MALGRAT EL BANC DEL SI NO FOS (3)
D’acord amb el que deia fa més de mig any (veure L’Empordà del 3 de gener) avui continuarem
comentant el capítol 6e del llibre “A
pesar de los pesares”, original d‘Aurelio Arteta Aísa, que tracta de la
vellesa. En referència que se’ns reconeguin els mèrits contrets durant la
nostra vida, escriu: “la vellesa reforça segurament el nostre afany de
reconeixement i, en cas de ser contrariat, activa els mecanismes de venjança i
recerca de culpables en els quals descarregar la responsabilitat del propi
fracàs. Al final és un problema que brota de la vanitat o, més ben dit, del
narcisisme, del desbordament del jo, només que agreujat per la desesperació. El
no-reconeixement es torna en rancor i acaba per posar-se en el centre del món.
Com que el món s’acaba per a mi, el món ha d’acabar-se per a tothom”. Sàvia
reflexió que fa l’autor i que segurament moltes persones de la meva edat hi
coincidiran. Gairebé tots tenim propensió a pensar, equivocadament o no, que la
feina feta, que considerem molta i bona, no ens ha estat suficientment
valorada. I això en tots els àmbits, siguin laborals, familiars, de
participació en associacions o en qualsevol altre àmbit de la vida. Naturalment
no excloc les persones que senten que els seus esforços han estat degudament
recompensats, o que pensen que ja està bé com els ha anat, és a dir, que es conformen.
Quant a la
frase que sovint solem pronunciar: demà
serà un altre dia, l’autor comenta això: “Cada dia que passa tendim a
incórrer de manera inconscient en una falsa presumpció: que, llevat que hagi
passat algun succés important, aquest dia estem més o menys igual que el dia
anterior. No és veritat. Excepcions a part, estem objectivament pitjor almenys conforme a una dimensió primordial de
l’existència: perquè estem més a prop del nostre darrer dia. Tant és la nostra particular impressió de benestar o
el que dictamini el nostre metge després d’un examen exhaustiu? La infància viu
anhelant el demà perquè busca fer-se gran pels avantatges que això comporta;
els nens pensen que el dia següent resultarà més atractiu que l’anterior. En
l’edat oposada, els sentiments davant el pas dels temps s’inverteixen amb
facilitat: estem contents si les coses
no van a pitjor. A més, és creixent la impressió que és la fase més dificultosa de la nostra
vida. No només perquè desemboca en la cerimònia
de l’adéu, sinó perquè és l’època de l’examen de tot, en que la vida sencera
ens quedarà per fi a la vista. Això pot resultat insofrible, i d’aquí les
trampes i les mentides que ens fem en aquest examen. A certa edat ningú ignora
que hi ha decisions o feines que són per a sempre. És a dir, que ja no tenen
volta de full, que són les últimes perquè no hi haurà temps de substituir-les
per altres. Irreversibles. Arriba un moment en què l’expressió per a tota la vida cobra la seva màxima
força. No és quan es pronuncia en una frase més o menys juvenil de la pròpia
existència; tampoc quan s’assumeix un compromís radical, però encara un se’n
pot desdir, que amb el pas del temps tal compromís pugui revocar-se, alleugerar
el seu contingut o variar la seva orientació. És molt més greu quan això que
s’adopta per sempre ho serà quasi amb tota seguretat, ja que el que resta de
vida és molt exigu. Una promesa, per exemple, es revela infinitament més ferma
i creïble que qualsevol altra feta fins llavors. A qui tingués davant seu una
vida il·limitada no se li ocorreria garantir en públic un comportament tan
durador, perquè al llarg d’una permanència tan dilatada tot ha d’experimentar
massa revessos com per pretendre ser immodificable. Pel contrari, els estrets
marges temporals en què ens moguem atorga als actes del darrer període del
nostre cicle una importància gegantesca”
Fins aquí les reflexions de l’autor, que considero que
hi toca força. També tots aquests pensaments lliguen en l’època en què estem vivint en què l’esperança de vida ha augmentat en
pocs decennis de forma considerable, si tenim en compte que a l’any 1900 era
d’uns 35 anys, el 1950 arribava a una mitjana de 62 anys i a començament del
segle XXI a uns 78 anys. Actualment l’esperança de vida està en 85 les dones i
82 els homes. Per tant molt més temps per pensar, repensar i repassar la
pel·lícula de la vida.
Per avui, ho deixarem aquí. Espero no haver-me fet
pesat. Fins una altre!
Martí Carreras
Ginjaume
Articulista
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada