VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà el dia 3 de març del 2015

 TRACTAT DE L’AMISTAT

Després d’haver parlat sobre les amistats de les xarxes socials, que en realitat indiquen que es té autorització per poder entrar amb l’ordinador als textos i fotografies que es publiquen, avui ens endinsarem en com ho veia un dels homes més preclars de l’antiguitat, és a dir en Marc Tul·li CICERÓ, sobre l’any 50 abans de Jesucrist.

Pretendre  en poc més d’un foli i mig  resumir el tractat de l’amistat és una tasca en excés difícil. Per tant, farem una aproximació dels principals trets que l’autor dedicava a l’amistat. Per començar, direm que Ciceró sosté que, en puritat, l’amistat sols pot donar-se entre els bons, en contraposició a la doctrina professada per Plató, “ja que només aquell en què la virtut és perfecta i és capaç, per  tant,  d’un total desinterès, pot ser un vertader amic. La veritable amistat, en efecte, no busca la utilitat, sinó que neix entre els bons de forma natural en percebre en l’altre la resplandor de la virtut; és, per tant desinteressada i es manifesta completament en l’amor envers l’altre, al qual els uneixi la lleialtat. Aquesta, no obstant, no ha de condescendir en les faltes de l’amic, sobre tot –Ciceró insistia molt en això–aquelles que suposin atemptar contra l’Estat, al qual s’ha de reconvenir quan sigui necessari i que s’ha d’acceptar l’amonestació procedent de l’amic. És legítim que sense caure en el que és inconvenient,  promoure el profit material o l’ascens social de l’amic, fins i tot  fer per ell algunes coses que no faríem per nosaltres mateixos, com, per exemple, intercedir per ell davant d’una persona indigna. Ha de cuidar-se molt el distingir l’amistat veritable de la fingida, aplicant-se-Ciceró particularment-a fustigar l’adulació i el servilisme, indignes ambdues de la vertadera amistat, que ha de regir-se per la veritat.”
No sé per què el paràgraf que parla de les faltes que atemptin conta l’Estat m’ha fet pensar en la situació d’alguns esdeveniments recents de la història del nostre país. Deuen ser coses i pensaments de persona gran.

Continuant el relat que fa Ciceró, diu “que l’amistat no és, doncs, sinó la concòrdia entre totes les coses, tant divines com humanes, acompanyada d’afecte i amor; em pregunto si, exceptuant la saviesa, els Déus immortals hauran atorgat a l’home un do millor. Alguns l’anteposen a les riqueses; d’altres a la salut; d’altres al poder; d’altres als honors; molts, també als plaers. Això últim és certament propi de gent bruta, però les altres coses mencionades  són caduques i incertes, i depenen menys de les nostres resolucions que de les vel·leïtats de la fortuna. I, quan als que posen el suprem bé en la virtut, aquests certament jutgen bé; però és aquesta virtut mateixa la que fa néixer l’amistat i la manté, perquè  sense virtut no pot existir l’amistat. Ha arribat el moment  que interpretem la virtut, tal com solem entendre-la en la vida diària i en la nostra parla corrent, no de la que mesuren com fan certs doctes, amb magnificència de paraules; i  que ho contem com a homes de bé, a aquells que són tinguts per tals com els Paulus, Catons, Gals, Escipions i Filos. La vida ordinària es satisfà amb aquests, no parlem doncs d’aquells que no es troben enlloc. Així, doncs, entre homes d’aquesta classe, té l’amistat tants importants avantatges que a penes puc descriure-les.”
Si heu arribat fins aquí us felicito, ja que a mi m’ha costat arribar-hi. Anirem acabant amb les primeres, que avui seran les últimes,  reflexions que fa Ciceró: “En primer lloc, en què pot consistir una vida digna de ser viscuda, que no reposi en la benevolència entre amics ? Quina cosa més dolça existeix, que tenir  algú a qui poder parlar-li tot, com fas amb tu mateix? Seria tan gran la satisfacció en els moments de prosperitat si no tinguéssim algú que s’alegrés d’allò tant com nosaltres? Igualment, seria difícil de suportat les adversitats, sense tenir algú a qui causen encara més aflicció que a nosaltres mateixos. Les altres coses que s’ambicionen són útils, gairebé excessivament, per a finalitats concretes: les riqueses per gastar-les, el prestigi per a ser considerat, els honors per a ser lloat; els plaers per a gaudir-los; la salut per a no patir dolor i per ús de les funcions dels cos. L’amistat, en canvi, compren moltíssimes coses. En qualsevol direcció que ens girem, ella està disposada; no està esclosa de cap lloc; mai és inoportuna, mai és amoïnadora. Tant és així que, com se sol dir: ni l’aigua ni el foc ens són més útils que l’amistat. I no parlo aquí de l’amistat vulgar o mediocre, la qual, amb tot també té la seva gràcia i la seva utilitat, sinó de la veritable i perfecta, com fou la d’aquells personatges que per ella assoliren fama. Doncs l’amistat fa més esplèndides encara les situacions favorables i  més lleugeres les adverses, en compartir-les i fer-les comunes”.
Doncs, Déu n’hi do! el tal Ciceró; i això que he transcrit només és una petitíssima part del seu tractar de l’amistat!. Salut i fins a la propera.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista

VIST AMB BONS ULLS, publicat al setmanari Empordà el dia 10 de febrer de 2015

VISIONS DE FIGUERES A MITJAN SEGLE XIX (i II)

Continuant amb l’estudi que fa en Pascual Madoz en el seu Diccionari geogràfic, estadístic  i històric d’Espanya i les seves possessions d’ultramar, editat l’any 1845, ens assabentem  que en aquelles dates tenien una manera ben peculiar de comptar els habitants de les poblacions.
Així ho llegim en el “Quadre sinòptic per ajuntaments del que concerneix a la població del partit judicial i la que es refereix a la lleva de l’exercit, amb el detall de la seva riquesa imposable”. El partir judicial de Figueres, que pertanyia al bisbat de Girona, constava, en aquells temps, de 111 pobles repartits entre 96 ajuntaments. Per ordre alfabètic, el primer era Agullana i el darrer Viure ( escrit amb V i no com ara en B) ; gairebé tots, vuitanta-tres, d’un sol poble, dotze ajuntaments es componien de dos pobles i un sol ajuntament en tenia quatre (Maçanet de Cabrenys)

Figueres tenia 1.870 veïns i un total de 8.352 ànimes. S’anomenaven veïns només els caps de família i la resta, la dona,  els fills no emancipats, etc. etc., eren simplement ànimes. Quant als electors només eren 664 contribuents, més 14 persones amb capacitat intel•lectual, que, malgrat poder participar en les eleccions, no podien ser elegits. Donaven una certa importància als estudis, que els permetien votar, però sense la possibilitat de sortir elegits.

Entre moltes de les coses que s’expliquen també parla dels costums del país i diu textualment que: “són, amb petites diferències,  les generals de Catalunya, encara que per la seva proximitat amb França tenen algunes peculiaritats d’aquesta nació, com pot ser la mena de menjar, les hores de fer-lo, els balls i diversions públiques, són molt semblants, o millor dit, quasi enterament igual que les del Rosselló; l’idioma es diferencia, en moltes paraules, de les del Principat, perquè en té moltes d’afrancesades; però és de notar un costum particular d’aquest país: en tot ell, a excepció de les viles grans i de les cases distingides, les dones no se seuen a taula per menjar i serveixen a peu els seus pares, marits, germans o fills, que estan molt ben asseguts. Les principals diversions són el ball, les romeries i el joc; la dansa més popular és el contrapàs, que es balla a la tarda en moltes places i per moltes parelles alhora, és un ball que agrada poc a qui no el coneix, però és molt atractiu per els qui  entenen la seva música; els instruments primordials són una gaita, un tamborí, dos tiples i un baix; a continuació dels contrapàs ballen una altra dansa que anomenen sardana i en pobles del Pirineu, en lloc d’aquesta, ballen el ballet, que és dansa francesa i que exigeix una agilitat extraordinària, especialment en les dones. A les nits és molt comú en els pobles el sarau, en  què es ballen les danses generals d’Espanya. Les romeries són una altra de les diversions d’aquests habitants, raó per la qual són molt concorregudes les festes dels pobles i dels santuaris, on es fan bones teques i es balla molt. Els jocs de cartes i de pilota apassionen molt, i anys enrere, però no gaires, ho era fins i tot en la gent més acomodada i formal, que seguien les fires i festes dels pobles buscant partides de joc, en què es jugaven molts interessos; però aquest costum ha anat moderant-se, i a dia d’avui es redueix a joves inexperts o mal educats i als homes de moral laxa. “

Interessant és també la descripció que fa de l’interior de la població que diu que “ consta de poc més de dues mil cases de bon aspecte, distribuïdes en carrers rectes, planers i espaiosos, una casa consistorial capaç i de bona forma a la plaça principal, una presó petita, insalubre i de mala construcció, una casa de maternitat per a expòsits transeünts, un hospital fundat l’any 1313, ben situat i de molta capacitat per a malalts pobres, i en el mateix edifici,  l’hospital militar, amb una capella pública dedicada a Sant Baldiri; un teatre reduït i de mal gust, excepte l’escenari que va ser renovat i decorat l’any 1841; un sala per a balls públics; sis escoles particulars d’instrucció primària per a nens, amb més de tres-cents alumnes, tres de nenes a les quals s’ ensenya a llegir a més de les labors pròpies del seu sexe i un col•legi d’humanitats creat l’any 1837 per la corporació municipal”.

I així podríem anar continuant les explicacions que ens dóna el diccionari esmentat. Per si a algú li interessa la totalitat, tal com vaig dir tot això i molt més figura en el volum VIII, pagines 85 a 94. Clicant al Google el nom de l’autor, Pascual Madoz, ràpidament ho trobarà.

Fins al proper més. Salut!

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà el 6 de gener del 2015

VISIONS DE FIGUERES A MITJAN SEGLE XIX (I)

Gràcies a la col•laboració de la Manoli López Marcos, participant eficaç  i eficient del grup del Facebook “No ets de Figueres  si no...”,  he pogut llegir les deu pàgines que el senyor Pascual Madoz dedica a Figueres,  en el seu Diccionari geogràfic, estadístic i històric d’Espanya i les seves possessions d’ultramar, editat l’any 1845.  En el volum vuitè, a les pàgines  85 a 94, detalla la situació geogràfica, el clima, els rius i afluents, els camins, els productes, la indústria, el comerç, el caràcter i  els costums de la gent, la població, la riquesa i els contribuents dels 96 ajuntaments que formaven el partit judicial.

M’ha cridat l’atenció la manera que descriu el caràcter dels habitants figuerencs. Traduït del castellà de l’època, diu dels homes que: “el seu caràcter és viu, sense superstició i una mica matusser, emprenedors, bel•licosos i força tossuts. S’alimenten bé i són aficionats a la beguda. Són generosos i amics dels forasters, atrevits i de molta força muscular. Els joves de classe artesana són, en general, de geni lleuger i una mica dissipat; aficionats a les ciències i a les arts, és general entre ells ser instruïts; els agrada la independència i són entusiastes dels principis lliberals. Són alts, robustos i ben formats. El vestit que porten és còmode i senzill: jaqueta llarga de roba, armilla de llana o de vellut de color, pantaló de la mateixa tela, negra o de roba “blau turquí”, espardenyes amb molta cinta negra que fa la volta fins a mitja cama i gorra llarga vermella.  No els agraden els ornaments frívols i és comú entre ells portar un pal, anomenat garrot.”

Quant a les dones diu que: “són laborioses, econòmiques, submises, poc endreçades en l’ordre interior i poc amables; en general religioses, força fidels i estimen molt els seus fills, són també robustes, de color sa, blanques i de bona silueta, bona dentadura i cabell i peus grossos; la veu una mica gruixuda i l’articulació força aspra. Vesteixen, en general, amb gentilesa i el seu vestit és probablement el més graciós de Catalunya. Consisteix en un gipó de ras o escot negre amb màniga curta, panyoleta de seda negra o de color al coll, guants negres de seda o de tul brodat fins al colze, faldilla de percal fi de color, seda o llana, cenyida per sobre el maluc, davantal de seda de color, mitja blanca, blau cel o negre; sabates de pell fina o de ras negre i mocador de tul blanc brodat al cap; per anar a l’església o els dies de fires o mercat, usen una espècie de mantellina  que anomenen caputxa, que consisteix en una toca de franel•la fina i blanca, tallada  amb gràcia, i amb una vora arrissada de tres dits d’ample al voltant, que agafada  amb una agulla a la part superior del cap, cau per damunt de l’esquena i arriba fins a la cintura, deixant descoberta tota la part anterior del cos i neta la cara; a les de color blanc, particularment, els cau tan bé la caputxa que les fa ser  ben formoses” .

Llegint les descripcions que es fan en el diccionari citat m’han vingut a la memòria les paraules que dedica a Figueres en Josep Pla, en el seu llibre “El quadern gris”.  És el volum 1 de l’obra complerta, que en les pàgines 355 a 358 fa una descripció de com va quedar meravellat de la nostra ciutat. No puc transcriure tot el que diu però sí el paràgraf  final: “ Quan vaig a Figueres em passejo per la Rambla i pels carrers. La ciutat és acollidora i neta. Vaig a veure la plana de l’Alt Empordà des de la pujada del Castell. Paisatge prodigiós, d’una bellesa fascinadora, d’una qualitat incomparable. Quina meravella de cel, de mar i de terra! Els dies grisos afinen el paisatge fins a extrems indicibles. L’aire de la tramuntana li dóna una llum, una precisió diamantina. Aquest paisatge us fa sentir l’orgull de ser d’aquest país. Després, de retorn a la vila, parlo amb la gent. Els figuerencs són una gent que parlen d’una manera natural, sense alterar la veu, sense fer gaires posturetes, d’una manera amable, dolça i tranquil•la. Gent polida. Les hores passen suaument. Què és pot demanar més”? Tot això i molt més deia en Josep Pla l’any 1918, precisament l’any en què es va inaugurar el monument de la Rambla a Narcís Monturiol i Estarriol. Llegir en Pla, en aquests temps convulsos que ara vivim, serena l’esperit i predisposa a la calma.

Tant per la importància que li dóna en Pascual Madoz, com per les paraules que li dedica en Josep Pla, podem estar ben orgullosos de ser d’una ciutat que figurava entre el grup de poblacions importants catalanes a mitjan segle XIX i principis del segle XX.

Podríem fer comparacions amb l’actualitat? Cadascú que faci les seves!

Martí Carreras i Ginjaume

Articulista

Parlament a l'Espai Social Fundació Catalunya La Pedrera, (antic Club Sant Jordi) el 17 de setembre de 2014

(Escrit els dies  18, 19 i 20 de desembre, ja que el parlament el vaig fer de memòria, excepte el poema final. Segurament si poguéssim escoltar el que vaig dir no seria exactament el mateix que he escrit, però poc variaria i el sentit del parlament seria el mateix.)

Bona tarda: moltes gràcies als components del Club de Lectura i de la Coral Icaris per la magnifica actuació d’aquesta tarda. Intentaré fer el meu parlament sense llegir cap paper, estil “polítics d’ara”. Si no m’agafa el “virus” del pànic escènic, com li va passar fa uns dies al cantant Joaquín Sabina, que és va quedar totalment en blanc.

El passat 26 de novembre va tenir lloc al Cercle Sport l’assemblea extraordinària de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà, amb un únic punt de l’ordre del dia: aprovació de la nova Junta Directiva.

Va ser aprovada sense cap vot en contra, és a dir per unanimitat. Per tant, a partir de l’ 1 de gener de 2015 l’Associació estarà presidida pel senyor Ricard Pey i Bosch, la vicepresidenta serà la senyora Encarna Pla Costabella; el tresorer, el senyor Miquel Rabert Camps; la secretària, la senyora Maria Fonollosa Andrés  i com a vicesecretàries 1a i 2a, respectivament, les senyores Dolors Roig Puig i Francesca Caritg Gibrat. Tal com vaig dir el dia de l’assemblea, si algun soci o sòcia vol entrar a la junta només ha de fer que dir-ho. Té temps fins passat Reis, que enviarem la composició de la nova Junta al Departament de Justícia de la Generalitat, tal com està establert en la Llei d’associacions.

Quan la Maria Fonollosa va proposar a la Junta la celebració de la festa de final d’any al local de l’antic Club Sant Jordi, vaig pensar que m’agradava molt perquè faria el meu darrer parlament com a col·laborador  en entitats de gent gran en el mateix lloc on vaig començar a parlar en públic l’any 1998 o 1999. Bé, parlar en públic s’entén una vegada jubilat, ja que anteriorment ho havia fet des de l’any 1961, que vaig entrar al Club Ciclista Empordanès i, a més del càrrec a la Junta, feia de locutor amb la camioneta del Coca Cola primer i del Pepsi Cola més tard. I, naturalment, en llengua castellana.

I pensant de què podia parlar en la meva darrera intervenció vaig decidir parlar dels records que em provoca aquest local. Ja sé que això pot produir alguna llagrimeta; ho farem com si estiguéssim  mirant un àlbum de fotos. Naturalment no puc parlar de tots els amics i amigues que han anat morint en aquests anys, però sí dels que més m’han ajudat i amb qui he tingut un tracte més directe.

Si tanco els ulls puc veure el local, inaugurat el 23 d’abril de 1985 i que va funcionar com a casal de gent gran fins al primer semestre del 2011, tal com estava abans de les reformes del 2007, que reconeixem que el varen deixar molt maco, però he de dir que als que feia anys que hi veníem ens semblava més acollidor abans. Entrant, hi havia la taula del conserge, en Jordi Santolària; a continuació, els sofàs de color verd amb les butaques, una tauleta al mig i una làmpada a sobre, el despatxet  dels col·laboradors i el despatx de l’assistenta social, que en aquell temps era la Margarita, crec que de cognom es deia Puigvert, que venia d’Olot cada quinze dies, normalment els dijous.

El que vam trobar més a faltar va ser l’escenari que hi havia just davant de la biblioteca, a l’espai que ara ocupen els ordinadors. Una vegada jubilat en Jordi, va venir en David González i, quan va plegar, i ja  no venia la Margarita, es van succeir un reguitzell de de canvis, fins a vuit en total. La primera va ser la Montserrat Pérez, que hi va romandre uns 8 mesos; la Maria Padern, 2 mesos; la Dolors Julià, 8 mesos, a continuació, i des de l’1 de juliol del 2002, la Rosa Canudas, l’única que pertanyia a l’Obra Social de Caixa Catalunya de la Fundació Viure i Conviure, que semblava que hi havia d’estar tota la vida, fins i tot es va comprar un pis a Figueres, i  hi va estar només 9 mesos, substituïda per la Diana Sala, 3 mesos, i després la Mònica Polonio, 14 mesos, una de les millors que vam tenir, malgrat que ella i jo no van congeniar gaire, perquè teníem diferents criteris de funcionament, però eficaç i molt eficient. I les dues darreres, la Núria Sala Gou,  31 mesos, i la Maria Caballero, 52 mesos.

Parlaré  dels amics que més recordo, i que ja no estan entre nosaltres. Naturalment que tots érem amics, però sempre hi ha algunes persones amb qui tens més tracte i una amistat més forta i els recordes més. Recordo, doncs, l’Eduard Pardo Rigau, una molt bona persona i un gran amic, incapaç de dir una paraula que pogués molestar, educat i sempre disposat a col·laborar. Recordo una anècdota que demostra quina mena de persona era. Estàvem preparant la festa de Cap d’Any i se’m va ocórrer que estaria bé que les campanades que escoltéssim a les dotze de la nit del 31 de desembre fossin les del campanar de l’Església Parroquial de Sant Pere, i li vaig proposar d’anar-les a gravar el vespre. Cap problema, el vaig anar a buscar i sobre tres quarts tocats de dotze estàvem davant del campanar, amb un fred propi del mes de desembre. Quan ja tornàvem cap a casa, em va dir: “Martí, això no ho podíem haver gravat demà a les dotze del migdia?”  Home, i tant, - li vaig contestar - no hi he pensat, per què no m’ho deies ? “Bé, he pensat que tu ja sabies el que feies i per això no he dit res”. És a dir, per no contradir el que jo li proposava va callar. Recordo també el matrimoni format per en Joan Sayó i la Montserrat Esteba, sempre disposats a ajudar; ens deixàvem el baix de la casa seva per anar-hi a preparar les bosses de raïms per al  sopar, i ell, fuster, ens deixava taulons per engrandir les taules i que hi pogués venir més gent, i també ens ajudava a muntar i desmuntar. Un dia que ens van desaparèixer uns estovalles, en vam anar a comprar més i la Montserrat i les seves amigues les varen preparar en poques hores, ja que era el dia 30 de desembre. També recordo el matrimoni d’en Miquel Barnadas i l’Angelina Sánchez, més coneguda com Geli; en Miquel, que també era fuster, ens va fer els suports per als números de les taules de fi d’any que van servir per tots els vuit anys, del 1999 al 2006, que vam fer la festa. Recordo la Catalina Gibert, la dona d’en Lluís Caminals, simpàtica, de bona conversa, i com que en Lluís la feia voltar molt quan ballava, sempre tenia un vano per ventar-se, ja que tenia sufocacions. La Maria Campos, la dona d’en Paco Ullastre, sempre disposada a ajudar, amb la baieta i la galleda a punt per si a algú si li vessava aigua, cava o algun refresc. En Josep Angàs, Pepe per als amics, lloant sempre les coses que fèiem al club, que seia amb la seva dona, la Margaret, a la mateixa taula que en Jordi Santolària, l’Emili Isern, en Josep Santaló i en Francesc Pujol. I el matrimoni format per en Lluís Magrià i la Maria Cors, sempre felicitant-nos per les activitats que fèiem; es notava que ens estimaven i sabien fer-ho saber.

Per acabar he de recordar els dos amics que vam acomiadar fa només un mes i mig, el 2 de novembre, en Josep Maria Coll i en Paco Ullastre. Amb en Josep Maria Coll i la seva dona, la Mercè Castelló, vam  entrar per primera vegada l’any 1996 a un ball de tarda al club, amb la meva dona, i vam seure en una de les taules que es posaven a l’espai on assajaven els de la Coral. Ens havíem conegut en un viatge col·lectiu a l’ Expo de Sevilla de l’any 1992. Per cert, que tenim una anècdota: una nit vam anar a sopar els dos matrimonis a un restaurant i ens van posar a la taula una senyera. Potser ara no ho farien, tenint en compte les tenses relacions entre Catalunya i Espanya. I d’en Paco Ullastre en podria explicar una bona estona. Sempre amatent a tot, muntar taules i cadires, organitzar els balls, contactar amb els músics, ser el primer d’arribar i l’últim de marxar. I per la festa de Cap d’Any, es cuidava gairebé de tot. Com en Paco he conegut dues persones més. Eren diferents, però tenien el mateix denominador comú: treballar per als altres sense esperar res a canvi. Un, res a veure amb entitats de gent gran, va ser en Marcelino Castelló Guitart, empleat de la Ferreteria Ymbert, que el vaig tenir a la junta del Club Ciclista Empordanès. Ell sol feia la feina de quatre i ens feia treballar amb més ganes. Ho volia tot fet al moment. Per exemple: si en alguna reunió de Junta, el secretari, Jordi Arranz Font, pare d’en Jordi Arranz que treballa a l’Ajuntament, o els germans Pacreu o l’Albert Ferrer o jo mateix dèiem quelcom similar a: ”hauríem de fer una carta a la Federació Catalana demanant, etc  etc”, s’aixecava d’una revolada, anava a l’armari on teníem la màquina d’escriure, la posava davant meu o d’en Jordi i deia: “Ara l’heu de fer, la carta, que jo demà ja la franquejaré  i la portaré a Correus. Què vol dir hauríem, ara s’ha de fer! Que si jo sabés escriure a màquina ja faria vuit dies que seria feta”. I sempre així, un vertader terratrèmol. L’altre el vaig conèixer al Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, era l’Oleguer, conegut com Gari (del castellà Olegario) Costa Caball, president del Casal de la Gent Gran de Sant Climent Sescebes. Sempre a punt per fer coses. Si jo proposava que s’hauria de fer una reunió de presidents de casals de la comarca, deia “deixa-ho pel meu compte”. Al cap de poques hores em trucava i em deia “Martí, ja els tinc tots avisats, tal dia a tal lloc i a tal hora” i acabava “ he de fer alguna més, mira que no puc estar parat, jo!”. Doncs en Paco Ullastre també era d’aquesta mena, sempre a punt per a fer coses.

Ja vaig acabant i he deixat per el final parlar d’una persona que ho va fer tot en aquest Club, al qual es va homenatjar el 2003, i per tant no faré menció dels seus mèrits; també se li  va concedir  la medalla dels 90 anys, a títol pòstum,  l’any 2008, ja que havia nascut el 1918. I ja sabeu  què els va passar als nois nascuts aquell any. L’any 1936, en lloc de festejar les noies i anar a ballar sardanes, van haver d’anar al front amb l’anomenada “lleva del biberó”.  Estic parlant d’en Joaquim Rosa Salellas, que, a més a més, en acabar la guerra va esser “obsequiat” pel govern franquista a fer tres anys de servei militar per diferents indrets d’Espanya i el darrer any en el que aleshores es deia “Protectorado espanyol de Marruecos”, per l’únic delicte d’haver estat fidel al govern legítim de la República espanyola. Per tant, el senyor Rosa va estar sis anys fora de casa. Vaig tenir la sort de tractar amb ell els darrers tres o quatre anys que va viure a Figueres, ja que va acabar la seva vida, junt amb la seva dona, fora de Figueres. Em va explicar moltes coses del Club i quan li parlava d’un problema m’explicava com ho hauria solucionat ell. Un vertader luxe comptar amb els seus consells. El senyor Rosa, l’any 1990, va escriure  un poema, que porta per títol “La pols dels records”, que em ve com l’anell al dit per tancar aquest parlament, dedicat precisament als records. Ja el vaig llegir l’any 2008 i ara hi tornaré. Diu així:

LA POLS DELS RECORDS

Es dèria de la gent gran

treure la pols dels records,

allunyats pel pas dels anys

vius i presents dins del cor.

Vinc a contar-vos un fet

- espina que porto clavada-

de quan era un jovenet

de la primera volada.

Solia rondar les mosses

jovencelles i eixerides,

m’era igual brunes o rosses

per explicar-los mentides.

Ella era alta, de gentil figura,

la pell bruna, no pas massa,

pleneta en justa mesura:

sembla que la veig, encara.

Jugar amb foc sempre crema,

dues mans que s’entrellacen,

dolça mirada amistosa,

un suau bes que s’escapa.

Un amor ple de tendresa

despertà dins nostres cors

i un bes signà la promesa

d’estimar-nos fins la mort.

Quan més bonic era el món

ens despertàrem en guerra,

Apa jovent, cap al front,

que perilla nostra terra!

D’aquella història ferotge

molts companys no retornaren,

no tenen flors a la tomba,

ningú sap allà on jauen.

Tres anys durà el desgavell,

i tres més per tornar a casa,

fidel sempre al pensament

la meva noieta maca.

El que acabo de contar

és història ja oblidada,

mig segle, llarg, que passà,

la pols del temps l’ha esborrada.

Que si vaig saber res més,

d’aquella noieta maca?

Valguem Déu, vaja si ho sé,

SI ELLA ÉS L’ÀVIA DE CASA!

                                                  Joaquim Rosa Salellas 1990

Res més. Gràcies per haver escoltat tan atentament, que passeu unes bones festes de Nadal i que l’any 2015 es compleixin els vostres desitjos. I com sempre dic: Salut, companyes i companys, amigues i amics !

Article de Sònia Masmartí Recasens en els Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos 2014

 LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI

(Ressenya en els Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos 2014 escrita per Sònia Masmartí Recasens ,desembre del 2014)

En aquest llibre, Martí Carreras,  ens ofereix el recull dels 66 articles que l’autor ha anat publicant periòdicament al Setmanari de l’Alt Empordà des de l’any 2004 i fins al juny del 2013, a banda d’una selecció d’alguns dels nombrosos  parlaments que ha realitzat l’autor en diferents actes d’homenatge i relacionats amb el món de la gent gran.

El compendi apareix endreçat cronològicament i revela la capacitat de l’autor de viure l’actualitat en primera persona, tant a títol individual amb l’aportació de reflexions personals com en representació d’un col•lectiu que sovint trobem poc representat dins la nostra societat, les persones grans. Així, Carreras, ens dona la visió de l’actualitat en diversos nivells, combinant experiències personal i de l’entorn figuerenc més immediat fins al coneixement d’esdeveniments més generals i la presència en les més altes  institucions governamentals.

Com ja ens va demostrar en la publicació de la seva conferència “El complex i divers món de les persones grans”, l’any 2011, Martí Carreras, és lluny de reivindicar únicament les persones grans de la nostra societat com a individus dignes de respecte i veneració, més aviat el to dels seus escrits manifesta la responsabilitat que han d’assumir aquestes persones, en la mesura que els sigui possible, implicant-se en el conjunt de problemes  on es troba immersa la nostra societat i treballar i col•laborar activament per cercar-hi sortida. En aquesta nova publicació, ens ofereix una visió amplia i transversal dels nostre entorn i del nostre món, des del punt de vista d’un figuerenc amb experiència vital i que viu intensament l’actualitat.

Així, exposa, comenta i sovint manifesta la seva preocupació sobre temes tan diversos com el paper actual de la dona, del futur dels joves, o en qüestions més genèriques com serien la cultura, l’economia o la sanitat i l’assistència social. L'abast  cronològic que compren el recull d’escrits (2004-2013) resulta un valor més afegit a aquesta obra, perquè s’infereix en un dels períodes més convulsos, que a tots els nivells, ha viscut la nostra societat.

Sònia Masmartí Recasens

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà el dia 2 de desembre del 2014

FI D’ETAPA

El passat 26 de novembre l’assemblea de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà va aprovar  la nova junta directiva encapçalada pel senyor Ricard  Pey i Bosch, que serà el nou president a partir del dia 1 de gener de 2015.

Així doncs, a final de mes deixaré de tenir la meva darrera responsabilitat en entitats de suport a les persones grans. Hauran estat tretze anys, des d’aquell ja llunyà  2002 en què la Dolors Julià, responsable  aleshores del Club Sant Jordi, ara Espai Social  Fundació Catalunya-La Pedrera, ens va designar a en Paco Ullastre (e.p.d.) i a mi com a representants del Club en el Consell Comarcal. De seguida vaig  formar  part del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà i, més tard, del Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres, del Consell Territorial de la Gent Gran de la demarcació de Girona i del Consell de la Gent Gran de Catalunya, de la Generalitat. I l’any 2006 es va formalitzat l’Associació de la qual ara causaré baixa com a president.

Al llarg de tot aquest temps he procurat participar en totes les iniciatives que poguessin afavorir el benestar de les persones grans, algunes vegades amb èxit i en d’altres no tant. Quan l’any 2012 l’Ajuntament de Figueres em va fer l’honor de concedir-me la Fulla de Figuera de Plata ja vaig manifestar que la feina cal agrair-la a tots els membres dels consells  dels quals he format part. I ara repeteixo que una persona sola poques coses pot fer. L’època en què vivim exigeix el treball en equip. Mai més ben dit,  la unió fa la força.

En tots els llocs en què he estat he procurat fer amics i puc dir que n’he trobat i de molt bons. Són tants, que m’abstinc d’esmentar-los per por de deixar-me’n algun. Només faré una excepció: en Josep Maria Bosch i Pelegrí d’Arbúcies (e.p.d.) que va ser vicepresident segon del Consell de la Gent Gran de Catalunya. Des del primer dia vaig entrar a formar part de l’ens, per cert en substitució d’en Narcís Oliveres i Terrades, doctor en dret i exconseller de la Generalitat, una mica aclaparat per la responsabilitat que em queia sobre les espatlles. Ell es va posar a la meva disposició i em va ensenyar tots els ets i uts del Consell. Aquells viatges de tornada del plens que fèiem en tren de Barcelona fins a Sant Celoni, on baixava per anar cap a Arbúcies, en companyia d’en Salvador Tixis de Girona, van ser memorables. Que en vaig aprendre de coses amb ell! Mai oblidaré que a petició d’en Santi Vila, aleshores alcalde de Figueres, va venir per entregar-me la Fulla de Figuera de Plata, quan ja estava una mica tocat per la malaltia que se’l va emportar.
Han estat uns anys plens d’activitats. Considero que, en general, la gent gran viu més bé  ara que en temps passats. Però encara hi ha moltes mancances i molt feina per fer. El meu successor al CGGCat, en Jordi Cabezas i Llobet, jove i amb empenta, representa l’Alt Empordà. I va demostrar en el recent Congrés del passat octubre al Món San Benet, que ho fa amb nota.  La comarca hi ha guanyat.
Com també considero que hi guanyarà l’Associació amb en Ricard Pey. És dinàmic, té ganes de treballar i té set anys menys que jo. I a aquestes altures set anys són molts anys.

Algunes persones em deien per què no continuava uns anys més. No, a partir dels vuitanta, estar al capdavant de qualsevol entitat és feixuc. La salut se’n ressent  i, a més a més, he considerat sempre que cal renovar i no empoltronir-se en els llocs. Cal gent nova i noves idees. Amb el pas del temps et vas adotzenant, tot et va bé i no hi ha innovacions.

Naturalment que quedo a disposició de qui calgui  per a qualsevol cosa en que pugui ser útil, en intervencions puntuals per a un determinat fi, però sense el neguit de ser al capdavant.
No vull deixar de manifestar que durant tots aquests anys he parlat en públic en moltes ocasions i he escrit diversos articles d’opinió i que mai, des de cap administració pública, Ajuntament, Consell Comarcal, Generalitat de Catalunya, s’ha m’ha fet cap mena d’insinuació sobre el que podia o no podia dir. La llibertat ha estat absoluta i els agreixo la confiança que m’han dispensat.

El dia 17 de desembre a les cinc de la tarda en el transcurs d’una festa que farem l’Associació en l’antic Club Sant Jordi m’acomiadaré. Allà vaig començar i allà acabaré. Qui vulgui venir hi està convidat.

Pel que fa als meus escrits en aquest setmanari, els continuaré fent, mentre estigui en condicions de fer-ho, i, naturalment, sempre que la direcció ho permeti.

Que passeu unes bones festes nadalenques i que el proper 2015 es facin realitat els vostres desitjos. Fins el proper mes... i any.

Martí Carreras i Ginjaume
President de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà.

Publicat al setmanari Empordà el 4 de Novembre de 2014

 XARXES SOCIALS

Amb el fet que els actuals sistemes de comunicació tenen  coses dolentes, sembla que hi estarem tots d’acord. Veus molta gent pel carrer amb els mòbils a la mà, mirant la pantalleta, consultant els correus, els WhatsApp, Messenger, Facebook, etc.,totalment abstrets. Fins i tot es veuen, encara que estigui prohibit, persones que estan  conduint un vehicle de motor i que parlen pel mòbil, que escriuen un missatge o que el llegeixen. Un dia vaig veure en un restaurant,  per davant del qual  passo cada dia, una taula amb quatre persones dinant i amb el seu corresponent mòbil  encès davant de cada una.

Totes les masses piquen i trobar el terme just hauria de ser l’adequat. Les persones grans són una mica reàcies  a les noves TIC (tècniques d’informació i comunicació), però si perden la por a vegades els  poden ser de molta utilitat. El mes d’agost passat els mitjans comunicació es feien ressò  que un excursionista s’havia perdut pel bosc i gràcies a poder trucar al 112 i que després els bombers li enviessin un WhatsApp amb un plànol d’on estava perdut, va poder trobar la sortida que se li havia fet molt difícil.

Consultar per Internet qualsevol dubte que tinguem també ajuda a culturitzar una mica la població. Els diccionaris tradicionals han estat substituïts pel sant Google, que hem de convenir que és un buscador excepcional, i que pots preguntar-li el que vulguis, que et donarà multitud de respostes, en temps rècord.

Una de les xarxes socials que freqüento assíduament es el Facebook, organitzada a través d’amistats que s’intercanvien desitjos, felicitacions, consells, informacions, fotografies, etc.
Fa mig any, més o menys, i tal com va informar L’Empordà en el seu moment,  s’han posat de moda els grups anomenats “No ets de (nom d’una població) si no...” La nostra ciutat no podia ser-ne una excepció i el grup obert de Figueres, amb una participació de més d’un miler d’usuaris ha tingut molta acceptació. Per qüestions d’espai no puc anomenar a totes les persones que hi participen, però faré un parell d’excepcions. Vull felicitar  en Xavi Piera, un animador constant i amb fusta de líder, que cada matí, a primera hora, ens encoratja, ens anima i ens fa somriure. L’altre participant que vull anomenar és la Manoli López Marcos, gràcies a la qual  hem descobert coses que molts ignoràvem del passat de la nostra estimada Figueres. Mercès al seu bon fer, ens hem pogut assabentar que el “ Diccionario-geogràfico-estadistico-histórico de España y sus posesiones de ultramar” de Pascual Madoz, publicat el 1845, dedica unes deu pàgines a parlar de Figueres. Cal fer notar que  parla de quatre Figueres, una de Mallorca, una altra a Astúries i una tercera a Galícia i que a aquestes els dedica un parell de ratlles a cadascuna. També gràcies a les orientacions de la Manoli, hem pogut tenir accés als programes de Fires des de l’any 1913, o ens hem assabentat que l’any 1908 hi havia a Figueres una Clínica amb “Rayos X” i que es depilava a les senyores sense dolor i amb garantia de no reproducció del pèl.  Al mateix temps que hem constatat que Figueres, a final del segle XIX i principis del XX, era  considerada una ciutat important no tant sols de Catalunya, sinó d’Espanya, en quant a projecció comercial, industrial, de serveis i de pensament polític.

De ben segur que els historiadors locals diran que no hem descobert res de nou. Naturalment que no, ni ho pretenem. Simplement es tracta de fer arribar la informació a tantes persones com sigui possible. Per tant, animo les persones grans a perdre la por a aquestes noves eines de coneixements. M’agrada aquest grup perquè tothom hi diu la seva sense preocupar-se d’escriure més o menys bé, ortogràficament o sintàcticament.

També sabem que molts dels que en el Facebook ens considerem amics, ho som virtualment, ja que personalment no ens coneixem. Però intercanviem informació, sobretot local, i de passada ens divertim.

Precisament de l’amistat tal com la veia en Marc Tul•li Ciceró en parlarem properament, comentant el seu Tractat sobre l’amistat, tal com vam fer fa alguns mesos del seu Tractat de la vellesa. Aleshores no hi havia Internet ni res que s’hi assemblés. Només sentit comú i seny.

Martí Carreras Ginjaume
President de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà