L'EDAT NO COMPTE!...O SI? Setmana 24 "Les Gràcies de l'Empordà"

Del llibre de Pere Coromines, edita l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XXVIII                      Les Sardanes de la Festa Major
La vintivuitena gràcia de l’Empordà són les sardanes de la Festa major. Encara quan els meus pares eren joves, es ballaven el contrapàs i la farandola. Avui, si no és el llevant de taula, tant al matí en sortint de l’ofici, com a mitja tarda a la plaça, no hi sentireu més que sardanes. En Pep Ventura va reformar aquesta costum empordanesa. Ell és el creador de la cobla d’ara, que resol amb tan ingènua senzillesa l’intensa sonoritat pròpia de l’aire lliure, la claredat i exacte puntuació del ritme i l’enternidora riquesa del sentiment. Com els grans ordenadors dels pobles, va encaminar l¡anima de la pàtria cap a una llei d’acció. Cal haver passat tot l’any a la muntanya espiant la creixença de les plantes, observant la successió dels dies i de les estacions, mentres tranziten pel firmament el Sol i les estrelles, no oint més que les remors del vent i de les fonts, al cant dels aucells i el ressò tardà de les campanes, per a compendre la lliberadora alegria de la Festa major. Les primeres sardanes són l’expressió commovedora d’anhels llargament cobejats. La sardana imposa als balladors un gest noble i serè. Cadascú va escollint el seu lloc en l’amplia anella que roda acompassada amb un ritme segur, per on el ball devé l’imatge viril d’aqueix món, on roden els homes ensamble amb les muntanyes i els astres del cel. Mes capa el tart del darrer dia, el cançament desferma les ànimes; a la plaça una anella roda a dins de l’altra, i els humans corren adelerats percassant la felicitat que se’n va. El cor s’oprimeix a les hores i l’home sent que se li està acabant un any més de la vida.