AVÍS ALS AVIS
La darrera enquesta que l’Imserso ha fet sobre les persones grans a l’Estat espanyol posa de manifest que el 30% dels més grans de 65 anys es queixen perquè pensen que tenen massa obligacions i gairebé el 50% declara que cuida a diari els seus néts. A més manifesten, en un 90%, que prefereixen viure a casa seva encara que estiguin sols.
També preguntats sobre a quina edat es considera que una persona és gran, la resposta majoritària és “passats els setanta anys”. Per tant sembla que d’ara endavant haurem de desterrar la xifra dels 65 anys quan parlem de persones grans. La població més gran de 65 anys arriba a Espanya a quasi 8.000.000 de persones, dels quals el 28% sobrepassen els 79 anys. Una altra classificació que es fa també diu que entre 50 i 65 anys les persones estan a la “mitjana edat”, entre 65 i 80 a “l’edat major” i a més de 80 anys seria “edat major – major” o “quarta edat”..
Hem dit més d’una vegada que el fet de considerar-se gran depèn de múltiples factors i que és molt important l’estat de salut. També el temperament i la manera d’enfocar els diferents problemes que anar posant anys comporta influeix en la manera de veure’ns més o menys grans. En tot cas, penso que, sense generalitzar massa, l’apropament als 80 anys podria ser una bona frontera per considerar-se persona gran.
Però el tema que preocupa més és el cert cansament per l’explotació que moltes vegades realitzen els fills i és per això que manifesten tenir massa obligacions, segurament per considerar-se part integrant de l’imprescindible organització familiar quan els dos cònjuges treballen. S’entén, doncs, que més enllà que com a casa enlloc, vulguin seguir vivint a casa seva, malgrat estar sols. Segurament temen ser el cangur diari a totes hores del dia o la persona que acabi fent les feines de la casa.
Està bé que les famílies s’ajudin i si els avis tenen hores lliures col•laborin en el que bonament puguin. Però sense arribar a extrems que els facin sentir estressats.
Darrerament hem notat en les entitats i casals de gent gran certes dificultats perquè les persones jubilades puguin disposar de les hores lliures necessàries per assistir a les activitats que es programen i en què els agradaria participar. Alguna cosa no funciona correctament i segurament és a causa de les obligacions familiars. Malgrat tot això, pensem que cadascú és lliure d’omplir el seu temps de la manera més satisfactòria possible. Però és indubtable que les persones jubilades, després d’una llarga etapa laboral, tenen tot el dret del món de poder satisfer les seves necessitats d’esbarjo. Aquest és un tema de forta controvèrsia en el si de les famílies, que, si no s’enfoca adequadament, pot ser font de desavinences de difícil solució.
Expliquen alguns avis que, si no cedeixen a les demandes dels fills, aquests els tracten d’egoistes. I això pensem que no és correcte. Naturalment que també hi ha casos completament al revés. Sabem d’avis ells fills dels quals han partit peres amb la seva parella i que es veuen privats de poder veure els seus néts. Ni tant ni tan poc. En el terme mitjà hi deu haver la solució.
La revista Sesenta y más, publicada i distribuïda pel servei de publicacions de l’Imserso i especialitzada en temes de gent gran, va publicar fa uns mesos un article signat per Fernando Martin Galan, en què explicava el cas d’uns avis que cuidaven a jornada completa a tres dels seus néts: esmorzar, portar-los al cole, dinar, altra vegada al cole, berenar, sopar, al qual s’afegien els fills i els seus cònjuges. Aquests, fill i filla, no tenien una vertadera necessitat econòmica. Tots treballaven i podien perfectament, amb part dels ingressos que obtenien, portar els nens a una guarderia o contractar els serveis d’una persona per cuidar-los. Però era més còmode sacrificar els avis, ja grans, per, possiblement, tractar d’enlluernar els amics o el company de treball. Un cotxe més gros, un frigorífic amb més prestacions, una celebració amb més generositat o ostentació. Tot això amb la part dinerària estalviada a costa dels avis.
Amb aquestes circumstàncies, més generalitzades del que es pot pensar, sorgeix el dubte de si la persona gran és independent o dependent o és víctima, en alguns casos, d’un desmesurat afany dels fills per mantenir un cert estatus social (fictici o de competició) a costa de qualsevol altra consideració cap a les persones del seu entorn més íntim.
Aquestes situacions provenen, segurament, o bé d’una manca de diàleg o de l’egoisme del fills. Per tant, pensem que és bo parlar-ne i arribar a una entesa que beneficiï a totes les parts. Els avis, a vegades, accepten gustosament algunes situacions per amor als fills i als néts, malgrat que això sigui a costa de perdre la seva independència, però sempre amb el desig d’ajudar en tot el puguin els fills, i, evidentment als néts, donant mostres d’una vertadera generositat no sempre compresa.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarreasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada