dimecres, 27 de juliol del 2016

Article publicat al diari digital figueres.com el 27 de juliol de 2016

AIXÍ HO PENSO, AIXÍ HO DIC!

El tema dels deu vots per les vicepresidències del Congrés de Diputats ha aixecat molta polseguera. Sembla que queda clar que cinc provenien del PNB;  i els altres... doncs alguns, segurament de CDC, ara PDC. Política és política. Mai més, vol dir fins demà, que ja veurem d’on bufa el vent. 

No ens ha d’estranyar aquesta manera d’actuar, que sembla s’ha fet per assegurar-se la composició de grup parlamentari, amb el que representa de visibilitat i repercussió econòmica. És el vell i tantes vegades injuriat, però productiu, “peix al cove”. El que no és admissible és fer passar bou per bèstia grossa. Escoltant les paraules del portaveu del partit, m’ha semblat que ens tractava a tots com analfabets. O tal com va dir l’alcalde d’Igualada “no es pot tractar la gent d’idiota”.  Altres veus dintre del mateix partit  també  han  criticat la manca de transparència i, tot s’ha de dir, la veu d’algun conseller dient que ja li semblava bé l’actuació del portaveu. Per cert, aquest conseller ha perdut en la cursa per la presidència del Consell Nacional del nou partit, ja que la candidatura més votada ha estat la de la alcaldessa de Sant Cugat del Vallés, de tendències, sembla, menys corporativistes. Ha perdut, malgrat els esforços de la direcció del partit a la capital empordanesa, que va treballar de valent perquè  els figuerencs i figuerenques s’associessin al PDC i votessin el conseller. Vull remarcar el gest del perdedor que ha renunciat a unes noves eleccions, que hi tenia dret en no haver arribat la guanyadora al 50% dels vots, i ha admès la derrota;  un gest que l’honora. Al meu entendre el nou partit haurà de “llaurar” molt per  treure’s de sobre el llast del passat. Sembla que els nous coordinadors, una dona i un home, ho volen intentar, encara que dubto que el “duet” presidencial els deixi estirar massa la corda. Malgrat tot, faltaria més, els hem de donar els cent dies de gràcia per veure quines són les primeres actuacions. No em puc estar de dir que les primeres manifestacions després de ser elegida, de la nova coordinadora general, han estat per treure ferro al tema i contemporitzar. Igual que les declaracions a una emissora de ràdio de la vicepresidenta del nou partit que m’ha semblat que ens volia fer combregar amb rodes de molí.  Nova manera de fer política? Ai, ai, em sembla que massa diferent no serà.

En aquesta hora d’incerteses a tots nivells, penso que parlar clar, i, en aquest cas català, és fonamental. No valen mitges tintes i els administrats demanen als dirigents que actuïn amb total transparència.  Ja sé que la política es maquiavèl·lica i que no es pot anar amb el lliri a la mà,  però penso  que en ple segle XXI, en què les fonts informatives són tantes i tant diverses, no es por amagar l’ou contínuament, ni anar amb mitges veritats. Així ho penso i així ho dic.

Salut!

Martí Carreras i Ginjaume.



dimarts, 5 de juliol del 2016

VIST AMB BONS ULLS .- Publicat a l'Empordà del 5 de juliol del 2016

AVIS I NÉTS

En un article de La Vanguardia de finals de març, titulat “Superavis, un mite?”, la periodista Cristina Sen es feia ressò d’un estudi publicat a la revista Panorama Social, editat per Funcas (Fundació de les Caixes d’Estalvis) en què es venia a dir que s’exagerava l’ajuda que els avis ofereixen a les famílies i la seva rellevància com a suport davant la vulnerabilitat de les famílies joves. Matisava que no era una crítica, sinó que volia subratllar  que la capacitat dels avis per respondre a les necessitats  en un context de crisi és limitada i discontinua, cosa que ocasiona llacunes de desprotecció, que s’han de pal·liar amb polítiques públiques.

Potser té raó, però en llegir que havia estat publicat a la revista que hem citat em va venir a la memòria que l’any 2012, quan formava part del Consell Territorial de la Gent Gran de la demarcació de Girona, en representació de l’Alt Empordà, havíem hagut de sortir al pas per rebutjar el contingut d’un altre estudi en què es deia “que els jubilats amb prou feines han patit la crisi i que amb la pensió cobreixen les necessitats i ajuden la família , que els grans estan sent prioritzats pels estats del benestar i que el suport que es dóna als grans no ha anat aparellat d’un suport prou intens a la generació dels més joves” .

La nostra contesta va ser que no era la primera vegada que persones o entitats amb repercussió mediàtica feien aquesta mena de declaracions i recordàvem que l’any 2011 un alt càrrec del Banc d’Espanya havia dit “que ja seria hora que s’adoptessin mesures d’ajut als joves encara que fos en detriment de les persones grans”. Dèiem que estàvem d’acord amb la primera part de les manifestacions, però no, de cap manera, que siguin en detriment dels grans. Només faltaria!.
Quan a l’estudi, que deia que els jubilats en prou feines havien patir la crisi, ho negàvem rotundament, i citàvem els augments dels preus dels productes alimentaris i dels subministres bàsics com el gas o l’electricitat que feia que molta gent gran no poguessin encendre la calefacció i, fins i tot, alguns havien de sopar amb espelmes.

En el citat estudi de l’any 2012 també es deia que amb la pensió “cobreixen les seves necessitats i ajuden les famílies” Doncs, és clar que sí. Els avis i àvies estem per això. Per ajudar en la mesura de les nostres possibilitats, econòmicament i també moralment. O potser el Govern no s’ha adonat que si no fos per les ajudes de les persones grans a les seves famílies, el malestar general seria molt més gran,  a causa de la gran taxa d’atur juvenil? I que probablement episodis com els vistos a Andalusia i Extremadura sovintejarien més. (Ens referíem, l’any 2012, als assalts a supermercats en busca d’aliments per als seus fills i néts).

Finalment, dèiem: no ho acabem de trencar tot! Sempre hem dit que la gent gran està disposada a ajudar, però d’això a abusar de la seva debilitat hi va un bon tros. I, a més, reblàvem  que també calia afegir que si les persones grans veuen que poden ajudar  la família, augmenta la seva autoestima amb repercussions favorables per a la salut que repercuteixen en el menor consum de medicaments i, per tant, a minorar la factura farmacèutica. Tot això farem malbé rebaixant encara més l’estat del benestar de les persones grans? Que s’ho pensin bé!

Han passat gairebé quatre anys i les persones grans, els avis i àvies, han de continuar ajudant els fills i néts. Les pensions estan gairebé congelades des de l’any 2013, ja que en els darrers tres anys han augmentat un 0,75% (0,25+0,25+0,25), totalment insuficient per cobrir els augments dels productes alimentaris bàsics i dels subministraments imprescindibles. Encara que ens vulguin fer creure que l’IPC (Índex del Preus al Consum)  és negatiu , la majoria de productes de la  cistella  amb què es fa el càlcul no són de consum de les persones grans. A més, les persones grans que amb el seu esforç i sacrifici de molts anys de treball havien aconseguit algun estalvi, veuen com els petits interessos que les ajudaven a completar la minvada jubilació han pràcticament desaparegut.

Malgrat el panorama descrit, els avis i àvies, que tampoc cal que se’ls qualifiqui com a “súpers”, continuaran ajudant en la mesura de les seves possibilitats. Perquè és el que sempre han fet.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista