MÉS
SOBRE LES PENSIONS
En els darrers mesos han proliferat als mitjans de
comunicació escrits diverses cartes en què es queixen de l’IRPF de les
pensions. Crec que tenen raó, jo també ho penso. He trobat la còpia d’una carta
que vaig enviar a la secció de “Cartes dels lectors” del diari La Vanguardia datada el 4 de desembre de
l’any 2002, és a dir, ja fa gairebé 15 anys, en què deia que com a representant
de l’Alt Empordà havia presentat una esmena al tema de pensions en el IV
Congrés Nacional de la Gent Gran que s’havia celebrat aquell any a Barcelona.
Esmena que no va ser aprovada a causa de la gran quantitat d’esmenes sobre el
mateix tema que s’havien presentat. Textualment deia: “ Deixar de considerar
que les pensions siguin considerades, en el que fa referència a l’IRPF, com a
rendiments del treball, ja que si bé és cert que provenen dels anys
d’activitat, també és veritat que durant la vida laboral ja s’ha pagat l’impost
corresponent. Això comportaria la
supressió de les retencions a qualsevol classe de pensions. En cas de no ser
possible exonerar l’import total de la pensió, que és allò legislat actualment
per la gran invalidesa i la invalidesa absoluta, considerar exempta de tributar
una quantitat important i cotitzar només per la diferència. Similar a la
darrera reforma de l’impost sobre el patrimoni en que la vivenda habitual està
exempta en els primers cent cinquanta
mil euros”.
Encara penso que es podria fer una altra modificació, ara
que ja fa anys que l’actualització anual de les pensions es limita a un
escanyolit 0,25 %. Seria que aquest fos un augment lineal en lloc de ser
percentual. És a dir, que l’augment anual fos igual per a tothom. De la manera
que es fa ara resulta que el que cobra una pensió de 1.800 € se li augmenten
4,5 € i el que en cobra 600 només 1,5 €. Ja sé que el que cobra més és perquè
en el seu dia va cotitzar més, però això ja se li va reconèixer en el moment
d’assignar-li la pensió corresponent. Després de jubilar-se ni el que pagava més
ni el que pagava menys hauria de ser diferent. Aquesta manera de calcular només
es va fer un any, amb el govern de Felipe González, cosa que no va agradar
gaire als sindicats que van recórrer i als tribunals els van donar la raó. Però
penso que seria més just i equitatiu. Si això anés acompanyat de la supressió o
rebaixa de l’IRPF, els que més cobren i que paguen un impost més alt, fins i
tot i sortirien guanyant.
Una vegada dit tot això, crec que és simplement “el
dret a picar de peus”. Els senyors d’Hisenda necessiten arreplegar diners d’on
sigui i, a més a més, de tant en tant surten veus de personalitats d’àmbit privat i també
públic, amb sous escandalosos, alguns pagats amb els impostos de tots plegats,
inclosos els jubilats i pensionistes, que afirmen que aquest col·lectiu és
l’únic que no ha perdut poder adquisitiu ens els darrers quatre o cinc anys,
tenint en compte l’índex de preus al consum. Però a mi no em val aquest
argument, simplement perquè la cistella de productes d’aquest índex no és un reflex fiable del que consumeixen els jubilats. I si mirem
els productes que són totalment necessaris, per viure una mica decentment, com els alimentaris i el consum d’energia elèctrica i d’aigua
corrent, veurem que els augments han sigut copiosos i sobrepassen en excés el
misèrrim 0,25 % amb que ens han obsequiat en els darrers tres o quatre anys.
Si aquestes persones que fan els càlculs per afirmar
que els jubilats són els únics que no han patit la crisi provessin de passar
només un sol trimestre amb una mitjana de 700 € al mes, ja veurien el que és
bo. M’indignen aquestes manifestacions sobretot quan qui les fan estan
envoltats de secretàries i amb emoluments anuals que cap jubilat arribarà a
cobrar en tota la vida de pensionista, encara que estigui vivint, és un dir, trenta
anys més, o sigui, que gairebé arribi a centenari.
M’agradarà veure quina solució es trobarà per
assegurar que tothom que hi tingui dret
pugui continuar cobrant. Hem repetit diverses vegades que només un augment
substancial de llocs de treball, amb cotitzacions més altes, i per tant amb
sous més alts que els d’ara, poden pal·liar una mica el panorama existent que
no és en absolut gens afalagador.
Martí Carreras
i Ginjaume
Articulista
