Fa uns pocs mesos en el mercat de llibres vells del tercer dissabte de mes, a la Rambla, vaig trobar un llibre que em va cridar l’atenció. El seu títol: Les Gràcies de l’Empordà, original de Pere Coromines (1870-1939) escriptor i home públic , que va destacar com a assagista i novel•lista i va ocupar llocs de responsabilitat dins del camp de la política cultural de Catalunya. L’edició és de l’any 1994 i és facsímil de la primera (1919), ve enriquida per quatre dibuixos de la primera època de Salvador Dalí (1922), inèdits fins el moment i realitzats per encàrrec exprés de l’autor.
Les Gràcies de l’Empordà són 32, i com que la seva lectura m’ha proporcionat unes molt bones estones, he decidit publicar-ne una cada setmana en el blog. Utilitzaré el mateix català que es feia servir en aquells temps i, per tant, no us estranyeu de veure-hi faltes d’ortografia, si comparem amb el català normalitzat.
Espero que gaudiu de les Gràcies com ho fet jo mateix. L’Empordà al què es refereix el Sr. Coromines és l’Alt Empordà. El seu pare va néixer a Biure, d’on va marxar ben jove cap a França i més tard cap a Barcelona, i es va casar amb una dona del seu poble.
També en Pere Coromines, per coses de la política, es va haver d’exiliar a França i en tornar va passar una llarga temporada en terres empordaneses
Així, doncs, durant més de mig any, (trenta dues setmanes), els articles dels dilluns parlaran de l’Alt Empordà i de com el veia un escriptor a començament del segle XX. Si alguna setmana succeís quelcom prou important ho comentaríem i aquella setmana publicaríem dos articles. Desitjo que us agradin les gràcies empordaneses!
dilluns, 28 de novembre del 2011
dilluns, 21 de novembre del 2011
L'EDAT NO COMPTE!....O SI?
Setmana 47 CRISI (II)
Comentàvem la setmana passada que la cosa va per llarg. Ens haurem d’habituar, doncs, a viure tots plegats més modestament, i fer el que els avis deien: no estirar més el braç que la màniga. Fa uns dies, en la tertúlia de Catalunya Ràdio, l’escriptor Antoni Puigverd mantenia la tesi que tots plegats havíem pecat d’un excés d’optimisme. Bé, ser optimista és quelcom que sempre ens han recomanat per aconseguir un major benestar general de les persones.
Però, si el que volia dir el Sr. Puigverd és que un excés d’optimisme ens allunya de la realitat, és probable que sigui veritat. A vegades dient que tot va bé i que no cal amoïnar-se es tendeix a amagar al cap sota l’ala i anar passant.
Alguns comentaristes no s’amaguen de dir que la generació actual de polítics és de les més mediocres en molts anys, salvat honroses excepcions, que són les que confirmen la regla. Recordo que en una reunió amb persones de l’anomena’t tercer sector, en què també hi participava l’alcalde de Figueres, Sr. Santi Vila, farà més o menys un any i mig, vaig dir exactament el mateix, fent-ho extensiu al món, i no en vaig sortir gaire ben parat. Però es veu que no sóc l’únic que ho penso. Encara que també penso que, en general, els polítics reflecteixen el nivell global del conjunt del país
I això fa pensar. En les actuals circumstàncies necessitem gent amb noves idees que ens portin pel camí de sortida d’aquest gran embolic en què estem immersos. Els trobarem?
-----------------------------------
Comentàvem la setmana passada que la cosa va per llarg. Ens haurem d’habituar, doncs, a viure tots plegats més modestament, i fer el que els avis deien: no estirar més el braç que la màniga. Fa uns dies, en la tertúlia de Catalunya Ràdio, l’escriptor Antoni Puigverd mantenia la tesi que tots plegats havíem pecat d’un excés d’optimisme. Bé, ser optimista és quelcom que sempre ens han recomanat per aconseguir un major benestar general de les persones.
Però, si el que volia dir el Sr. Puigverd és que un excés d’optimisme ens allunya de la realitat, és probable que sigui veritat. A vegades dient que tot va bé i que no cal amoïnar-se es tendeix a amagar al cap sota l’ala i anar passant.
Alguns comentaristes no s’amaguen de dir que la generació actual de polítics és de les més mediocres en molts anys, salvat honroses excepcions, que són les que confirmen la regla. Recordo que en una reunió amb persones de l’anomena’t tercer sector, en què també hi participava l’alcalde de Figueres, Sr. Santi Vila, farà més o menys un any i mig, vaig dir exactament el mateix, fent-ho extensiu al món, i no en vaig sortir gaire ben parat. Però es veu que no sóc l’únic que ho penso. Encara que també penso que, en general, els polítics reflecteixen el nivell global del conjunt del país
I això fa pensar. En les actuals circumstàncies necessitem gent amb noves idees que ens portin pel camí de sortida d’aquest gran embolic en què estem immersos. Els trobarem?
-----------------------------------
dilluns, 14 de novembre del 2011
L'EDAT NO COMPTE!....O SI?
Setmana 46 CRISI (I)
Aquests els numerarem perquè sembla que tot això va per llarg. Veus molt autoritzades com ara la del catedràtic de la Universitat Ramon Llull, Santiago Niño-Becerra, que participa a les tertúlies de Catalunya Ràdio i autor de diversos llibres, l’últim dels qual és "Màs allà del CRASH Apuntes para una crisis" ho manifesten explícitament.
Mentre tots pensàvem que ja portàvem més de quatre anys, des de finals de 2007 quan varen començar els problemes de les “subprimes”, resulta que fins mitjans el 2010 estàvem en plena precrisi. Per tant, paciència i barrejar que vénen temps molt més durs. Tret que el probable canvi de Govern de diumenge vinent faci el miracle de fér veure les coses molt diferent de com les veiem ara mateix.
El mencionat professor en el programa “8 al dia” de 8tv, conduit pel periodista Josep Cuní, del dia 2 de novembre, s’inclinava obertament per un Govern de concertació nacional entre els dos principals partits de l’Estat – en que s’hi podrien afegir els altres que ho volguessin -, va dir, i més encara que fos un Govern de tecnòcrates en lloc de polítics. Aquí sí que hi ha un matís important que podríem intentar treballar en futurs comentaris.
Les xifres de persones a l’atur, que aquests primers mesos de tardor han anat en augment, i que sembla que no tenen aturador, són un cercle viciós que aboca cada vegada més persones a la desesperança i fa créixer l’estat de pessimisme generalitzat. Continuarem parlant-ne o, més ben dit, escrivint-ne.
Aquests els numerarem perquè sembla que tot això va per llarg. Veus molt autoritzades com ara la del catedràtic de la Universitat Ramon Llull, Santiago Niño-Becerra, que participa a les tertúlies de Catalunya Ràdio i autor de diversos llibres, l’últim dels qual és "Màs allà del CRASH Apuntes para una crisis" ho manifesten explícitament.
Mentre tots pensàvem que ja portàvem més de quatre anys, des de finals de 2007 quan varen començar els problemes de les “subprimes”, resulta que fins mitjans el 2010 estàvem en plena precrisi. Per tant, paciència i barrejar que vénen temps molt més durs. Tret que el probable canvi de Govern de diumenge vinent faci el miracle de fér veure les coses molt diferent de com les veiem ara mateix.
El mencionat professor en el programa “8 al dia” de 8tv, conduit pel periodista Josep Cuní, del dia 2 de novembre, s’inclinava obertament per un Govern de concertació nacional entre els dos principals partits de l’Estat – en que s’hi podrien afegir els altres que ho volguessin -, va dir, i més encara que fos un Govern de tecnòcrates en lloc de polítics. Aquí sí que hi ha un matís important que podríem intentar treballar en futurs comentaris.
Les xifres de persones a l’atur, que aquests primers mesos de tardor han anat en augment, i que sembla que no tenen aturador, són un cercle viciós que aboca cada vegada més persones a la desesperança i fa créixer l’estat de pessimisme generalitzat. Continuarem parlant-ne o, més ben dit, escrivint-ne.
dimarts, 8 de novembre del 2011
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al setmanari Empordà el 8 de novembre del 2011
INDIGNACIÓ? ... I TANT!
He deixat passar uns quants mesos des que la paraula indignats o indignació va inundar les planes dels mitjans de comunicació com feia temps que no passava. No sé si l’autor del llibret Indigneu-vos, que sembla que ha estat el detonant que ha fet esclatar l’espoleta del malestar que anava fent la “xup xup”, havia pensat en les repercussions, moltes positives, i algunes de negatives, de la sortida al carrer de milers de persones, la seva majoria joves, per mostrar el seu desengany per la situació dels mercats de treball, econòmics, financers i el quasi caos, incertesa, por a no tenir futur, malgrat ser la generació amb més estudis universitaris de tota la història.
És bo que les persones es manifestin per expressar el seu descontentament i que ho facin de manera correcta, sense insults, amenaces i coaccions, com va passar el 15 de juny a Barcelona, quan gent, vull pensar que incontrolada, varen actuar violentament intentant impedir que els diputats del Parlament de Catalunya entressin per treballar en la sessió de debat dels pressupostos de la Generalitat. Sóc totalment contrari a les amenaces i la violència de tota mena. Estic a la vora de complir vuitanta anys i, per tant, vaig viure aquell temps ignominiós de la postguerra civil espanyola en que era preceptiu anar amb la boca tancada, no per por dels refredats, sinó per les conseqüències que podia tenir qualsevol manifestació, no només perquè pogués ser contraria als interessos del règim existent, sinó perquè simplement que no fos favorable. Per això em va agafar un cal fred i un malestar anguniós veient les imatges en què l’alcalde de Figueres, persona totalment dialogant amb tothom i de tarannà pacífic, intentava arribar al seu lloc de treball i no podia fer-ho normalment. I com ell altres diputats i diputades. Vergonyós en grau superlatiu.
Una vegada dit tot això, també m’agradaria dir que ja seria hora que els politics escoltessin més el que la gent del poble reclama. Que no fessin més el sord. En aquest temps de vaques magres, seria bo que tothom s’estrenyés el cinturó de veritat. És normal que els polítics cobrin pel seu treball, perquè en cas contrari només els rics és dedicarien a la política, però que ho facin d’acord amb les retribucions del mercat laboral. No es tolerable que hi hagi càrrecs amb retribucions brutes de molts milers d’euros anuals, com ara .els sous dels principals càrrecs de les diputacions, que penso que els hauria de fer mal el cor. Moralment no es poden queixar quan la ciutadania els gira la cara en les eleccions. Jo prou intento convèncer la gent que no tots els politics són iguals, però davant de les evidències he de claudicar.
I que no em diguin que estalviar en sous és la xocolata del lloro. I tampoc que cobren sous per sota del que estableixen les associacions municipalistes, com la Federació de Municipis de Catalunya o l’Associació Catalana de Municipis. Quines persones integren aquests organismes? No és allò de “yo me lo guiso, yo me como, como Juan Palomo?” Voleu dir que no és una altra ensarronada per col•locar més gent del grup que mana? Els estranya que cada dia el malestar sigui més profund?.Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions, Conselleries, Delegacions del Govern Central. No és excessiva tanta burocratització?.Ah, i a Barcelona, encara una més:l’Àrea Metropolitana!
Les persones grans que vàrem viure el llarg túnel de l’anterior règim teníem l’esperança que amb l’arribada de la democràcia les coses serien més justes. I és veritat que sí que ho són. Però en una mesura que no és satisfactòria de bon tros. I les coses es van eternitzant. Tant, que ha arribat un moment en què alguns nostàlgics de temps passats, amb la rialleta sota el nas, diuen “no volíeu democràcia, doncs ja la teniu”.
No és hora ja de tenir una llei electoral? Fa més de trenta anys de l’aprovació de la Constitució i de l’Estatut. Hem hagut de tenir paciència perquè el període de la transició va ser extremadament perillós. I als joves que pensen que no es varen fer les coses ben fetes els he de dir que rumien el que va passar al 23F del 1981. Com penseu que haguessin reaccionat els poders fàctics un parell d’anys abans? Però ara no hi ha excuses. Les Forces Armades ja fa anys que han assumit el seu paper i penso que l’exerceixen molt correctament..
És hora, doncs, que qui pot fer-ho actuï d’una vegada escoltant el malestar latent i que no actuï d’esquena al poble. Que demostrin, amb fets, no amb paraules, que treballen pel poble. Que es posin al seu nivell. Amb les remuneracions també!. Ja saben allò de la dona del Cèsar, no només ha de ser honrada, sinó que ha de semblar-ho!
En cas contrari, cada dia que passi, el malestar serà més patent i els grups de protesta aniran en augment. Fins a on? Llegim La Matemàtica de la Història d’Alexandre Deulofeu i aviat sortirem de dubtes.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya.
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
He deixat passar uns quants mesos des que la paraula indignats o indignació va inundar les planes dels mitjans de comunicació com feia temps que no passava. No sé si l’autor del llibret Indigneu-vos, que sembla que ha estat el detonant que ha fet esclatar l’espoleta del malestar que anava fent la “xup xup”, havia pensat en les repercussions, moltes positives, i algunes de negatives, de la sortida al carrer de milers de persones, la seva majoria joves, per mostrar el seu desengany per la situació dels mercats de treball, econòmics, financers i el quasi caos, incertesa, por a no tenir futur, malgrat ser la generació amb més estudis universitaris de tota la història.
És bo que les persones es manifestin per expressar el seu descontentament i que ho facin de manera correcta, sense insults, amenaces i coaccions, com va passar el 15 de juny a Barcelona, quan gent, vull pensar que incontrolada, varen actuar violentament intentant impedir que els diputats del Parlament de Catalunya entressin per treballar en la sessió de debat dels pressupostos de la Generalitat. Sóc totalment contrari a les amenaces i la violència de tota mena. Estic a la vora de complir vuitanta anys i, per tant, vaig viure aquell temps ignominiós de la postguerra civil espanyola en que era preceptiu anar amb la boca tancada, no per por dels refredats, sinó per les conseqüències que podia tenir qualsevol manifestació, no només perquè pogués ser contraria als interessos del règim existent, sinó perquè simplement que no fos favorable. Per això em va agafar un cal fred i un malestar anguniós veient les imatges en què l’alcalde de Figueres, persona totalment dialogant amb tothom i de tarannà pacífic, intentava arribar al seu lloc de treball i no podia fer-ho normalment. I com ell altres diputats i diputades. Vergonyós en grau superlatiu.
Una vegada dit tot això, també m’agradaria dir que ja seria hora que els politics escoltessin més el que la gent del poble reclama. Que no fessin més el sord. En aquest temps de vaques magres, seria bo que tothom s’estrenyés el cinturó de veritat. És normal que els polítics cobrin pel seu treball, perquè en cas contrari només els rics és dedicarien a la política, però que ho facin d’acord amb les retribucions del mercat laboral. No es tolerable que hi hagi càrrecs amb retribucions brutes de molts milers d’euros anuals, com ara .els sous dels principals càrrecs de les diputacions, que penso que els hauria de fer mal el cor. Moralment no es poden queixar quan la ciutadania els gira la cara en les eleccions. Jo prou intento convèncer la gent que no tots els politics són iguals, però davant de les evidències he de claudicar.
I que no em diguin que estalviar en sous és la xocolata del lloro. I tampoc que cobren sous per sota del que estableixen les associacions municipalistes, com la Federació de Municipis de Catalunya o l’Associació Catalana de Municipis. Quines persones integren aquests organismes? No és allò de “yo me lo guiso, yo me como, como Juan Palomo?” Voleu dir que no és una altra ensarronada per col•locar més gent del grup que mana? Els estranya que cada dia el malestar sigui més profund?.Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions, Conselleries, Delegacions del Govern Central. No és excessiva tanta burocratització?.Ah, i a Barcelona, encara una més:l’Àrea Metropolitana!
Les persones grans que vàrem viure el llarg túnel de l’anterior règim teníem l’esperança que amb l’arribada de la democràcia les coses serien més justes. I és veritat que sí que ho són. Però en una mesura que no és satisfactòria de bon tros. I les coses es van eternitzant. Tant, que ha arribat un moment en què alguns nostàlgics de temps passats, amb la rialleta sota el nas, diuen “no volíeu democràcia, doncs ja la teniu”.
No és hora ja de tenir una llei electoral? Fa més de trenta anys de l’aprovació de la Constitució i de l’Estatut. Hem hagut de tenir paciència perquè el període de la transició va ser extremadament perillós. I als joves que pensen que no es varen fer les coses ben fetes els he de dir que rumien el que va passar al 23F del 1981. Com penseu que haguessin reaccionat els poders fàctics un parell d’anys abans? Però ara no hi ha excuses. Les Forces Armades ja fa anys que han assumit el seu paper i penso que l’exerceixen molt correctament..
És hora, doncs, que qui pot fer-ho actuï d’una vegada escoltant el malestar latent i que no actuï d’esquena al poble. Que demostrin, amb fets, no amb paraules, que treballen pel poble. Que es posin al seu nivell. Amb les remuneracions també!. Ja saben allò de la dona del Cèsar, no només ha de ser honrada, sinó que ha de semblar-ho!
En cas contrari, cada dia que passi, el malestar serà més patent i els grups de protesta aniran en augment. Fins a on? Llegim La Matemàtica de la Història d’Alexandre Deulofeu i aviat sortirem de dubtes.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya.
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dilluns, 7 de novembre del 2011
L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 45 ETA
El comunicat de l’organització ETA fet públic el dia 20 d’octubre deia que abandonava definitivament la seva activitat armada i demanava un diàleg, sense condicions prèvies, amb els governs d’Espanya i França. Segurament és una de les notícies més importants dels darrers 43 anys, comparable al canvi del règim franquista a la monarquia parlamentària.
Recordem que va ser l’any 1968 quan va morir assassinat el guàrdia civil José Pardines en la primera acció violenta del grup basc.
Com a mínim hi ha dues generacions d’espanyols que han viscut sempre amb aquesta amenaça latent, ja que com sabem els atemptats no han estat només al País Basc sinó a tota la geografia espanyola. No oblidem Barcelona, Vic, Roses, i altres poblacions d’arreu.
Aquest comunicat tan important no significa la desaparició de la banda i la solució total del conflicte; però, sí que és el pas previ per arribar-hi. Caldrà estar a l’aguait de les converses entre les parts, que poden durar anys. Seria maco que en els tres o quatre anys que encara ens queden de crisi econòmica es pogués arribar a una solució definitiva, sense massa traumatismes entre les parts implicades. Segurament que moltes persones donarien per bons aquests anys de penúries i retallades i que passessin a la historia per ser els anys de l’eradicació del terrorisme.
Tan de bo sigui així! Salut!
Recordem que va ser l’any 1968 quan va morir assassinat el guàrdia civil José Pardines en la primera acció violenta del grup basc.
Com a mínim hi ha dues generacions d’espanyols que han viscut sempre amb aquesta amenaça latent, ja que com sabem els atemptats no han estat només al País Basc sinó a tota la geografia espanyola. No oblidem Barcelona, Vic, Roses, i altres poblacions d’arreu.
Aquest comunicat tan important no significa la desaparició de la banda i la solució total del conflicte; però, sí que és el pas previ per arribar-hi. Caldrà estar a l’aguait de les converses entre les parts, que poden durar anys. Seria maco que en els tres o quatre anys que encara ens queden de crisi econòmica es pogués arribar a una solució definitiva, sense massa traumatismes entre les parts implicades. Segurament que moltes persones donarien per bons aquests anys de penúries i retallades i que passessin a la historia per ser els anys de l’eradicació del terrorisme.
Tan de bo sigui així! Salut!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
