LES SIS MILLORS POESIES EMPORDANESES

Tal com vaig anunciar publicarem “Les sis millors poesies empordaneses” del que n’és autor l’escriptor i compositor de cançons i sardanes Ramon Masifern i Marcó, nascut a La Bisbal d’Empordà l’any 1862 i mort a Barcelona el 1936.

En Ramon Masifern era mestre en Gai-Saber i se l’anomenava “el cantor de la sardana i de l’Empordà.”

Estan escrites amb la grafia de l’època, es a dir abans de la normalització lingüística, cosa que respectarem, igual com vàrem fer amb Les Gràcies de l’Empordà de Pere Coromines

Les sis poesies que es varen considerar les millors d’aquest autor són:

                                             HIMNE DE L’AMPURDÀ       Setmana 36
                                             LA CANÇÓ DEL TAPER        Setmana 37 
                                             EL MERCAT DE LA VILA      Setmana 38/39    
                                             LA FIRA DE FIGUERAS        Setmana 40/41     
                                             LA COSTA LLEVANTINA     Setmana 42/43/44      
                                             LA SARDANA                          Setmana 45/46     

Degut a l’extensió  d’alguna d’aquestes poesies la seva publicació durarà més d’una setmana, segons podeu veure al costa del títol.

Espero que us agradin.

                                                   ----------------------------------

LES SIS MILLORS POESIES AMPURDANESES

De Ramon Masifern, amb la grafia d’abans de la normalització lingüística:

                                                HIMNE DE L’AMPURDÀ (1)

                                            Salut noble Ampurdà, palau de la franquesa, (2)
                                            terra de llibertat, d’amor i d’honradesa:
                                            de nostre Catalunya tú n’ets el bell jardí
                                            la rassa catalana en tú no hi pot morí

                                            Ets un pahis joliu, tot cor, tot vehemencia;
                                            en tu no s’hi congria calmosa l’indolencia;
                                            per’xó ton llabi acostas, apresurat y ardent,
                                            a tota font brillant de vida i sentiment.

                                            Tens rius, tens fontanelles, tens planes i montanyes,                           
                                            tens fruyterars  hortes y un mar ple de cançons;
                                            prop del palau de marbre s’hi jocan les cabanyes
                                            y oreigs de democracia n’aixamplan tos pulmons

                                              Ta gent austera es franca, senzilla y laboriosa;
                                              perfums del sol helénich t’envia l’Orient;
                                              l’ingenua poesia t’alenta bondadosa
                                              y entre cançons i dances la vida’t fas plaent.

                                               Tes elegants viles de joventut serena
                                               son branques de magnolia de ton flayrós jardì;
                                               llur esplendor hi escampan les arts de tota mena,
                                               y la tapera industria com sol s’hi veu lluí

                                               Cap ayre d’epidemia no hi senta en tú domini;
                                               tos nets casals en semblan palaus de diamants;
                                               la dona ampurdanesa, pulida com l’armini,
                                               i’l vent de Tramontana son els millors guardians...

                                               ¡Salut, noble Ampurdà, somris de Catalunya,
                                               ambent de regositj que la tristesa allunya;
                                               ho terra hospitalaria, on ningú és foraster;
                                               ¡que n’es de catalana l’essencia de ton ser!

                                                Un jorn desitg sentires de germinà una dança
                                                que’n fos espill purissim de tos amors volguts,
                                                y la sardana ayrosa brotà, tota esperança,
                                                com símbol d’una terra vessanta de virtuts.

                                                Y’ls Déus que ho permeteren, cofoys se n’alegraren
                                                i a mans junyits y ayrosos la dança puntejaren
                                                ab ses consortes Deeses de llarchs y sútils vels;
                                                y a dalt l’Arcada inmensa somreyan sols y estels.....

                                                Si may la nostra Patria gemís aclaparada,
                                                oh Ampurdà meu, aixeca l’esprit de ta fillada;
                                                aixeca’t de tes cendres al clam d’un sol amor.....
                                                Sigas la Covadonga de nostra Gran Llevor.

                                                                                                     Ampurdà 1895

                                                  _________
       (1)    Musicat, a gran cor, pel mestre En Josep Soler, de La Bisbal
       (2)    Aquest himne ha sigut imitat per molts; entre altres, un d’ells   
               li plagià el primer vers: “Salut noble Empordà, palau del vent”.