LA VELLESA: EL SABOR DE L'EXPERIÈNCIA
Fa unes quantes setmanes que en el programa del canal 33 de la TVC, Millennium, es va emetre un programa amb el títol que encapçala aquest article. El presentador, Ramon Colom, va entrevistar en primer lloc l’actor argentí Hèctor Alterio, de 80 anys, que actualment esta fent una obra de teatre, junt amb en José Sacristan, que porta per nom Dos Menos i que narra les peripècies de dos malalts terminals grans. El Sr. Alterio va manifestar que mai li havia passat pel cap retirar-se dels escenaris, malgrat la seva edat.
Més endavant en el programa es va formar un grup d’opinió de tres persones. Una investigadora de neurociències i neurobiòloga, un escriptor i un gerontòleg i sociòleg que van debatre sobre la incidència de les persones grans en la societat actual i sobre les relacions intergeneracionals. Entre les coses interessants que van dir, i d’altres no tant, per ser ja sabudes, va sobresortir que en el tema de les jubilacions, com en molts d’altres, no es pot generalitzar, per la gran diversitat entre les persones. Diuen que és necessari fer un aprenentatge per aquesta etapa de la vida, que actualment ja representa una quarta part de l’existència, o sigui entre 18 i 20 anys, quan cinquanta anys enrere escassament arribava entre 5 i 7 anys. Van elogiar el paper dels casals de la gent gran, que intenten donar servei a un grup de persones tan heterogènies, de pensament i d’edats. Varen lloar el paper de la família, com a aglutinador entre gent jove i gent gran, però van manifestar la seva preocupació perquè massa sovint es fan servir els avis per cuidar, en exclusiva, els néts. Em va fer somriure la proposta del sociòleg, crec que el seu nom és Ricardo Moragas, que va proposar que en els geriàtrics, abans d’anar a dormir, es servís una copa de vi en lloc dels tradicionals somnífers, perquè el vi és molt saludable i fa els mateixos efectes. Finalment van manifestar que la vellesa pot tenir tres categories: gloriosa, de 65 a 80 anys, xacrosa de 80 a 90 anys i desesperada de 90 en amunt. No hi estic d’acord ja que això depèn de l’estat de salut que a vegades no té res a veure amb l’edat cronològica. I ja tornem en què generalitzar no va bé. Conec persones de 65 anys o menys, que pel seu estat psíquic o físic estan en pitjors condiciones que altres que sobrepassen els 80 i, fins i tot, els 90 anys.
El programa va continuar amb la mostra de petits trossets de pel•lícules que tracten el tema de la gent gran, en el qual el progratonista de Històries de debò, quan li pregunten que és el pitjor de fer-se vell, contesta “ recordar quan eres jove”. Em va semblar una resposta no gaire real. Seguidament es va passar una entrevista, ja emesa anteriorment, amb l’escriptor espanyol Miguel Delibes, mort el mes de març a l’edat de 91 anys.
I es va acabar amb la recomanació de diversos llibres que tracten sobre els mateixos temes, com ara La jubilacion, una oportunidad vital, El reto de la dependència al envejecer, ambdues de l’editorial Herver, i El legado de la sabiduría, de l’editorial Blume i amb una cançó d’Els Pets que porta per títol Gent Gran
En resum, van ser uns 80 minuts que a mi em van semblar menys, això vol dir que el vaig trobar interessant, sobre els temes que d’ara en endavant, i ja fa alguns anys que va començar, seran de permanent actualitat, tant pel que representa per l’economia com per a les relacions entre les persones.
No oblidem que sobre l’any 2040, d’aquí a trenta anys, la quarta part de la població europea serà major de 65 anys. Què farem amb aquesta munió de gent gran, alguns, molts, en perfectes condicions físiques i psíquiques, però que per problemes del mercat de treball i per donar pas a la gent jove hauran deixat de ser productius, és a dir, de fer treball remunerat?. Es convertiran en classes passives, sense més ni més?
Una de les preocupacions de la presidenta de l’Associació del Casal de la Gent Gran de Figueres, la Sra Encarna Pla, amb la qual sovint conversem sobre temes de la gent gran, que és el que ens ocupa i ens preocupa, és la de pensar que es malgasta una part important de tot aquest cabdal de saviesa que moltes persones grans poden oferir. Ensenyar als joves la forma de fer les coses, per part de gent avesada al treball i la perseverança, que han lluitat en temps difícils per tirar endavant negocis i famílies, en condicions ben sovint extremes, hauria de ser possible poder-ho fer. Pensem que això beneficiaria ambdues parts. La persona gran es sentiria valorada i això també reverteix en l’estat d’ànim i per tant en la salut. I els joves sabrien de primera mà com van ser aquells difícils començaments del segle XX.
Cal que les autoritats competents prenguin cartes en un assumpte tan important. La Unió Europea segurament hi ha de tenir alguna cosa a dir. A grans mals, grans remeis.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreas.blogspot.com
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada