LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI (Publicat a l'Empordà el 10.11.2009)

III CONGRES ESTATAL DE PERSONES GRANS (i III)

Després de la publicació de les conclusions del Congrés Estatal de Persones Grans, cal fer unes quantes reflexions per intentar aclarir algunes qüestions sobre el futur de les persones grans. És indubtable que els que tenen el poder de decisió ja fa temps que s’han adonat que aquest tema anirà agafant més importància cada vegada, donat l’allargament de la vida, i, per tant, caldrà posar la clepsa en marxa per trobar solucions, que en el cas d’Europa –el continent més envellit- haurà de ser en l’àmbit de la Unió Europea.. Un sol país no en farà prou, ja que els recursos econòmics necessaris per atendre l’allau de persones grans ho farà impossible.

Si llegim atentament, veurem que les reivindicacions proposades tendeixen gairebé totes a aconseguir una major independència de les persones grans i a poder passar la darrera etapa de la vida sense gaire variacions del que ha estat la seva vida i el seu entorn, continuant sent útils a la societat com han fet sempre.

El dilema de si les persones grans, amb dependència o no, han de restar als seus domicilis amb l’assistència que calgui, o bé han de ser ateses a les residències en ús, anirà en augment. El que si sembla clar és que l’actual model de residència haurà de sofrir canvis en un futur més o menys proper.

Canvis que ja s’estan estudiant ara mateix, però com que la magnitud és de tal importància, segurament tardarem anys perquè és vegin plasmats a la realitat. Ja fa mesos que l’IMSERSO (Instituto de Mayores y Servicios Sociales) ha creat un grup integrat per una vintena d’experts de diferents professions, comunitats autònomes i procedències,(sector públic i privat) que té com a objectiu analitzat la situació.

Ho explica Gabriel Gallardo a la revista “Nosotros” número 119, dels mesos de juliol i agost del 2009. Traduït del castellà, diu:

“El punt de partida és el reconeixement que l’actual model no respon als desitjos de les persones ni possibilita un treball de millora de la qualitat de vida de les mateixes. Les persones grans i les famílies acudeixen a les residències quan no queda més remei, però són llocs no desitjats.

I aquesta mala percepció té a veure, en gran part, en com estan organitzades: centres de capacitat elevada que tenen cent o més places que funcionen de manera institucional, on les normes, l’atenció uniforme, la insuficient privacitat, l’organització de l’atenció centrada en el procediment i en les condicions laborals, primen sobre l’atenció personalitzada, la llibertat personal ,els costums i els desitjos de les persones.

En països del nord d’Europa com ara Dinamarca o Suècia aposten per allotjaments amb serveis o petites unitats de convivència per a les persones amb deteriorament cognitiu on, a més dels serveis d’atenció personal es garanteix la privacitat, la independència i el que la persona pugui seguir, en la mesura del possible, amb els costums ,el seu ritme de vida, complint els seus desitjos, i segons les seves capacitats exercint el control de la seva pròpia vida.
Aquest grup d’experts es reuneixen i treballen en xarxa, amb el motiu de posar les bases d’un model de qualitat en els centres d’allotjament de les persones grans de manera que aquests estiguin orientats realment a les persones que hi viuen. Alternatives d’allotjament on la privacitat, l’elecció sobre qüestions bàsiques de la vida diària (a quina hora em llevo o quan vaig a dormir, com se m’atén, que vull fer avui, amb qui vull estar o no estar...) i la flexibilitat siguin possibles. Llocs de continuïtat de vida pròpia integrats en la comunitat, on les famílies i persones pròximes tinguin espai i paper.

El repte no és senzill: oferir un marc que permeti conjugar qualitat (però qualitat pensada des de la persona i no des de l’organització) amb sostenibilitat dels recursos.

Resistències al canvi n‘hi ha. Però que ningú ho dubti. Necessitem mirar a Europa, Espanya més que altres països. Ara és el moment del trànsit cap a un altre model assistencial. Moment de no conformar-nos amb el que ja existeix. Pensant en les persones i pensant amb les persones”.

Ja veuen que el tema dóna per a molt més. En sentirem a parlar abastament. Els problemes de les persones grans aniran en augment a causa de l’imparable allargament de la vida. Els recursos són escassos i les necessitats moltes. Difícil que quadrin els números. No obstant això cal anar insistint i vigilar els pressupostos, tant els de l’Estat com els de la Generalitat, per intuir cap a on van els trets. Les partides destinades a serveis socials no han de sofrir retallades, ans al contrari, han d’anar augmentant per poder atendre amb eficàcia totes les persones grans necessitades. Estarem atents.


Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot,com