Senyor alcalde, senyora directora territorial del Departament de Governació i Administracions Públiques, senyora presidenta de l’Associació de Gent Gran del Casal, senyor vicealcalde, senyors tinents d’alcalde, senyora Diputada al Parlament, senyores regidores, senyors regidors, senyor director i membres de les corals del Casal de la Gent Gran i del Club Caixa Catalunya, senyores i senyors grans i no tan grans, molt bon dia a tothom.
Un any més, tinc l’honor de dirigir-me a tots vostès el dia en que ens disposem a retre un petit homenatge a les persones, dones i homes, que nascuts a qualsevol indret, i que actualment viuen a Figueres, han arribat als noranta anys o hi arribaran en el transcurs de l’any actual. Persones que van néixer el bonic 1920, precisament quan la societat de l’època es disposava a viure els anomenats “feliços anys vint”. Ben merescut ho tenen per la seva llarga trajectòria, en què segurament han passat dies bons i altres no tant. En el seu nom, moltes gràcies a l’Ajuntament per pensar en les persones grans i per la sensibilitat envers els més febles de la nostra societat. Que diferent que devia ser la Figueres de fa noranta anys comparada amb d’ara. A finals del 2009 teníem prop de 45.000 habitants, del quals el 15% (en xifres rodones 6.750) majors de 65 anys, entre els quals n’hi havia 336 de més de noranta anys i suposo més d’un centenari o centenària. Per altra banda la proporció de gent jove, indispensable per el progrés, ha augmentat considerablement. Un 47 % tenen menys de 35 anys i un 22% menys de 20 anys. La conjunció de grans i joves ha de portar beneficis a curt termini per a la nostra ciutat. I els grans ens n'alegrarem molt.
Desprès de l’aprovació l’any 2007 de la Llei de la dependència, que ha fet córrer rius de tinta i que ha tingut i té encara múltiples detractors a tot arreu i que pomposament es va presentar com el quart pilar de l’Estat del Benestar, junt amb les pensions, l’educació i la sanitat pública, era important vigilar quina posició prenien les administracions públiques en relació als propers pressupostos, sobretot arran de la gran crisi econòmica mundial.
He repetit més d’una vegada que em sembla massa pompós dir que estem en un estat del benestar, quan hi ha tantes persones que cobren unes pensions mínimes que no els permet arribar dignament a final de mes. I també he dit més d’una vegada que des de les organitzacions de suport a les persones grans no pararem de reivindicar la ridícula recompensa en forma de pensió mínima que cobren moltes vídues grans que han passat la seva vida cuidant de la família i que veuen com ara tenen dificultats per sobreviure. I no pararem fins aconseguir que la base reguladora de la seva pensió arribi al 70 o 75% de la pensió del cònjuge, i que ara està en el 52%.
Un cop dit tot això, també i en honor a la veritat, em plau poder dir que en els pressupostos de l’Estat i de la Generalitat, corresponents als anys 2009 i 2010, els departaments socials han estat pràcticament els únics que no s’han vist rebaixats. Al contrari, en alguns casos, han estat fortament augmentats els seus recursos. Per altra part, cosa totalment necessària, atesa la forta demanda de Serveis Socials, a causa de l’augment de l’atur i d’altres circumstàncies..
L’Ajuntament de la nostra Ciutat, també ha estat atent i sensible a aquests fets i per exemple per aquest any, la regidoria de Serveis Socials ha vist augmentat en referència a l’any passat el seu pressupost en un 30%. Cal remarcar que a finals de l’any passat es va portar a terme una exhaustiva enquesta entre persones grans que viuen soles o en parelles de més de 75 anys que ha de permetre saber l’estat en què viuen i les necessitats més peremptóries, a fi d'intentar posar-hi remei. El Consell Municipal de la Gent Gran estem satisfets de la manera en què es fan les coses i una vegada més volem felicitar a les persones que dirigeixen els Serveis Socials i els funcionaris i funcionàries junt amb la resta d’empleats que hi treballen.
Un altre fet important de l’any passat ha estat la creació del Consorci de Benestar Social de l’Alt Empordà, que van portar a bon terme conjuntament els ajuntaments de Figueres i Roses, poblacions de més de 20.000 habitants, que per llei han de gestionar l’atenció als ciutadans i ciutadanes pels seus propis mitjans i el Consell Comarcal de l’Alt Empordà, que dona servei a la resta dels 66 municipis. Aquest Consorci ha de permetre la unificació de criteris i d’esforços, i mitjançant la sinergia que això representa es puguin atendre, amb més eficàcia si cal, les necessitats dels habitants d’aquesta comarca.
Som conscients que malgrat els esforços queden moltes mancances, però modestament pensem que totes les administracions estan compromeses amb la justícia social i que aquesta és una de les premisses que ha de permetre als governants estar més satisfets del temps en que han tingut responsabilitats polítiques. Tots som sabedors que els darrers dos anys moltes persones han incrementat la ja llarga llista dels que no poden fer front a les més bàsiques necessitats per anar tirant. I moltes d’aquestes persones són persones grans. Si ja és feixuc fer-se gran, molt més ho és fer-ho amb dificultats econòmiques.
Naturalment que per a alguns sí que estem en un estat del benestar complet. No vull acabar aquesta petita dissertació sense mencionar el rebuig que provoca en tots els segments de població implicats en la lluita contra la pobresa i la marginació, veure com determinats dirigents de grans empreses financeres no dubten a apujar-se els seus emoluments i les seves primes de jubilació fins a xifres absolutament escandaloses, quan aquestes empreses han estat part implicada en l’enorme desgavell econòmic que ha desballestat el món sencer. Són les mateixes persones i institucions que quan se’ls demana opinió sobre la forma de reglamentar les jubilacions futures, les dels nostres fills i néts, no dubten a afirmar que cal endurir les condicions per tenir accés a una jubilació pública, augmentant els anys de cotització i l’edat per començar a percebre-la. Segurament practiquen aquell refrany, traduït del castellà: “A Déu pregant i amb la maça atonyinant”, i que en català és: “Ajuda't i Déu t’ajudarà!
Però avui, amigues i amics, és dia de festa i no cal amoïnar-se. Continuarem com sempre en la nostra línia de protecció a les persones grans amb l’ajuda imprescindible dels nostres dirigents. Que tingueu un bon dia i unes bones festes de la Santa Creu. Visca Figueres i l’Empordà!, i Visca Catalunya!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada