90 anys i desesperada de 90 en amunt. No hi estic d’acord ja que això depèn de l’estat de salut que a vegades no té res a veure amb l’edat cronològica. I ja tornem en què generalitzar no va bé. Conec persones de 65 anys o menys, que pel seu estat psíquic o físic estan en pitjors condiciones que altres que sobrepassen els 80 i, fins i tot, els 90 anys.
El programa va continuar amb la mostra de petits trossets de pel•lícules que tracten el tema de la gent gran, en el qual el progratonista de Històries de debò, quan li pregunten que és el pitjor de fer-se vell, contesta “ recordar quan eres jove”. Em va semblar una resposta no gaire real. Seguidament es va passar una entrevista, ja emesa anteriorment, amb l’escriptor espanyol Miguel Delibes, mort el mes de març a l’edat de 91 anys.
I es va acabar amb la recomanació de diversos llibres que tracten sobre els mateixos temes, com ara La jubilacion, una oportunidad vital, El reto de la dependència al envejecer, ambdues de l’editorial Herver, i El legado de la sabiduría, de l’editorial Blume i amb una cançó d’Els Pets que porta per títol Gent Gran
En resum, van ser uns 80 minuts que a mi em van semblar menys, això vol dir que el vaig trobar interessant, sobre els temes que d’ara en endavant, i ja fa alguns anys que va començar, seran de permanent actualitat, tant pel que representa per l’economia com per a les relacions entre les persones.
No oblidem que sobre l’any 2040, d’aquí a trenta anys, la quarta part de la població europea serà major de 65 anys. Què farem amb aquesta munió de gent gran, alguns, molts, en perfectes condicions físiques i psíquiques, però que per problemes del mercat de treball i per donar pas a la gent jove hauran deixat de ser productius, és a dir, de fer treball remunerat?. Es convertiran en classes passives, sense més ni més?
Una de les preocupacions de la presidenta de l’Associació del Casal de la Gent Gran de Figueres, la Sra Encarna Pla, amb la qual sovint conversem sobre temes de la gent gran, que és el que ens ocupa i ens preocupa, és la de pensar que es malgasta una part important de tot aquest cabdal de saviesa que moltes persones grans poden oferir. Ensenyar als joves la forma de fer les coses, per part de gent avesada al treball i la perseverança, que han lluitat en temps difícils per tirar endavant negocis i famílies, en condicions ben sovint extremes, hauria de ser possible poder-ho fer. Pensem que això beneficiaria ambdues parts. La persona gran es sentiria valorada i això també reverteix en l’estat d’ànim i per tant en la salut. I els joves sabrien de primera mà com van ser aquells difícils començaments del segle XX.
Cal que les autoritats competents prenguin cartes en un assumpte tan important. La Unió Europea segurament hi ha de tenir alguna cosa a dir. A grans mals, grans remeis.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreas.blogspot.com
dimarts, 12 d’octubre del 2010
divendres, 1 d’octubre del 2010
ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA "VIU AL CENTRE"- BUTLLETÌ DEL PLA D'INTERVENCIÓ INTEGRAL DEL CENTRE HISTÓRIC DE FIGUERES - 1 D'OCTUBRE DEL 2010
MILLORAR LA QUALITAT DE VIDA DE LA GENT GRAN
Naturalment que dintre del Pla d’Intervenció Integral del Centre Històric de la nostra ciutat les persones grans hi tenen un paper important, exactament igual que les altres persones grans de la resta del municipi, en els seus respectius barris. Les persones grans que viuen des de fa anys al barri són les protagonistes de la història dels seus carrers i les seves places.
Les estadístiques ens indiquen que en aquest centre històric hi viuen unes 3.300 persones, que representen més o menys el 8% dels habitants de Figueres, i què són 586 les persones de més de 65 anys, cosa que representa el 17,76%. Per tant, les persones grans tenen una importància no solament qualitativa, sinó també quantitativa. És per això que el projecte d’intervenció integral, que té per objectiu millorar les condicions socials, econòmiques i ambientals del centre històric, ha de servir, també, per fer més atractives les condicions de vida de les persones grans.
Tenir els carrers, i sobretot les voreres en bon estat ha de servir perquè les persones grans quan surtin de casa, i és necessari i recomanable que ho facin diàriament,.no trobin dificultats en el seu camí, no tinguin entrebancs ni barreres arquitectòniques que dificultin l’accés allà on vulguin anar. Així mateix, han de trobar facilitats per poder adequar la seva llar a les necessitats que l’edat comporta, tals com, per exemple, arranjar la zona del bany, per posar-hi un plat de dutxa, molt més còmode que les banyeres, o la instal•lació d’un ascensor o algun altre mitjà que eviti haver de pujar escales.
En aquest sentit ha de servir de gran ajuda als planificadors, la recent enquesta portada a terme per l’Ajuntament, amb més de dues-centes preguntes a les persones de 65 anys o més, que ha de permetre saber de primera mà les necessitats més bàsiques dels seus habitants d’edat avançada.
Les societats que procuren pel benestar de les persones grans han de merèixer el nostre reconeixement. Des del Consell Municipal de la Gent Gran treballem per aportar idees i suggeriments que ajudin a aplicar polítiques que facin més agradable el fet d’anar posant anys a la vida i que es converteixi en posar vida als anys.
Martí Carreras Ginjaume
Consell Municipal de la Gent Gran
Vocal del Consell de la Gent Gran de Catalunya
Naturalment que dintre del Pla d’Intervenció Integral del Centre Històric de la nostra ciutat les persones grans hi tenen un paper important, exactament igual que les altres persones grans de la resta del municipi, en els seus respectius barris. Les persones grans que viuen des de fa anys al barri són les protagonistes de la història dels seus carrers i les seves places.
Les estadístiques ens indiquen que en aquest centre històric hi viuen unes 3.300 persones, que representen més o menys el 8% dels habitants de Figueres, i què són 586 les persones de més de 65 anys, cosa que representa el 17,76%. Per tant, les persones grans tenen una importància no solament qualitativa, sinó també quantitativa. És per això que el projecte d’intervenció integral, que té per objectiu millorar les condicions socials, econòmiques i ambientals del centre històric, ha de servir, també, per fer més atractives les condicions de vida de les persones grans.
Tenir els carrers, i sobretot les voreres en bon estat ha de servir perquè les persones grans quan surtin de casa, i és necessari i recomanable que ho facin diàriament,.no trobin dificultats en el seu camí, no tinguin entrebancs ni barreres arquitectòniques que dificultin l’accés allà on vulguin anar. Així mateix, han de trobar facilitats per poder adequar la seva llar a les necessitats que l’edat comporta, tals com, per exemple, arranjar la zona del bany, per posar-hi un plat de dutxa, molt més còmode que les banyeres, o la instal•lació d’un ascensor o algun altre mitjà que eviti haver de pujar escales.
En aquest sentit ha de servir de gran ajuda als planificadors, la recent enquesta portada a terme per l’Ajuntament, amb més de dues-centes preguntes a les persones de 65 anys o més, que ha de permetre saber de primera mà les necessitats més bàsiques dels seus habitants d’edat avançada.
Les societats que procuren pel benestar de les persones grans han de merèixer el nostre reconeixement. Des del Consell Municipal de la Gent Gran treballem per aportar idees i suggeriments que ajudin a aplicar polítiques que facin més agradable el fet d’anar posant anys a la vida i que es converteixi en posar vida als anys.
Martí Carreras Ginjaume
Consell Municipal de la Gent Gran
Vocal del Consell de la Gent Gran de Catalunya
dimecres, 29 de setembre del 2010
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al setmanari Empordà el dia 28 de setembre del 2010
NOU MODEL DE RESIDÈNCIES
Les residències constitueixen el sistema tradicional d’atenció a les persones grans, encara que continua essent primordial que l’atenció a les persones grans amb dependència estigui a càrrec de les famílies i, per tant, de cuidadors no professionals. Aquí entrem en un debat en que països del nostre entorn fa temps que s’han trobat. .
Fa uns mesos que l’Imserso (Instituto de Mayores y Servicios Sociales) va encarregar a un grup d’experts en temes gerontològics que fessin un estudi sobre un nou model de residències per a gent gran. Les reunions i deliberacions han durat força temps, però, com que tot arriba, finalment ha vist la llum, amb el títol de “Cap a un nou model d’atenció residencial”, una mena de resolució que es considera com a primera part, anomenada document 1.
L’estudi, coordinat per l’Institut Català de l’Envelliment de la UAB, consta de més de 60 pàgines i ha estat distribuït en llengua castellana pels Consells de la Gent Gran de l’Estat espanyol.
Naturalment que l’espai de què disposem només permet un resum del seu contingut, però sí que intentarem explicar als nostres lectors les idees bàsiques que es considera que han de tenir les residències futures. I aprofito per dir que és un tema que també ha d’interessar a les persones que actualment tenen sobre els 30/35 anys i que, d’aquí a 50 anys, l’any 2060, hauran arribat als 80/85 anys.
Actualment tenim, sobre una població de poc més de 45.300.000 habitants, un total de 2.300.000 persones que tenen més de 79 anys. D’aquí a 50 anys, amb una població estimada de poc més de 52.500.000 habitants, arribarem a 6.900.000 octogenaris. És a dir, amb un augment en xifres absolutes de 7.200.000 habitants, exactament la meitat d’aquest augment, 3.600.000, seran persones de més de 79 anys.
Observin, doncs, que, mentre la població d’Espanya, en els propers 50 anys tindrà un augment percentual del 16%, el percentatge d’aquest augment dels de 80 i més anys serà del 200%. Xifres que no em negaran són vertaderament espectaculars. I davant d’aquest. panorama és indubtable que cal preparar-se i adoptar les mesures adients, amb temps suficient.
El total de persones grans ingressades en centres residencials, l’any 2008, era de 324.138 en 5.128 centres, més 9.576 en altres sistemes alternatius d’allotjament, com pisos tutelats, llars, apartaments, etc. Aquestes xifres representen el 4,37% del total de persones de més de 65 anys, amb quantitats pràcticament iguals entre centres privats i públics, encara que, mínimament, hi ha més places privades. Els diferents apartats de l’estudi són: .
INTRODUCCIÓ - S’explica que en els països desenvolupats l’esperança de vida ha anat augmentant progressivament i en alguns, cas d’Espanya, ha anat acompanyat d’una disminució de la natalitat, que al capdavall ha representat un envelliment de la població. Continua dient que actualment s’està en procés d’adaptació a la Llei 39/2006 del 14 de desembre, de promoció a l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. Les residències constitueixen el sistema tradicional d’atenció a les persones grans, encara que continua essent primordial que l’atenció a les persones grans amb dependència estigui a càrrec de les famílies i, per tant de cuidadors no professionals. Ara entrem aquí en un debat amb què altres països dels nostre entorn ja fa algun temps que s’han trobat.
OBJECTIUS - Definir un nou model d’atenció residencial que tingui per eix principal
la qualitat de vida i la qualitat d’atenció a les persones i elaboració d’un document de consens sobre aquest nou model d’atenció residencial amb la participació d’un grup d’experts/es
METODOLOGIA – Revisió de la bibliografia existent sobre els temes d’atenció a les persones grans, sobretot en les residències, i que els idiomes en què hagin estat escrits siguin el castellà, el català, l’anglès i el francès i de la zona geogràfica dels països que ja hem anotat. Malgrat tot, també s’hi han inclòs documents externs a aquests contextos per considerar que podrien aportar coneixements útils per aclarir conceptes.
EL CAS D’ESPANYA – No és fins a l’arribada de la democràcia, l’any 1978, que l’assistència residencial inicia la seva expansió. Durant l’època franquista les persones grans estaven en els anomenats asils, que eren centres amb una visió paternalista i amb usuaris autònoms. Actualment les residències han diversificat els seus serveis, així com el perfil de les persones ateses. Malgrat que de sempre s’ha definit d’una manera vaga el model general d’estructura i organització dels centres, no ha estat fins a l’arribada de la Llei 39/2006 (anomenada de la dependència) que no s’han establert les bases per a la creació d’un model homogeni en tot el territori espanyol, basades en els principis d’universalitat, d’equitat i accessibilitat, desenvolupant un model d’atenció integral al ciutadà. I que, molt resumides, es concreten en:
Accedir en condicions iguals a les prestacions i els serveis previstos en la Llei.
Gaudir dels drets humans i llibertats fonamentals respectant la seva llibertat i intimitat.
Respectar la confidencialitat en la recollida i tractament de les dades.
Participar en la formulació i aplicació de les polítiques que afecten el seu benestar.
Decidir sobre la tutela de la seva persona i béns.
Decidir lliurament sobre l’ingrés en un centre residencial.
Exercir de ple els seus drets jurisdiccionals i patrimonials.
Dret a la igualtat d’oportunitats i no discriminació de cap mena.
Dret a no sofrir discriminació per raó d’orientació o identitat sexual.
EXPERIÈNCIES INTERNACIONALS – Van ser escollits els països de França, Alemanya i Gran Bretanya, pel seu pes específic en el context de la Unió Europea, i s’hi van afegir Dinamarca i Suècia, que son dos referents de països que han aprofundit més en l’Estat del Benestar. L’estudi es basa a fer un repàs de les diferents formes d’enfocar els temes residencials i destaca que en els països nòrdics l’atenció es molt més completa que als altres països estudiats. L’esforç econòmic que fan en serveis socials és netament superior al altres i és rellevant el pes en el finançament que tenen els ajuntaments, que repercuteix en un millor funcionament general de les residències, que s’anomenen de diferent manera segons els serveis que faciliten.
PROPOSTA D’ADAPTACIÓ AL MODEL ESPANYOL – L’eix central de les diferències entre l’actual sistema espanyol i el dels països estudiats recau en l’atenció centrada en les persones. Encara que en bona part de les nostres residències ja ofereixen als seus usuaris una atenció que té com a finalitat millorar la qualitat de vida dels usuaris, cal avançar més en aquest aspecte fins a arribar que la persona sigui el vertader eix de l’atenció. Es tracta, doncs, de reconèixer el dret a la individualitat i particularitat de cada persona. La implicació d’aquest model, a més de significar un canvi del rol de les persones assistides, també significa canvis en els professionals, ja que aquests han d’orientar i assessorar la persona resident però no decidir per ella. És una nova concepció que ha de garantir el dret de les persones grans sobre el seu dia a dia i rebre una atenció segons les seves preferències, a més de la promoció de l’autonomia i independència per arribar a la finalitat última, que és aconseguir una bona qualitat de vida dels residents.
LA TRANSICIÓ DEL DOMICILI ACTUAL AL CENTRE RESIDENCIAL- El paper que la vivenda exerceix en el procés vital de les persones no es té gaire en compte i se subestimen les implicacions emocionals que es desenvolupen, i és per això que el fet d’haver de sortir de casa representa una ruptura amb un espai de protecció, d’il•lusió, de tenir, de ser. Per aquests motius moltes persones grans prefereixen morir a casa, encara que aquesta no estigui en condicions idònies, que traslladar-se a una residència o anar a viure amb els fills. És molt important que el procés de canvi es faci de manera que la persona gran tingui molta informació, ja que cal tenir en compte que passarà de viure en un ambient familiar a un altre de comunitari. El moment d’ingrés pot ser crucial i és important que la persona disposi d’activitats per adaptar-se i integrar-se amb facilitat.
LA QUALITAT DE VIDA EN LES RESIDÈNCIES – L’interés per la qualitat de vida en les residències ha estat matèria present des de fa temps. La concepció bàsica són els aspectes objectius i subjectius del benestar. La salut, les amistats, la companyonia influeixen en l’estat d’ànim i en concret en sentir-se més o menys content de la vida que les persones porten. Segons la definició que fa l’OMS (Organització Mundial de la Salut) la qualitat de vida consta d’elements tangibles i materials i d’altres d’immaterials i intangibles. Per tant, podríem dir que la qualitat de vida és la possibilitat de satisfer les necessitats i aspiracions materials i la capacitat d’adaptació a les circumstàncies que constrenyen les condicions de vida.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
Les residències constitueixen el sistema tradicional d’atenció a les persones grans, encara que continua essent primordial que l’atenció a les persones grans amb dependència estigui a càrrec de les famílies i, per tant, de cuidadors no professionals. Aquí entrem en un debat en que països del nostre entorn fa temps que s’han trobat. .
Fa uns mesos que l’Imserso (Instituto de Mayores y Servicios Sociales) va encarregar a un grup d’experts en temes gerontològics que fessin un estudi sobre un nou model de residències per a gent gran. Les reunions i deliberacions han durat força temps, però, com que tot arriba, finalment ha vist la llum, amb el títol de “Cap a un nou model d’atenció residencial”, una mena de resolució que es considera com a primera part, anomenada document 1.
L’estudi, coordinat per l’Institut Català de l’Envelliment de la UAB, consta de més de 60 pàgines i ha estat distribuït en llengua castellana pels Consells de la Gent Gran de l’Estat espanyol.
Naturalment que l’espai de què disposem només permet un resum del seu contingut, però sí que intentarem explicar als nostres lectors les idees bàsiques que es considera que han de tenir les residències futures. I aprofito per dir que és un tema que també ha d’interessar a les persones que actualment tenen sobre els 30/35 anys i que, d’aquí a 50 anys, l’any 2060, hauran arribat als 80/85 anys.
Actualment tenim, sobre una població de poc més de 45.300.000 habitants, un total de 2.300.000 persones que tenen més de 79 anys. D’aquí a 50 anys, amb una població estimada de poc més de 52.500.000 habitants, arribarem a 6.900.000 octogenaris. És a dir, amb un augment en xifres absolutes de 7.200.000 habitants, exactament la meitat d’aquest augment, 3.600.000, seran persones de més de 79 anys.
Observin, doncs, que, mentre la població d’Espanya, en els propers 50 anys tindrà un augment percentual del 16%, el percentatge d’aquest augment dels de 80 i més anys serà del 200%. Xifres que no em negaran són vertaderament espectaculars. I davant d’aquest. panorama és indubtable que cal preparar-se i adoptar les mesures adients, amb temps suficient.
El total de persones grans ingressades en centres residencials, l’any 2008, era de 324.138 en 5.128 centres, més 9.576 en altres sistemes alternatius d’allotjament, com pisos tutelats, llars, apartaments, etc. Aquestes xifres representen el 4,37% del total de persones de més de 65 anys, amb quantitats pràcticament iguals entre centres privats i públics, encara que, mínimament, hi ha més places privades. Els diferents apartats de l’estudi són: .
INTRODUCCIÓ - S’explica que en els països desenvolupats l’esperança de vida ha anat augmentant progressivament i en alguns, cas d’Espanya, ha anat acompanyat d’una disminució de la natalitat, que al capdavall ha representat un envelliment de la població. Continua dient que actualment s’està en procés d’adaptació a la Llei 39/2006 del 14 de desembre, de promoció a l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. Les residències constitueixen el sistema tradicional d’atenció a les persones grans, encara que continua essent primordial que l’atenció a les persones grans amb dependència estigui a càrrec de les famílies i, per tant de cuidadors no professionals. Ara entrem aquí en un debat amb què altres països dels nostre entorn ja fa algun temps que s’han trobat.
OBJECTIUS - Definir un nou model d’atenció residencial que tingui per eix principal
la qualitat de vida i la qualitat d’atenció a les persones i elaboració d’un document de consens sobre aquest nou model d’atenció residencial amb la participació d’un grup d’experts/es
METODOLOGIA – Revisió de la bibliografia existent sobre els temes d’atenció a les persones grans, sobretot en les residències, i que els idiomes en què hagin estat escrits siguin el castellà, el català, l’anglès i el francès i de la zona geogràfica dels països que ja hem anotat. Malgrat tot, també s’hi han inclòs documents externs a aquests contextos per considerar que podrien aportar coneixements útils per aclarir conceptes.
EL CAS D’ESPANYA – No és fins a l’arribada de la democràcia, l’any 1978, que l’assistència residencial inicia la seva expansió. Durant l’època franquista les persones grans estaven en els anomenats asils, que eren centres amb una visió paternalista i amb usuaris autònoms. Actualment les residències han diversificat els seus serveis, així com el perfil de les persones ateses. Malgrat que de sempre s’ha definit d’una manera vaga el model general d’estructura i organització dels centres, no ha estat fins a l’arribada de la Llei 39/2006 (anomenada de la dependència) que no s’han establert les bases per a la creació d’un model homogeni en tot el territori espanyol, basades en els principis d’universalitat, d’equitat i accessibilitat, desenvolupant un model d’atenció integral al ciutadà. I que, molt resumides, es concreten en:
Accedir en condicions iguals a les prestacions i els serveis previstos en la Llei.
Gaudir dels drets humans i llibertats fonamentals respectant la seva llibertat i intimitat.
Respectar la confidencialitat en la recollida i tractament de les dades.
Participar en la formulació i aplicació de les polítiques que afecten el seu benestar.
Decidir sobre la tutela de la seva persona i béns.
Decidir lliurament sobre l’ingrés en un centre residencial.
Exercir de ple els seus drets jurisdiccionals i patrimonials.
Dret a la igualtat d’oportunitats i no discriminació de cap mena.
Dret a no sofrir discriminació per raó d’orientació o identitat sexual.
EXPERIÈNCIES INTERNACIONALS – Van ser escollits els països de França, Alemanya i Gran Bretanya, pel seu pes específic en el context de la Unió Europea, i s’hi van afegir Dinamarca i Suècia, que son dos referents de països que han aprofundit més en l’Estat del Benestar. L’estudi es basa a fer un repàs de les diferents formes d’enfocar els temes residencials i destaca que en els països nòrdics l’atenció es molt més completa que als altres països estudiats. L’esforç econòmic que fan en serveis socials és netament superior al altres i és rellevant el pes en el finançament que tenen els ajuntaments, que repercuteix en un millor funcionament general de les residències, que s’anomenen de diferent manera segons els serveis que faciliten.
PROPOSTA D’ADAPTACIÓ AL MODEL ESPANYOL – L’eix central de les diferències entre l’actual sistema espanyol i el dels països estudiats recau en l’atenció centrada en les persones. Encara que en bona part de les nostres residències ja ofereixen als seus usuaris una atenció que té com a finalitat millorar la qualitat de vida dels usuaris, cal avançar més en aquest aspecte fins a arribar que la persona sigui el vertader eix de l’atenció. Es tracta, doncs, de reconèixer el dret a la individualitat i particularitat de cada persona. La implicació d’aquest model, a més de significar un canvi del rol de les persones assistides, també significa canvis en els professionals, ja que aquests han d’orientar i assessorar la persona resident però no decidir per ella. És una nova concepció que ha de garantir el dret de les persones grans sobre el seu dia a dia i rebre una atenció segons les seves preferències, a més de la promoció de l’autonomia i independència per arribar a la finalitat última, que és aconseguir una bona qualitat de vida dels residents.
LA TRANSICIÓ DEL DOMICILI ACTUAL AL CENTRE RESIDENCIAL- El paper que la vivenda exerceix en el procés vital de les persones no es té gaire en compte i se subestimen les implicacions emocionals que es desenvolupen, i és per això que el fet d’haver de sortir de casa representa una ruptura amb un espai de protecció, d’il•lusió, de tenir, de ser. Per aquests motius moltes persones grans prefereixen morir a casa, encara que aquesta no estigui en condicions idònies, que traslladar-se a una residència o anar a viure amb els fills. És molt important que el procés de canvi es faci de manera que la persona gran tingui molta informació, ja que cal tenir en compte que passarà de viure en un ambient familiar a un altre de comunitari. El moment d’ingrés pot ser crucial i és important que la persona disposi d’activitats per adaptar-se i integrar-se amb facilitat.
LA QUALITAT DE VIDA EN LES RESIDÈNCIES – L’interés per la qualitat de vida en les residències ha estat matèria present des de fa temps. La concepció bàsica són els aspectes objectius i subjectius del benestar. La salut, les amistats, la companyonia influeixen en l’estat d’ànim i en concret en sentir-se més o menys content de la vida que les persones porten. Segons la definició que fa l’OMS (Organització Mundial de la Salut) la qualitat de vida consta d’elements tangibles i materials i d’altres d’immaterials i intangibles. Per tant, podríem dir que la qualitat de vida és la possibilitat de satisfer les necessitats i aspiracions materials i la capacitat d’adaptació a les circumstàncies que constrenyen les condicions de vida.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dimecres, 8 de setembre del 2010
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat a l'Empordà del dia 7 de setembre de 2010
AVÍS ALS AVIS
La darrera enquesta que l’Imserso ha fet sobre les persones grans a l’Estat espanyol posa de manifest que el 30% dels més grans de 65 anys es queixen perquè pensen que tenen massa obligacions i gairebé el 50% declara que cuida a diari els seus néts. A més manifesten, en un 90%, que prefereixen viure a casa seva encara que estiguin sols.
També preguntats sobre a quina edat es considera que una persona és gran, la resposta majoritària és “passats els setanta anys”. Per tant sembla que d’ara endavant haurem de desterrar la xifra dels 65 anys quan parlem de persones grans. La població més gran de 65 anys arriba a Espanya a quasi 8.000.000 de persones, dels quals el 28% sobrepassen els 79 anys. Una altra classificació que es fa també diu que entre 50 i 65 anys les persones estan a la “mitjana edat”, entre 65 i 80 a “l’edat major” i a més de 80 anys seria “edat major – major” o “quarta edat”..
Hem dit més d’una vegada que el fet de considerar-se gran depèn de múltiples factors i que és molt important l’estat de salut. També el temperament i la manera d’enfocar els diferents problemes que anar posant anys comporta influeix en la manera de veure’ns més o menys grans. En tot cas, penso que, sense generalitzar massa, l’apropament als 80 anys podria ser una bona frontera per considerar-se persona gran.
Però el tema que preocupa més és el cert cansament per l’explotació que moltes vegades realitzen els fills i és per això que manifesten tenir massa obligacions, segurament per considerar-se part integrant de l’imprescindible organització familiar quan els dos cònjuges treballen. S’entén, doncs, que més enllà que com a casa enlloc, vulguin seguir vivint a casa seva, malgrat estar sols. Segurament temen ser el cangur diari a totes hores del dia o la persona que acabi fent les feines de la casa.
Està bé que les famílies s’ajudin i si els avis tenen hores lliures col•laborin en el que bonament puguin. Però sense arribar a extrems que els facin sentir estressats.
Darrerament hem notat en les entitats i casals de gent gran certes dificultats perquè les persones jubilades puguin disposar de les hores lliures necessàries per assistir a les activitats que es programen i en què els agradaria participar. Alguna cosa no funciona correctament i segurament és a causa de les obligacions familiars. Malgrat tot això, pensem que cadascú és lliure d’omplir el seu temps de la manera més satisfactòria possible. Però és indubtable que les persones jubilades, després d’una llarga etapa laboral, tenen tot el dret del món de poder satisfer les seves necessitats d’esbarjo. Aquest és un tema de forta controvèrsia en el si de les famílies, que, si no s’enfoca adequadament, pot ser font de desavinences de difícil solució.
Expliquen alguns avis que, si no cedeixen a les demandes dels fills, aquests els tracten d’egoistes. I això pensem que no és correcte. Naturalment que també hi ha casos completament al revés. Sabem d’avis ells fills dels quals han partit peres amb la seva parella i que es veuen privats de poder veure els seus néts. Ni tant ni tan poc. En el terme mitjà hi deu haver la solució.
La revista Sesenta y más, publicada i distribuïda pel servei de publicacions de l’Imserso i especialitzada en temes de gent gran, va publicar fa uns mesos un article signat per Fernando Martin Galan, en què explicava el cas d’uns avis que cuidaven a jornada completa a tres dels seus néts: esmorzar, portar-los al cole, dinar, altra vegada al cole, berenar, sopar, al qual s’afegien els fills i els seus cònjuges. Aquests, fill i filla, no tenien una vertadera necessitat econòmica. Tots treballaven i podien perfectament, amb part dels ingressos que obtenien, portar els nens a una guarderia o contractar els serveis d’una persona per cuidar-los. Però era més còmode sacrificar els avis, ja grans, per, possiblement, tractar d’enlluernar els amics o el company de treball. Un cotxe més gros, un frigorífic amb més prestacions, una celebració amb més generositat o ostentació. Tot això amb la part dinerària estalviada a costa dels avis.
Amb aquestes circumstàncies, més generalitzades del que es pot pensar, sorgeix el dubte de si la persona gran és independent o dependent o és víctima, en alguns casos, d’un desmesurat afany dels fills per mantenir un cert estatus social (fictici o de competició) a costa de qualsevol altra consideració cap a les persones del seu entorn més íntim.
Aquestes situacions provenen, segurament, o bé d’una manca de diàleg o de l’egoisme del fills. Per tant, pensem que és bo parlar-ne i arribar a una entesa que beneficiï a totes les parts. Els avis, a vegades, accepten gustosament algunes situacions per amor als fills i als néts, malgrat que això sigui a costa de perdre la seva independència, però sempre amb el desig d’ajudar en tot el puguin els fills, i, evidentment als néts, donant mostres d’una vertadera generositat no sempre compresa.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarreasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
La darrera enquesta que l’Imserso ha fet sobre les persones grans a l’Estat espanyol posa de manifest que el 30% dels més grans de 65 anys es queixen perquè pensen que tenen massa obligacions i gairebé el 50% declara que cuida a diari els seus néts. A més manifesten, en un 90%, que prefereixen viure a casa seva encara que estiguin sols.
També preguntats sobre a quina edat es considera que una persona és gran, la resposta majoritària és “passats els setanta anys”. Per tant sembla que d’ara endavant haurem de desterrar la xifra dels 65 anys quan parlem de persones grans. La població més gran de 65 anys arriba a Espanya a quasi 8.000.000 de persones, dels quals el 28% sobrepassen els 79 anys. Una altra classificació que es fa també diu que entre 50 i 65 anys les persones estan a la “mitjana edat”, entre 65 i 80 a “l’edat major” i a més de 80 anys seria “edat major – major” o “quarta edat”..
Hem dit més d’una vegada que el fet de considerar-se gran depèn de múltiples factors i que és molt important l’estat de salut. També el temperament i la manera d’enfocar els diferents problemes que anar posant anys comporta influeix en la manera de veure’ns més o menys grans. En tot cas, penso que, sense generalitzar massa, l’apropament als 80 anys podria ser una bona frontera per considerar-se persona gran.
Però el tema que preocupa més és el cert cansament per l’explotació que moltes vegades realitzen els fills i és per això que manifesten tenir massa obligacions, segurament per considerar-se part integrant de l’imprescindible organització familiar quan els dos cònjuges treballen. S’entén, doncs, que més enllà que com a casa enlloc, vulguin seguir vivint a casa seva, malgrat estar sols. Segurament temen ser el cangur diari a totes hores del dia o la persona que acabi fent les feines de la casa.
Està bé que les famílies s’ajudin i si els avis tenen hores lliures col•laborin en el que bonament puguin. Però sense arribar a extrems que els facin sentir estressats.
Darrerament hem notat en les entitats i casals de gent gran certes dificultats perquè les persones jubilades puguin disposar de les hores lliures necessàries per assistir a les activitats que es programen i en què els agradaria participar. Alguna cosa no funciona correctament i segurament és a causa de les obligacions familiars. Malgrat tot això, pensem que cadascú és lliure d’omplir el seu temps de la manera més satisfactòria possible. Però és indubtable que les persones jubilades, després d’una llarga etapa laboral, tenen tot el dret del món de poder satisfer les seves necessitats d’esbarjo. Aquest és un tema de forta controvèrsia en el si de les famílies, que, si no s’enfoca adequadament, pot ser font de desavinences de difícil solució.
Expliquen alguns avis que, si no cedeixen a les demandes dels fills, aquests els tracten d’egoistes. I això pensem que no és correcte. Naturalment que també hi ha casos completament al revés. Sabem d’avis ells fills dels quals han partit peres amb la seva parella i que es veuen privats de poder veure els seus néts. Ni tant ni tan poc. En el terme mitjà hi deu haver la solució.
La revista Sesenta y más, publicada i distribuïda pel servei de publicacions de l’Imserso i especialitzada en temes de gent gran, va publicar fa uns mesos un article signat per Fernando Martin Galan, en què explicava el cas d’uns avis que cuidaven a jornada completa a tres dels seus néts: esmorzar, portar-los al cole, dinar, altra vegada al cole, berenar, sopar, al qual s’afegien els fills i els seus cònjuges. Aquests, fill i filla, no tenien una vertadera necessitat econòmica. Tots treballaven i podien perfectament, amb part dels ingressos que obtenien, portar els nens a una guarderia o contractar els serveis d’una persona per cuidar-los. Però era més còmode sacrificar els avis, ja grans, per, possiblement, tractar d’enlluernar els amics o el company de treball. Un cotxe més gros, un frigorífic amb més prestacions, una celebració amb més generositat o ostentació. Tot això amb la part dinerària estalviada a costa dels avis.
Amb aquestes circumstàncies, més generalitzades del que es pot pensar, sorgeix el dubte de si la persona gran és independent o dependent o és víctima, en alguns casos, d’un desmesurat afany dels fills per mantenir un cert estatus social (fictici o de competició) a costa de qualsevol altra consideració cap a les persones del seu entorn més íntim.
Aquestes situacions provenen, segurament, o bé d’una manca de diàleg o de l’egoisme del fills. Per tant, pensem que és bo parlar-ne i arribar a una entesa que beneficiï a totes les parts. Els avis, a vegades, accepten gustosament algunes situacions per amor als fills i als néts, malgrat que això sigui a costa de perdre la seva independència, però sempre amb el desig d’ajudar en tot el puguin els fills, i, evidentment als néts, donant mostres d’una vertadera generositat no sempre compresa.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarreasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
divendres, 20 d’agost del 2010
GRANS AL DIA - Publicat a la Revista Seny i Rauxa de l'Associació de Gent Gran del Casal de Figueres- Juliol de 2010
ASSOCIACIÓ PER A LA FORMACIÓ CULTURAL DE LA GENT GRAN DE L'ALT EMPORDÀ
Avui i tal com vàrem anunciar en el darrer escrit parlarem de cultura i de l’Associació que tenim a la comarca. Es tracta de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà, que va ser creada l’any 2006 i que te com a base dels seus estatuts la propagació cultural entre les persones grans, (a partir dels 50 anys), de la comarca de l’Alt Empordà.
La Junta Directiva que m’honro en presidir està formada actualment, per la Sra. Encarna Pla, com a Vicepresidenta, de Secretari el Sr. Martí Pujol de Vilabertran i de Tresorera la Sra. Montserrat Serret, i com a vocals les Sres. Dolors Roig i Maria Fonollosa. Està oberta, i si alguna persona que llegeix aquest article creu que l’interessaria formar-ne part es pot posar en contacte amb qualsevol de nosaltres.
Fins ara les actuacions portades a bon fi han sigut uns cicles de conferències a diferents localitats de la comarca, en concret a Figueres, Llançà, La Jonquera, Roses,Castelló d’Empúries i l’Escala. Tenim intenció d’ampliar les activitats i fer més coses, com algun concurs literari, exposicions artístiques, viatges culturals, club de lectura, etc.
Ens és del tot imprescindible comptar amb socis que ens ajudin a poder sufragar les despeses de funcionament. Si penses que t’agradaria formar part de la nostra associació, posat en contacte per correu electrònic, (marticarrerasginjaume@gmail.com), per telèfon al 972 500 348 o 630 387 358. També, si vols, directament a la nostra seu social, carrer Nou 48 de Figueres (Consell Comarcal) 2º pis Àrea de Benestar Social.
Entre tots hem de procurar tenir una associació dinàmica que ens ajudi al manteniment dels nostres coneixements i ens obri nous horitzons culturals que han de ser al nostre abast. Les ganes d’aprendre, per grans que siguem, les hem de tenir sempre. El tenir en bon estat la ment, ajuda i molt a un bon funcionament de tot el cos.
Hem de tenir interès per les coses d’actualitat. El mon es ple avenços tecnològics que ajuden a que la vida sigui més senzilla, però cal saber com actuar. No ens ha de fer por i hem de fer servir les que ens siguin útils. Cal estar al dia i si ho aconseguim ens sentirem més contents.
En un principi hem establert una quota anuals de 20 €, que donarien dret a participar gratuïtament a totes les nostres activitats.
Si creus que t’agradaria participar d’aquest projecte cultural no dubtis a fer-nos-ho saber.
Martí Carreras i Ginjaume
President Associació per a la Formació Cultural
De la Gent Gran de l’Alt Empordà.
Avui i tal com vàrem anunciar en el darrer escrit parlarem de cultura i de l’Associació que tenim a la comarca. Es tracta de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà, que va ser creada l’any 2006 i que te com a base dels seus estatuts la propagació cultural entre les persones grans, (a partir dels 50 anys), de la comarca de l’Alt Empordà.
La Junta Directiva que m’honro en presidir està formada actualment, per la Sra. Encarna Pla, com a Vicepresidenta, de Secretari el Sr. Martí Pujol de Vilabertran i de Tresorera la Sra. Montserrat Serret, i com a vocals les Sres. Dolors Roig i Maria Fonollosa. Està oberta, i si alguna persona que llegeix aquest article creu que l’interessaria formar-ne part es pot posar en contacte amb qualsevol de nosaltres.
Fins ara les actuacions portades a bon fi han sigut uns cicles de conferències a diferents localitats de la comarca, en concret a Figueres, Llançà, La Jonquera, Roses,Castelló d’Empúries i l’Escala. Tenim intenció d’ampliar les activitats i fer més coses, com algun concurs literari, exposicions artístiques, viatges culturals, club de lectura, etc.
Ens és del tot imprescindible comptar amb socis que ens ajudin a poder sufragar les despeses de funcionament. Si penses que t’agradaria formar part de la nostra associació, posat en contacte per correu electrònic, (marticarrerasginjaume@gmail.com), per telèfon al 972 500 348 o 630 387 358. També, si vols, directament a la nostra seu social, carrer Nou 48 de Figueres (Consell Comarcal) 2º pis Àrea de Benestar Social.
Entre tots hem de procurar tenir una associació dinàmica que ens ajudi al manteniment dels nostres coneixements i ens obri nous horitzons culturals que han de ser al nostre abast. Les ganes d’aprendre, per grans que siguem, les hem de tenir sempre. El tenir en bon estat la ment, ajuda i molt a un bon funcionament de tot el cos.
Hem de tenir interès per les coses d’actualitat. El mon es ple avenços tecnològics que ajuden a que la vida sigui més senzilla, però cal saber com actuar. No ens ha de fer por i hem de fer servir les que ens siguin útils. Cal estar al dia i si ho aconseguim ens sentirem més contents.
En un principi hem establert una quota anuals de 20 €, que donarien dret a participar gratuïtament a totes les nostres activitats.
Si creus que t’agradaria participar d’aquest projecte cultural no dubtis a fer-nos-ho saber.
Martí Carreras i Ginjaume
President Associació per a la Formació Cultural
De la Gent Gran de l’Alt Empordà.
dijous, 12 d’agost del 2010
BATECS DEL COR III - Publicat a la revista de Corfi del mes d'agost del 2010
Malalties del Cor i altres patologies
Quan una persona ha tingut un atac de cor, per exemple un infart de miocardi, ha de començar a fer una vida el més sana possible. Evitar l’excés de pes, no fumar en absolut, no ingerir grasses saturades que provoquen l’augment del colesterol LDL (el dolent), fer exercici físic moderat, fugir de les emocions fortes, procurar no excedir-se en l’estrès, és a dir, evitar que les causes que li poden haver produït l’atac no es repeteixin.
No obstant això, si l’infart li ha vingut a una edat en què encara és jove, com em va passar a mi, als quaranta-un anys, és inevitable que en el transcurs de la vida es vagin presentant altres patologies. Les més perilloses segurament són la hipertensió i la diabetis mellitus, anomenades traïdores ja que no donen massa sintomatologia. Les podríem anomenar “com les assassines silencioses”.
Recordo que en el tractament post infart meu (any 1975) li vaig demanar al Dr. Forment, quans anys podia viure un home amb un infart. La seva contesta, moderada i amb molta calma, com sempre, va ser “que era imprevisible, però que les persones que seguien les indicacions saludables, n’hi havia que fins i tot havien viscut vint anys”. Em va semblar molt bé, que d’entrada tingués l’oportunitat, si complia les normes, de viure dues dècades. Com veieu encara respiro, i han passat trenta cinc anys
Tenint en compte que els avenços mèdics en aquests trenta cinc anys han estat molts i molts és fàcil predir que l’esperança de vida post infart actual és incalculable. Cal però creure els cardiòlegs. I si al cap de molts o pocs anys et detecten que tens les principals artèries que porten la sang al cor força tapades, i els metges ho creuen convenient, no cal rumiar massa per anar a la sala d’operacions i sotmetre’s als baypass que siguin necessaris. Aquesta operació avui la fan quasi amb els ulls aclucats a l’Hospital Josep Trueta de Girona. Que lluny sembla aquell temps en què en un cas així, com li va passar a un amic meu, ple encara de vida, li van deixar triar entre anar a operar-se a Chicago o Montpeller. Va triar el primer,perquè hi tenien més experiència, ja que a l’altre tot just començaven. Era aquell temps en què estava totalment prohibit menjar peix blau i cuinar amb oli d’oliva. Més tard s’ha demostrat que ambdós productes són beneficiosos per combatre el colesterol.
Que no totes les persones es cuiden és cert. Els que ho tenen clar són les mútues i companyies d’assegurances que no permeten tenir més cobertura a les persones que han tingut alguna malaltia cardiovascular. Sembla un contrasentit, ja que si et cuides i fas prevenció tindràs menys possibilitats de reincidir que una altra persona que continuï amb la vida de sempre. Doncs, no. Les estadístiques demostren que les persones que han tingut problemes cardíacs, són més propenses que d’altres que no els han tingut, a repetir-los.
Però podem estar totalment convençuts que si seguim les indicacions dels metges, les probabilitats de repetir el problema és molt menor que la persona que no ho sap i per tant no fa cap tractament. Per això m’esgarrifo quan companys i coneguts em diuen que tenen sucre (diabetis) però que no els preocupa gaire. Quan han d’anar a fer un menjar extra doblen el tractament. Si es prenen una pastilla al dia, doncs aquell dia en prenen dues. Si s’injecten insulina, doncs aquell dia doblen la dosi! I mengen pastissos i de tot. Mal fet. Amb la diabetis no val a jugar-hi. Les conseqüències poden ser fatals. És la principal causa de complicacions en els ictus cerebrals (vessaments o embòlies). I de la ceguesa, fins i tot, i de problemes a les cames i peus. Per tant, molt de compte. Amb moderació tot, però vigilant contínuament.
Per acabar i com sempre “Cuida’t el cor........Cuida’t la vida”!
Martí Carreras Ginjaume
Soci número 2 de CORfi
Quan una persona ha tingut un atac de cor, per exemple un infart de miocardi, ha de començar a fer una vida el més sana possible. Evitar l’excés de pes, no fumar en absolut, no ingerir grasses saturades que provoquen l’augment del colesterol LDL (el dolent), fer exercici físic moderat, fugir de les emocions fortes, procurar no excedir-se en l’estrès, és a dir, evitar que les causes que li poden haver produït l’atac no es repeteixin.
No obstant això, si l’infart li ha vingut a una edat en què encara és jove, com em va passar a mi, als quaranta-un anys, és inevitable que en el transcurs de la vida es vagin presentant altres patologies. Les més perilloses segurament són la hipertensió i la diabetis mellitus, anomenades traïdores ja que no donen massa sintomatologia. Les podríem anomenar “com les assassines silencioses”.
Recordo que en el tractament post infart meu (any 1975) li vaig demanar al Dr. Forment, quans anys podia viure un home amb un infart. La seva contesta, moderada i amb molta calma, com sempre, va ser “que era imprevisible, però que les persones que seguien les indicacions saludables, n’hi havia que fins i tot havien viscut vint anys”. Em va semblar molt bé, que d’entrada tingués l’oportunitat, si complia les normes, de viure dues dècades. Com veieu encara respiro, i han passat trenta cinc anys
Tenint en compte que els avenços mèdics en aquests trenta cinc anys han estat molts i molts és fàcil predir que l’esperança de vida post infart actual és incalculable. Cal però creure els cardiòlegs. I si al cap de molts o pocs anys et detecten que tens les principals artèries que porten la sang al cor força tapades, i els metges ho creuen convenient, no cal rumiar massa per anar a la sala d’operacions i sotmetre’s als baypass que siguin necessaris. Aquesta operació avui la fan quasi amb els ulls aclucats a l’Hospital Josep Trueta de Girona. Que lluny sembla aquell temps en què en un cas així, com li va passar a un amic meu, ple encara de vida, li van deixar triar entre anar a operar-se a Chicago o Montpeller. Va triar el primer,perquè hi tenien més experiència, ja que a l’altre tot just començaven. Era aquell temps en què estava totalment prohibit menjar peix blau i cuinar amb oli d’oliva. Més tard s’ha demostrat que ambdós productes són beneficiosos per combatre el colesterol.
Que no totes les persones es cuiden és cert. Els que ho tenen clar són les mútues i companyies d’assegurances que no permeten tenir més cobertura a les persones que han tingut alguna malaltia cardiovascular. Sembla un contrasentit, ja que si et cuides i fas prevenció tindràs menys possibilitats de reincidir que una altra persona que continuï amb la vida de sempre. Doncs, no. Les estadístiques demostren que les persones que han tingut problemes cardíacs, són més propenses que d’altres que no els han tingut, a repetir-los.
Però podem estar totalment convençuts que si seguim les indicacions dels metges, les probabilitats de repetir el problema és molt menor que la persona que no ho sap i per tant no fa cap tractament. Per això m’esgarrifo quan companys i coneguts em diuen que tenen sucre (diabetis) però que no els preocupa gaire. Quan han d’anar a fer un menjar extra doblen el tractament. Si es prenen una pastilla al dia, doncs aquell dia en prenen dues. Si s’injecten insulina, doncs aquell dia doblen la dosi! I mengen pastissos i de tot. Mal fet. Amb la diabetis no val a jugar-hi. Les conseqüències poden ser fatals. És la principal causa de complicacions en els ictus cerebrals (vessaments o embòlies). I de la ceguesa, fins i tot, i de problemes a les cames i peus. Per tant, molt de compte. Amb moderació tot, però vigilant contínuament.
Per acabar i com sempre “Cuida’t el cor........Cuida’t la vida”!
Martí Carreras Ginjaume
Soci número 2 de CORfi
dijous, 5 d’agost del 2010
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al setmanari Empordà el 3 d'agost del 2010
HISTÒRIA DE LA PREMSA DE FIGUERES (1899-1980)
Recentment he llegit el llibre indicat, que va ser presentat el passat mes febrer en el Cercle Sport Figuerenc de la nostra ciutat. Els seus autors són en Jaume Guillamet, en Manuel Moreno, l’Anna Teixidor i l’Albert Testart, tots figuerencs de naixement, excepte en Manuel, que ho és per integració, ja que va néixer a Bolaños de Calatrava, i que precisament vaig conèixer, ja fa uns quants anys, en les dependències de l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Figueres, quan jo buscava dades del meu besavi (alcalde de Figueres 1906-1909) i ell es dedicava a la investigació de l’època de la restauració, abans de publicar el seu magnífic treball. convertit en el llibre El personal polític republicà a l’Ajuntament de Figueres 1877-1923.
La lectura de la Història de la premsa de Figueres 1899-1980, la recomano a tothom. A les persones grans, de la meva edat, voltant ja els vuitanta, perquè els refrescarà la memòria del anys viscuts per nosaltres i les nostres famílies i també als joves d’ara, tant els nascuts a Figueres com els vinguts de fora. Els escrits dels autors reflexen de manera objectiva el pensament dels figuerencs que feien saber les seves idees a través de la premsa escrita i veurem que la gent de principis de segle XX era una gent culta, que argumentava els seus punts de vista. En un temps que els altres mitjans de comunicació encara no havien arribat al gran públic, la ràdio va començar a emetre a Europa els anys 20 i la televisió no va començar les seves proves experimentals fins a mitjans dels 30, escriure era l’únic sistema de fer saber el pensament propi a les persones. Que lluny estàvem, almenys fins al 39, dels moderns sistemes actuals del fax, del mòbil, del www,.del blog, del facebook,del twitter, del YouTube. Tots avenços extraordinàriament més ràpids, però alguns no aptes per aprofundir en els temes tractats.
A les persones grans que solem tenir més temps en jubilar-nos els hi recomano que passin per l’arxiu municipal i demanin els llibres d’actes del consistori de principis del segle XX: veuran amb quina pulcritud estan escrits, la cal•ligrafia perfecta, i sobretot la manera en què es desenvolupaven les sessions dels plens municipals i com quedaven reflectits en les actes els temes tractats. Una verdadera obra d’art. I per la tinta semblen escrits fa un parell de mesos i estem parlant de més de 100 anys!.Que en quedarà d’aquí un segle, de la multitud de pàgines enviades per fax, dels centenars de milers de pàgines impreses dels textos dels ordinadors. No crec que es conservin tan bé!
Tornant al llibre que ens ocupa és de justícia ressaltar la meticulositat dels autors i la seva manera d’explicar els idearis polítics dels fundadors, directors o col•laboradors dels diferents diaris i publicacions. Exceptuant el període de 1939-1976 en què tots sabem que la ideologia era única, durant els altres anys la diversitat de maneres de pensar era diversa, i queda ben pal.lès en les publicacions. Un detall que demostra que la revisió dels exemplars editats va ser exhaustiva és que un servidor figura com a col•laborador del setmanari Ampurdan (1942 – 1977) quan encara em deia Martín, i recordo que va ser un únic article que vaig fer-hi durant els 35 anys de publicació, crec recordar que l’any 1973.
Cada autor s’ha dedicat a un període determinat: el catedràtic de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, Jaume Guillamet Lloveras, escriu Els orígens i el Sexenni Democràtic (1809-1874), en Manuel Moreno Chacón, llicenciat en Història Moderna i Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona, ho fa sobre La Restauració (1875-1923), l’Anna Teixidor Colomer, llicenciada en Humanitats i Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra es dedica a La Dictadura de Primo de Rivera, La Segona República i la Guerra Civil (1923 -1939) i finalment l’Albert Testart Guri, llicenciat en Filosofia i Lletres i Ciències Polítiques i Sociologia ens explica el període del Franquisme i La Transició a la democràcia i l’autonomia (1939 – 1975).
Llegint detingudament els continguts de la introducció de cada etapa podrem adonar-nos a quin costat bufaven els vents, no solament en l’ambient local i comarcal, sinó també en l’ambit català i estatal, i fins i tot del, món. Per tant, considero que és un llibre amè i entenedor per a tothom.
Aquest modest articulista es fa ressò del final del pròleg escrit per l’ex-alcalde figuerenc
Sr. Eduard Puig i Vayreda, en el sentit que “és un deure de tots els ciutadans agrair la contribució dels autors a la història de la ciutat”. Per tant, la meva felicitació per aquest treball de recerca i extensiva a l’Ajuntament de Figueres perquè amb la concessió de la beca de recerca Ciutat de Figueres ho ha fet possible.
I, per acabar, encoratjo els autors a no deixar-ho aquí, i que, si és possible, continuï la història fins als nostres dies, que ja han passat trenta anys!
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
Recentment he llegit el llibre indicat, que va ser presentat el passat mes febrer en el Cercle Sport Figuerenc de la nostra ciutat. Els seus autors són en Jaume Guillamet, en Manuel Moreno, l’Anna Teixidor i l’Albert Testart, tots figuerencs de naixement, excepte en Manuel, que ho és per integració, ja que va néixer a Bolaños de Calatrava, i que precisament vaig conèixer, ja fa uns quants anys, en les dependències de l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Figueres, quan jo buscava dades del meu besavi (alcalde de Figueres 1906-1909) i ell es dedicava a la investigació de l’època de la restauració, abans de publicar el seu magnífic treball. convertit en el llibre El personal polític republicà a l’Ajuntament de Figueres 1877-1923.
La lectura de la Història de la premsa de Figueres 1899-1980, la recomano a tothom. A les persones grans, de la meva edat, voltant ja els vuitanta, perquè els refrescarà la memòria del anys viscuts per nosaltres i les nostres famílies i també als joves d’ara, tant els nascuts a Figueres com els vinguts de fora. Els escrits dels autors reflexen de manera objectiva el pensament dels figuerencs que feien saber les seves idees a través de la premsa escrita i veurem que la gent de principis de segle XX era una gent culta, que argumentava els seus punts de vista. En un temps que els altres mitjans de comunicació encara no havien arribat al gran públic, la ràdio va començar a emetre a Europa els anys 20 i la televisió no va començar les seves proves experimentals fins a mitjans dels 30, escriure era l’únic sistema de fer saber el pensament propi a les persones. Que lluny estàvem, almenys fins al 39, dels moderns sistemes actuals del fax, del mòbil, del www,.del blog, del facebook,del twitter, del YouTube. Tots avenços extraordinàriament més ràpids, però alguns no aptes per aprofundir en els temes tractats.
A les persones grans que solem tenir més temps en jubilar-nos els hi recomano que passin per l’arxiu municipal i demanin els llibres d’actes del consistori de principis del segle XX: veuran amb quina pulcritud estan escrits, la cal•ligrafia perfecta, i sobretot la manera en què es desenvolupaven les sessions dels plens municipals i com quedaven reflectits en les actes els temes tractats. Una verdadera obra d’art. I per la tinta semblen escrits fa un parell de mesos i estem parlant de més de 100 anys!.Que en quedarà d’aquí un segle, de la multitud de pàgines enviades per fax, dels centenars de milers de pàgines impreses dels textos dels ordinadors. No crec que es conservin tan bé!
Tornant al llibre que ens ocupa és de justícia ressaltar la meticulositat dels autors i la seva manera d’explicar els idearis polítics dels fundadors, directors o col•laboradors dels diferents diaris i publicacions. Exceptuant el període de 1939-1976 en què tots sabem que la ideologia era única, durant els altres anys la diversitat de maneres de pensar era diversa, i queda ben pal.lès en les publicacions. Un detall que demostra que la revisió dels exemplars editats va ser exhaustiva és que un servidor figura com a col•laborador del setmanari Ampurdan (1942 – 1977) quan encara em deia Martín, i recordo que va ser un únic article que vaig fer-hi durant els 35 anys de publicació, crec recordar que l’any 1973.
Cada autor s’ha dedicat a un període determinat: el catedràtic de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, Jaume Guillamet Lloveras, escriu Els orígens i el Sexenni Democràtic (1809-1874), en Manuel Moreno Chacón, llicenciat en Història Moderna i Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona, ho fa sobre La Restauració (1875-1923), l’Anna Teixidor Colomer, llicenciada en Humanitats i Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra es dedica a La Dictadura de Primo de Rivera, La Segona República i la Guerra Civil (1923 -1939) i finalment l’Albert Testart Guri, llicenciat en Filosofia i Lletres i Ciències Polítiques i Sociologia ens explica el període del Franquisme i La Transició a la democràcia i l’autonomia (1939 – 1975).
Llegint detingudament els continguts de la introducció de cada etapa podrem adonar-nos a quin costat bufaven els vents, no solament en l’ambient local i comarcal, sinó també en l’ambit català i estatal, i fins i tot del, món. Per tant, considero que és un llibre amè i entenedor per a tothom.
Aquest modest articulista es fa ressò del final del pròleg escrit per l’ex-alcalde figuerenc
Sr. Eduard Puig i Vayreda, en el sentit que “és un deure de tots els ciutadans agrair la contribució dels autors a la història de la ciutat”. Per tant, la meva felicitació per aquest treball de recerca i extensiva a l’Ajuntament de Figueres perquè amb la concessió de la beca de recerca Ciutat de Figueres ho ha fet possible.
I, per acabar, encoratjo els autors a no deixar-ho aquí, i que, si és possible, continuï la història fins als nostres dies, que ja han passat trenta anys!
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
