Butlletí del Foment de la Sardana - Maig 2010

EL MÚSIC PEP VENTURA

L’any després que Figueres fos capital de la cultura catalana, en què les sardanes i els submarins van ser els eixos vertebradors de la sèrie d’actes de tota mena organitzats per aquest esdeveniment, pensem quines coses hem après. Aquí ens interessa sobre manera el tema de les sardanes i del seu renovador Josep Ventura Casas, anomenat en Pep de la tenora.

La primera sorpresa que vaig tenir va ser en anar a escoltar, dintre del cicle de conferències de l’Atenea del Casino Menestral, la magistral dissertació que el dia 8 de maig de 2009 va fer la historiadora, musicòloga i tenora de la cobla Vila d’Olesa, Anna Costal i Fornells, i que més endavant vaig poder llegir a la revista Catalunya Música dels mesos de juliol i agost del 2008, números 285 i 286, i que va ser titulada “Les sardanes proscrites de Pep Ventura”.

L’Anna Costal explica molt bé que “la sardana llarga empordanesa de mitjan del segle XIX no era una dansa tradicional, ni tenia orígens en la Grècia clàssica, ni era higiènica ni moral¸i els que la ballaven mai s’havien plantejat si anava bé per desenvolupar “ las carns dels membres inferiors del cos humà o si contribuïa en gran manera a la assimilació de las substancias alimentosas” Afirmacions, aquestes fetes en lletra negreta, que es troben al llibre Explicació del ball de les Sardanas, original de Lluís Romagueras i publicat l’any 1890, segons ens documenta l’Anna Costal.

Continua dient: ” De bon començament la sardana llarga va néixer com un ball de moda més – al costat dels valsos, les polques i els rigodons –i a poc a poc esdevingué, en l’imaginari dels joves republicans federals, un símbol de llibertat i de canvis polítics i socials. Esqueixà les velles estructures de l’Antic Règim i s’imposà al contrapàs i als privilegis de l’Església i de l’aristocràcia” i “a determinades viles empordaneses s’arribaven a celebrar festes majors dividides entre republicans vindicant la sardana i els carlins oposant-s’hi.”

Ens explica més endavant que en Pep Ventura va ser l’autor d’innumerables sardanes que van restar ocultes, és a dir, proscrites, a causa del seu caire bèl•lic, amb arranjaments perquè es poguessin sentir els trets i les canonades i també la simulació de bandes militars. Sardanes llargues amb melodies revolucionaries, himnes republicans i fragments de sarsueles crítiques amb els governs d’Isabel II i Amadeu de Savoia. Durant la revolució anomenada la Gloriosa (1868) les sardanes es transformaven en elements de propaganda federal.

No hem d’oblidar que en aquells temps la sardana només es ballava a l’Empordà i que, continua dient l’Anna, “en el procés d’expansió de la sardana arreu de Catalunya, a principis del segle XX, Pep Ventura fou popularitzat com el Pare de la Sardana, tot multiplicant-se ràpidament les publicacions i biografies sobre la seva vida i la seva obra. Però, ai las! Què podien fer els historiadors i els polítics amb les seves sardanes hostils i contràries al nou discurs?. Com amagar les sardanes a la moda, bèl•liques o amb continguts polítics? Van haver d’inventar-se un argument creïble i en trobaren un de perfecte: el músic de Figueres hauria comès “errors de joventut.”

Va ser el figuerenc Josep Pous i Pagès que ho va escriure al pròleg de la primera edició de la sardana Per tu ploro, l’any 1906 :“ De bell començament el músic empordanès pagà també tribut a la xabacaneria de l’època, posant en ritme de sardana els motius dels operistes italians més a la moda. I ¿com havia de lliurar-se’n, pobre músic isolat en un recó del món, de retre homenatge a lo que era tingut per indiscutiblement superior, en opinió de les persones enlletrades”.?

L’Anna Costal rebat les opinions de Pous i Pagès i comenta: “No vivia en cap recó del món, sinó a la capital federal de Catalunya i de tot l’Estat, per on passaven companyes d’òpera i sarsuela amb les últimes novetats líriques. Més enllà del seu valor musical, les sardanes sobre temes d’òpera i sarsuela de Pep Ventura, encara avui proscrites i oblidades, aporten una informació inèdita de la història política del nostre país.”

També vaig visitar dues vegades l’exposició “Pep Ventura abans del mite: “Quan la sardana era un ball de moda” que l’Ajuntament de Figueres i el Consorci del Museu de l’Empordà van organitzar al museu indicat, que va ser inaugurada el dia 1 d’agost i clausurada el dia 1 de novembre. La primera vegada, el dia de la inauguració, va consistir a escoltar els parlaments de rigor de les autoritats i la comissària, que no era altra que l’Anna Costal, i les explicacions pertinents. La segona, vaig assitir a una visita guiada per la comissària. Érem una dotzena mal comptada de persones, crec que totes interessades en el tema de l’exposició i en les sardanes en general. L’entusiasme i el coneixement del tema per part de l’Anna Costal em va impressionar. Es veu que ho viu i ho sap transmetre. Com a anècdota vull explicar que, abans de començar la visita, li vaig preguntar quina era la durada, ja que tenia uns encàrrecs per fer, i va dir-me: “uns quaranta minuts.” Doncs la visita va ser tan exhaustiva i completa que va durar una hora i mitja, i com que el tema, per a mi, era tant interessant vaig haver d’ajornar les altres coses.

No ho dic en so de crítica, sinó al contrari, ho faig per demostrar l’interès de la comissària per transmetre els seus coneixements sobre la vida i miracles d’un geni com en Pep Ventura, que va estar molt més implicat en els fets polítics i socials del temps en que li va tocar viure. Un home que ens havien pintat com una persona de pocs coneixements i que en canvi descobrim que posseïa una cultura força àmplia si tenim en compte l’època de què parlem.

En aquesta exposició ens vam assabentar que en el padró d’habitants de Figueres de l’any 1890, en José Ventura Casas hi constava amb l’ofici de músic. Era normal que en aquells temps els músics tinguessin un altre ofici, com ara teixidors, adobers, fusters, etc. En Pep, a més de músic, figurava com a sastre, que era l’ofici del seu sogre amb el qual col•laborava. També hi vàrem veure un escrit del diari El Ampordanès de l’any 1862 en què s’explicava l’homenatge que s’havia fet a en Narcís Monturiol i en què en Pep Ventura va tenir un paper preponderant. Va ser, en concret, el dia 26 de febrer de 1862, al Teatre Municipal. En Pep va interpretar “Fantasia de Tenor”, i els cors van interpretar “Brindis al Inventor del Ictineo”, amb lletra del senyor de Masdevall i música del senyor Ventura (transcripció literal i traduïda del castellà). Segons el diari va ser un èxit aclaparador. Com a anècdota direm que l’entrada costava 2 rals i que en el programa hi deia que “no es passaria la safata”.

Mira per on, doncs, ens assabentem que la sardana llarga, en els seus començaments, no va ser un ball de germanor, sinó més aviat un ball reivindicatiu amb fortes connotacions politiques i sobretot socials. L’Empordà en va ser la seva difusora arreu del territori català i podem dir que amb el temps ha passat a ser, encara que no reconeguda oficialment, la dansa nacional d’aquest país, petit i dissortat, amb paraules del poeta Salvador Espriu, on sovint es barregen.el seny i la rauxa, clara mostra de la forta ambivalència del caràcter català, que vol i dol.

En tot cas, les sardanes, en el moment actual, són ballades majoritàriament per persones grans que intenten transmetre a les noves generacions, no sé si amb encert, els valors tradicionals del companyerisme, l’amistat, i sobretot el sentiment de pàtria que ha viscut massa temps amagat o ocult, a causa de les circumstàncies històriques viscudes el segle passat. Hora seria ja de replantejar amb decisió el futur de la nostra dansa.

Martí Carreras i Ginjaume
Soci del Foment de la Sardana Pep Ventura de Figueres