LA MORT
Fa una temporada que he agafat per costum passejar gairebé be diàriament des de l’avinguda Salvador Dalí (l’antiga ronda Barcelona) fins a la benzinera del Rallye, pujar un trosset de carrer Nou i enfilar, per la ronda Sud, fins arribar al cementiri i descansar uns minuts als bancs disposats a l’entrada del tanatori de la funerària Vicens, a l’hivern al sol i a l’estiu a l’ombra d’una morera borda, i he pogut constatar que sempre hi ha algunes persones de visita al cementiri, especialment els festius i diumenges. Rarament entro al recinte, per cert, dit sigui de passada, molt ben cuidat per l’Ajuntament, però si alguna vegada ho he fet puc dir que s’hi respira tranquil•litat per tots els costats. Després del descans i de llegir les esqueles penjades als vidres, retorno al centre pels carrers Progrés i Vilallonga, fins a la Rambla. En total, amb descans inclòs, uns vuitanta minuts, que és el que recomanen els metges a les persones grans i no tan grans.
Aquesta proximitat al lloc de descans dels morts, m’ha fet pensar que potser el món seria diferent si hi penséssim més sovint. Que poc importants són la majoria de notícies del diaris i altres mitjans de comunicació davant de l’únic fet vertaderament irreparable com és la mort! Quants maldecaps, enveges, discussions inútils i moltes vegades sense solta ni volta! Caldria recordar més sovint que en l’antiga Roma, quan un general victoriós desfilava pels seus carrers, el mateix esclau que aguantava per damunt del seu cap una corona de llorer li mussitava sense parar a cau d’orella.“Recorda que ets mortal.”
En aquestes dates de primers de novembre en què els vius tenim per costum apropar-nos als cementiris per visitar les tombes dels nostres avantpassats i de les persones estimades que descansen en pau, potser seria bo parlar una mica del tema de la mort, segons diuen una de les poques certeses que tenim a la vida.
Si preguntem a algú si li fa por la mort, segurament ens contestarà que li fa por patir, és a dir, que el trànsit de la vida a la mort sigui un calvari de sofriment, tant pel que s’ha de morir com pels seus familiars. En el fons, el que tenim la majoria, és la por a allò desconegut.
El passat mes de juliol en el programa de TV3 “Bricolatge Emocional” del periodista Gaspar Hernández, es va emetre el capítol “Perdre la por a la mort”, amb interessants aportacions sobre el tema de personalitats importants, entre les quals hi havia el centenari Dr. Moisès Broggi, amb reflexions molt bones sobre la vida i la mort. També hi van sortir unes paraules del dramaturg francès Molière, que va morir jove, als 51 anys, ja que la seva vida va transcórrer de 1622 a 1673. Deia Molière,“la mort és el remei de tots els mals, però no hem d’aprofitar-nos-en fins a última hora”. Una mica d’ironia no fa mal a ningú. Si a algú l’interessa recuperar aquest programa, només cal entrar al www de TV3 i hi trobarà els vídeos de tots els programes. El periodista anomenat està especialitzat en temes de sentiments i emocions i els el recomano, com també el seu programa de ràdio, a Catalunya Radio, “L’ofici de Viure” . També hi ha tots els programes al www de l’emissora citada.
En tot ésser viu hauria de ser primordial pensar que un dia o altre haurà de morir i enfocar la seva vida amb sentit pràctic pensant-hi. Diu el Dr. Broggi que “la mort és una part de la vida”, i algú altre també va dir que “és un mur que tanca la nostra vida”
A les persones grans, que ja hem viscut força anys, ens queden menys anys de vida que a les persones joves. Però això no ha de ser cap maldecap per amargar-nos els dies i anys que ens resten en aquest món . El fet de recomanar pensar-hi no vol dir fer-ho amb angoixa, sinó serenament, agraint el temps que hem tingut per créixer, madurar i envellir, amb penes i alegries, cosa que malauradament no han pogut fer altres éssers humans, que han vist segada en plena joventut la seva prometedora existència Em refereixo, naturalment, a la multitud de persones joves que a les trinxeres i a la reraguarda, en qualsevol de les guerres, han fet el traspàs a una edat en què tot just començaven a viure. Per culpa, moltes vegades, del desmesurat afany de poder i dominació d’altres éssers humans, que, ben segur, pensaven malament.. I també als que a una edat encara jove han marxat a conseqüència d’un accident o d’una malaltia contreta prematurament.
Per anar acabant, unes darreres paraules del, per moltes coses, exemplar Dr. Broggi. Diu que ha parlat amb persones que han estat al llindar de la mort, que han vist el túnel, i, preguntats sobre com l’havien trobat, la seva resposta sempre ha sigut “Ha estat esplèndid, sense cap dolor, pacíficament”. Un acudit molt bell diu que “a l’altre món no s’hi deu estar malament, ja que ningú en torna”.
Que per molts anys puguin tots vostès continuar llegint els meus articles sobre les persones grans! Ah!, i del que hem parlat avui.... no cal córrer!
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada