VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà el dia 3 de març del 2015

 TRACTAT DE L’AMISTAT

Després d’haver parlat sobre les amistats de les xarxes socials, que en realitat indiquen que es té autorització per poder entrar amb l’ordinador als textos i fotografies que es publiquen, avui ens endinsarem en com ho veia un dels homes més preclars de l’antiguitat, és a dir en Marc Tul·li CICERÓ, sobre l’any 50 abans de Jesucrist.

Pretendre  en poc més d’un foli i mig  resumir el tractat de l’amistat és una tasca en excés difícil. Per tant, farem una aproximació dels principals trets que l’autor dedicava a l’amistat. Per començar, direm que Ciceró sosté que, en puritat, l’amistat sols pot donar-se entre els bons, en contraposició a la doctrina professada per Plató, “ja que només aquell en què la virtut és perfecta i és capaç, per  tant,  d’un total desinterès, pot ser un vertader amic. La veritable amistat, en efecte, no busca la utilitat, sinó que neix entre els bons de forma natural en percebre en l’altre la resplandor de la virtut; és, per tant desinteressada i es manifesta completament en l’amor envers l’altre, al qual els uneixi la lleialtat. Aquesta, no obstant, no ha de condescendir en les faltes de l’amic, sobre tot –Ciceró insistia molt en això–aquelles que suposin atemptar contra l’Estat, al qual s’ha de reconvenir quan sigui necessari i que s’ha d’acceptar l’amonestació procedent de l’amic. És legítim que sense caure en el que és inconvenient,  promoure el profit material o l’ascens social de l’amic, fins i tot  fer per ell algunes coses que no faríem per nosaltres mateixos, com, per exemple, intercedir per ell davant d’una persona indigna. Ha de cuidar-se molt el distingir l’amistat veritable de la fingida, aplicant-se-Ciceró particularment-a fustigar l’adulació i el servilisme, indignes ambdues de la vertadera amistat, que ha de regir-se per la veritat.”
No sé per què el paràgraf que parla de les faltes que atemptin conta l’Estat m’ha fet pensar en la situació d’alguns esdeveniments recents de la història del nostre país. Deuen ser coses i pensaments de persona gran.

Continuant el relat que fa Ciceró, diu “que l’amistat no és, doncs, sinó la concòrdia entre totes les coses, tant divines com humanes, acompanyada d’afecte i amor; em pregunto si, exceptuant la saviesa, els Déus immortals hauran atorgat a l’home un do millor. Alguns l’anteposen a les riqueses; d’altres a la salut; d’altres al poder; d’altres als honors; molts, també als plaers. Això últim és certament propi de gent bruta, però les altres coses mencionades  són caduques i incertes, i depenen menys de les nostres resolucions que de les vel·leïtats de la fortuna. I, quan als que posen el suprem bé en la virtut, aquests certament jutgen bé; però és aquesta virtut mateixa la que fa néixer l’amistat i la manté, perquè  sense virtut no pot existir l’amistat. Ha arribat el moment  que interpretem la virtut, tal com solem entendre-la en la vida diària i en la nostra parla corrent, no de la que mesuren com fan certs doctes, amb magnificència de paraules; i  que ho contem com a homes de bé, a aquells que són tinguts per tals com els Paulus, Catons, Gals, Escipions i Filos. La vida ordinària es satisfà amb aquests, no parlem doncs d’aquells que no es troben enlloc. Així, doncs, entre homes d’aquesta classe, té l’amistat tants importants avantatges que a penes puc descriure-les.”
Si heu arribat fins aquí us felicito, ja que a mi m’ha costat arribar-hi. Anirem acabant amb les primeres, que avui seran les últimes,  reflexions que fa Ciceró: “En primer lloc, en què pot consistir una vida digna de ser viscuda, que no reposi en la benevolència entre amics ? Quina cosa més dolça existeix, que tenir  algú a qui poder parlar-li tot, com fas amb tu mateix? Seria tan gran la satisfacció en els moments de prosperitat si no tinguéssim algú que s’alegrés d’allò tant com nosaltres? Igualment, seria difícil de suportat les adversitats, sense tenir algú a qui causen encara més aflicció que a nosaltres mateixos. Les altres coses que s’ambicionen són útils, gairebé excessivament, per a finalitats concretes: les riqueses per gastar-les, el prestigi per a ser considerat, els honors per a ser lloat; els plaers per a gaudir-los; la salut per a no patir dolor i per ús de les funcions dels cos. L’amistat, en canvi, compren moltíssimes coses. En qualsevol direcció que ens girem, ella està disposada; no està esclosa de cap lloc; mai és inoportuna, mai és amoïnadora. Tant és així que, com se sol dir: ni l’aigua ni el foc ens són més útils que l’amistat. I no parlo aquí de l’amistat vulgar o mediocre, la qual, amb tot també té la seva gràcia i la seva utilitat, sinó de la veritable i perfecta, com fou la d’aquells personatges que per ella assoliren fama. Doncs l’amistat fa més esplèndides encara les situacions favorables i  més lleugeres les adverses, en compartir-les i fer-les comunes”.
Doncs, Déu n’hi do! el tal Ciceró; i això que he transcrit només és una petitíssima part del seu tractar de l’amistat!. Salut i fins a la propera.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista