TRACTAT DE LA VELLESA
L’amic Lluís Siñol i Fàbregas m’ha fet arribar una traducció al català que ell mateix ha fet del llibre “Cató Major –“ De Senectute Liber” “Tractat sobre la Vellesa”, escrit per l’eminent tribú de Roma, Marc Tul•li CICERÓ. La trama consisteix en una mena de tertúlia que mantenen tres il•lustres homes de la República de Roma. Dos d’ells-més joves- li demanen al tercer, d’edat avançada (60 anys) que els expliqui les seves experiències, amb l’interès de conèixer que els passarà a ells, quan arribin a ancians, com serà la seva vida, etc.
Si he de dir la veritat, jo mai m’he sentit atret per aquests personatges de l’antiguitat, i el primer que m’ha sorprès és constatar que molts d’ells, la vida dels quals va transcórrer un o dos segles abans de Crist varen aconseguir arribar a edats avançades. Per exemple, la persona més gran dels tres que fan la tertúlia i que Ciceró anomena com a Marc Ponci Cató, o Cató el Vell, visqué de l’any 234 al 149 a C, és adir, 85 anys.
Les reflexions que es van fent al llarg de la tertúlia m’han interessat, fins al punt que he pensat transcriure algunes de les coses que diuen i intentar resumir-ho en un o dos articles. El discurs de Cató el Vell abasta el següent contingut:
Defensa de la vellesa contra quatre acusacions particulars, a saber:
Primera. L’ancianitat impedeix la vida activa i la gestió dels negocis. Es replica que els ancians tenen ocupacions pròpies.
Segona. La vellesa debilita les forces del cos; sí, però queda compensat amb l’augment de la saviesa i l’experiència que donen els grups.
Tercera. La vellesa està privada de certs plaers; cert, però tampoc els desitja i, per altra banda hi ha plaers d’ordre elevat que persisteixen fins a l’edat més avançada.
Quarta. La vellesa és veïna de la mort; però la mort no ha de ser temuda, ans al contrari, desitjada com a termini natural de la vida d’aquest món i com a trànsit a una altra immortal i millor.
No sé si tothom estaria d’acord amb tots aquests raonaments. Més aviat penso que no. Sobretot pel que fa referència a la quarta.
“Em sembla,” els diu Cató als seus interlocutors, que manifesten que mai han advertit que li fos carregosa la vellesa, ella que tan odiosa és a la generalitat dels ancians, “que us meravelleu d’una cosa gens difícil; perquè tota edat és carregosa pels que en si mateixos no tenen cap recurs per a viure honradament i feliçment; en canv, els qui busquen per si mateixos tots els béns, res que els sobrevingui per necessitat natural pot semblar-los dolent. A aquesta classe pertany en primer terme la vellesa: tots desitgen assolir-la i, en tenir-la, la vilipendien: tanta és la inconstància i la perversitat de la insensatesa. Diuen que se l’han trobada al damunt seu, sense adonar-sen, més aviat del que es pensaven. En primer lloc, qui els va obligar a pensar falsament? I, en què va més de pressa la vellesa, en insinuar-se a la joventut, de la joventut a insinuar-se a la infantesa? A més, com els hauria d’ésser menys feixuga la vellesa si arribessin als vuit-cents anys, del que els és als vuitanta? Doncs “cap lapse de temps, per llarg que fos, podria, una vegada passat, portar condol a una ancianitat insensata.”
“Per consegüent”- continua Cató -“ si voleu admirar-vos de la meva saviesa – que tant de bo fóra mereixedora de l’estima en que la teniu i del meu sobrenom- us he de dir que en això sí sóc savi, en seguir la millor de les guies, la naturalesa, i, obeir-la com a un Déu; no és versemblant que havent conjuminat bé les restants edats de la vida, s’hagi descuidat com un poeta sense art en el darrer acte. Amb tot, calia que hi hagués un terme, quelcom, per així dir-ho, pansit i caduc, com els fruits dels arbres i de la terra quan arriben a la seva maduresa; i això el savi ho ha de sofrir amb paciència. Doncs, combatre els Déus com els gegants ho van fer quina altra cosa és sinó lluitar contra la naturalesa?”
Sóc conscient que l’article d’avui s’allunya una mica dels que escric normalment -amb un llenguatge més planer- , que s’ha de llegir més a poc a poc. Però, si hi aprofundim ens adonarem que fa més de dos mil anys es pensava, i molt. Segurament tenien més temps i menys maldecaps. O no? Per avui acabem, però segurament continuarà.
Martí Carreras Ginjaume
President Associació Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada