Amb motiu de les celebracions de les festes de la gent gran de les dues entitats d’aquesta mena que tenim a Figueres vaig apuntar que probablement des de les organitzacions que donen suport a les persones grans, és a dir, des dels consells consultius locals, comarcals, territorials o fins i tot des del Consell de la gent Gran de Catalunya ens preocupem molt d’una etapa de la vida de les persones grans més punyent, que es dóna quan passem de ser persones actives a ser persones passives o persones dependents. I deia que era natural que així fos, ja que aquestes persones mereixen tot el nostre reconeixement i ajuda. Però que possiblement no donàvem molta importància a la feina dels casals,clubs, associacions, esplais, etc, entitats totes de gent gran que propicien un gran sortit d’activitats físiques i d’actes lúdics, d’esplai i gaudi que mantenen en forma i en moviment el nostre cos i la nostra ment. Allò que es diu que els arbres no ens deixen veure el bosc.
Hi m’atrevia a dir que amb aquestes activitats les entitats estalviaven un munt de diners a les arques públiques ja que allargaven l’etapa activa de les persones grans i en conseqüència retardaven l’etapa de persones grans passives o dependents, etapa molt més onerosa per a tothom.
Totes aquestes divagacions meves em varen quedar confirmades quan pocs dies després vaig visitar, primer l’hospital i després la residència Els Arcs, llocs, el primer, en que els metges i altre personal sanitari intenten que ens recuperem de les nostres dolences i en el segon ens atenen suficientment be quan no podem valdre’ns per nosaltres mateixos.
La tarda d’aquell mateix dia vaig assistir a una sessió de ball en un dels centres esmentats al començament d’aquest escrit i en un moment determinat va passar pel meu cap la pel·lícula de tot el que havia vist el matí i mentalment vaig comparar els ambients i vaig veure els rostres de persones que no feia gaire temps havia vist divertir-se i que ara no podien fer-ho. I vaig pensar que quines són les estranyes i rares subtileses de la vida que fan que gent de la mateixa edat, fins i tot més grans, continuïn ballant i passant-ho bé i d’altres estan ja postergats i en actitud passiva.
Les conseqüències de tot aquest estat de coses és que el període de la vida de les persones quan s’acaba l’etapa laboral, que sol ser en línies generals a partir dels 65 anys més o menys, hem de procurar que sigui al més activa possible i que duri com més millor. Ja vindran temps pitjors quan les forces minven, els reflexos i els músculs no responen ràpidament a l’ordre del cervell, la vista flaqueja i s’escurça, la memòria falla més del compte i per tant a poc a poc, o a vegades molt veloçment passem de ser actius a ser passius o dependents.
Però mentre això no arribi hem de procurar viure intensament els anys de bonança, aprofitar al màxim el temps per ser millors persones, per aprendre i fer coses noves, ajudar els altres en la mesura de les nostres possibilitats en qualsevol mena de voluntariat, portar un vida moderada, amb una alimentació adequada a les nostres dolences o malalties, no fumar, no abusar de l’alcohol i sobretot estar ocupat en les múltiples activitats, tant físiques com intel·lectuals que els centres públics o privats ens ofereixen.
Tenim la sort de viure en un país, que malgrat les mancances que tots sabem, és dels més avançats en lleis socials. Les recents, i no sempre ben explicades Llei de serveis socials de Catalunya i la d’autonomia personal i ajuda a les persones en situació de dependència a nivell estatal, ens han d’assegurar que quan arribin les dificultats les persones grans serem ateses de la forma que ens mereixem pel nostre esforç durant la dilatada etapa laboral i en la criança dels fills i alguns, sobretot dones, ajudant a tenir cura de néts i nétes, perquè els pares pugin anar pagant les hipoteques de les vivendes.
En època de vaques magres, com és l’actual, les persones grans hem de saber comportar-nos com a llums que ajudin a veure el camí correcte. Tenim experiència i podem fer-ho. Segurament és per això que la Generalitat ens ha regalat una llanterna a tots els components del Consell de la Gent Gran de Catalunya, que funciona amb una dinamo, sense piles i sense que s’hagi d’endollar a la corrent elèctrica. I no és broma!
Aprofitem el bon temps, que pot venir núvol i començar a ploure quan menys ens ho esperem!
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada