Publicat al setmanari Empordà amb data 3 de juny de 2014

FAMÍLIES I GENT GRAN

Les notícies sobre les persones grans estan a l’ordre del dia.  El País  en recollia una   datada a Pennsilvània en que es deia que a mesura que creix l’esperança de vida al món, gràcies als avenços sanitaris, la qüestió de com atendre els pares ancians es fa cada vegada més problemàtica , i que, al Vietnam, quan els pares s’han fet grans i no es poden valdre per ells mateixos, els fills han de quedar-se a casa per ajudar-los i cuidar-los. Als EE.UU el tema té especial repercussió per a molts ciutadans d’ascendència asiàtica  i donava detalls dels nord-americans d’aquesta ascendència, que tenen, en general, un respecte per les persones grans, cosa que també passa amb els hispans  (en canvi, altres llatins estan més disposats que les persones grans acabin en les residències per a gent gran). I també informava que és més fàcil trobar personal de residència hispanoparlant que no uns que dominin, per exemple, el kmer, idioma oficial a Cambodja. Finalment, informava que a l’América del Nord els  ciutadans i ciutadanes de més de 65 anys, procedents d’Àsia, no arribaven a un milió l’any 2000, que el 2020 serien dos milions i mig, i el 2050, més de set milions sis-cents mil.
Un altre article, escrit per la sociòloga i escriptora Eulàlia Solé, al diari La Vanguardia, duia per títol “Externalitzar els pares” i ens feina saber que s’havia assabentat que hi ha persones del Nord d’Europa que envien els seus progenitors, ja grans, a residències de sud-est asiàtic, amb l’argument que el pare o la mare han perdut la memòria i ja són incapaços de reconèixer els familiars; no saben on són ni amb qui viuen. Un altre argument és que la cura que es dispensa és millor a causa de la cultura familiar que els és pròpia. I el tercer argument, de pes, és que el preu és força més barat que en les residències europees.
Aquest és un signe més d‘aquesta època materialista i de cara al negoci. Els lligams sentimentals estan en situació de perill. L’articulista desitjava que aquesta fredor del nord no descendeixi cap al sud.
Per la meva part afegiré que  nosaltres, els del sud calent d’Europa, sempre hem mirat amb una mica d’enveja els països tan nets i pulcres de nord enllà, els més civilitzats, ben organitzats i més democràtics.  A mi, els anys seixanta i setanta, a través d’un amic que hi va treballar unes temporades, em va arribar la nova que no era gaire estrany que els familiars directes tinguessin relacions íntimes entre ells. És a dir, relacions incestuoses. Vista la moral de l’època al nostre país, ens semblava inversemblant.

Temps enrere també va sortit publicat que els japonesos estaven buscant la manera  que la gent gran que no es pogués valdre per si mateixa i que no seguís els consells del ministre de Finances del seu país, que els recomanava que s’afanyessin a morir, fes servir robots, per estalviar cuidadors i cuidadores. Últimament, la multinacional Panasonic va anunciar que potenciarà la seva presència al sector serveis per a les persones grans i crearà una empresa destinada a construir i gestionar apartaments amb serveis per a jubilats, que equiparan amb productes de la marca, ja que consideren que es tracta d’un sector amb una gran capacitat de creixement, atès l’envelliment de la població.

Molts dels que ara estem, no a la tercera edat, sinó més enllà, o sigui que en tenim més de vuitanta, no viurem prou per veure com seran tractades les persones grans a l’any 2050 quan els octogenaris tripliquin els que hi ha actualment. Però em sembla que deixarem als nostres fills i néts un panorama no gaire afalagador.

Aquest és un vertader repte per a les societats, que hauran de destinar quantitats ingents de diners per a pensions i cura de les persones grans, que tindran tot el dret de poder arribar al final dels seus dies amb dignitat. La dignitat que ha de tenir tota persona que ha treballat i contribuït amb el seu esforç a la formació de famílies i que, de cap manera, ha de ser arraconada com un trasto vell i inútil.


Martí Carreras i Ginjaume
President de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà.