El dia 23 d’abril de 1985, dia de Sant Jordi, va obrir les seves portes el club patrocinat per l’Obra Social de Caixa Catalunya, encara que oficialment no va ser inaugurat per les autoritats fins el 17 de juny del mateix any, i posteriorment va ser gestionat per la Fundació Viure & Conviure de la mateixa Caixa Catalunya.. Desprès de 25 anys de vida, intentarem exposar els canvis produïts en l’utilització de les instal·lacions
He de començar dient que vaig ingressar-hi el mes de juny de l’any 1996, amb el número de soci 1325, i que, per tant, no vaig poder viure els primers deu anys. Tinc referències que als començaments hi va haver un grup de socis, entre ells en Joaquim Rosa, que van fer innombrables activitats lúdiques i culturals i viatges per tot Espanya. Per aquest motiu se li va dedicar un merescut homenatge el dia 25 de setembre del 2003, al qual va assistir acompanyat de la seva esposa Joana. No m’atreveixo a esmentar ningú més per por d’oblidar-me d’algú. Si he citat el Sr. Rosa és perquè va ser un cas excepcional i pràcticament irrepetible.
Recordo molt bé que quan vaig començar a freqüentar el club vaig trobar que hi havia persones conegudes de Figueres, però que la majoria tenien en comú que eren persones que havien tingut negoci propi, és a dir, autònoms. Aquesta circumstància ha anat variant amb el pas dels anys i de ben segur que si ara féssim un recompte en trobaríem més, que havien treballat per compte d’altres, com a assalariats. Per aquest motiu el club ha estat considerat per algunes persones com el dels “rics”, dit, penso jo, sense ànim pejoratiu, sinó per significar que el freqüentaven persones amb més alt poder adquisitiu, donada la seva procedència laboral. Ja sabem ara que l’import de les pensions dels autònoms es a l’actualitat i de mitjana per sota de les dels altres treballadors.
Penso que el que més ha canviat és l’ús que es fa de les instal·lacions. Recordo que els balls, quasi sempre els dijous a la tarda, eren plens a vessar de gent. Normalment entre 150 i 170 persones i en dies extres, com ara Carnaval, el ball del Fanalet, el de Nadal, etc. es podien arribar fàcilment a més de 200 persones. Actualment desconec el promig, però penso que no arriba a les 100 persones. Les noves generacions tenen i demanen altres necessitats. També el tema dels viatges ha variat considerablement. Abans hi havia aglomeracions. Ara, amb la nova política de fer només viatges culturals d’un dia, l’efervescència no existeix. També el fet que existeixi l’Imserso, que ha popularitzat les sortides col·lectives, ha fet baixar el llistó de les demandes per viatjar.
En canvi han augmentat considerablement les persones que van al club a fer activitats de tota mena, que com sabem ajuden a mantenir en forma el cos i la ment i a retardar considerablement l’arribada de la temuda dependència.
Les reformes fetes l’any 2007 i que fan que ara el club tingui una distribució totalment diferent, també han ajudat als canvis. Ha desaparegut la biblioteca i al seu lloc s`hi ha posat una magnifica aula d’informàtica. És el signe dels temps i trobo que està bé A més la biblioteca servia per guardar-hi llibres, però rarament hi havia vist que ningú anés a consultar quelcom. Potser alguna vegada un diccionari per comprovar l’ortografia d’algun mot. Avui dia, ja tenim sant Google que ens soluciona els problemes. La cuina també penso que és un molt bon element, innovador i a l’alçada dels temps moderns. La renovació ha provocat que desaparegui l’escenari que servia per actuacions musicals i de teatre. En canvi s’ha guanyat una magnífica sala d’activitats. Penso que hem passat d’un club de divertiment a un espai modern i adequat a les demandes de les noves generacions.
També els costums per anar al club a jugar a les cartes, al dòmino, al billar, han variat considerablement. No és comparable el nombre de persones que hi acudien diàriament amb els que ara el freqüenten.
Tal com diu encertadament la Dolors Roig s’ha passat de ser un club de reunió i entreteniment col·lectiu a un espai per anar a fer l’activitat desitjada. Potser a les noves generacions els agrada de fer coses en llocs diferents i escullen les millors opcions per a ells, sense situar-se en un punt concret. Potser les noves necessitats de les famílies fan que els avis tinguin més obligacions que els de 15 o 20 anys enrere. Les hipoteques que els fills i filles han de pagar mensualment obliguen les parelles a treballar tots dos. I el néts amb qui van? Pagar un/a cangur és car. Val més fer servir els avis. Sobretot a les àvies. Potser... no és res de tot això!
En tot cas els socis i sòcies del club Caixa Catalunya hem de considerar l’esforç que l’Obra Social ha efectuat i agrair les atencions que sempre ens han tingut..He procurat col·laborar, en la mesura de les meves possibilitats, per ajudar amb més o menys encert. a les persones responsables en cada moment.
Personalment he d’agrair al club que el mes de març del 2002, la persona aleshores responsable, em designés, juntament amb en Paco Ullastre, com el seu representant en el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, ja que gràcies a aquest fet l’any 2005 el Consell Comarcal de l’Alt Empordà em va proposar per representar la comarca en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, cosa que ha fet que entrés de ple en aquest gran món que són les organitzacions de suport a les persones grans i conegués gent important que treballa i lluita per millorar les condicions de vida de les persones grans més desvalgudes, cosa que em satisfà totalment.
És per aquest motiu que encara que jo em preocupi de totes les entitats de gent gran comarcals em consideraré lligat al Club Caixa Catalunya, i ajudaré sempre que pugui.
Es cèlebre la frase de l’expresident assassinat dels EUA John Fitzgerald Kennedy de que “els nord-americans hauríem de pensar més que podem fer per Amèrica, en lloc de pensar que és el que Amèrica pot fer per nosaltres”. Potser seria bo que els socis i sòcies pensessin també que poden fer pel club en lloc de pensar que és el que el club pot fer per a ells/elles.. Es a dir, col·laborar de forma còmoda i en la mesura del seu temps i disposició personal.
Martí Carreras i Ginjaume
Soci número 1325
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada