Fulla de Figuera de Plata de la Ciutat de Figueres

PARLAMENT EL DIA DE LLIURAMENT DE LA FULLA DE FIGUERA DE PLATA

TEATRE MUNICIPAL EL JARDÍ       14 D’OCTUBRE DE 2012
Senyor alcalde, senyores regidores, senyors regidors, senyor Amorós, senyor Màrquez, esportistes olímpics, senyores i senyors.

Estic molt content de rebre aquesta distinció que ve de la ciutat on vaig néixer, on he viscut sempre, llevat d’uns pocs mesos d'exili, els anys 1938  i 1939, i on probablement moriré. Per tant, moltes gràcies a l’Ajuntament i sobretot el meu agraïment a l’Associació de Veïns Enric Morera, que va fer la proposta, i a totes les persones que amb  la seva signatura la varen avalar.

Com que aquesta distinció m’ha estat atorgada en base a uns suposats mèrits relacionats amb l’atenció a la gent gran, m’agradaria dir, emulant el mestre Joaquim Maria Puyal,  el dia que el varen escollir  català de l’any, que ja sé que no sóc jo la persona idònia per rebre aquesta distinció, que hi ha moltes altres persones a la ciutat que tenen mèrits suficients per rebre-la, sobretot aquelles que dediquen el seu temps a ajudar en el dia a dia  les persones grans que no poden valer-se per si mateixes i ho fan tant a les seves llars com als centres assistencials que tenim la sort de tenir a casa nostra. Aquestes són les persones que han de merèixer el nostre reconeixement i estima. Per tant, jo prenc la  distinció en nom de totes elles i també en nom dels meus companys i companyes del Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres i del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, ja que sense la seva indispensable col•laboració ben poca cosa hauria pogut fer.

Abans d’acabar permetin-me que dediqui aquest guardó a la memòria de dues persones. Una, el meu besavi, l’exalcalde de Figueres, Martí Carreras Rebujent, que entre regidor i alcalde va esmerçar gairebé vint anys de la seva vida, no gaire llarga ja que va morir als seixanta-quatre anys,  al servei dels figuerencs i figuerenques, i que vint-i-vuit anys abans  que fos oficial a l’Estat espanyol, va proposar i va aconseguir que s’aprovés  la jornada laboral de vuit hores per als treballadors de l’Ajuntament. L’altra, al meu mestre, el senyor Josep Pey i Calvet, mort també jove, als cinquanta-set  anys, que en una època difícil, molt difícil, potser tant o més que l’actual, els anys quaranta, va saber imbuir-nos el sentit de la responsabilitat, el respecte per les idees i les opinions de les altres persones i ens va encoratjar  que quan fóssim grans, féssim la feina que féssim, per modesta que fos, la féssim sempre  de la millor manera possible.

Molt bona tarda i moltes gràcies a tothom.