Comentari Politnómic (político - económic)

SEMPRE PAGUEN ELS MATEIXOS                                                                   SETMANA 22

La recent decisió del Tribunal Constitucional autoritzant el Govern de la Generalitat  a posar en marxa un impost als bancs, pot tenir repercussions per als impositors. Encara que des de la Conselleria d’Economia s’ha anunciat que aquest impost no podrà ser repercutit als clients, m’agradaria saber qui serà el maco que evitarà que si, per exemple, el banc pot oferir per una imposició a 24 mesos el 2,5%, ho faci només oferint el 2%. Qui pagarà en realitat l’impost?  Els de sempre!

Pensem que en aquesta època intensa de vaques magres les persones grans han d’ajudar  les seves famílies, fills i néts, i que ho fan amb els imports de les seves pensions, en la majoria de casos, petites pensions. I que acaben de fer bullir l'olla amb els interessos dels seus estalvis, també petits, producte d’una llarga etapa de  vida laboral. Si aquests ingressos minven, les ajudes familiars no podran ser tant generoses.

En realitat és el que sempre passa. La repercussió de tota mena de taxes i impostos sempre té per destí el consumidor final. Temps al temps. I a més podria ser que si  el TC hi fallés definitivament en contra, el Govern hagués de tornar els diners als bancs. Negoci doble per a les entitats financeres! Remunerem menys els dipòsits i si més tard ens ho tornen, bingo i línia!

                       

Comentari Politnómic (político - econòmic)

ESCALFANT!                                                                                                          Setmana 21

Quan falta poc més d’un mes per arribar a l’estiu el panorama polític es va escalfant. Les darreres decisions del Govern de l’Estat i sobretot el projecte de Llei de la LOMCE prometen una temporada calenta, i no precisament només pel sol.

Pel que fa  a  l’economia, sembla que aquesta setmana ens visitaran els anomenats “homes de negre” per inspeccionar si es van complint les normes imposades pels que manen a Europa. Tot això esperant que el dia 29 es donin a conèixer les noves retallades que ens tenen preparades. I encara que es van sentint veus que ens diuen que es comencen a albirar alguns senyals de que es poden canviar les coses, la ciutadania  no s’ho creu. Ens han enganyat tantes vegades que encara que sigui veritat costa de creure. És la faula del llop!

El marge de dèficit per l’any actual és objecte de regateig amb l’Estat per part de les autonomies. Pensem que, a Catalunya, cada dècima significa dos-cents milions, que són molts milions, i tal com estan les coses no val a desaprofitar res.  D’aquell migrat 0’7 % que es parlava a primers d’any estem ara sobre l’1,7 % amb possibilitats de poder arribar al 2 %, que penso serà el sostre que podrem obtenir, i crec que haurà valgut la pena anar prorrogant el pressupost de l’any corrent, encara que no sigui recomanable. Però les circumstàncies excepcionals que estem vivint des de fa cinc anys ho han fet necessari.


                       


         

Comentari Politnómic (político - económic)

TREBALL I JUBILACIÓ                                                                                Setmana 20

Que el tema de les jubilacions ens ocuparà i preocuparà no ho dubta ningú. Precisament, acabo de llegir un llibre de dos professors d’economia i premis Nobel, que comentaré en dos articles al setmanari Empordà els mesos de juliol i agost. Es titula  "La reforma necesària, el futuro de les pensiones". No ho pinten gaire afalagador, però no crec que arribem l'extrem que explica ahir a La Vanguardia el professor Pedro Nueno. I ho diu com si fos una cosa magnífica i  digna de copiar.

Resulta  que  a Amèrica una senyora de 75 anys o més pot estar treballant de dependenta, de secretària o de professora,  etc, i si rendeix li mantindran el lloc de treball i si no rendeix la faran fora, com farien fora una persona de 30 anys. El professor Nueno ens alliçona cada setmana amb les meravelles del sistema nord-americà i també sobre com en són d'emprenedors a la Xina, país que ell visita regularment per fer-hi classes i conferències.

Doncs jo prefereixo que una persona de 75 anys o més no tingui necessitat d’anar a treballar, que de ben segur ho ha fet tota la vida, i aquest lloc de treball l’ocupi una persona jove. El sistema americà de jubilacions és tan arcaic i sense garanties que no admet comparacions amb els sistemes europeus, encara que aquests s’hagin d’anar adaptant segons les circumstàncies del moment.
             

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -Publicat al Setmanari Empordà del dia 7 de maig de 2013

LA CRISI I LES PERSONES GRANS   (II)                     

Tal com vaig anunciar el passat mes de març, avui acabarem de resumir, tan be com puguem l’estudi realitzat per la Fundación 1º de Mayo de Comissions Obreres sobre l’impacte de la crisi en les persones grans.

A més del que ja es va exposar en l’article anterior, l’estudi diu “que un envelliment de qualitat suposa un envelliment autònom, en una situació econòmica i social digna i lliure de pobresa, i que la realitat demogràfica representa un constant repte per un estat social que s’ha d’enfortir per assegurar un envelliment socialment actiu, de qualitat i, per tant, lliure de tot tipus de carències. En aquest sentit un dels indicadors per analitzar la qualitat de vida de les persones és l’esperança de vida lliure de discapacitat (EVLD).Aquest indicador ha tingut una tendència ascendent des de 2002 fins a 2012.

L’esperança de vida lliure de discapacitat es similar per sexes, al contrari del que passa amb l’esperança de vida, que mostra una major longevitat mitjana de les dones enfront els homes. Aquesta tendència implica que les dones viuen de mitjana més anys, encara que també viuen més anys amb algun tipus de discapacitat. L’esperança de vida lliure de discapacitat actualment és de 65,8 anys per a les dones i de 65,4 anys per als homes. Com veiem una diferència ben petita.

En aquest punt és important ressaltar l’alegria amb què es va promulgar la llei vulgarment anomenada de la dependència que havia de tenir un recorregut de nou anys (2006-2015) i que a causa de la catastròfica crisi que ens envolta des de l’any 2008 ha anat demorant les seves prestacions, agreujades per l’incompliment per part del Govern Estatal de les seves aportacions, que havien de ser del 50% i l’altre 50% a càrrec de les comunitats autònomes, i que només arriben al 21,40%.

Clar que qui no es conforma és perquè no vol. Encara no hem arribat a l’extrem del Japó,  que en boca del seu ministre de Finances va dir el passat mes de gener que: la gent gran que ja no es val per si mateixa, ha d’afanyar-se a morir.

Continua l’estudi esmentat  dient que: durant el període de crisi, les persones grans han vist reduït el seu nivell de pobresa relativa com a conseqüència de l’increment experimentat en l’empobriment generalitzat de la població, que ha fet que les diferències  entre el risc de pobresa entre les diferents franges d’edat es redueixin i, fins i tot, si inverteixin els seus valors. Així, doncs, l’any 2012 les persones de més de 65 anys, mostren una taxa de pobresa del 16,9 %, mentre que per al conjunt de la població és del 21,1 %. És molt important explicar, en tot cas, que aquesta reducció de la taxa de pobresa  de les persones grans està condicionada de manera clau pel procés generalitzat d’empobriment.

Més endavant llegim en l’estudi esmentat que “en l’actual conjectura econòmica, quan més es demanen polítiques públiques que garanteixin la cobertura de les necessitats de la població, i més en concret, les de les persones de més edat, les polítiques de retallades en matèria de despesa social que s’estan adoptant per sortir de la crisi econòmica suposen una forta disminució del paper de l’Estat i la seva intervenció en l’economia.”

El dèbil augment de la despesa social a Espanya en els darrers 10 anys, molt per sota de la mitjana europea, no s’ha correspost amb el creixement econòmic experimentat en aquest mateix període. Segons dades de l’Eurostat, la despesa social en aquest temps s’ha situat entorn del 20 - 21 % del PIB. I pel que fa a la part destinada a pensions i altres prestacions similars, continuem a la cua de la Unió Europea dels 27.

I ara que parlem de pensions, estic llegint un llibre escrit per Peter Diamond, premi Nobel d’Economia 2010 i  professor d’economia a Massachusetts, i per Nicholas Barr, professor d’Economia Pública a la London School of Econòmics, que es titula “La reforma necesaria. El futuro de las pensiones”, que analitza els ajustaments necessaris que cal fer per garantit el futur de les pensions a partir d’una anàlisi rigorosa i accessible.

Com sabem, l’augment de l’esperança de vida fa que el tema de les pensions sigui un gran problema i hem de procurar solucions que no siguin les que proposava el ministre de Finances del Japó. Prometo explicar més endavant què és el que proposen els dos professors d’economia.

                                                             Martí Carreras Ginjaume

                                                             Consell de la Gent Gran de Catalunya

                                                             marticarrerasginjaume@gmail.com

                                                             marticarreras.blogspot.com

Comentari Politnómic (político - económic)

XIFRES QUE MAREGEN                                                                               Setmana 19

De tot el maremàgnum informatiu setmanal encara estic impressionat per  la notícia del dilluns en qué ens assabentàvem que el vicepresident i conseller delegat d’una important empresa financera renunciava al seu càrrec perquè no tenia clar que el Banc d’Espanya el considerés prou honorable per continuar exercint la seva feina.

La notícia continuava desgranant la llarga trajectòria d’aquest banquer i acabava dient que se n'aniria a casa amb l’astronòmica pensió de 88 milions d’euros (més de catorze mil milions de pessetes). Tot ben legal, naturalment, i amb l’aprovació de l’assemblea d’accionistes. Per tant, res punible o jurídicament reprobable.

Però, moralment, també? Quina mena de societat hem anat creant que permet que alguns s’enriqueixin sobiranament mentre d’altres gaire bé no en tenen per menjar? Em diuen que com què és una empresa privada, i dit sigui, tampoc ha rebut ajuda de l’Estat, cosa que sí que han fet altres entitats financeres, poden disposar dels seus diners a la seves conveniències. I això ho fan.

En el mateix sentit vull denunciar les exageradíssimes xifres dels traspassos de futbolistes d’elit, així com els guanys d’altres esportistes com tenistes, golfistes, automobilistes, etc. Ja sé que tot és producte de l’economia de mercat i  que amb les seves actuacions generen importants beneficis per als clubs o marques industrials i comercials. Però la pregunta continua essent la mateixa. Tot aquest gran desgavell que entre tots hem anat muntant, pot acabar bé? Com han de continuar tenint esma d’anar endavant les persones amb dependència i els seus familiars que veuen retallada rere retallada l’ajuda que per llei els correspon? Potser quan vulguem arreglar-ho ja no hi serem a temps!

Entrega de medalles a les persones de 90 anys

Bon dia senyora alcaldessa, senyores regidores, senyors regidors, companyes i companys del CMGGA, senyores i senyors.

Amb el d’avui són set els anys que prenc la paraula com a representant de la gent gran de la comarca al CGGCat.  Durant aquests anys hi ha hagut dos alcaldes i una alcaldessa, aquesta la primera de la història figuerenca, i en el Consell Comarcal també hi  han passat tres presidents i una presidenta. En canvi, jo he continuat inamovible any rere any. És per això que anuncio que aquest serà el darrer any  que en un acte com el d’avui els dirigeixi la paraula. Si Déu vol, el proper mes d’agost compliré vuitanta anys i crec que és hora de deixar el relleu a persones més joves. Sóc en el món de la gent gran des de l’any 2003 i específicament en el CGGCat des de l’any 2005, i estar  deu anys quasi sempre a primera línia esgota una mica, sobre tot si comences a setanta anys.

Naturalment que he de dir que tots aquests anys han estat plens de satisfaccions  perquè m’han donat la oportunitat de conèixer persones de molta vàlua, entregades a la causa de procurar el benestar de les persones grans, sobretot de les més desvalgudes, tant a la ciutat, a través del CMGGA,  com a la comarc, mitjançant el CCGGAE, també  de les altres comarques gironines, pel CTGGG i igualment de la resta de Catalunya per mitjà del CGGCat. Ha  estat per a mi un gran honor poder treballar amb tots el companys i companyes d’aquests consells.

Si fes un repàs ràpid del moment actual de les persones grans, estaria per dir que molt lentament van ocupant un lloc a la societat. L’imparable augment de l’esperança de vida  produïda en  gran part pels avenços de la medicina i de la cirurgia,  fa que, a partir de l’edat de la jubilació, s’obri una nova etapa de quinze o vint  anys, gairebé la meitat de l’etapa laboral, en què la persona pot desenvolupar aficions que en el seu moment no va poder atendre adequadament. Em pararé un moment en els avenços mèdics, especialment en l’especialitat cardíaca, que és la que més conec, no en va vaig superar una operació a cor obert, amb tres baypass, operació efectuada a l’hospital universitari Josep Trueta de Girona. Tant de bo quan en Josep Pallach i Carolà va patir l’atac que va resultar mortal hi hagués hagut a Girona una unitat de cirurgia cardíaca, com la d’ara; qui sap si s’hagués pogut salvar! I aquest és un avenç que hem de saber valorar. I n’hi ha molts d’altres.

I que es pot  dir del comportament de la gent gran en aquesta devastadora crisi que ens afecta  a tots. Després de treballar tota una vida, d’haver pujat els fills en condicions difícils en temps durs, ara es troben que han d’ajudar als néts i els pares dels néts entrampats els uns en les maleïdes hipoteques i als altres en el descoratjador panorama de l’atur juvenil. I les àvies, que, tal com deia la companya del CMGGA, Teresa Calmó el dia de la dona treballadora, fan mans i mànigues per omplir l’olla i fer que duri el pollastre, i que després d’haver pujat els fills, van haver de tenir cura dels pares i sogres i que ara es troben que han d’ajudar als néts. Dones que ja són grans, que no varen tenir oportunitat d’adquirir estudis superiors i per a les quals la universitat va ser la llar, que tampoc varen poder treballar fora de casa i ara han de malviure amb les minvades pensions de viduïtat. Aquesta és la gent gran actual, gent sacrificada, acostumada a no queixar-se mai, patint per tot i per tothom. En tenim un bon exemple en tot aquest grup que avui rebrà la medalla de reconeixement del nostre Ajuntament.
Voldria donar les gràcies al Consell Comarcal i a l’Ajuntament de Figueres pel tracte que han tingut amb mi. He procurat ajudar en la mesura de les meves possibilitats i coneixements. A l’Ajuntament també li agraeixo que em concedís l’any passat la Fulla de Figuera de Plata.  En tots aquests anys mai m’han prohibit dir o escriure el que he volgut  o m’han suggerit que parlés de determinat tema, o que no parlés d’algun altre. Sempre he dit i escrit el que he volgut, i, per tant, la responsabilitat és enterament meva.

Confio  poder viure el temps suficient per venir l’any 2023 a recollir la medalla dels npranta anys. I espero fer-ho en una Figueres que faci honor al seu passat de lliberal i democràtica, en qué tothom se senti a gust, i, naturalment, dintre d’una Catalunya que hagi pogut decidir el seu futur en pau i llibertat, en plena convivència amistosa amb les altres nacions del món.

Figuerencs i figuerenques, empordanesos i empordaneses moltes gràcies per tots aquests anys que he pogut treballar per aquesta privilegiada terra nostra que és l’Alt Empordà.

I per acabar una notícia important: entremig de Santa Creu i de la festa de Sant Pere, reserveu les dates del 15 i 16 de juny.  El CMGG i l’Ajuntament està preparant la Primeraq Fira de la Gent Gran. Una cosa mai vista a la nostra ciutat, per demostrar el dinamisme de les persones grans.

Bones festes de la Santa Creu. Visca Figueres i l’Empordà.  I Visca Catalunya!