GENT
GRAN
Que la problemàtica de la gent gran és mundial ja fa
temps que ho tenim clar. L’allargament de l’esperança de vida és imparable, i
això comporta maldecaps pels governs dels països. És un percentatge cada vegada
més elevat el de les persones que ja no
poden ajudar a incrementar el PIB de la seva nació i en canvi tenen dret a
percebre les reglamentàries jubilacions. I es doble mal de cap si la taxa de
natalitat és baixa com passa en la majoria de països occidentals. Per tant crec
que era encertat el raonament de la cancellera alemanya que volia augmentar
l’entrada de refugiats i emigrants,
donat el baix índex d’atur que tenen i tenir gent en edat apte per treballar i
poder pagar les jubilacions dels més grans.
En un interessant reportatge del magazín de La Vanguardia del febrer passat escrit
per Eve Gandossi ens assabentem de les peripècies de les persones grans del
Japó, un país del qual es cantaven i lloaven abastament el tracte que tenien
envers les persones grans. Diu el reportatge: “entre els 126 milions de
japonesos, una quarta part de ma d’obra té més de 65 anys, amb una proporció
d’estrangers que gairebé no arriba al 1,4 % de la població. Així, doncs, a les
persones grans els toca treballar, i a les empreses, fomentar la seva
reocupació, i de mitjana, els japonesos deixen de treballar als 69 anys. S’ha
acabat aquell temps en què els ancians
vivien amb els seus fills i néts, sota el mateix sostre i la tercera economia
més gran del món ha llançat per la borda alguns valors confucians, com la
pietat filial, en benefici d’una dinàmica social més individualista”
Ens expliquen que “a Tokio ha crescut el nombre de
persones sense sostre de més de 65 anys, que si be l’any 2002 representava un
59%, deu anys més tard, el 2012 arribava al 74%. A la presó d’Onomichi, no
lluny d’Hiroshima, siluetes encorbades, ajudades sovint d’un caminador s’arrastren
cap al taller. Així comencen les vuit hores diàries de treball,
interromput només per un dinar ingerit
en un profund silenci. A les cel·les només hi ha interns vells, ja que des de
l’any 2003 les xifres de delinqüència senil han superat les de delinqüència
juvenil. L’any 2014 el nombre d’homes i dones majors de 65 anys a la presó era
de 2.283, en front de les 274 l’any 1991” Continua dient que “l’envelliment de
la població explica part d’aquests xifres. Malgrat tot, la policia creu que
està relacionada amb la manca de recursos i amb la gana, ja que a la presó la
gent és alimentada, allotjada sota sostre, de manera que la gent gran comet
tota classe de delictes menors per anar a la presó”.
Els que es troben en una situació millor sempre el queda
l’opció d’anar a les residències, però aquestes tenen llargues llistes
d’espera: més de mig milió de persones grans esperen plaça. En canvi, els que
han d’acontentar-se amb ingressos més modestos comproven com els seus anys
daurats són menys tranquils. Al Japó hi ha més suïcidis entre sexagenaris que
en altres grups d’edat. Cada any, trenta mil cossos, dues terceres parts
d’aquest total, de persones de més de 60 anys, es descobreixen setmanes, i fins
i tot mesos, desprès de la seva mort”
Doncs quin panorama! Si una de les potències
econòmiques mundials té tants i tants problemes amb les persones grans, què ha de
passar amb països com el nostre?
El reportatge acaba, malgrat tot, amb un cant a l’esperança,
basat en els robots que ajudaran les persones grans. Ja n’hi ha de diferents
preus i especialitats. Una comissió governamental va traçar una imatge del Japó
l’any 2025: “Una àvia, curada d’Alzheimer, farà un passeig per la seva població
amb un microxip electrònic impulsat pel seu reg sanguini inserit en el seu
turmell, mentre l’avi, també curat d’Alzheimer, desprès de vigilar la seva
salut amb una càpsula, ingerida la nit abans i eliminada de forma natural,
sortirà amb bicicleta per impartir un curs a la universitat. Pura ciència
ficció? Una cosa es certa: el tercer dilluns de setembre del 2025, com cada any
seguirà essent la jornada de celebració de la tercera edat, durant la qual les
autoritats donen les gràcies a les persones majors de 70 anys per la seva
aportació a la grandesa del Japó. Encara que qui els facin regals siguin, d’ara
en endavant, robots”
Venir vell sempre ha estat feixuc. S’han passat uns
anys de benestar en què semblava que les coses anaven per bon camí. De sobte el
camí se’ns ha enrevessat. Serem capaços de tornar-lo a adreçar? Sort a tothom!
Martí Carreras
i Ginjaume
Articulista
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada