65...67...69?...
Pot semblar un número de telèfon al qual manca el prefix. No ho és. Són els nombres de les diferents edats que el Govern de l’Estat ens ofereix sobre la jubilació, que actualment està establerta en el primer nombre: el 65. El segon, 67, és l’edat proposada aquest any i el tercer, el 69, és la que proposarà d’aquí uns anys el Govern de torn. Aquest o un altre de més elevat. Vés a saber.
Penso que és més important donar feina a les persones joves que no pas que a les que han treballat força anys se’ls obligui a fer-ho un parell d’anys més.
Des de mitjan gener que s’està debatent, en la comissió permanent del Pacte de Toledo, aquesta i d’altres reformes del sistema actual de pensions en un context generalitzat de forta crisi econòmica. I què és el que urgeix tant perquè es facin les reformes adequades? Doncs la por que en un temps relativament curt el sistema no pugui fer-se càrrec del pagament de les pensions a les persones jubilades, potser sobre els anys trenta de l’actual segle XXI. Més o menys d’aquí a vint o vint-i-cinc anys.
En el sistema espanyol de pensions, que està basat en el repartiment, les quotes que paguen les persones en actiu serveix per satisfer els pagaments de les persones jubilades. Durant molt anys, fins que es va explicar, la majoria estàvem convençuts que ens pagàvem durant els anys en actiu la nostra jubilació. Res menys cert. Aquest seria el sistema emprat en uns pocs països, crec que actualment només a Xile, anomenat sistema de capitalització.
Interessa ressaltar dos punts molt importants:
1.- L’imparable allargament de la vida i, per tant, d’anys en què es cobra la jubilació
2.- La precarietat de l’ocupació, que dificulta una plena cotització i, en conseqüència,
disminueix els ingressos de la Seguretat Social.
Fins aquí les coses semblen clares. Si s’han de pagar més persones durant més anys i els ingressos són menors, els números no poden lligar.
Però hi ha una altra qüestió important: Amb les cotitzacions a la Seguretat Social, no només es paguen les pensions. La caixa de la Seguretat Social suporta càrregues que haurien de ser finançades des de la fiscalitat general, tal com recomana el Pacte de Toledo de l’any 1995 i la seva revisió del 2003. Com, per exemple, les bonificacions i reduccions pel foment de l’ocupació de les persones en atur i el finançament dels complements a mínims de les pensions, que, tot plegat, va suposar una despesa d’aproximadament deu mil milions d’euros (10.000.000.000) per a l’any 2009. Xifra important que qui vulgui pot traduir a pessetes, cosa que jo no faig per por de marejar-me.
Per tant, és indubtable que alguna cosa caldrà fer. Però hem d’evitar mesures que perjudiquin al menys possible els mateixos de sempre. És a dir, els treballadors. L’anomenat Estat del Benestar consisteix també a tenir una jubilació digna i sense massa entrebancs. I no tothom pot dir-ho quan hi continuen havent pensions misèrrimes que no donen per satisfer les despeses més elementals.
Naturalment que, per alguns, sí que estem en un Estat del Benestar complet. No vull acabar aquesta petita aportació sobre el debat de les pensions sense mencionar el rebuig que provoca en tots els segments de població implicats en la lluita contra la pobresa i la marginació, veure com determinats dirigents de grans empreses financeres no dubten a apujar-se els seus emoluments i les seves primes de jubilació fins a xifres escandaloses, quan aquestes empreses han estat part implicada en l’enorme desgavell econòmic que ha desballestat el món sencer. Són les mateixes persones i institucions que quan se’ls demana opinió sobre la forma de reglamentar les jubilacions futures no dubten a afirmar que cal endurir les condicions per tenir accés a una jubilació pública, augmentant els anys de cotització i l’edat per començar a percebre-la. Segurament practiquen aquell refrany, traduït del castellà: “A Déu pregant i amb la maça atonyinant.”
Per tant, reformes sí, però amb mesura. Cal fomentar la prolongació voluntària de jubilació i aplicar estímuls reals que incentivin que l’edat mitjana de jubilació s’apropi més als 65 anys, reforçant les polítiques actives dirigides a augmentar l’ocupació de les persones treballadores de més edat, i reforçant també la protecció contra l’acomiadament d’aquestes persones i en contra de la discriminació per raó de l’edat.
En el Consell de la Gent Gran de Catalunya, persones, totes jubilades i per tant no implicades en les futures reformes, continuarem treballant per les pensions dels nostres fills i dels nostres néts És com hem fet sempre i és la nostra obligació.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada