LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI (Publicat a l'Empordà el 05.01.2010)

DEDICAT A LES PERSONES JOVES

Estic gairebé segur que els meus escrits són llegits majoritàriament, si ho són, per persones grans, al menys aquesta és la meva intenció i el títol de la sèrie també hi convida. El d’avui va dedicat especialment a persones joves. Naturalment que també els grans el poden llegir,fins i tot els recomano que ho facin i després convidin a llegir-lo als joves de la casa. Les reflexions que s’hi fan no són originalment meves. Per tant, no és mèrit meu. Les he tretes d’un dels llibres que més m’ha agradat des que freqüento un Club de Lectura de la Biblioteca Carles Fages de Climent, clubs que, naturalment, recomano.

L’autora es diu Muriel Barbery, nascuda a Casablanca i exerceix de professora a França.
El seu títol: L’elegància de l’eriçó. Va rebre el premi dels llibreters francesos de l’any 2007. Una de les protagonistes del llibre es diu Paloma, té dotze anys, és filla d’un ministre que viu al cinquè pis d’un bloc d’habitatges amb portera (l’altra protagonista del llibre), i dissimula a la família i als amics la seva intel·ligència brillant de nena superdotada, i ha decidit posar fi a la seva vida, ja que quin sentit té dur una vida buida com la dels adults? Fins aquí el que es pot llegir a la contraportada del llibre. Per tant no descobrim res de l’argument.

La nena es dedica a narrar en el llibre una sèrie de pensaments profunds que els va numerant. El número 8, el titula: Si oblides el futur, perds el presenten el qual explica amb pèls i senyals la visita que fa junt amb els seus pares i la seva germana Colombe al geriàtric on han enviat a la seva iaia, la mare del seu pare .Es un geriàtric de luxe, amb tota mena de comoditats, on només hi poden anar els rics de debò. M’abstinc de narrar els pensaments que li produeix la visita. Només vull transcriure la darrera part. Diu així: Quan hem marxat, després d’haver-li fet petons a la iaia i haver-li promès que tornaríem, la meva germana ha dit: Bé, la iaia sembla ben instal·lada. La resta... ens afanyarem a oblidar això ben ràpid. No discutim sobre l’afanyar-se ben ràpid, cosa que seria mesquina, i concentrem-nos en la idea: oblidar això ben ràpid.

Ans el contrari, sobretot no s’ha d’oblidar. No s’han d’oblidar els vells de cos malalt (m’he permès la llicència d’escriure malalt en lloc del mot que diu el llibre, per considerar-lo de mal gust), els vells prop d’una mort en la qual els joves no volen pensar - llavors confien al geriàtric la cura de conduir-hi els seus pares sense escàndol ni preocupació –la joia inexistent d’aquelles darreres hores que caldria gaudir a fons i que es pateixen en l’avorriment, l’amargura i la monotonia. No s’ha d’oblidar que el cos es marceix, que els amics moren, que tothom t’oblida, que la fi és solitud. No s’ha d’oblidar tampoc que aquests vells han estat joves, que el temps d’una vida és irrisori, que un dia tens vint anys i vuitanta l’endemà. La Colombe creu que podem afanyar-nos a oblidar perquè per a ella això està encara lluny, la perspectiva de la vellesa, que és com si no li hagués de passar mai. Jo vaig comprendre molt d’hora que una vida transcorre en un no-res de temps, en mirar els adults del meu voltant, tan afanyats, tan estressats pel termini, tan desitjosos de l’ara per no pensar en el demà... Però si tens por de l’endemà, és perquè no saps construir el present, i quan no saps construir el present penses que demà podràs i l’has fumut perquè demà acaba sempre convertint-se en avui, ¿ho veieu?.. Així doncs, sobretot no s’ha d’oblidar això. Cal viure amb aquesta certitud que envellirem i que no serà bonic, no serà bo, no serà alegre. I dir-se que és el present el que importa: construir, ara, alguna cosa, a qualsevol preu, amb totes les forces. Tenir sempre el geriàtric en ment per superar-se cada dia, tornar-lo imperible. Escalar pas a pas l’Everest particular i fer-ho de tal manera que cada pas sigui una mica d’eternitat. El futur serveix per això: per construir el present amb veritables projectes de gent viva.

Fins aquí les reflexions que l’autora del llibre posa en boca de la Paloma, nena de dotze anys, però, com queda clar, amb una maduresa excepcional. Quanta veritat hi ha en les seves paraules. Els que ja voltegem els vuitanta, si mirem enrere, quan érem joves, posem sobre els trenta anys, que veurem: els cinquanta anys ens han passat en un aclucar d’ulls. La nostra generació ha viscut èpoques difícils: guerra, postguerra, racionaments de menjar, penúries econòmiques, tothom n’ha passades de tots colors. Els joves d’ara tindran l’empenta necessària per sobreviure en aquestes crisis actuals: econòmica, social, de valors, etc? Tant de bo encertin el camí adequat i que tinguin en compte la fugacitat de la vida. No val a badar. El trànsit cap a una altra situació a vegades es produeix inesperadament.

No vull acabar sense un missatge d’optimisme. La vellesa actual, tal com he reflectit en altres articles, també té coses bones. Per poc que la salut hi ajudi és un temps de reflexió, de més tranquil·litat, de poder fer coses que abans no podies fer. En definitiva de VIURE.


Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarreras.blogspot.com