Del pròleg d’Ana Maria Dalí – Llibre escrit per Carles Fages de Ciment l’any 1984
La casa de la il•lustre família Roger es troba al carrer Monturiol a prop de la casa on vivíem nosaltres. Els hereus d’aquesta gran família empordanesa, Antoni i Eugeni, eren artistes i bastant bohemis. Eugeni era amic de la Tòrtola València. Un a vegada que la Tórtola vingué a actuar a Figueres, s’instal•là amb el seu amic Eugeni a la casa pairal dels Rogers. Això en aquell temps a Figueres promogué molts comentaris. El senyor Carbona vingué a donar-nos la notícia. Abans de saludar digué:
-Voleu el menú ? Plat del dia: Roger amb Tòrtola.
-----------------------------------------------
L’any 1925 anà a passar l’estiu a Cadaqués amb la seva família. Una nit que feia molta calor ens trobàvem reunits a la terrassa de casa. Tot i estar vora el mar hi feia una calor insuportable i cada vegada més forta. Comentàvem que allò no era natural i que semblava com si hagués de passar algun fenomen de la natura. De cop, el cel es tornà d’un color vermellós. L'aire quasi cremava. Eren les dues de la matinada.
-Mireu que si ara sortís el sol- digué el meu pare - jo em pensaria que m’he tornat boig.
A la qual cosa el senyor Carbona contestà ràpid – Doncs jo em pensaria que s’hi ha tornat ell
---------------------------------------------------
Explicava una anècdota bastant extraordinària, quan un contertulià l’interrompé dient:
-Aquesta no me l’empasso.
A la qual cosa el senyor Carbona contestà “-És clar, com que sou tant estret de canyó!.
---------------------------------------------
Era molt noctàmbul i una matinada, quan es retirava a dormir, trobà els homes que escombraven els carrers que encara portaven els uniformes d’estiu.
-Demà poseu-vos els uniformes d’hivern perquè ja comença a fresquejar.
Així ho feren, perquè en aquell temps el senyor Carbona era l’alcalde de Figueres.
-----------------------------------------------------
dijous, 31 de juliol del 2014
dilluns, 28 de juliol del 2014
Comentari politnómic (político económic)
LA CONFESSIÓ DE JORDI PUJOL Setmana 32
Encara que vaig dir que descansaria fins al setembre o potser no tornaria escriure cap més comentari, el fet que el Molt Honorable Jordi Pujol i Soley, vint-i-tres anys president de la Generalitat de Catalunya, hagi confessat tenir uns milions d’euros a l’estranger, és a dir sense regularitzar al fisc, fa que vulgui comentar quelcom.
Vertaderament el cop ha estat fort i és probable que ho noti la política catalana. La decepció ha esta forta per a les persones, moltes, que veiem en el molt honorable un exemple a seguir. Un altre exemple que havíem de seguir, en el seu moment, era el del senyor De la Rosa i ja sabem com va anar.
Per tant, el meu rebuig total i absolut al seu comportament. Malgrat tot continuo pensant el que vaig dir el 7 d’octubre de 2007 quan va venir a inaugurar les aules per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà, ho penso actualment.
Vaig dir: “Una de les persones que es rebel•laven contra el sistema franquista va ser el jove Jordi Pujol i Soley, que l’any 1960, quan tenia trenta anys, va ser detingut, acusat, jutjat i condemnat a set anys de presó, dels quals va complir-ne dos i mig a la de Torrero, a Saragossa i un desterrament a l’estimada Girona, per proclamar idees democràtiques i catalanistes. És a dir, per lluitar per la llibertat” .
Per tant, el meu agraïment al que va fer fa 54 anys, en una època que les presons franquistes no eren precisament com la d’el Puig de les Basses, i el meu rebuig al que ara ha confessat. Dit això, penso que si tothom que ha tingut poder confessés les seves malifetes no tindríem prou paper de diari per donar les notícies. El poder corromp, llevat de les exempcions que confirmen la regla. Per altra banda, el funcionament dels partits polítics tradicionals ha quedat demostrat que no serveix, que la gent no hi confia. El degotall de corrupció és imparable, com una gota d’oli s’estén per tot arreu i sembla que no té aturador. Cal una regeneració vertadera per tornar a il•lusionar la gent. D’aquí a finals d’any ens esperen uns mesos de forta tensió i cal tenir l’ànim serè i el cap fred.
Que acabeu de passar bé el que resta d’estiu. Salut!
Encara que vaig dir que descansaria fins al setembre o potser no tornaria escriure cap més comentari, el fet que el Molt Honorable Jordi Pujol i Soley, vint-i-tres anys president de la Generalitat de Catalunya, hagi confessat tenir uns milions d’euros a l’estranger, és a dir sense regularitzar al fisc, fa que vulgui comentar quelcom.
Vertaderament el cop ha estat fort i és probable que ho noti la política catalana. La decepció ha esta forta per a les persones, moltes, que veiem en el molt honorable un exemple a seguir. Un altre exemple que havíem de seguir, en el seu moment, era el del senyor De la Rosa i ja sabem com va anar.
Per tant, el meu rebuig total i absolut al seu comportament. Malgrat tot continuo pensant el que vaig dir el 7 d’octubre de 2007 quan va venir a inaugurar les aules per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà, ho penso actualment.
Vaig dir: “Una de les persones que es rebel•laven contra el sistema franquista va ser el jove Jordi Pujol i Soley, que l’any 1960, quan tenia trenta anys, va ser detingut, acusat, jutjat i condemnat a set anys de presó, dels quals va complir-ne dos i mig a la de Torrero, a Saragossa i un desterrament a l’estimada Girona, per proclamar idees democràtiques i catalanistes. És a dir, per lluitar per la llibertat” .
Per tant, el meu agraïment al que va fer fa 54 anys, en una època que les presons franquistes no eren precisament com la d’el Puig de les Basses, i el meu rebuig al que ara ha confessat. Dit això, penso que si tothom que ha tingut poder confessés les seves malifetes no tindríem prou paper de diari per donar les notícies. El poder corromp, llevat de les exempcions que confirmen la regla. Per altra banda, el funcionament dels partits polítics tradicionals ha quedat demostrat que no serveix, que la gent no hi confia. El degotall de corrupció és imparable, com una gota d’oli s’estén per tot arreu i sembla que no té aturador. Cal una regeneració vertadera per tornar a il•lusionar la gent. D’aquí a finals d’any ens esperen uns mesos de forta tensió i cal tenir l’ànim serè i el cap fred.
Que acabeu de passar bé el que resta d’estiu. Salut!
dijous, 24 de juliol del 2014
ANECDOTARI DEL SENYOR CARBONA
Del pròleg d’Ana Maria Dalí – Llibre escrit per Carles Fages de Ciment l’any 1984
El meu germà Salvador acabava de fer un dibuixet cubista, quan el carter li portà un certificat. Era un llibre de poesia d’avantguarda que li enviava el seu amic Guillermo de Torre (crec que el títol era “Hèlices”). El llibre portava una afectuosa dedicatòria.
-“No sé pas com agrair-li- comentà en Salvador.
El senyor Carbona troba tot seguit la solució:
-Envia-li aquest dibuix que acabes de fer amb una dedicatòria que digui: “Donde las dan las toman”
--------------------------------------------------------
Per dir jo no, sempre deia jo tampoc.
----------------------------------------------------------
L’advocat Lloveras mentre explicava una cosa tenia el costum d’assenyalar amb el dit el seu interlocutor. Un dia el senyor Carbona li agafà el dit i desviant-li digué:
-Apunti a un altre lloc perquè podria estar carregat.
--------------------------------------------------------
Hi havia a Figueres un senyor que era summament baix, petit i desnerit. Un dia, per dir que l’havia trobat pel carrer, ho comentà així:
-Vaig veure venir un abric i a dins hi havia en Josep
-------------------------------------------------------
Un dia en una tertúlia digué que estava segur que en un restaurant de París li havien donar carn de cavall
-I com ho va conèixer?
-Perquè tenia un gust diferent, com “soso”...
-Oh, només per això? De vegades la carn de vedella també ho és...
-A més era com esfilagarsada...
-D’això no en faci cas, no és pas un símptoma massa clar.
-Doncs jo n’estic segur?
-I com pot estar-ne tan segur?
-Miri, ja que insisteix li contestaré. Ho sé perquè mentre feia la digestió em vaig posar a
trotar.
--------------------------------------------------------
dijous, 17 de juliol del 2014
Anecdotari del senyor Carbona
Del pròleg de l’Ana Maria Dalí .- Llibre escrit per Carles Fages de Climent, l’any 1984.
Estava passejant amb uns amics per la pujada del Castell, quan un conill travessa la carretera.
-Un conill!!! Mira! Mira! Un conill!
-Oh si! Ara mateix, quasi m’ha tocat el peu!
-Com corria!, Si, jo també l’he vist...!
El Sr. Carbona s’aturà i digué:
-Alto! ¿Que és aquest esvalot? Em sembla que no n’hi pas per tant. Estem passejant i un conill ha travessat la carretera ¿què té això de particular? Ara bé, si aquest conill, en veure’m, s’hagués aturat i m’hagués dit “Bon dia senyor Carbona”, llavors sí, llavors tindríeu raó de fer aquestes exclamacions, però això no ha pas passat, així doncs, no us esvaloteu...calma, que no ha passat res”
-------------------------------------------------------------------------
A Figueres hi havia una noia que tenia el cos tant llarg de forma que se li notava el trasero col•locat molt avall. Un dia el senyor Carbona es trobava al Royal comentant amb els seus contertulis els preus dels queviures.
-Tot s’apuja, - deien – tot, el pa, el peix, l’oli, tot, tot s’apuja...”
En aquell moment s’escaigué passar aquesta noia i el senyor Carbona, exclamà:
-Sí, nois, tot s’apuja menys el trasero de la Maria!
---------------------------------------------------------------------------
A un senyor que li explicà una cosa increïble, va contestar-li:
-M’ho crec perquè ho ha vist vostè, perquè si ho hagués vist jo, no m’ho creuria.
---------------------------------------------------------------------------------
A un company que li contà quelcom espantós i li pregunta
-¿No troba, senyor Carbona que això és horrorós ? – li contesta
-Sí, és horrorós i és mentida. Però vostè es pensava que només era horrorós.
Estava passejant amb uns amics per la pujada del Castell, quan un conill travessa la carretera.
-Un conill!!! Mira! Mira! Un conill!
-Oh si! Ara mateix, quasi m’ha tocat el peu!
-Com corria!, Si, jo també l’he vist...!
El Sr. Carbona s’aturà i digué:
-Alto! ¿Que és aquest esvalot? Em sembla que no n’hi pas per tant. Estem passejant i un conill ha travessat la carretera ¿què té això de particular? Ara bé, si aquest conill, en veure’m, s’hagués aturat i m’hagués dit “Bon dia senyor Carbona”, llavors sí, llavors tindríeu raó de fer aquestes exclamacions, però això no ha pas passat, així doncs, no us esvaloteu...calma, que no ha passat res”
-------------------------------------------------------------------------
A Figueres hi havia una noia que tenia el cos tant llarg de forma que se li notava el trasero col•locat molt avall. Un dia el senyor Carbona es trobava al Royal comentant amb els seus contertulis els preus dels queviures.
-Tot s’apuja, - deien – tot, el pa, el peix, l’oli, tot, tot s’apuja...”
En aquell moment s’escaigué passar aquesta noia i el senyor Carbona, exclamà:
-Sí, nois, tot s’apuja menys el trasero de la Maria!
---------------------------------------------------------------------------
A un senyor que li explicà una cosa increïble, va contestar-li:
-M’ho crec perquè ho ha vist vostè, perquè si ho hagués vist jo, no m’ho creuria.
---------------------------------------------------------------------------------
A un company que li contà quelcom espantós i li pregunta
-¿No troba, senyor Carbona que això és horrorós ? – li contesta
-Sí, és horrorós i és mentida. Però vostè es pensava que només era horrorós.
dijous, 10 de juliol del 2014
ANECDOTARI DEL SENYOR CARBONA
Llibre escrit per Carles Fages de Ciment, el desembre de 1984.
Aquest llibre porta un pròleg de l’Ana Maria Dalí, germana de Salvador Dalí, que crec es important reproduir per fer-se càrrec del context de l’època.
PRÓLEG - El senyor Carbona
Durant els anys vint a Figueres es vivia a poc a poc i es tenia temps per fer passejades fins a Vilabertran, fins al Castell, temps per anar amunt i avall de la Rambla, mirar aparadors i fer tertúlies interminables a l’Sport, al Casino, al cafè Europa, al Royal. Llavors anar de compres era molt agradable perquè totes les botigues tenien cadires davant el taulell i això permetia triar i comprar amb comoditat, fins i tot fer una mica de tertúlia amb els botiguers.
Molts d’aquest costum eren amenitzats per les notes del “organillo” del Poll i la Puça, que, a voltes, el Sabater d’Ordis dirigia amb una batuta màgica que sols ell podia veure, però que movia amb l’apassionament d’un verdader director d’orquestra.
Era un Figueres en el qual tots ens coneixíem. Es vivia “a càmera lenta” i es comentaven els fets més insignificants. En aquesta època, una de les personalitats que tingué més gràcia, més enginy, més anècdotes per a comentar i que escampava arreu una filosofia lleugerament irònica i encomanadissa, fou Joan Carbona Molins, conegut per tots com “el senyor Carbona”.
Qui més, qui menys, tenia coses per comentar-ne. Era un advocat tan intel•ligent com gandul, i deia que no volia fer feina per por que se li acabés.
A Figueres ell senyor Carbona venia ser com els “plàtans de la Rambla” el “banc del General” o el “monument a Monturiol”. La seva personalitat era consubstancial amb la ciutat per la qual sembrava generosament el seu gran sentit de l’humor.
Jo vaig tenir ocasió de tractar-lo perquè era molt amic del meu pare tot i que tenia uns quants anys més. Venia sovint a casa i la seva presència ens divertia extraordinàriament.
No era gaire alt. Portava el cabell quasi rapat, i entre els ulls, que sempre reien, i els llavis, que somreien, apareixia un nas xato la mar de simpàtic.
El Figueres d’ara és molt diferent. Els pardals s’han apoderat de la Rambla, i gairebé no s’hi pot passejar. A les botigues no hi cadires davant del taulell...ja no ressona l”organillo” i tothom té pressa. Ningú no te temps per escoltar persones tan enginyoses com el senyor Carbona i menys encara per a recollir-ne les anècdotes tal com féu Carles Fages de Climent. És potser per això que aquest llibre representa una curiositat.
Per imitar el poeta m’he reunit amb les nétes del senyor Carbona, Àngels i Maria, a fi de recordar alguna de les anècdotes que no estan en aquests pàgines. Aquí van:
Ana Maria Dalí
NOTA. LA PROPERA SETMANA COMENÇARÉ A PUBLICAR LES ANÈCDOTES DE L’ANA MARIA DALÍ QUE FIGUREN EN EL PRÒLEG, I MÉS ENDAVANT, LES DEL LLIBRE, ESCRITES PER CARLES FAGES DE CLIMENT.
dimarts, 8 de juliol del 2014
"Vist amb bons ulls" Publicat al setmanari Empordà el dia 8 de juliol de 2014
PERSONES GRANS I HERÈNCIES
Ara que la Generalitat ha tornat a modificar l’impost de successions, després que el Govern de l’anomenat tripartit el deixés molt rebaixat, i que l’anterior govern de CiU, l’any 2010 , l’abolís pràcticament, potser fóra bo recordar algunes de les coses que el Codi Civil català ha anat modificant amb el pas dels anys.
Hi he pensat en fer els reportatges sobre els centres assistencials de les persones grans que tenim a Figueres, en què troben sopluig i benestar en el tram final de les seves vides les persones que hi estan ingressades.
Parlant amb els responsables del centres, deixen entreveure que algunes vegades, més de les que foren desitjables, els descendents, fills, néts, nebots o altres familiars tenen molt oblidats els seus parents. Que no els visiten gaire regularment i que en canvi, quan arriba l’hora del traspàs de l’ancià, surten beneficiaris del patrimoni, petit o gran, que reben en herència.
Un magnífic reportatge en la secció de “Tendències” del diari La Vanguardia del 25/11/2013 explica algunes de les mesures que s’han incorporat al nostre Codi Civil i el que més m’ha cridat l’atenció és que “els pares poden privar els fills de la llegítima en cas que els maltractin”. Recordem que la llegítima és la part del patrimoni que una persona ha de deixar obligatòriament als seus parents, i que a Catalunya ha de ser d’una quarta part del valor de tots els seus béns. El Dret Civil espanyol determina que la llegítima comprèn les dues terceres parts del patrimoni. Explica el diari un parell de casos en què els fills han quedat desheretats, fins i tot d’aquesta quarta part, per “falta manifesta i continuada de relació familiar”.
Tot això es produeix perquè les persones ara viuen més anys, la població envelleix i s’han donat casos en què s’han deixat les herències als cuidadors o als centres que els acullen. És bo saber que en el context europeu el dret català és un dels que preveuen més mecanismes perquè la gent gran pugui disposar del seu patrimoni amb llibertat i també com a “arma” per garantir que seran tractats com cal. Em congratulo que en alguna cosa important per a la gent gran Catalunya sigui capdavantera.
Si una persona creu que els seus familiars no es porten bÉamb ella i considera que Es mereix més la seva herència el seu cuidador o cuidadora o el centre en què ha passat bona part de la seva vellesa, cal que faci testament davant notari; per tant no són vàlids, en aquest cas, els testaments hològrafs.
Ha de ser trist trobar-se en una situació d’aquestes. S’ha dit que mentre una mare pot tenir cura de sis fills, aquests fills són incapaços de cuidar-se d’ella quan no es pot valdre per si mateixa. De totes maneres em nego a creure que aquestes situacions de desheretament siguin molt freqüents. Malgrat tot, crec recordar, com he explicat alguna altra vegada, que devia ser l’any 2010 o el 2011, ja en ple desgavell per la crisi que tants desbarataments ha portat a l’estat del benestar, que en un Ple del Consell de la Gent Gran de Catalunya, la directora de l’ICAS (Institut Català d’Assistència Social), ens va dir que havien detectat la sortida de persones que estaven en residències públiques, perquè els seus fills o néts se’ls emportaven cap a casa per poder gestionar directament ells la pensió i la possible ajuda de la llei de la dependència. I que calia estar atents per si es produïen casos de desatenció o maltractament.
El tema de l’envelliment de la població, sobretot del continent europeu, però també d’alguna part d’Àsia, com, per exemple el Japó, preocupa, i molt, els governs de les nacions implicades. D’aquí pocs anys gairebé la quarta part dels seus habitants sobrepassaran els vuitanta anys. Edat en què un percentatge important necessita ajuda per poder continuar el seu dia a dia.
El nostre agraïment a tots els cuidadors i cuidadores, siguin familiars o persones de fora de la família. Fins al proper mes, sort i salut.
Martí Carreras i Ginjaume
President de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà
Ara que la Generalitat ha tornat a modificar l’impost de successions, després que el Govern de l’anomenat tripartit el deixés molt rebaixat, i que l’anterior govern de CiU, l’any 2010 , l’abolís pràcticament, potser fóra bo recordar algunes de les coses que el Codi Civil català ha anat modificant amb el pas dels anys.
Hi he pensat en fer els reportatges sobre els centres assistencials de les persones grans que tenim a Figueres, en què troben sopluig i benestar en el tram final de les seves vides les persones que hi estan ingressades.
Parlant amb els responsables del centres, deixen entreveure que algunes vegades, més de les que foren desitjables, els descendents, fills, néts, nebots o altres familiars tenen molt oblidats els seus parents. Que no els visiten gaire regularment i que en canvi, quan arriba l’hora del traspàs de l’ancià, surten beneficiaris del patrimoni, petit o gran, que reben en herència.
Un magnífic reportatge en la secció de “Tendències” del diari La Vanguardia del 25/11/2013 explica algunes de les mesures que s’han incorporat al nostre Codi Civil i el que més m’ha cridat l’atenció és que “els pares poden privar els fills de la llegítima en cas que els maltractin”. Recordem que la llegítima és la part del patrimoni que una persona ha de deixar obligatòriament als seus parents, i que a Catalunya ha de ser d’una quarta part del valor de tots els seus béns. El Dret Civil espanyol determina que la llegítima comprèn les dues terceres parts del patrimoni. Explica el diari un parell de casos en què els fills han quedat desheretats, fins i tot d’aquesta quarta part, per “falta manifesta i continuada de relació familiar”.
Tot això es produeix perquè les persones ara viuen més anys, la població envelleix i s’han donat casos en què s’han deixat les herències als cuidadors o als centres que els acullen. És bo saber que en el context europeu el dret català és un dels que preveuen més mecanismes perquè la gent gran pugui disposar del seu patrimoni amb llibertat i també com a “arma” per garantir que seran tractats com cal. Em congratulo que en alguna cosa important per a la gent gran Catalunya sigui capdavantera.
Si una persona creu que els seus familiars no es porten bÉamb ella i considera que Es mereix més la seva herència el seu cuidador o cuidadora o el centre en què ha passat bona part de la seva vellesa, cal que faci testament davant notari; per tant no són vàlids, en aquest cas, els testaments hològrafs.
Ha de ser trist trobar-se en una situació d’aquestes. S’ha dit que mentre una mare pot tenir cura de sis fills, aquests fills són incapaços de cuidar-se d’ella quan no es pot valdre per si mateixa. De totes maneres em nego a creure que aquestes situacions de desheretament siguin molt freqüents. Malgrat tot, crec recordar, com he explicat alguna altra vegada, que devia ser l’any 2010 o el 2011, ja en ple desgavell per la crisi que tants desbarataments ha portat a l’estat del benestar, que en un Ple del Consell de la Gent Gran de Catalunya, la directora de l’ICAS (Institut Català d’Assistència Social), ens va dir que havien detectat la sortida de persones que estaven en residències públiques, perquè els seus fills o néts se’ls emportaven cap a casa per poder gestionar directament ells la pensió i la possible ajuda de la llei de la dependència. I que calia estar atents per si es produïen casos de desatenció o maltractament.
El tema de l’envelliment de la població, sobretot del continent europeu, però també d’alguna part d’Àsia, com, per exemple el Japó, preocupa, i molt, els governs de les nacions implicades. D’aquí pocs anys gairebé la quarta part dels seus habitants sobrepassaran els vuitanta anys. Edat en què un percentatge important necessita ajuda per poder continuar el seu dia a dia.
El nostre agraïment a tots els cuidadors i cuidadores, siguin familiars o persones de fora de la família. Fins al proper mes, sort i salut.
Martí Carreras i Ginjaume
President de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
