dilluns, 5 de març del 2012

L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 10 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XIV El Cap de Creus

La catorzena gràcia de l’Empordà és el Cap de Creus que s’enfonza com punxaguda llança en el flanc de la mar profonda. Guaita pel Nort el Cap Cerver i el port de Venus Kytereia; pel mitjorn allarga l’esguard fins a les escales d’Aníbal, i mar endins per les pulcres matinades d’hivern obira els cimals de Mallorques. Per a disposar l’esperit a cantar les belleses del Cap de Creus, l’escriptor té d’embriagar-se en la remor de les batalles, en l’encens dels oficis divins, en la joconda alegria de les núpcies i en el ressò august de les marxes triomfals. En lloc es presenta la naturalesa més èpicament valenya i hermosa. Les ones canten, rutllen i s’esberlen contra’l mur gegant; el vent, que brunzeix amb inefable parfonia les escabella, i escampa per l’aire el seu ruixim: del peu de l’ara munta una forta alenada d’aromes marines. Hi ha quelcom en l’ànima empordanesa que no s’explicaria sense la presència d’aquella immensa cavalcada de roques pirinenques, atretes mar endins per les eòliques ressonàncies de la lira d’Orfeu. Damunt de la mola sembla que’t trobis en la proa tallanta d’una nau gegantina impàvida rompent les ones bramulantes que rera’l vel de blanca espuma harmonisen tota una sinfonia de blans de zèfir i de verts d’esmeragda amb reflexes indefinibles d’àgates i rubís, morats i roses que transparenten l’ombra dels espadats i de les cales, i els sorrals i les roques, i l’espessa forra de les algues marines.