MÉS VISIONS DE LA FIGUERES DEL SEGLE XIX
Els mesos de gener i febrer vaig publicar dos articles sobre la Figueres de mitjan segle XIX, basats en les coses que explicava en Pascual Madoz en el Diccionari, estadístic i històric d’Espanya i les seves possessions d’ultramar. Avui , gràcies a la tesi doctoral de l’Anna Costal i Fornells, doctora cum laude en Història de l’Art i Musicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, explicarem algunes coses més que passaven en aquella meitat del segle XIX, especialment en els anys compresos entre 1859 i 1875, ja que el títol de la tesi és: Les sardanes de Pep Ventura i la música popular a Catalunya entre la Restauració dels Jocs Florals i la Primera República.
L’Anna Costal i Fornells va ser la persona que l’any 2009, en què Figueres era la capital de la cultura catalana, va organitzar amb l’Ajuntament i el Museu de l’Empordà, l’exposició “Pep Ventura abans del mite: Quan la sardana era un ball de moda” entre l’1 d’agost i l’1 de novembre. Ara el manuscrit de la tesi que m’ha agradat llegir té més de 500 pàgines i explica, entre moltes particularitats de les sardanes i la música popular catalana, la importància musical i cultural de la nostra ciutat, capdavantera en la programació de peces d’òpera i de concerts musicals que es feien al Passeig Nou i a la Rambla, dues vegades per setmana, els diumenges i els dijous, amb gran acceptació per part del públic assistent, que, fins i tot, demanava la programació dels propers concerts.
Explica l’Anna que “el Teatre Municipal de Figueres era un edifici de dimensions colossals per a una vila que no superava els 10.000 habitants. El negoci teatral a Figueres va ser gestionat per la iniciativa privada fins l’any 1826, que els propietaris van concedir a l’Ajuntament tot el mobiliari teatral per a l’explotació pública de l’edifici a canvi d’obtenir la recaptació econòmica dels tres primers anys. A mitjan segle, les llotges principals dels teatres públics van assumir una representació social similar a la que desenvolupaven els ritualitzats balls de plaça o la col·locació estratègica de famílies dins les esglésies. A diferència del Teatre de la Reina de Girona que va ser impulsat pels socis del Casino Gerundense, amb famílies situades en els primers llocs del rànquing de béns immobles de la província, hisendats i propietaris rurals, representants d’idees conservadores i, fins i tot, reaccionaries, a Figueres, en canvi, el finançament del Teatre no provenia de grans terratinents, sinó de famílies d’industrials, comerciants i professionals liberals, advocats, metges, polítics. També la ideologia era diferent: mentre a Girona era carlina o unionista, a Figueres eren republicans federals i progressistes de la província. Tan mateix, però, tant els de Figueres com els de Girona van trobar una manera idèntica de legitimar la seva influència: “des de les llotges del primer pis dels nous temples de diversió pública”.
Això de les llotges encara continua, però ara des dels estadis de futbol, ja que és notori, segons sembla, la gran influència que tenen les de l’estadi Santiago Bernabeu de Madrid o del Camp Nou de Barcelona. Em sembla que la diferència amb els nostres avantpassat és clara. Ells s’interessaven per la cultura i els nostres coetanis per l’esport professional que de cultura no en té absolutament res.
També en el que fa al pensament científic i cultural, Figueres estava al damunt de la cresta. Entre els anys indicats, a Figueres hi havia nou societats i casinos, a saber: Societat Econòmica d’Amics del País, Sociedad de Agricultura del Ampurdán, Sociedad de Arqueologia, Sociedad de Frenologia, Sociedad Coral Erato, Sociedad Liceo Figuerense, Casino Menestral Figuerense, Casino Artístico i Casino Lazo. Explica que “en aquest darrer i, amb motiu dels Jocs Florals de Barcelona, si va organitzar un gran banquet com de cent coberts i els comensals van ser servits per joves del país que vestien el senzill i poètic vestit de l’Empordà”.
Diu també que la demarcació de Girona, aleshores província de Girona, era líder en aquesta classificació de casinos i societats, que eren en total 51. Com hem dit Figueres al capdavant amb 9, seguidament Girona i Palafrugell amb 5, Sant Feliu de Guíxols i Calonge amb 4, Llagostera i Olot amb 3. En total al Regne d’Espanya, a l’inici de 1860, n’hi havien 575. I, per tant, els gironins en teníem gairebé un 9%.
Com més aprofundim en aquests anys de mitjan segle XIX i començaments de segle XX, més ens adonen que Figueres ocupava un lloc de gran transcendència social, cultural i política, no només a Catalunya sinó també amb relació a la resta d’Espanya, circumstància que ens ha de fer sentir orgullosos dels nostres avantpassats.
Martí Carreras Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada