Comentari Politnómic (político - económic)

AVUI, “SENSE DESTÍ”                                                                                              Setmana  47

Fa quinze dies l’articulista de La Vanguardia Antoni Puigverd, va recomanar un llibre que es titula Sense destí, escrit per Imre Kertész, Premi Nobel de Literatura 2002. L’he llegit aquest cap de setmana i m’ha impressionat. El tema per a mi ja era conegut, però la manera d’explicar-ho és, sobretot,  per poder gaudir de gran literatura. Narra la història de l’any i mig de la vida d’un adolescent hongarès i jueu en diversos camps de concentració nazis i ens fa veure la realitat punyent dels camps  d’extermini i els seus efectes més perversos: els que confonen la justícia i humiliació arbitrària i la quotidianitat més inhumana amb una forma aberrant de felicitat.

Ja l’altra setmana em va commoure el llibre d’en Lluís Llach, Memòria d’uns ulls pintats on s’explica la història de dos nois i dues noies nascuts a Barcelona l’any 1920. Els nois van ser cridats a files per a anar a la guerra l’any 1938. Un d’ells se’n va salvar, ja que patia problemes a la vista. Malgrat això,va haver d’incorporar-se al servei militar, una vegada acabada la guerra i va ser destinat a un escamot d’afusellament.Es va veure  obligat a disparar a matar sobre persones que coneixia i que eren de la seva mateixa ideologia, fet que li provocà un daltabaix al cervell que li va durar fins a la seva mort.

Aquestes dues lectures em van fer pensar en els joves d’ara, desencisats i avorrits per la manca de sortida laboral, malgrat tenir estudis, i amb un futur gens afalagador. Però veient com ho varen passar els joves de dues o tres generacions enrere, penso que es poden adonar que encara va ser molt i molt pitjor. Aquella dita de que “qualsevol temps passat va ser millor”, no s’aguanta per enlloc. Ara els temps són difícils, però encara no hem arribat, i espero que no hi arribem mai, a situacions extremes. Cal confiar que, desprès de les tempestes, tornarà a lluir el sol.