QUIN FINAL D’ANY ! Setmana 51
Si no hi ha novetats de darrera hora, avui pendran possessió dels seus escons els parlamentaris catalans sortits de les eleccions del 25 de novembre. A hores d’ara no és segur que abans de Nadal prengui possessió del seu càrrec el nou president de la Generalitat, que en aquest cas serà, llevat d’imponderables difícils de preveure, el mateix que va convocar les eleccions. Tampoc sabem si el nou Govern començarà a funcionar abans d’acabar l’any o haurà d’esperar fins passat Reis. Em sembla que amb la feinada que hi ha tot plegat es fa esperar massa. Sí ja sé que el parlament i el govern basc encara ha tardat més, però això per a mi no és un consol.
Quant a l’economia, ahir el conseller de Benestar Social i Família va manifestar que no podrien abonar les quantitats que és deuen des del juliol a les entitats del tercer sector, que com sabeu són les que tenen cura dels més necessitats. Quin Nadal i Cap d’Any els espera!.
Si rellegiu el penúltim paràgraf del comentari de la setmana passada veureu que les manifestacions del conseller Sr. Cleries van en consonància amb les explicacions que ens va donar el d’Economia, Sr. Mas-Colell.
Com se sol dir, que Déu hi faci més que nosaltres. A fi de no amargar massa la vida als meus possibles lectors, aquests comentaris descansaran els dilluns 24 i 31 de desembre, i es reprendran passat Reis, es a dir el 7 de gener.
Malgrat tot, bones festes de Nadal i un Bon Any Nou . (nou?).
dilluns, 17 de desembre del 2012
dimarts, 11 de desembre del 2012
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al setmanari L'Empordà el dia 11 de desembre del 2012
UNA MENA DE RESUM
Estem a punt d’acabar aquest any que la Unió Europea va designar com Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat Intergeneracional 2012. Déu n’hi do del munt d’activitats que s’han desenvolupat a Figueres i comarca.. Sens dubte una de les més actives, no només de la demarcació de Girona, sinó de tot Catalunya
Tant el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, depenent orgànicament del Consell Comarcal, com el Consell Municipal que, naturalment, depèn de l’Ajuntament de Figueres, s’han implicat en totes les propostes que hem anat fent els components dels dos consells. M’agradaria ressaltar que la implicació dels tècnics de l’administració local que dirigeixen aquests consells ha estat total i absoluta, fins i tot m’atreviria a dir que han fet més del que les obligacions com a funcionaris els exigien I això s’ha de dir, perquè sembla que tota la culpa de la maleïda crisi sigui imputable a aquestes persones.
No és objecte d’aquest article fer un resum detallat, ni tampoc esquematitzat, de les activitats portades a cap durant el transcurs d’aquests mesos, ja que tots són importants per aconseguir les metes fixades, però faré una excepció amb l’acte celebrat a Roses per commemorar el Dia d’Europa 2012, que va tenir lloc el dia 9 de maig al Teatre Municipal de Roses i on hi van intervenir alumnes de l’Institut Illa de Rodes de Roses, de l’Institut Cap Norfeu, també de Roses, de l’Institut de la Jonquera i del Centre Escolar Empordà, també de Roses. Totes les intervencions es varen centrar en les relacions intergeneracionals amb una magistral conferència del Professor de la Universitat de Girona, Joan Manuel del Pozo, que duia per títol “L’envelliment i la joventut: claus per entendre’ls, que per cert, va repetir a Girona el passat 23 de novembre amb motiu de la jornada final del actes de la demarcació de Girona.
Aquesta jornada de Roses va anar precedida per un seminari de treball celebrat el mes d’abril, al qual vaig ser convidat pel professor de filosofia Xavier Serra Besalú, ànima de tota aquesta moguda, i que em va servir per parlar, per primera vegada a la meva vida, davant un centenar de noies i nois de primer de batxillerat, fent una xerrada sobre “Envellir, un procés natural que dura tota la vida”, seguit d’un col•loqui per contestar les interpel•lacions dels estudiants, acompanyat, i en vaig tenir sort, de la companya del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, Montserrat Serret i Jornet.
Penso que entre tots hem fet una feina acceptable que de ben segur ha de donar els seus fruits. Ja he dit en altres ocasions que ens equivocaríem si penséssim que la feina ja està feta. No, hem d’anar insistint i fent coses conjuntament les persones grans i les no tan grans, i també els joves
Els casals de la gent gran hi tenen molt a dir. Aquests equipaments que varen començar el seu recorregut farà aviat uns trenta anys i que primerament varen servir perquè les persones grans hi anessin a passar l’estona, jugant a cartes, al billar, al dòmino, etc,. han anat canviant el seu “modus operandi “ i ja fa anys que es dediquen primordialment a impartir cursets de tota mena: gimnàstica, ioga, idiomes, tallers de memòria, informàtica, etc. Pensem que ara és el moment de començar a barrejar-hi gent més jove, aprofitant més els espais. Tampoc s’ha de fer d’una manera abrupta i d’avui per demà, sinó de mica en mica. Pensem que és bona la mescla d’experiència i joventut. Tots tenim per aprendre. Els joves dels més grans i els més grans dels joves. Les noves tecnologies, les tics (tècniques de la informació i comunicació), tan fàcils i accessibles per a la joventut i tan difícils per a les persones grans. Cosir un botó a la camisa, tan fàcil per a una persona gran i tan difícil per a una de jove. I si cadascú ensenyés als altres el que sap fer? Si voleu es un exemple una mica banal, però podríem fàcilment trobar-ne d’altres.
Estem convençuts que si perseverem, uns i altres podrem arribar a fer coses importants.
La gent gran, en general, té moltes coses a ensenyar que actualment es desaprofiten i ara que encara, desafortunadament, estem en temps de crisi, potser seria aconsellable explicar de quina manera vàrem aconseguir superar aquells anys de desconcert i misèria que van ser els anys 40 i 50 del segle passat.
Entre tots ho hem de fer tot i sempre s’ha dit que la unió fa la força. Les noves generacions de gent gran, molt més ben preparades que la generació dels que ara voregem els vuitanta, poden aconseguir coses inimaginables vint anys enrere. I pensem que és així com avancen els pobles i les civilitzacions.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
Estem a punt d’acabar aquest any que la Unió Europea va designar com Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat Intergeneracional 2012. Déu n’hi do del munt d’activitats que s’han desenvolupat a Figueres i comarca.. Sens dubte una de les més actives, no només de la demarcació de Girona, sinó de tot Catalunya
Tant el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, depenent orgànicament del Consell Comarcal, com el Consell Municipal que, naturalment, depèn de l’Ajuntament de Figueres, s’han implicat en totes les propostes que hem anat fent els components dels dos consells. M’agradaria ressaltar que la implicació dels tècnics de l’administració local que dirigeixen aquests consells ha estat total i absoluta, fins i tot m’atreviria a dir que han fet més del que les obligacions com a funcionaris els exigien I això s’ha de dir, perquè sembla que tota la culpa de la maleïda crisi sigui imputable a aquestes persones.
No és objecte d’aquest article fer un resum detallat, ni tampoc esquematitzat, de les activitats portades a cap durant el transcurs d’aquests mesos, ja que tots són importants per aconseguir les metes fixades, però faré una excepció amb l’acte celebrat a Roses per commemorar el Dia d’Europa 2012, que va tenir lloc el dia 9 de maig al Teatre Municipal de Roses i on hi van intervenir alumnes de l’Institut Illa de Rodes de Roses, de l’Institut Cap Norfeu, també de Roses, de l’Institut de la Jonquera i del Centre Escolar Empordà, també de Roses. Totes les intervencions es varen centrar en les relacions intergeneracionals amb una magistral conferència del Professor de la Universitat de Girona, Joan Manuel del Pozo, que duia per títol “L’envelliment i la joventut: claus per entendre’ls, que per cert, va repetir a Girona el passat 23 de novembre amb motiu de la jornada final del actes de la demarcació de Girona.
Aquesta jornada de Roses va anar precedida per un seminari de treball celebrat el mes d’abril, al qual vaig ser convidat pel professor de filosofia Xavier Serra Besalú, ànima de tota aquesta moguda, i que em va servir per parlar, per primera vegada a la meva vida, davant un centenar de noies i nois de primer de batxillerat, fent una xerrada sobre “Envellir, un procés natural que dura tota la vida”, seguit d’un col•loqui per contestar les interpel•lacions dels estudiants, acompanyat, i en vaig tenir sort, de la companya del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, Montserrat Serret i Jornet.
Penso que entre tots hem fet una feina acceptable que de ben segur ha de donar els seus fruits. Ja he dit en altres ocasions que ens equivocaríem si penséssim que la feina ja està feta. No, hem d’anar insistint i fent coses conjuntament les persones grans i les no tan grans, i també els joves
Els casals de la gent gran hi tenen molt a dir. Aquests equipaments que varen començar el seu recorregut farà aviat uns trenta anys i que primerament varen servir perquè les persones grans hi anessin a passar l’estona, jugant a cartes, al billar, al dòmino, etc,. han anat canviant el seu “modus operandi “ i ja fa anys que es dediquen primordialment a impartir cursets de tota mena: gimnàstica, ioga, idiomes, tallers de memòria, informàtica, etc. Pensem que ara és el moment de començar a barrejar-hi gent més jove, aprofitant més els espais. Tampoc s’ha de fer d’una manera abrupta i d’avui per demà, sinó de mica en mica. Pensem que és bona la mescla d’experiència i joventut. Tots tenim per aprendre. Els joves dels més grans i els més grans dels joves. Les noves tecnologies, les tics (tècniques de la informació i comunicació), tan fàcils i accessibles per a la joventut i tan difícils per a les persones grans. Cosir un botó a la camisa, tan fàcil per a una persona gran i tan difícil per a una de jove. I si cadascú ensenyés als altres el que sap fer? Si voleu es un exemple una mica banal, però podríem fàcilment trobar-ne d’altres.
Estem convençuts que si perseverem, uns i altres podrem arribar a fer coses importants.
La gent gran, en general, té moltes coses a ensenyar que actualment es desaprofiten i ara que encara, desafortunadament, estem en temps de crisi, potser seria aconsellable explicar de quina manera vàrem aconseguir superar aquells anys de desconcert i misèria que van ser els anys 40 i 50 del segle passat.
Entre tots ho hem de fer tot i sempre s’ha dit que la unió fa la força. Les noves generacions de gent gran, molt més ben preparades que la generació dels que ara voregem els vuitanta, poden aconseguir coses inimaginables vint anys enrere. I pensem que és així com avancen els pobles i les civilitzacions.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dilluns, 10 de desembre del 2012
Comentari POLITNÓMIC (politico - económic)
PERSPECTIVES FUTURES Setmana 50
L’escrit de la setmana passada va ser comentat per una amable lectora dient que li venien ganes de plorar pel pessimisme que traspuava. Doncs afegiré que si l’hagués redactat despres d’escoltar el conseller d’Economia i Coneixement (e.f.) l’Hble. Sr. Andreu Mas-Colell que va venir el dimecres dia 5 al Consell de la Gent Gran de Catalunya per explicar-nos el panorama econòmic futur i a curt termini, encara destil•leria més pessimisme. Ens va començar per dir que el futur de Catalunya no serà dolent per les característiques de la nostra indústria i comerç, sobretot per l’expansió exportadora, però que començarem a funcionar bé i a crear llocs de treball molt lentament.
I, en concret, l’any vinent el va qualificar del més dolent des del començament de la crisi, semblant al 2009. Va manifestar que també va passar amb el crac del 29, en què va haver-hi uns anys punta dolents de debò. Va remarcar que l’estabilitat fiscal d’Europa va massa ràpida i que es volen cremar etapes, quan el que necessitem és més pausa.
També va dir que el Govern d’Espanya tracta molt malament les comunitats autònomes, ja que el “Consejo de Política Fiscal i Financiera” va obtenir que la Unió Europea permetés un dèficit fiscal del 4,5%, del PIB quan primerament havia de ser del 3%, i en canvi el Govern espanyol ordenava per a les C. A. el dèficit del 0,70 % quan primer havia de ser de l'1.1%. O sigui: Europa afluixa envers Espanya i Espanya apreta més les C.A.
Per finalitzar, va insistir que la manca de tresoreria portaria molts problemes al executiu català i que les dificultats per complir els compromisos de pagaments sovintejarien i produirien greus complicacions en tots els estaments.
En resum, un panorama gens afalagador. I el 2014 va vaticinar que seria una mica millor, sense que ningú pugui pensar que la crisi hagi acabat, ni molt menys. Perquè això passi encara n’hi ha per anys.
L’escrit de la setmana passada va ser comentat per una amable lectora dient que li venien ganes de plorar pel pessimisme que traspuava. Doncs afegiré que si l’hagués redactat despres d’escoltar el conseller d’Economia i Coneixement (e.f.) l’Hble. Sr. Andreu Mas-Colell que va venir el dimecres dia 5 al Consell de la Gent Gran de Catalunya per explicar-nos el panorama econòmic futur i a curt termini, encara destil•leria més pessimisme. Ens va començar per dir que el futur de Catalunya no serà dolent per les característiques de la nostra indústria i comerç, sobretot per l’expansió exportadora, però que començarem a funcionar bé i a crear llocs de treball molt lentament.
I, en concret, l’any vinent el va qualificar del més dolent des del començament de la crisi, semblant al 2009. Va manifestar que també va passar amb el crac del 29, en què va haver-hi uns anys punta dolents de debò. Va remarcar que l’estabilitat fiscal d’Europa va massa ràpida i que es volen cremar etapes, quan el que necessitem és més pausa.
També va dir que el Govern d’Espanya tracta molt malament les comunitats autònomes, ja que el “Consejo de Política Fiscal i Financiera” va obtenir que la Unió Europea permetés un dèficit fiscal del 4,5%, del PIB quan primerament havia de ser del 3%, i en canvi el Govern espanyol ordenava per a les C. A. el dèficit del 0,70 % quan primer havia de ser de l'1.1%. O sigui: Europa afluixa envers Espanya i Espanya apreta més les C.A.
Per finalitzar, va insistir que la manca de tresoreria portaria molts problemes al executiu català i que les dificultats per complir els compromisos de pagaments sovintejarien i produirien greus complicacions en tots els estaments.
En resum, un panorama gens afalagador. I el 2014 va vaticinar que seria una mica millor, sense que ningú pugui pensar que la crisi hagi acabat, ni molt menys. Perquè això passi encara n’hi ha per anys.
dilluns, 3 de desembre del 2012
Comentari Politnómic (político - económic)
ARA VA DE DEBÒ Setmana 49
Tal com anunciàvem la setmana passada, el divendres trenta es va fer públic l’índex avançat dels preus al consum (IPC) del mes de novembre, que serveix per revalorar les pensions. Sembla que el Govern de l’Estat ha fet pressió sobre les companyies petroleres i ha aconseguit rebaixar en 0,6 % el resultat del mes d’octubre i deixar-lo en el 2,90 %. Però, curiosament, ni així ha decidit complir amb els Pactes de Toledo i per tant no hi haurà ni minipaga de gener (pels que cobren poc, aquests 120/150 € representaven molt) ni l’augment que corresponia. Total, que les pensions, en general, pujaran un 1%, i les que no passin de 1000 € bruts un 2%. Sembla que l’estalvi a costa dels pensionistes serà d’uns 2.500 milions d’euros. Important també és que el Govern espanyol va aprovar una nova regulació dels fons de reserva i així queda autoritzat a fer servir els diners que siguin necessaris per fer front al dèficit de la Seguretat Social, fins al 2015. Veurem quant de temps dura aquest fons de reserva i recordem que més del 80% d’aquest fons està invertit en Deute de l’Estat.
Es presenta un 2013 dur, molt dur, i els governs, tant els’estatals com els autonòmic, se les veuran de tots colors per complir amb els límits de dèficit establert. Catalunya ha de quadrar els pressupostos amb -4.000 milions i la papereta és considerable. Per la meva formació de comptable, sé que els comptes quadren només de dues maneres: més ingressos o menys despeses, que traduït a la política vol dir més impostos o més retallades. Qui és el “guapo” que sabrà resoldre la qüestió sense que se li revolti la ciutadania? A temps difícils, solucions imaginatives. Els partits, en general, tenen la gent preparada o apta per conduir tot aquest maremàgnum? Serà molt complicat, i els miracles ja fa temps que no sovintegen!
---------------------------------
Tal com anunciàvem la setmana passada, el divendres trenta es va fer públic l’índex avançat dels preus al consum (IPC) del mes de novembre, que serveix per revalorar les pensions. Sembla que el Govern de l’Estat ha fet pressió sobre les companyies petroleres i ha aconseguit rebaixar en 0,6 % el resultat del mes d’octubre i deixar-lo en el 2,90 %. Però, curiosament, ni així ha decidit complir amb els Pactes de Toledo i per tant no hi haurà ni minipaga de gener (pels que cobren poc, aquests 120/150 € representaven molt) ni l’augment que corresponia. Total, que les pensions, en general, pujaran un 1%, i les que no passin de 1000 € bruts un 2%. Sembla que l’estalvi a costa dels pensionistes serà d’uns 2.500 milions d’euros. Important també és que el Govern espanyol va aprovar una nova regulació dels fons de reserva i així queda autoritzat a fer servir els diners que siguin necessaris per fer front al dèficit de la Seguretat Social, fins al 2015. Veurem quant de temps dura aquest fons de reserva i recordem que més del 80% d’aquest fons està invertit en Deute de l’Estat.
Es presenta un 2013 dur, molt dur, i els governs, tant els’estatals com els autonòmic, se les veuran de tots colors per complir amb els límits de dèficit establert. Catalunya ha de quadrar els pressupostos amb -4.000 milions i la papereta és considerable. Per la meva formació de comptable, sé que els comptes quadren només de dues maneres: més ingressos o menys despeses, que traduït a la política vol dir més impostos o més retallades. Qui és el “guapo” que sabrà resoldre la qüestió sense que se li revolti la ciutadania? A temps difícils, solucions imaginatives. Els partits, en general, tenen la gent preparada o apta per conduir tot aquest maremàgnum? Serà molt complicat, i els miracles ja fa temps que no sovintegen!
---------------------------------
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
