FENT ANYS
Amb motiu de complir vuitanta anys el passat mes d’agost i després de rebre moltes felicitacions dels amics i amigues de la xarxa social Facebook, vaig decidir donar les gràcies col•lectivament a través d’un escrit al blog : http://marticarreras.blogspot.com, en què deia que vuitanta ja són molts anys i, a més a més, havent patit un infart de miocardi abans de complir-ne quaranta-dos i una depressió nerviosa l’any següent, que, gràcies a les atencions dels metges, en primer lloc del doctor Joan Forment Soler i més tard de la psicòloga Blanca-Rosa Serra Rosa, vaig poder superar satisfactòriament.
També deia als meus amics i amigues que si en aquell moment m’haguessin donat per signar un document per assegurar-me arribar als setanta anys, segurament l’hauria signat, i hauria fet un mal negoci ja que faria deu anys que no hi seria, precisament els deu anys que he col•laborat activament en les entitats de suport a les persones grans, cosa que m’ha proporcionat tantes satisfaccions i en les quals he aconseguit un gran nombre d’amistats, aquestes no virtuals, sinó personals.
Per animar les persones que pateixen trastorns de salut, els encoratjava a creure els consells i les recomanacions dels metges i, pel que fa a les malalties cardíaques, tenir cura de l’alimentació, és a dir del menjar i el beure. Tenim al nostre país, a Catalunya i a Espanya, molts bons metges i una sanitat, en general, que no té gaire res a envejar a la d’altres llocs, fins i tot els més desenvolupats del món.
Recordo que l’operació a cor obert a que em vaig sotmetre l’any 2007 (trenta-dos anys després de l’infart) realitzada per metges de la unitat de cirurgia cardíaca de l’Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta, a qui agreixo la seva professionalitat, a mitjan anys setanta, només és feia en comptagotes en algun hospital de Barcelona, i si volies tenir més seguretat havies d’anar als EUA, per exemple, a Chicago, on va anar un figuerenc, a hores d’ara encara ple de vida; o bé si la disponibilitat econòmica era més minsa podies anar a França, concretament a Montpeller. Ara aquestes operacions es fan per la Seguretat Social, a quatre passes de casa, i sense pagar.
A vegades penso que no ens adonem que vivim en un costat de món privilegiat i tenim tendència a menysprear tot el que és autòcton i creure que el que és de fora és millor.
Abans que algú em pugui criticar aquest punt de vista i em refregui les deficiències del nostre sistema sanitari, m’afanyo a dir que sóc conscient de les mancances i retallades actuals, que segurament han fet baixar uns graons la qualitat del servei, encara que penso que en les malalties greus continuem estant ben atesos.
I, a més a més, si es fixen en el títol d’aquests escrits, veuran que he decidit veure sempre el costat bo de les coses, procurant, naturalment, no fer gaire demagògia.
Les persones grans, comptant per grans els que ja sobrepassem els quatre vints, que diuen els francesos, necessitem estímuls per anar tirant endavant. Ja sé que generalitzar és fàcil, i a més equivocat, però amb el cor a la mà, si ens parem a pensar com vivia la gent gran, trenta, quaranta o cinquanta anys enrere, la comparació no té color. Amb totes les excepcions, que sé que hi són.
El tema sanitari sempre és cabdal per a tothom, però molt més per a les persones grans. En anar fent anys, tenim tendència a la multipatologia; és a dir, a patir diverses malalties alhora, i la feina dels metges és posar-hi remei amb medicaments que en curin unes sense agreujar les altres. Un consell ben fàcil de seguir és evitar la deshidratació. Beure aigua és importantíssim per a tot l’organisme. Fa uns mesos m’explicava l’amic Xavier Vicens que ha pogut constatar que a l’estiu, a la segona setmana de calor forta, augmenten considerablement els decessos de persones grans per l’agreujament de les patologies a causa de la manca d’hidratació adequada. Ull, doncs!
Amigues i amics, escric aquest article a finals del calorós mes d’agost, perquè surti publicat a primers de novembre. Sóc fidel seguidor de la dita “ el que puguis fer avui no ho deixis per demà”. Què hi farem! dèries de gent gran!
Salut i fins al proper mes que ja serem a Nadal. El temps vola, no?
Martí Carreras Ginjaume
President de l’Associació Cultural Gent Gran de l’Alt Empordà
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada