En un percentatge molt elevat, les entrevistes que es publiquen a La Contra de La Vanguardia solen ser interessants, i algunes molts interessants i súmmament instructives. Una d’aquestes últimes va sortir publicada a mitjan mes de febrer, precisament el dia en què en el mateix diari i, en els altres, veia la llum un estudi elaborat per la conselleria d’Interior sobre els maltractaments a les persones grans de Catalunya del qual es desprèn que són més de 10.500 les que pateixen mals tractes, per part de familiars en més d’un 50%, i, l’altra meitat per part d’amics, veïns, coneguts, cuidadors professionals i altres. Cal fer esment que no arriben al 10% les persones que denuncien els fets i que la societat catalana només en un 10% creu que a les persones grans se les tracta malament.
El mateix dia i en el mateix diari, en la secció de Tendències, hi trobem un reportatge de relacions intergeneracionals , titulat “Generació sandvitx”en el que explica que moltes persones de més de 60 anys tenen cura dels pares i dels néts alhora i, a més a més, preparen el dinar i fan la compra per als fills que treballen. O sigui que quan arriben a l’edat de la seva jubilació han de relegar els seus projectes personals i portar una agenda atapeïda i marcada per les obligacions i les necessitats d’altres. Explica el reportatge que tot això és producte de l’evolució demogràfica de la societat que ha donat lloc a allò que els sociòlegs denominen família espàrrec: famílies cada vegada més llargues i estretes a causa d’una fecunditat decreixent i una esperança de vida en augment. A més, la crisi ha portat que aquesta generació, que encara se sent valenta, s’hagi de multiplicar per ajudar a la resta de la família.
I tornem al començament i parlem de l’entrevista de La Contra. Es tracta de la canadenca Vickie Cammark, pionera de les xarxes de suport veïnal per als més dèbils que diu coses com aquestes “No feu res per ajudar a ningú: feu-ho per ajudar-vos” i “no hi ha independència personal sense interdependència cívica”. Manifesta que no parla de caritat ni de ser bons, sinó que no hi ha diners ni n’hi haurà perquè a tots ens puguin cuidar professionals si, amb sort, arribem a vells o si, desgraciadament, caiem abans en la malaltia o la demència. Diu que si ens fixem en les xifres de demografia de Barcelona veurem que és impossible mantenir en asils amb professionals ben pagats tota la gent gran i que no hi ha seguretat social que suporti la societat envellida de qualsevol ciutat europea d’aquí a uns anys, i rebla el cau dient: “cada vegada hi ha menys fills per sostenir als grans. Si no ens organitzem en xarxes de veïnat, passaran mala vellesa...”.
L’entrevistador li insinua que potser amb estalvis i fons de pensions es podrà apaivagar aquest panorama, i la contesta és aquesta “encara que no desapareguin en una crisi, els diners no li evitaran la pobresa de la solitud. Així que integri’s en aquestes xarxes, però no per ser bo i generós – no és sostenible – sinó perquè faran que se senti més bé: només les relacions en què les dues parts obtenen alguna cosa són duradores” .
En el transcurs de l’entrevista explica alguns casos de persones que han ajudat als més necessitats i al cap d’un temps s’han adonat que eren ells que necessitem fer-ho i que rebien molt més del que donaven. Diu que aquestes xarxes de suport funcionen perquè qualsevol que s’hi integri per ajudar a qui ho necessiti se sent útil i gratificat sense necessitat de res canvi.
Explica que a una de les seves amigues, directiva d’una multinacional, li va parlar d’una anciana sense família que necessitava ajuda a casa: “prova de visitar-la un dia – li vaig dir – i si no la tornes a veure no l’hi diré a ningú”. “Hi va anar, li va donar menjar, hi va parlar, li va agafar la mà. I hi va tornar cada setmana. Li vaig dir que no calia, que ja teníem xarxa per a l’anciana, però la meva amiga em va contestar que era ella la que necessitava l’anciana” “He descobert – va confessar – que estar amb ella em fa marxar l’estrès; m’ajuda a frenar i sentir el que és important de veritat”.
Conclou dient que això “ és l’experiència humana: biologia “. Tots tenim una part buida que s’omple en sentir-se útil, i tots, per desvalguts que siguem, tenim una altre meitat que pot aportar alguna cosa als altres i omplir-los. És així com funcionen les xarxes sostenibles”.
Crec que no cal afegir-hi rés més. Salut!.
Martí Carreras i Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada