VIST AMB BONS ULLS

MALALTIES, SANITAT I METGES

Fa uns mesos una persona coneguda em comentava que el seu marit havia patit una angina de pit i que estava molt espantat. Bé, d’entrada, cal dir que és un avís seriós i com a tal cal prendre les precaucions necessàries i seguir les indicacions dels metges. Una vegada dit això, he de dir que li vaig comentar que podia donar  gràcies perquè potser li havia estalviat de tenir una malaltia més important com pot ser un infart de miocardi, que tampoc seria per espantar-se, donat l’alt percentatge d’infarts que se solucionen satisfactòriament.

Voldria, doncs, animar les persones que es troben en alguna d’aquestes circumstàncies i dir-los que avui dia la ciència mèdica està molt avançada, també en aquesta especialitat, i té un munt de solucions. I ho dic per experiència pròpia. Quan encara no tenia quaranta-dos anys, l’any 1975, vaig patir un infart agut de miocardi, en una època en què  les coses no estaven com ara. En aquest sentit, voldria transmetre el meu agraïment al doctor que em va atendre, que va ser el doctor Joan Forment i Soler (e.p.d.) i que ho va fer d’una manera exemplar durant vint anys. També el meu reconeixement al doctor Ernest Vila Forment que ho va fer fins que varen treure els especialistes de l’ambulatori.  I finalment, als cardiòlegs que fins ara m’han atès a l’hospital de Figueres, primer el doctor Marco Antonio Paz i actualment la doctora Sara Darnés Soler. Sense oblidar-me dels metges especialistes en cirurgia cardíaca, encapçalats per la doctora Remedios  Rios,  que el darrer dia del mes de febrer de l’any 2007  varen operar-me a cor obert a l’hospital universitari doctor Trueta de Girona, i  em van col·locar tres bay pass que fins al dia d’avui funcionen magníficament. I per a molèsties més comuns i seguiment dels controls, el metge de família Jesús de Pablo Martín al CAP Ernest Lluch. Un agraïment especial per a la psicòloga Blanca-Rosa Serra Rosa que l’any 1976 em va fer sortir del pou de la depressió i amb va posar el cap en ordre que havia quedat en un estat llastimós, sense esma ni voluntat.

Tot això és per dir que fa unes tres setmanes que es varen complir quaranta anys des d’aquella nit d’abril del 1975, dels quals vint-i-un els vaig passar treballant i, per ara, i que duri, dinou de jubilat, de manera totalment normal i sense estalviar-me maldecaps.
Això sí, he estat molt curós a complir estrictament les indicacions mèdiques, en el que fa referència a la medicació i, sobretot, en el menjar i beure, encara que he de dir que aquí he tingut la col·laboració de la meva dona que no ha deixat que mai m’extralimités excessivament i ha vigilat la meva dieta.
Per tant,  a les persones que es trobin en aquests casos que procurin no defallir. Tenim una sanitat bona i uns metges i metgesses que estan totalment al dia dels nous avenços i teràpies que calen en cada cas.
I a més a més, a Figueres i l’Empordà tenim l’Associació Cor-fi que funciona des de l’any 2008 i dóna suport anímic als malalts i familiars.  Associació que vaig ajudar a fundar junt amb l’amic Carles Corral Cullell, el president, i amb l’entusiasta i imprescindible ajuda del doctor Marco Antonio Paz que sempre està disposat a fer conferències per anar explicant tot el que fa referència a l’especialitat cardiològica.

Alguna vegada en els meus escrits he lloat la sanitat pública, malgrat el deteriorament que ha sofert amb les retallades que es van produint des del començament de la crisi, que han provocat un allargament de les llistes d’espera i, el que és més penós encara, una reducció dels sous del personal sanitari. Si alguna cosa haurien de tenir clar els nostres polítics és que tots nosaltres, una de les coses que valorem més els administrats és la de ser ben atesos quan ens arriba l’hora de les malalties. Si les coses funcionen els més bé possible és gràcies a l’abnegació del personal mèdic i sanitari que es multiplica per atendre els malalts.

L’esperança de vida va en augment i cada vegada hi ha més persones que sobrepassen els noranta anys i  moltes el centenar, però és obligat dir que gairebé totes, per no dir la totalitat, necessiten de les medecines  i dels metges. Quan un és gran i, a aquestes edats podríem dir vell, el que més es valora és sentir-se ben atès. Pensem-hi doncs, i agraïm  als que vetllen per la nostra salut amb la seva dedicació. Per tant, en nom de tots els  que us necessitem, moltes gràcies.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi